4. EL GROC TORNA

(Forcall, tardor de 1841)

Desa el trabuc al marge del riu Bergantes i mira al voltant amb prevenció. Està sol. A l’altra riba, veu les cases del seu poble natal. Agenollat, es descobreix el cap del quepis que va prendre un any enrere a un soldat cristí. Recull aigua del riu amb les mans i es frega el rostre ensutjat de pols i suor, el coll vermell pel sol i un cabell que sembla més un rostoll que cabell humà, dur com la palla, un cabell de color groc cremat que justifica el seu sobrenom: el Groc.

L’aigua li cau pels llargs bigotis rossos. Els llueix des del darrer any de la guerra de Cabrera, a l’estil dels altres guerrillers carlistes. És un signe de vida feréstega i viril, contrària als vicis burgesos i liberals. A través de les pestanyes perlades d’aigua, el Groc ataülla els horts riberencs, els murs de pedra nua, les cases enguixades de blanc, les finestres emmarcades amb blavet i el fum de les xemeneies del poble on va néixer fa trenta-cinc anys: Forcall.

—Josefa, Manuela, fills…

Tomàs Penarrocha Penarrocha, el Groc, desitja abraçar la dona i els fills després d’un any a França, on va fugir amb Cabrera en acabar la darrera guerra. Retorna al seu poble, en un altell en la forca de tres rius, Calders, Cantavella i Morella, que barregen aigües davant el poble per formar el riu Bergantes. Distingeix la torre del campanar, supervivent de la crema de l’església l’agost de l’any 1835.

—Sis segles fets cendres! —es lamentà llavors el mossèn, mentre les flames pujaven.

—Hem de treure els pesseteros i els guàrdies de la reina que s’han fet forts dins. A l’era! Porteu gavelles de palla! —havien ordenat els caps Serrador i Quílez, al capdavant de les seves partides de voluntaris carlistes del Maestrat.

Eren dies de trilla i el Groc també va ajudar a baixar gavelles de palla, a embrear-les i amuntegar-les al costat de les portes de fusta vella del temple gòtic, a calar foc i a rebentar càrregues de pólvora…

Mig asfixiats i amb els braços aixecats, van sortir del temple vint-i-sis urbans amb les seves dones espantades i els seus fillets. Però divuit liberals es van encastellar al campanar. I des d’allà disparaven contra els atacants carlistes.

—Foc a l’escala de la torre! —ordenà l’aguerrit Miralles, dit el Serrador, que des d’aquell dia es va convertir en un expert en crema de campanars amb liberals dins, com sabrien temps després a Mirambell.

Els carlistes van calar foc a l’escala de fusta de la torre, fent viu el foc amb bigues de fusta de pi melis, fins a convertir l’interior de la torre en un infern. Els guàrdies es van socarrar i anaven caient, d’un en un, al peu de la torre. Sobre les seves restes carbonitzades van caure també el rellotge i la vella campana de coure, mig fosa.

—Forcall, socarrat! —ironitzaven des de llavors els pobles veïns.

Els voluntaris carlistes, aquella mateixa tarda, van afusellar els vint-i-sis urbans liberals a la tàpia del cementiri nou de Forcall, com tres anys després, també a Forcall, afusellarien noranta-sis sergents liberals fets presoners per Cabrera a Maella.

Per no provocar amb el seu aspecte els liberals que ara manen a Forcall, el Groc decideix afaitar-se la barba i els llargs bigotis rossos. Ho fa amb la seva navalla d’un fil, que a la fulla corba llueix una inscripció amenaçant: «Quan punxo fai mal». La trobà el seu pare emparedada a la casa de la família. Tots els homes de Forcall porten un ganivet semblant a la faixa.

El Groc extreu de la butxaca un mocador ben doblegat. Li fa un petó amb devoció i el desplega. De roba negra, llueix una calavera i dues tíbies encreuades, estampades en blanc. La calavera està flanquejada per un sabre i una palma. El mocador reprodueix la bandera que Cabrera hissà al cim del castell de Morella l’any 1838. La va fer ondejar i va fer tronar canons perquè tots a la comarca la veiessin i ho entenguessin. El sabre: la Victòria! La palma: el Martiri! Vèncer o Morir.

El Groc estén el mocador sobre els còdols del riu, s’agenolla i prega en silenci. Després torna a fer-li un petó, el doblega i el guarda.

Recull el quepis i somriu en recordar com el va aconseguir, molt a prop d’aquí, al camí de Sorita. Quina captura! Fulminants, armes, robes militars, fuets i cavalls. Va despullar els soldats isabelins i els va fer córrer Bergantes avall. Va amagar les armes a la devesa de Forcall, al mas de Guarch, i la roba a casa seva. Va entregar els cavalls a la brigada de Forcadell a la Sénia, i va creuar l’Ebre amb Cabrera.

Va ser l’última acció de guerra, fa un any… Des de llavors només li sap greu haver perdut en aquesta brega el seu garrot de cirerer, la seva arma favorita.

El Groc creua el pont de Forcall, fa la pujada a la vora de l’església encara enrunada. Com a catòlic, envermelleix. Com a legitimista, es perdona: els usurpadors isabelins pretenien jugar amb el Tron i l’Altar, i això s’ha de pagar! Mereixien la còlera del poble. Amb el poble no s’hi juga. Ja ho van intentar els francesos…

Inhala el perfum que exhala el forn, dalt el carrer empinat, i així arriba al carrer de la Pilota, on s’aixeca la casa dels pares, tots dos ja morts. La casa, coneguda com a can Rafael de Marquet, ara està a càrrec de son germà Marcos, primogènit i hereu. El Groc sent que algú el crida d’una casa veïna.

—Groc!

—Nasi!

—Ets tu, Groc? Què fas, ací! Déu meu, ets tu! D’on surts? Mare de Déu de la Consolació! Entra, entra a casa…

—Ha, ha, ha… Sembla com si hagueres vist el dimoni, Nasi!

El Groc empeny la porta i entra a casa d’Ignasi Bordás, que l’ha vist des de les golfes, on penja les panotxes de blat de moro i les fibres de cànem. Han fet moltes sogues plegats, amb el Nasi. Ignasi Bordás, Nasi, només tres anys més gran que el Groc, camina amb l’esquena corbada per les fuetades de 1836… Els dos homes es fan una abraçada. El Nasi tanca la porta, pren pel braç el Groc, baixen a la cava de la casa, omple una gerra de vi i en serveix dos gots.

—Quan has arribat, Groc?

—Ets el primer que veig, Nasi! Com està la meua família? Em moro per fer-los una abraçada! No m’entretingues…

—Bé, malgrat els Palos, Mampel, Buc, Guarch… Les molesten… Com em molesten a mi. Quasi cada dia ens pregunten per tu, Tomàs, volen saber on pares.

—Doncs ja em tenen ací.

—Has de vigilar, han eixit dels seus amagatalls, Buc ha tornat del seu cau d’Alcanyís, fan el fanfarró per la plaça, els carrers, la taverna… Temps roïns per a la religió i el nostre rei Carles! Com estan els nostres a França? Què s’explica ton germà Josep?

Mossèn Josep Penarrocha, el germà gran del Groc, va compartir seminari amb Cabrera a Tortosa. Destinat a la Todolella, es va proclamar carlista després de la rebel·lió de Morella el 13 de novembre de 1833. Un dia insultà uns pesseteros, els guàrdies isabelins, coneguts així pels carlistes, amb enveja i rancúnia, perquè cobraven una sucosa pesseta diària. Van voler detenir-lo, va fugir… i avui és confessor particular de Ramon Cabrera a l’exili de França.

—Vol que forme partida i alce la noble bandera de la Tradició. I ell s’afegiria a la partida.

—I ho faràs, Groc?

—Don Ramon m’ho desaconsella, en canvi. A França vaig viure tres dies a casa seua, saps? Cabrera afirma que alçar-se ara seria un error, que no és moment de fer barbaritats…

—I què penses fer, Groc?

El Groc no respon. Mira el seu amic Nasi i la seva memòria torna a aquell dia de 1836 i a aquesta mateixa casa, quan les dones li curaven l’esquena ferida i ell conversava amb el seu fill, Pepet de Nasi, i amb el seu amic Pep lo Bitxo…

—M’ho heu explicat tot, xiquets? —els va preguntar aquella nit el Groc.

—Dues hores, dues hores! Van tenir mon pare penjat de la reixa. Canalles! Ma mare el va salvar… —gemegava el fill del Nasi.

Els nois van veure Josefa Marcoval creuar la plaça, amb l’angoixa pintada al rostre. Josefa Marcoval —cosina del cap d’una de les primeres partides carlistes a la guerra, el desaparegut Joan Marcoval— plorava en veure el seu home penjat de la reixa, xop de sang, quan es va plantar davant Borso di Carminati.

—Puc parlar amb vostè, senyor?

La dona va rodolar per terra, llançada per la brutalitat de la bufetada que Borso va descarregar sobre ella, sense dir paraula. Pep lo Bitxo, a la teulada, va tapar la boca del seu amic, a punt de cridar en veure la seva mare per terra.

El poble era una cridòria de dones espantades i riallades bàrbares, una sarabanda de soldats que escuraven xicres d’aiguardent, acaronaven els objectes saquejats, es col·locaven bé els uniformes després dels abusos comesos. Josefa Marcoval es va incorporar, amb les mans a la cara i el cap cot, i s’allunyà amb el llavi trencat, que li feia menys mal que veure el dolor del seu home. Per pal·liar-lo havia permès a un capità francès abusar d’ella… L’oficial, a canvi, la va portar a parlar amb Borso.

—Dona! Tu, torna ací.

Amb el dolor a les entranyes i la cara copejada i tumefacta, Josefa Marcoval va tornar davant el brigadier Borso, que havia parlat amb el capità francès.

—Ara digues amb educació què volies dir-me, dona.

—Per què aquest càstig tan cruel, senyor? Què hem fet?

—Heu comès una gravíssima falta: desobediència!

—Quina desobediència, senyor?

—No m’heu presentat els bagatges! Per tant, Forcall es declara traïdor al govern de la reina.

—Quins bagatges, senyor?

—Quins bagatges? Els que vaig demanar! Ahir vaig enviar des de Morella un ofici al vostre alcalde, José Guarch. Bagatges per a la meva tropa, cavalls, gra, provisions… Per avui! I heu desobeït!

—Mon marit és l’encarregat de la llista de cavalleries per al servei de bagatges, senyor… i ell no sap res de tot això! Ningú… li ha donat cap ordre!

Borso di Carminati no donava crèdit al que sentia. Baixà un esgraó.

—Qui és el teu home, muller?

—Aquest home penjat a la reixa.

—Despengeu-lo! Porteu-lo! —ordenà Borso.

—L’alcalde no… no ens ha dit… res —va aconseguir dir el Nasi, amb l’esquena destrossada, abans de perdre el coneixement.

La seva muller el va atendre a terra. Borso cridà als seus oficials:

—Vull l’alcalde! On és?

Borso va disparar la seva pistola al cel de la plaça. Estava furiós. Tres regidors de l’Ajuntament de Forcall s’hi van presentar tremolosos.

—Digueu-me: l’alcalde us va comunicar ahir el meu ofici demanant provisions?

—No, no ens va dir res.

—On és l’alcalde? L’afusellaré!

Borso di Carminati escopia foc. No entenia aquells homes imprevisibles de les muntanyes del Maestrat. Ell creia tenir bones complicitats amb els isabelins de la comarca, però sempre el desconcertaven les seves rareses… Per què l’alcalde liberal de Forcall ara no col·laborava? ¿Potser ara no volia alliberar el seu poble dels jous de la religió i la tradició feudal? Borso s’adonava que la gent d’aquestes muntanyes semblaven d’un altre món incomprensible…

Cercaren l’alcalde, que no va aparèixer enlloc. Borso, finalment, va completar l’aprovisionament i ordenà als cornetes l’avís de retorn a Morella.

—Disposeu els bagatges a la cavalleria! Passaran dos segles i no oblidareu aquest dia, forcallans! Aprendreu a obeir! No em passeu comptes a mi, ni al governador ni a la reina, sinó al vostre propi alcalde!

Pepet de Nasi explicà aquella nit al Groc com s’havia enfadat Borso, com cridava, com les famílies van recollir els homes ferits del terra de la plaça.

—Mon pare ha estat a punt de morir per culpa de Guarch, alcalde indigne! Ens ha venut! Mereix ser afusellat!

—Ja ho veieu, la xusma liberal és molt temorica —va sentenciar el Groc—, i Guarch no ha sigut capaç de donar al poble l’ofici de Borso. Ha acusat els veïns de no col·laborar. Covard! Va tenir temor que el poble s’alcés i perjudiqués el seu cunyat Domènec Palos, que és qui mana ací. I ha deixat que la ràbia de Borso caigui sobre la nostra esquena. Quin mal em sap no haver estat ací avui! He buscat l’alcalde Guarch per matar-lo.

Pep lo Bitxo i Pepet de Nasi obriren molt els ulls en escoltar el Groc a la llum del quinqué. De l’altra habitació arribaven els gemecs d’Ignasi Bordás. I el Groc els va explicar el seu dia.

—Aquest matí he eixit amb el matxo pel ribàs del riu Cantavella, i he vist bancals de cànem. He arribat fins al mas de Carbó, on el meu amic Pasqual prepara i cuida madeixes de fibra de cànem i espart…

El cànem amb el qual fa sogues, espardenyes, sarrons i alforges. A casa seva, al portal de Sant Vicent, s’havien quedat la Josefa amb la filla gran, la Manuela, de set anys, i el petit Marcos, de sis anys. La Josefa li havia preparat un ramat amb pa, formatge i figues seques. El dia anterior havien enterrat la segona de les seves criatures mortes, Rufino, morta dos anys després de la Petronila…

Ensopit i tristoi, el Groc va agafar el barranc del mas de Carbó, al peu de la moleta dels Frares, on les arades de l’Hostal de Liborio aixecaven pedres, ceràmiques i monedes dels moros, encara que segons el germà del Groc, mossèn Josep, eren vestigis encara més antics, dels romans, i encara més remots, dels pobles d’aquestes muntanyes que van combatre els invasors romans «igual que aquest segle van plantar cara als impius francesos revolucionaris, i ara als liberals que volen esborrar les nostres tradicions i robar a l’església», deia mossèn Penarrocha.

Això pensava també el Groc. Per això, a més de la seva navalla, portava al sarró una pistola d’espurna. Va pertànyer a un soldat napoleònic, un dels que van dormir a Forcall el 1810 —el Groc tenia cinc anys i encara recordava els seus uniformes—, un que va desertar, fart de les penúries d’una guerra en terra estranya… Hi havia qui deia que aquest soldat s’havia enamorat bojament d’una noia forcallana i que per això va renunciar a exercir la violència militar contra el poble de la seva estimada. Poc després de retirar-se les tropes bonapartistes, el 1813, el seu cadàver va aparèixer espenyat al peu de la roca del Migdia. El va trobar el pare del Groc i es va quedar la seva pistola d’espurna.

Hores després, a la tornada al poble, el Groc va trobar la seva dona banyada en llàgrimes, va saber que la Valèria havia marxat després del saqueig dels soldats, va saber la tortura del seu amic Nasi. Per això el Groc va sortir al carrer amb el propòsit de matar l’alcalde Guarch.

I el va trobar.

—Però no he pogut matar-lo, xiquets —va explicar el Groc a Pepet de Nasi i a Pep lo Bitxo—, perquè quan l’he trobat… ja era mort!