12. ASSALT AL BALNEARI

(L’Avellà, primavera de 1842)

—No vull que mateu ningú, ho heu entès?

—Alguns s’ho mereixen —intervé un dels fugats de la presó de Morella, un home de llargs bigotis foscos.

—Res d’això, Talló! —l’interromp el Groc—. Vols fer-me guanyar fama de criminal? No! Ara necessitem el suport dels pobles. No el guanyarem si ens veuen com a bandits.

El Groc alliçona els sis homes en una cova amagada, una que té l’entrada oculta al barranc que discorre entre Xiva de Morella i Forcall, poblat de carrasques i sotabosc. El Groc els parla abans de marxar cap a Catí, a la que serà la seva primera acció planificada com a partida carlina. Necessita recursos per fer-la créixer, per poder fer tremolar els liberals un dia. En aquesta cova hi han sobreviscut penosament a un hivern molt cru, sense trobades adverses amb els soldats governamentals de Morella, Vinaròs o Castelló.

La partida la formen el Groc i els sis fugats de la presó del castell de Morella, sis homes que prefereixen la muntanya a l’indult, homes als quals la guerra ha deixat un passat de terra cremada, sense una família que pugui dir-se així. El jove Pepet de Nasi, des de fora, els ha deixat provisions de manera regular en un punt acordat per ells, i ha pujat a la muntanya algunes armes del seu arsenal secret, en diferents nits sense lluna, desafiant el fred.

Durant l’hivern, els companys del Groc han assaltat alguns traginers i ramaders solitaris als camins de la comarca, i així han aconseguit menjar, roba, mantes i alguna arma.

—Ara ens interessen els diners, objectes de valor i robes. I guanyar-nos partidaris als pobles, aconseguir voluntaris. Com més siguem, coses més grans farem! —argumenta el Groc.

—I ací trobarem alguna cosa, entre quatre pelegrins? —rondina escèptic Talló.

El Groc i els seus homes han caminat durant la nit pel camí de Salvassòria fins a l’ermita de la Mare de Déu de l’Avellà, al terme de Catí, famosa des de fa tres segles per les propietats curatives de les seves aigües.

—Amb l’arribada del bon temps, han començat els banys a la font de l’Avellà, i alguns dels que vénen són gent de Vinaròs, gent rica —explica el Groc.

—Molts negres, a Vinaròs! —apunten els germans Querol, amb amos a Benicarló, població que té fama de carlista al costat de Vinaròs, de tradició liberal. Dos dies abans, els benicarlandos organitzaren una batalla campal contra el govern d’Isabel II, amb l’excusa de expulsar d’un correbou dos espontanis de Vinaròs.

La Mare de Déu de l’Avellà té renom de miraculosa a tota la comarca, i malgrat estar apartada dels camins principals, les aigües del seu santuari atreuen pelegrins amb fe o amb mals de pell, de vista o d’articulacions, alguns dels quals vénen de molt lluny. A la vista del venerable santuari, el Groc instrueix la seva partida.

—Pitarch, tu entraràs a l’ermita durant el servei religiós, amb tots els visitants reunits. Els encanonaràs i els ordenaràs eixir ordenadament. Vatros dos, germans Querol, a la porta, registreu-los d’un en un i us quedeu els objectes de valor. Fora, vatros tres, Gasparet, Toneret i Talló, els deixeu despullats i feu un corral amb la roba.

El Gasparet i el Toneret li donen la raó, molt pendents de les seves instruccions. Són dos nois forcallans de només dinou anys, fills de dues famílies molt pobres i amb molts germans per alimentar. S’han enrolat amb el Groc, que els ha promès pagues regulars i una manera de viure digna i per una causa justa. El Gasparet i el Toneret tenen la mirada ingènua dels que no han vist mai res més que els animals i les parets de pedra seca del corral on han nascut.

—Per què no puc entrar jo amb el trabuc? —es queixa Talló.

—No. Ja he dit que ho farà Pitarch.

Aquest hivern, a la cova del barranc de Xiva, el Groc ha fet una abraçada a Pitarch i ha plorat. L’ha trobat en aquesta cova, acabat de fugar-se dels temibles calabossos del castell de Morella, ell i els altres cinc carlistes que l’acompanyen. Joan Pitarch té vint-i-tres anys, el cos menut i àgil, una mirada fosca i vivíssima i un nas aguilenc que imprimeix caràcter a un rostre allargat i de delicades faccions, coronat de negríssims cabells. La intuïció del Groc li havia dictat el lloc de trobada de seguida que va saber dels fugats de la presó de Morella, per llavis de l’oficial de la columna liberal al mas de Torres.

—Com ens has trobat?, com sabies que érem ací? —li va preguntar Joan Pitarch, nascut a la molt carlista vila de Vallibona, i orgullós de compartir a partir d’ara el seu destí amb el Groc de Forcall, que havia estat bon amic del seu germà gran…

—Algú em va dir que les autoritats havien empresonat el germà petit del meu bon amic Pitarch, per forçar-lo a entregar-se… Joan, ton germà i jo vam compartir aquesta cova moltes vegades! I vaig suposar que ell t’hauria confiat el secret…

—Sí, sí que ho va fer. El meu germà em va parlar de tu, Groc, i d’aquesta cova amagada. No havia tornat ací des que ell va marxar, fa més d’un any… Després em van detenir… Digue’m, tu l’has vist, el meu germà, a França? —pregunta Pitarch, ansiós.

El Groc, després de posar la mà a l’espatlla de Pitarch, li explica amb solemnitat el seu digníssim final a la ratlla de França, amb el seu company Cordón, el valencià i l’aragonès, junts per l’eternitat.

—Ton germà va morir com un valent, Pitarch! —conclou—. Va seguir Cabrera fins on la seua dignitat li ho va permetre…

Els dos homes han plorat recordant Pitarch, el germà de l’un, el company de l’altre. El Groc, que es recorda cada dia del final imponent de Pitarch, es refà i explica amb enteresa al germà petit com va presenciar la seva mort, com el seu germà gran va preferir morir a viure derrotat en un país estrany, allunyat de les moles i barrancs de la seva estimadíssima pàtria.

—Tu has tornat, Groc… —reflexiona Joan Pitarch, eixugant-se les llàgrimes—. El que donaríem perquè mon germà poguera ser ací amb natros! —Ton germà era més disciplinat i valent que jo, Pitarch. Vèncer o morir: va creure cegament Ramon Cabrera.

—I tu no?

—Jo he tornat contra la voluntat de don Ramon. A pesar de tot, confiava que em fera costat. Però no dóna senyals. Estem sols, Pitarch! I haurem de demostrar al món, a Cabrera i als seus oficials, i al mateix rei Carles, que mereixem alçar la bandera més neta i resplendent que existeix.

—Ací em tens, Groc! —proclama llavors Pitarch.

El que el Groc no confessa a Pitarch és que durant aquest llarg hivern… ha dubtat de Cabrera. Sí, durant les setmanes hivernals, a la cova, dormint sobre herba seca, menjant poc i esperant notícies dels seus companys, ha dubtat del compromís de Cabrera amb la causa carlista… i fins i tot de la seva competència militar. No arriben notícies de Cabrera des de França. I durant llargues i solitàries hores, el Groc ha meditat sobre els fets bèl·lics del general tortosí, els ha reconstruït mentalment… i s’ha permès corregir-los mitjançant la imaginació, donant-los un final millor, triomfant. En la seva imaginació, el capità Groc ha sabut convertir en èxits els errors del general Cabrera.

—Per què no podria ser jo millor estrateg i lluitador que don Ramon Cabrera?

El Groc s’ho pregunta a si mateix quan està sol, dalt de la roca del Migdia, amb el seu poble de color de fang i calç als peus, allà baix. S’ho demana seguint amb la mirada una àguila enorme que traça al cel un cercle gegantí. El Groc s’ho pregunta mentre retorça entre els dits els bigotis rossos que li creixen des que va tornar a Forcall.