50. UN ENTERRAMENT I UN BATEIG
(16 d’abril de 1888, tarda)
Farta de llet, la criatura torna a adormir-se. L’Àngela es cobreix el pit i somriu al seu home. A Pep lo Bo li segueix agradant el seu cabell ros, encara que ara el vegi viat de canes. Li agrada tant com de petit li havien agradat les trenes daurades de la Manuela… Ara té quaranta-quatre anys, però Pep lo Bo sempre la veu com una joveneta amb setze anys menys que ell…
—Àngela, saps que jo t’he vist a tu fent el mateix que feia fa un moment el nostre fill? —li diu.
—Alletant-me? —pregunta l’Àngela mentre dóna uns copets a l’esquena del seu fill, reclinat sobre ella.
—Sí, jo tenia llavors setze anys i et recordo enganxada al pit de ta mare…
—I jo et recordo a tu des que era molt menuda! Sempre per casa dels pares… I em vas agradar sempre, bé que ho saps, Pep! —riu entre berganta i pudorosa.
Pep lo Bo s’aixeca del tamboret, fa un petó a l’Àngela al front i agafa el bebè en braços.
—Àngela, he pensat a explicar-li moltes coses, al nostre fill, quan tingue edat… I també vull explicar-te ara una cosa a tu.
—A mi? Què em pots explicar a mi que ja no sàpiga, si et conec des que tinc memòria, Pep?
—Precisament vull explicar-te una cosa de quan no tenies memòria…
Pep lo Bo seu de nou, ara en una cadira de bot ampla, bressa amb dolcesa el petit Víctor en braços i demana a la seva dona que l’escolti.
—Avui, a la rectoria, he recordat mossèn Ramon Silvestre. Tu vas arribar a conèixer-lo de menuda, el recordes? Amb mossèn Silvestre vaig estar a l’enterrament del Groc, fa quaranta-quatre anys… Saps que vaig tractar el Groc, el pare de la meua amiga Manuela… Et deus preguntar per què et parlo ara del Groc… Quan va morir, tu acabaves de nàixer, Àngela, entre les moltes privacions i la fam causades justament per aquella guerra del desairat Groc… El vaig veure mort, ja t’ho he dit… Però és que no sé per on començar…
—T’escolto, Pep —l’anima la seva dona, que s’adona que al seu marit li passa alguna cosa, que li costa parlar, i per ajudar-lo s’aixeca a remoure l’olla que té al foc, on bull la confitura—. Segueix, segueix…
—Dos dies abans d’enterrar el Groc, mossèn Silvestre i jo vam estar en un altre funeral i un bateig, tot alhora! Sona estrany, no? Doncs mira: et vam batejar a tu, Àngela! Sí, sí, jo et vaig sostenir als braços mentre mossèn Silvestre feia caure l’aigua sobre el teu capet i posava una punta de sal a la teua llengua. Això va ser la tarda del dia 17 de juny, poques hores abans que mataren el Groc.
»El dia anterior, el 16 de juny, havien partit de Forcall el general Villalonga i la seua dona, la senyora María Ángeles Soler y Lacy, que abans de partir et va tenir a tu als seus braços, i va donar diners als teus pares perquè et posaren el seu nom… L’endemà, els teus pares, mossèn Silvestre i jo et vam portar al mas de Roig i allà el mossèn va oficiar una cerimònia que mai oblidaré… No sé si l’Església catòlica li donaria el vistiplau, però ha estat el consol de les nostres vides… Allà vam començar a dir-te Àngela.
L’Àngela, perplexa pel que està sentint, ha deixat de remoure la confitura, paralitzada per les preguntes que se li acumulen a la gola i li surten a borbollons.
—Però… però… per què al mas de Roig? I què és això d’un funeral? O per què es va interessar per mi la dona del general Villalonga?
—A la senyora Angelita, que així era com li deia el seu marit, l’havia impressionat la història que li vam explicar mossèn Silvestre i jo… És la història que ara vull explicar-te, Àngela… Per això et vam batejar allà… sobre la tomba… sobre la tomba del mas de Roig… Sí, una tomba. Algú havia enterrat la dona que vivia allà sola, una dona que el sometent havia mort. Valèria, es deia! Jo no sé qui la va enterrar, però sí que sé que jo, dies enrere, m’havia emportat el nadó que la Valèria acabava de parir… Aquest nadó era una nena, i la vaig donar a una parella que havia perdut el seu fill: es deien Joan i Maria… Sí, els teus pares! Sí, Àngela, tu ets aquella nena! I aquell dia vam batejar-te sobre la tomba de la Valèria, la teua veritable mare.
Àngela Ejarque Gil s’ha assegut davant el seu home, commocionada.
—Per què ni tu ni els meus pares, que al cel siguen, m’heu dit mai res, Pep?
—Era massa perillós… I durant anys ha estat així. Perquè el teu pare, Àngela, veuràs… el teu pare… era el Groc.