49. LA FI DELS SILENCIS

(16 d’abril de 1888, matí)

El tio Josep, assegut al pedrís de ca seva, can Resina, en un dels carrers cap a les eres de Forcall, aspira el tonificant aire d’un dia lluminós de mitjans d’abril, fragant com la pell d’un bebè acabat de batejar…

—Tio Josep, haurien de portar-lo a vostè a l’Exposició Universal de Barcelona! A vostè i a l’Àngela!

El tio Josep somriu amb picardia la galanteria de la Milagros, una veïna de vint-i-pocs anys que s’acaba de casar amb José Bordás, nét de la seva amiga Manuela Penarrocha, tan vella com ell, a punt de complir seixanta anys, edat avançada que justifica la floreta de la Milagros a la seva potència genèsica.

—Mira, mira, Milagros: la meua exposició universal! —respon amb alegria el tio Josep, i aixeca la criatura que bressa als braços, un bebè que acaba de batejar aquest matí.

El tio Josep vesteix de festa, camisa blanca amb pitrera sota l’armilla de ras, faixa, saragüells i mitges flamants, i espardenyes noves, regal de la Manuela. Acaba de batejar aquest matí el seu desè fill… «i darrer», pensa, atesa la seva edat, encara que Déu ha estat generós amb ell i l’ha beneït amb deu fills en vint-i-tres anys de matrimoni, aquest darrer ja inesperat… sobretot per a la seva dona: l’ha donat a llum amb quaranta-quatre anys! Tots a Forcall saben que el Josep i l’Àngela són un matrimoni beneït per Déu, que els envia un bebè que ja té germans en edat de casar-se.

—I qui sap —profetitza el tio Josep, exultant—. Qui sap… potser aquest xiquet viatjarà algun dia a Barcelona!

A Forcall s’ha sabut aquests dies que Barcelona prepara una Exposició Universal que dóna feina a legions d’obrers que aixequen palaus, arcs de triomf i una estàtua de Cristòfol Colom que és altíssima, al port. A la seva imminent inauguració hi assistirà un nen de dos anys, cridat a ser el rei Alfons XIII, nét de la reina Isabel II, que viu a l’exili francès des de 1868.

Però el comentari de Pep lo Bo ja no arriba a la Milagros, de camí a la plaça del poble, on acaben de retirar l’esvelta creu gòtica, una creu meravellosament treballada en pedra, erigida fa sis-cents anys, a l’edat mitjana. Al tio Josep li ha dolgut que la treguin, malgrat que li porti records tristos.

Al tio Josep li diuen així els més joves del poble, encara que els grans el coneixen com a Pep lo Bo, des de sempre. Només algun de la seva mateixa edat recorda que, sent un nen, li van dir Pep lo Bitxo, i que era el millor del poble amb el tirador.

El sexagenari Pep lo Bo, abans de seure aquest matí d’abril al pedrís amb el seu petitó, ha acompanyat el mossèn de la rectoria de Forcall, on es custodien els Quinqui Libri, per veure’l redactar la partida de naixement del seu desè i darrer fill:

Mossèn Bruñó ha deixat el plomí, ha tancat el tinter amb cura, ha deixat assecar la pàgina del llibre de batejos i ha felicitat Pep lo Bo amb una copeta de moscatell.

—Tio Josep, s’adona que, si Déu vol, el seu petit Víctor entrarà al segle XX? Natros, en canvi… —ha reflexionat el sacerdot, olorant el moscatell.

—Vostè és jove, mossèn, i escriurà la meua partida de defunció… Begue aquell dia unes quantes barreges a la meua salut! —fa broma Pep lo Bo.

Mossèn Bruñó, amagant un gest de disgust fingit, s’ha servit una altra copeta, mentre Pep lo Bo no ha pogut evitar pensar en mossèn Silvestre… Cada cop que entra en aquest despatx, recorda el seu vell amic ja desaparegut…

El recorda assegut a la mateixa taula de fusta de noguer sobre la qual s’asseca ara la partida de naixement del seu darrer fill, el petit Víctor. I el recorda trist aquell dia llunyà de fa quaranta-quatre anys, aquell 19 de juny de 1844, mentre redactava la partida de defunció del Groc:

—De desgràcia, mossèn? —va preguntar llavors Pep lo Bo a mossèn Silvestre—. L’han matat, han matat el Groc! I vostè ho sap!

—Sí, ho sé… Millor que ho deixem així —va respondre mossèn Silvestre, fent-se el senyal de la creu.

—Tots sabem que l’han matat! —va deplorar Pep lo Bo.

—La justícia humana mira cap a un altre costat en aquest cas, xiquet —va tallar mossèn Silvestre—, i els que ho han ordenat i fet, amb la seua consciència es trobaran davant Déu Nostre Senyor quan els arribe el dia del judici.

—Però mentrestant jo sé qui ha sigut, i vostè també ho sap, i ha sigut un crim…

—Pep lo Bo, escolta’m…

Mossèn Silvestre va agafar el noi per les espatlles, el va mirar molt fixament i li va dir:

—Passaran molts anys, molts, fins que la taca es pugue desfer i tot pugue ser explicat… Mentrestant, el que és més prudent i savi, per a tu, per a la Manuela i per a la petita Àngela… és el silenci.

Pep lo Bo fa un petó afectuós al seu fill acabat de néixer, que encara dorm als seus braços, i pensa que un dia li explicarà la història del Groc i el que va viure a prop de l’home de qui ara es parla els hiverns a la vora del foc. Explicarà al petit Víctor la història que encara no ha explicat a ningú, ni tan sols a la seva mateixa esposa.

—A tu sí que t’ho explicaré, Víctor…

Amb el seu desè fill en braços, Pep lo Bo sent que a ell sí que li explicarà la seva memòria íntima. Però no sap encara per on començarà, si pel dia de Sant Rafael de 1836 en què els soldats de Borso di Carminati van fuetejar tot un poble i van ultratjar la dona del Groc… o pel dia en què va veure viu per darrer cop el Groc, en aquell crepuscle malva del 16 de juny de l’any 1844, al barranc de Xiva, quaranta-quatre anys enrere…

«Aquell capvespre, fill meu, vaig tornar al poble amb l’esperit alleugerit: m’havia atrevit a dir-li al Groc el que em cremava per dins!

»Quan m’allunyava em vaig girar i, encara que ja era fosc, vaig poder veure’l dret davant la cova, mirant-me immòbil, amb les mans a la cintura, amb el bastó penjat del braç dret per la corretja de cuiro, la culata de la pistola de son pare que li eixia de la faixa, els seus mocadors al coll i al cap, escapant-se-li els cabells descuidats, el seu rostre petri i els seus llargs bigotis rossos… Si va voler dir-me alguna cosa ho va fer des d’un posat gallard i reposat, amb el seu silenci capficat… Vaig veure una àguila posar-se al seu niu, per damunt del seu cap, i vaig pensar que s’assemblaven…».

Mentre mira el bebè Víctor, imagina com començarà a explicar-li aquesta història… El bebè s’estira, gemega… S’aixeca del pedrís i entra a casa.

—Àngela, em sembla que el nen demana mamar.

Troba la seva dona a la cuina, ficant trossos d’una carbassa que acaba de picar en una olla al foc. És una de les moltes receptes que la seva mare li va ensenyar. Va ser una sol·licitada guisandera i abans de morir li va deixar les seves receptes de cuina anotades en una llibreta.

«No podia imaginar, fill meu, veient el Groc allà palplantat com un roure, que el tornaria a veure mort dos dies després. Mort, el Groc! Tots ja havien mort, la Cova, el Serrador… Però ell… ell semblava immortal. Sempre s’escapava! Era lliscadís i ben pito, les veia venir, ningú podia caçar-lo. Una vegada jo el vaig ajudar a fugir, ja t’ensenyaré un xiprer de l’ermitori de Sant Josep… Allà vaig ser-hi també amb la tieta Manuela, érem uns sagalets i la vaig salvar amb el meu tirador d’uns desvergonyits… Això del tirador no sé si t’ho ensenyaré, fill…».

L’Àngela agafa el fill i se l’apropa al pit ple. Pep lo Bo, assegut en un tamboret, contempla la seva dona mentre alleta el nadó i continua imaginant com li ho explicarà…

«Però al final el Groc va caure… Va ser el general Villalonga, que era un militar molt vanitós, ferit en el seu orgull per aquell insubmís de Forcall que el desacreditava davant l’Estat Major, davant la reina Isabel II… Va ser el general qui va fer de tot, qui quasi ens mata de fam a tots… El general va subornar els millors amics del Groc, i aquells vells amics el van matar… No sé què se’n va fer de Pitarch, el seu fidel company, no sé si hi estava present l’última nit del Groc… Pitarch va desaparèixer de la terra. Alguns van dir després que potser havia col·laborat en la traïció…».

«Sí, fill meu, el general Villalonga ho va aconseguir. Ell ja havia tornat a València, potser com a menyspreu al Groc, donant-lo per mort… Abans de marxar va profetitzar que entrarien mort el Groc pel camí del convent, i mort el van entrar a Forcall per aquest camí! Villalonga ho havia profetitzat dos matins abans davant la Manuela, per mortificar-la abans de deportar-la a València.

»—Pel convent el portaran mort, carregat en un ruc, ficat en un cabàs.

»I així van portar el Groc, pel camí del convent, en un cabàs, en un ruc… Un cadàver impossible de reconèixer, fill, tant de bo mai veges una cosa així! Tant de bo no hi hage guerres a Espanya quan tu creixes, el meu petit Víctor, tant de bo!».

Pep lo Bo veu la seva dona canviar de pit el petit Víctor per continuar donant-li mamar, sense deixar d’imaginar com li ho explicarà…

«Però abans d’arribar el Groc a Forcall, van arribar els seus bigotis. Els portava l’animal de Vicent Molinos a la mà. Molinos, un dels seus millors amics! Va entrar al poble cridant “Hem matat el Groc, hem matat el Groc!”. I ensenyava un dels bigotis del Groc, ros i molt llarg. Saps com el va aconseguir? El cos del Groc va passar davant del seu mas, l’Hostal de Liborio, i Molinos el va cobrir amb insults i li va arrencar amb ràbia el bigoti, frenètic, d’una estrebada seca i furiosa. A Molinos li havia tocat esperar al seu mas, patint per si es presentava el Groc. Quina nit de pànic va passar, pensant que el Groc podia burlar la trampa de Torres i venir per matar-lo, per venjar-se de la ratera! Amb el bigoti a la mà, a tots els el mostrava, i també el va mostrar al tio Vicent, el sogre del difunt Groc, que tenia al seu càrrec la filla i els néts desterrats, i a ell mateix no el van desterrar perquè ja era un home molt gran…

»—Mire, mire, tio Vicent! El bigoti del seu gendre, que ja l’entren al poble, l’hem matat!

»Així li ho va dir! I el pobre tio Vicent, que estava prenent el sol assegut al pedrís de casa seva al carrer de Sant Víctor, va començar a plorar i va contestar:

»—Aparta’t de davant meu, burro! Com puc alegrar-me de les teues notícies?».

Pep lo Bo s’aixeca del tamboret amb l’excusa d’atiar el foc, però en realitat no vol que la seva esposa vegi com se li entelen els ulls en recordar el plor del tio Vicent.

«Jo era al davant i ho vaig veure tot, fill meu, i així t’ho explico, com li ho vaig explicar després a Pepet de Nasi… Vicent Molinos va córrer cap a casa de Domènec Palos, un dels caps de tota la trama, per ser el primer a donar-li la notícia.

»Era migdia del dia 18 de juny quan van llançar el cos del Groc al terra de la plaça, com si fos una càrrega de fem. De tantes lligadures i destrosses al cos, venia tot desfigurat. Tant era així que els seus amics i coneguts van dubtar que aquell munt de carn esclafada fos el Groc! No es distingia si era un animal despenyat o un home, si era el Groc o qualsevol altre. Després de matar-lo al mas de Torres, resulta que el cos del Groc va estar exposat a la plaça del poble de les Parres de Castellot, exposat a la vergonya pública, i van cometre en el seu cadàver mil befes i heretgies. Després va anar al cabàs. I cap a Forcall. Han passat… quants anys, quants anys? Mira, jo tenia setze anys i aviat en faré seixanta, però no se m’esborra la imatge d’aquell cos, no se m’esborra.

»Fill, el van descarregar davant de la casa de les escaletes, davant el peiró de la creu del Pla, on ell havia afusellat Buc i Mustela mesos abans. La gent el va envoltar per veure’l. Molts no creien que fos el Groc, ja t’ho he dit, fins que es va apropar un home de la seua edat, el Ventureta. Aquest home va apartar un tros de roba dels pantalons, va descobrir l’espineta de la cama esquerra i allà hi havia un senyal rosat. Això va confirmar que era el Groc. Alguns apartaven la mirada, d’altres tornaven corrent a casa, espantats, i molts ploraven de llàstima. Però els mateixos —o més!— llançaven víctors i gorres a l’aire i cantaven i ballaven d’alegria! Fill meu, que és canviant l’ésser humà, que molts dels que ballaven llavors pel cadàver del Groc havien ballat pel de Buc vuit mesos abans.

»L’autoritat va fer repicar les campanes a Forcall, i d’altres pobles van arribar curiosos, els liberals es van vestir de gala, fins i tot alguns emparentats amb la Josefa i el Tomàs, com els Guarch o els Palos, i van organitzar grans festes i balls públics a la plaça.

»El cadàver del Groc va estar tot el dia penjat d’una soga, i es va cobrir de mosques, quasi sense perdre sang, que l’havia perduda gairebé tota. El van penjar de la creu de pedra. Per a uns, el Groc era Crist. Per a d’altres, era un Barrabàs. I molts veïns de Forcall van cremar a la xemeneia de casa aquells rebuts de paper que el guerriller forcallà signava de la seva mà: “En el camp de l’honor…”. Sabien que ja mai podrien recuperar el que havien donat al Groc, a la força o de bon grat.

»L’endemà, fill meu, mossèn Ramon Silvestre va enterrar el Groc. I al cementiri de Forcall només hi érem presents el tio Vicent i jo mateix».