11. LA PETITA LEONOR

(Mas de Torres, hivern de 1841-1842)

El camí enfangat que segueixen el Groc i Torres puja entre pins fins a un turó que els obre l’horitzó cap a Santolea, Ladruñán, Las Cuevas de Cañart, el Mas de les Mates, Castellot… En una fondalada espera el mas de Torres. El cel s’ha obert i la pluja ha escampat després que l’Orosi mussità a la cova de la Balma les oracions llegides a les pàgines del llibre d’exorcismes.

—Què t’ha dit el beat, Groc?

—Que arriba la guerra. M’ha donat un amulet per protegir la meua vida. Però he de reunir homes i armes. Escriuré a França. Al rei Carles. I a Barreda, Forcadell i Llangostera.

—Ja en som dos.

Joaquim Torres coneix els millors capitostos carlistes que el Groc esmenta, oficials de Cabrera. Alguna vegada els ha acollit al seu mas, o ha ajudat els seus confidents i enllaços.

—Mira, Groc, veus aquella creu de fusta?

—Sí.

—Allà deixarem les teues cartes. El missatger Moñolmeca les portarà a França i ens tornarà la resposta.

No és una creu de pedra elegant com les que fa segles que s’aixequen als llindars dels pobles del Maestrat, sinó una gran creu de fusta embreada i clavada a una roca gegant vora el camí que baixa cap al mas de Torres.

—És de fiar, Moñolmeca? —pregunta el Groc.

—Sí. És de l’Alt Aragó, i la seua rècula de mules transporta mercaderies fins al nord de Catalunya i fins al Pirineu de França: robes, faixes, espardenyes i cistells del Maestrat, garrots i coberts de fusta de boix de la Tinença, olives i carbó d’oliu de les terres de l’Ebre. I cartes entre el Maestrat i els exiliats a França.

El caminet baixa i una columna de fum anuncia el mas de Torres. És una caseria gran, formada per tres cossos amb espai per criar porcs, corral per al ramat d’ovelles i una establia per a un parell de bous, tres mules i un cavall. Edificat en un declivi del terreny, al fons hi passa un rierol i hi neix una font. El mas està rodejat de bancals d’hortalisses. Una família allotjada llaura també els camps de cereal més allunyats. A més dels antics fruiters a la riba, Joaquim Torres hi ha plantat una bonica faixa d’ametllers en un tros assolellat.

Reben l’amo i el seu convidat el cloqueig de les gallines lliures i la lladradissa dels gossos de caça i d’atura. I una nena de set anys que ve corrent cap a ells des de la porta de la masia, coixejant per culpa d’unes febres a les quals va sobreviure.

—Papà!

—Leonor! —saluda Torres, que baixa del cavall i agafa als braços la seva filla, que té els ulls amb espurnes i el riure d’ocellet de bosc.

—Com has crescut, xiqueta! Prompte seràs tan gran com la Manuela —diu el Groc, que també ha desmuntat, aixecant la nena en sopols.

—Tens el monyo com una panotxa —diu l’alegre Leonor, que fica els dits en els cabells del Groc.

—Això em deia la Manuela de petita, ha, ha… —riu el Groc.

Viuen al mas l’esposa de Joaquim Torres, la Dolors, i tres fills més. També una germana de la Dolors amb el seu home i dos fills, i una germana soltera del marit i dos joves jornalers, un de les Parres i un altre del Mas de les Mates.

A la nit, quan tots dormen, la Dolors, ficada al llit, se sincera amb el seu home.

—Joaquim, no tornaran a tancar-nos el mas, veritat? Ja hem patit molt per culpa de la guerra!

—El Groc acaba de tornar de França i no ha fet res de dolent. Ens devem favors mutus i si ara em demana refugi, jo li’l dono. Però no hi ha guerra, Dolors, no patixques.

Flocs de neu envolten el mas de Torres. El Groc els veu caure des de la galeria de les golfes. Fa alguns dies que és aquí amagat, pensant què ha de dir a les cartes que vol escriure als capitostos exiliats. Vol demanar que tornin a la seva terra i aixequin la bandera blanca de la tradició. Si no fa això, trama estratègies bèl·liques, o bé ajuda la família de Torres en les tasques de la seva hisenda.

—Dolors, et porto aquests càntirs d’aigua.

El Groc procura guanyar-se l’estima de la dona de Joaquim Torres, perquè s’ha adonat que a ella la desassossega la seva presència.

—Sé que tens temor, creus que us puc comprometre —li diu el Groc quan deixa els càntirs a la cuina—. Ningú ho sabrà. No em deixo veure. I si algú us molesta per culpa meua, se’n penedirà per no dedicar-se a una altra cosa!

La Dolors no sap si tranquil·litzar-se o posar-se més nerviosa quan sent com parla el Groc, amb aquesta barreja de gentilesa i amenaça. Quan surt fora, el Groc veu com pel camí baixa algú que se li assembla molt per la seva generositat i obcecació, amabilitat i fanatisme: Pepet de Nasi, el fill del seu millor amic, Ignasi Bordás. El noi té setze anys i admira el Groc, comparteixen idees i el considera el seu capità. Es fan una abraçada.

—Gràcies per venir, Pepet. M’ajudaràs a redactar unes cartes…

Instal·lats a la galeria de les golfes, tancada per una barana de fusta, davant el cel i la verda vessant de la muntanya per la qual puja el camí que connecta amb el sender forestal, cap a Aragó per una banda i cap a València per l’altra, Pepet de Nasi prepara uns plecs de paper, tinta i dues plomes ben tallades. El Groc sap escriure, però no amb la perícia que ho sap fer el seu jove amic, que té enginy fins i tot per escriure petites cobles que fa circular pel poble.

—Si ara sóc un home lliure us ho dec a tu i a Pep lo Bo… —agraeix el Groc a Pepet de Nasi.

—Pep… lo Bo, li diu, tio Tomàs?

—Sí, així li dic jo ara a lo Bitxo! Per no haver matat l’agutzil Rambla! I com et trobes tu del cop que et va donar aquell home? —s’interessa el Groc.

—Bé. I l’agutzil també es va refer del pedrot de… lo Bo, ha, ha… M’agrada: Pep lo Bo… Aixina li diré sempre! Però Forcall cada dia està pitjor, tio Tomàs: Buc ha demanat reforçar la milícia i ens exigeix més i més impostos…

—Això ha de canviar, Pepet. Va, hem d’escriure al Serrador, al Cova, a Pebreroig…

El Groc dicta a Pepet de Nasi cartes dirigides als oficials de carrasca, els principals masovers carlistes que van manar partides al Maestrat durant la guerra a les ordres de Cabrera, ara amagats o a l’exili.

—Soldats! Senyor, soldats! I vénen cap ací! —crida un dels jornalers, que era amb les ovelles pels camps i que arriba sense esma al mas de Torres.

—Groc! Groc! —crida Joaquim Torres al seu amic—. Amaga’t!

—Ai, Joaquim! —xiscla la Dolors—. Ja et vaig dir que això no m’agradava! Al meu cosí Tonico el van afusellar per donar un sopar a un carlista de la partida de Quílez. Ai! Ens afusellaran! Amb raó! Entrega el Groc!

Joaquim Torres tapa la boca de la seva dona amb la mà esquerra i amb la dreta li fa pressió sobre el clatell, obligant-la a mirar-lo als ulls. Enganxa el seu nas amb el d’ella.

—Creus que fer això ens salvaria, dona? No! Igualment seríem sospitosos. Ara es tracta que no troben el Groc, ni més ni menys. Calla i actua com si mai hagués estat ací!

I li clava un petó al front, mentre la deixa lliure de les seves mans. La Dolors xarrupa els mocs, s’eixuga les llàgrimes amb els dits, es recompon els cabells i el mitget que els cobreix i es concentra a ventejar les restes de la llar.

Joaquim Torres, mentrestant, rep el comandant de la guarnició governamental de les Parres de Castellot, que arriba a cavall amb vuit homes a peu, ben uniformats amb pantalons vermells i jaqueta blava amb botons metàl·lics, armats amb fusells i baioneta.

—Bon dia! —saluda el comandant.

—Per a tots! —contesta Torres, exagerant l’alegria de la seva veu.

—Alguna visita inesperada, Torres?

—Cap ni una. Per què?

—Un facciós de Forcall, el Groc, ha amenaçat de mort l’alcalde i s’ha amagat a la muntanya. I tu tens amistats a Forcall, tat?

—Sí, és clar, la meua mare viu allà… Però no sabia que el Groc havia tornat de França —menteix Torres—. Si el veiés li diria que se’n tornés per on ha vingut!

—No, Torres, no: el retindries amb alguna excusa i em faries avisar a les Parres, d’acord?

—Té tota la raó, comandant.

—Les coses ja no són tan segures com creiem… Un grup de sis presos carlistes s’han fugat aquesta matinada de la presó del castell de Morella! Els estem buscant… La bogeria del Groc els ha animat i ara voldran unir-s’hi.

—Abans de continuar el camí, acceptaria una mica del meu vi, oficial? A la salut de la reina! —proposa Torres.

Des de darrere d’una muntanya de llenya tallada, al costat d’un dels murs del mas, el Groc i Pepet de Nasi escolten la conversa. S’han despenjat des de les golfes per la part de darrere de la casa, sobre les teulades dels corrals. Veuen entrar els soldats a la masia, convidats per Torres.

—Groc, només són vuit homes. Mentre beuen… serà fàcil matar-los! —proposa Pepet de Nasi.

—No —xiuxiueja el Groc—, això seria el final de Torres i la seua família. Marxem d’ací. Has sentit allò que ha dit dels presos? Sé on poden ser aquests homes, bons carlistes!

—No podem marxar, Groc —diu Pepet de Nasi, agafant-lo del braç i posant-se pàl·lid—. Amb les presses… he oblidat les cartes!

—Què? —s’espanta el Groc—. Si les troben… afusellaran tota la família de Torres! Hem de recuperar-les…

—Com, Groc? Els soldats ja són dins, és molt perillós…

Una veu de nena els fa tombar el cap.

—Jo he amagat les cartes.

És la Leonor, la filla de Torres. S’ha apropat per darrere als dos homes, els ha sentit parlar. El Groc pren la careta de la nena entre les seves mans, amb afecte, i admira els seus ulls brillants.

—No les trobaran —continua dient la petita—. I ho he endreçat tot, tot. Ningú sabrà que heu estat a la falsa de la casa.

—Leonor… ets una valenta! Xiqueta, quan se n’hagen anat els soldats, dóna-li les cartes a ton pare. És molt important. Ell sap què n’ha de fer. Ho faràs?

—Sí. Ara baixeu pel bancal de la font. Fiqueu-vos al rierol, hi ha moltes plantes i bosc. Ningú us podrà veure.

El Groc besa la Leonor al front, de la mateixa manera que sempre besa la seva filla Manuela, i s’esmuny bancal avall com un gat, seguit de Pepet de Nasi.