45. ABRAÇADA PER A L’ETERNITAT
(Forcall, 16 de juny de 1844)
Amb el sol a la vertical de la roca del Migdia, la Josefa, la Manuela i els seus germans marxen de Forcall, de camí a València, custodiats per un piquet de la tropa. Abans de partir, Villalonga ha parlat amb la nena Manuela, al bell mig de la plaça de Forcall, amb la seva fredor de professional de la guerra i la mort.
—Ara marxeu desterrades cap a València… No has volgut evitar el que ara passarà. El teu pare morirà sense remei! Pel convent el portaran mort, carregat en un ruc, ficat en un cabàs. La ratera està molt ben preparada! Tu has sigut la causa de la seva mort, nena!
També Villalonga i la seva dona se’n van de Forcall amb la columna de soldats, però s’aturen unes hores a Sant Mateu, des d’on el vanitós militar dicta el seu darrer i campanut ban.
Habitants del Maestrat: l’empresa de pacificació del vostre territori, que el govern de S.M. (Q.D.G.) es va dignar confiar-me, ha sigut portada a terme amb els més feliços resultats: una campanya de cent vint dies ha estat suficient perquè desapareguin les agosarades gavelles carlistes que tantes vexacions us portaven. Satisfeta amb això la meva ambició i lliure ja d’objectiu en aquest destí, em trasllado a València per restituir-me al si de la meva família. Alegreu-vos de la pau de què feliçment gaudiu i que necessitàveu tant per sortir del retard que us ha portat la guerra. Demà marxo.
Annex. Pèrdua patida per les gavelles carlistes des de l’1 de febrer: morts al camp, 54. Afusellats, 120. Indultats, 107. De totes les gavelles, únicament queda, en el dia d’avui, la del Groc, que es creu que ha sortit del país.
Sant Mateu, 16 de juny de 1844.
—De veritat creus que el Groc ha sortit del país, Juan? —pregunta María Ángeles al seu home.
Parlen en el que ha estat el despatx del general al palau del marquès de Villores de Sant Mateu, després de llegir en veu alta el seu ban i abans de marxar plegats cap a València, seguint la costa de Castelló.
—Sense família, sense suport, quina altra cosa pot fer el Groc? Què hi té, aquí? Res! Bé, sí: hi té encara tres vells amics…
De camí a València, la família del Groc es reparteix en rucs tranquils. A pas d’ase, la Josefa i la Manuela tenen temps de reviure el que ha passat a Forcall quan sortia el sol, des que un soldat ha obert la porta del calabós, irònic.
—No us afusellarem avui, ha, ha, ha… El general Villalonga us perdona la vida i us desterra a València!
No ha estat l’única bona notícia: el general els ha permès anar a casa seva a preparar un fardell de roba per emportar-se-la a València, a un desterrament per temps indefinit.
Els soldats de la tropa han escortat la Josefa i la Manuela fins a casa i s’han quedat a l’entrada. Dins de casa, mare i filla han hagut d’ofegar un crit pel que han vist.
—Pep lo Bo, què hi fas, tu, ací a casa nostra?
El noi els ha demanat silenci amb un gest i les ha guiat fins a la mansarda. I darrere de la llenya allà estibada, en el mateix lloc on la Manuela i el seu germanet es van amagar el 1836 quan els soldats de Borso saquejaven les cases…
—Tomàs!
—Pare!
Tots tres han sabut, sense paraules, que aquella abraçada intensa seria segurament la darrera en aquest trist món. Han deixat córrer les llàgrimes i no s’han dit gaires coses… El Groc els ha explicat que Pep lo Bo ha sabut trobar-lo a la cova del barranc de Xiva, i que durant la nit l’ha ajudat a entrar al poble i a arribar fins a casa seva per les teulades… Que la seva ferida del braç ja està mig curada. Que passarà pel mas de Torres i marxarà a França. Que no pateixin per ell. I els ha dit els noms dels masovers als quals ha deixat diners perquè algun dia els els reclamin.
—Tomàs, vigila que els teus amics no et traeixen —li ha dit la Josefa—. Vigila amb Vicent Molinos, que no m’agrada…
La Josefa hauria volgut dir-li més coses, al Groc, preguntar-li per la Valèria, i explicar-li què va passar aquell dia del saqueig… Però ha sentit que tot això ja no importa i ha romput a plorar quan ha vist el seu marit abraçar la Manuela, quan l’ha sentit dir a la nena:
—Sense tu, filla, estic perdut, m’arranquen el més fidel i segur dels meus confidents!
I la Josefa, de camí a València, ha intuït que la resta de la seva vida haurà de viure-la sense el seu marit.
Per desig exprés de mossèn Silvestre i amb la mediació de María Ángeles Soler, el general Villalonga ha llicenciat el capellà i l’ha ajudat a reintegrar-se a la parròquia de Forcall. I també per mediació de la seva estimada esposa, el general ha fet un salconduit al mossèn i al seu amic, el jove Pep lo Bo, per tal que ningú els molesti al seu país.
La senyora del general Villalonga ha fet la seva gestió davant el seu home després d’haver acompanyat mossèn Silvestre i Pep lo Bo a conèixer el matrimoni format per Joan Ejarque i Maria Gil. La senyora María Ángeles ha tingut als braços una nena de quinze dies, de cabells rossos i amb una taqueta rosada a la canella de la cama esquerra.
La jove i fina senyora del general els ha regalat vint duros de la seva butxaca i els ha fet una petició.
—M’agradarà molt que a aquesta nena li diguin Àngela.