10. LA VALÈRIA

(Mas de Roig, hivern de 1841)

El rierol que passa per darrere del mas de Roig es congela cada matinada. Alguns bassals encara mantenen a mig matí una fina capa de gel transparent. La Valèria mira el reflex del seu rostre a la polida placa de gel. Un gos salta al seu costat.

—Quiet, Cadell!

La Valèria ha sortit del seu mas per collir un nap de l’hort que té plantat a la ribera. Fa molt de fred, però un fugaç raig de sol la convida a seure al costat del rierol abans de tornar al costat del foc de la llar. El seu reflex al gel li torna el mocador fosc que li cobreix el cabell, la pell torrada de dies de sol i vent. No li desagrada el colrat de la seva cara, que prefereix a la translúcida pal·lidesa de cul de vella que ha vist a les galtes de dones del poble.

Calcula que han passat quatre hiverns des que va deixar el poble, cinc hiverns ja si compta aquest, que sembla més fred que els anteriors.

La Valèria somriu per apreciar el contrast entre el to terrós de la seva cara i la blancor de les seves dents, una dentadura completa, forta i sana. Té vint-i-sis anys, i la seva imatge al gel la confirma com l’eix del seu món. Està sola. No ha tingut ni té marit, no ha tingut ni té fills. Ni pares, des de fa dos anys. El gel l’ajuda a sentir-se la seva pròpia mestressa i supervivent de quasi tots els horrors…

—Sóc verge! —cridà i plorà la Valèria davant el primer dels soldats que va abusar d’ella a la casa de Forcall, el dia de Sant Rafael de 1836.

La humiliació li va resultar més insuportable pel fet de compartir-la amb la senyora de la casa, la seva cosina segona Josefa Ferrer, esposa del Groc i mare de quatre fills, el tercer mort dos anys enrere i el quart enterrat el matí anterior…

No va ser capaç de continuar en aquella casa.

Un cop havien sortit els soldats, ella va començar a córrer i córrer fins a arribar al mas dels pares, fins a caure en braços de la mare.

La Valèria s’incorpora i contempla la figura d’una dona esvelta i forta, de cames fibrades per la feina diària i malucs rotunds sota les capes de roba. És el seu reflex: encreua els braços, respira fondo i aixeca el pit, una pitrera ferma.

—Els teus pits seran bons per madurar capolls de seda.

Això li deia la seva mare, i reia. La Valèria, des que era petita, havia vist la seva mare col·locar-se els capolls dels cucs de seda al pit, aquells cucs que feien créixer amb fulles de morera del riu Bergantes, per accelerar amb la calor dels pits la metamorfosi de la crisàlide.

La mare de la Valèria li va ensenyar a teixir draps amb aquella seda. I a plantar i cultivar hortalisses. I a cosir espardenyes i ordir cistells. I a donar menjar a les gallines, al porc, al mul. I a rentar al riu. I a orejar la llana dels matalassos. És a dir, quasi tot el que necessitava per tirar endavant en una masia. Per això li va costar molt separar-se de la seva mare per anar a servir a casa de la Josefa i el Groc, a Forcall, amb només divuit anys.

—Estaràs bé amb ells, Valèria —li va dir la seva mare, acaronant-li les galtes—. La Josefa és la meua cosina, té dos fills petits, la Manuela i el Marcos, i està a punt de parir-ne un altre, així que tu l’ajudaràs molt i a casa seua tindràs sostre i aliment… I seguretat, sobretot seguretat. Al mas hi ha massa perill, Valèria!

«Massa perill…». La Valèria recorda aquestes paraules, i trepitja el gel per trencar-lo. Per trencar la memòria d’aquells primers dies de la guerra en què arribaven a la masia partides carlistes, soldats de columnes cristines, bandolers de riu revoltat… Un comandant liberal va sospitar un dia que el pare de la Valèria havia donat menjar a dos guerrillers carlistes el dia anterior i el va amenaçar d’emportar-se presa la Valèria —«La cuidarà la meua soldadesca…», afegí amb sorna— si no col·laborava amb el govern: el seu pare va afanyar-se a detallar com eren els carlistes i quin camí havien agafat, encara que el va assenyalar una mica desviat. Per aquesta raó, els pares van decidir enviar-la a casa de la cosina de Forcall.

La Valèria trenca el gel amb la punta del peu i torna a la seva masia. Abans d’arribar, s’atura sota un saüc, davant de dos túmuls de pedres amb dues creus de fusta. Ella mateixa va fer les creus. Ella mateixa va enterrar aquí els seus pares. Dos anys enrere, amb les seves mans, quan es va quedar sola, quan van marxar els seus assassins, una partida carlista de sis homes famèlics i polsosos que es confonien amb la terra. Demanaven carn, vi, espardenyes i alguna cavalleria.

—Us dono el que vulgueu, però el matxo no. Si me’l preneu, em condemneu a morir de fam… El necessito per llaurar! —pregà el pare de la Valèria.

—Més important que el teu manteniment és la Religió i el Rei —va replicar el capitost de la partida, un home de llargs bigotis foscos que va posar un ganivet a la gola del pare.

La mare de la Valèria va saltar sobre el carlista del ganivet, i el dels bigotis foscos, més acostumat a matar que a pensar, va enfonsar la seva arma a les tripes de la dona fins a l’empunyadura. Amb la seva dona dessagnant-se a terra, el pare de la Valèria es va precipitar sobre el seu trabuc, penjat a la porta del mas. No hi va arribar a temps: una trabucada va obrir una ferida sagnant a l’esquena del masover, que caigué desplomat.

La Valèria mussita una oració al costat de les tombes dels seus pares. D’aquell dia només en recorda que va quedar de genolls sobre la sang dels pares i que va sentir un dels malfactors dir-li al dels bigotis negres:

—No la mates, Talló: que done sepultura als seus. Haurà après que mai ha de regatejar-nos res, mai.