22. EL BUSCADOR DE TRESORS

(La Balma, primavera de 1843)

L’Orosi, l’ermità del santuari de la Balma, dorm poc i malament. La seva son és un somni poblat de veus i espectres i no hi ha matí que no es desperti amb el perfum d’una premonició, un mandat, una intuïció. Aquesta nit li sembla sentir una guineu excavant un cau. A la llum d’una espelma, camina pel passadís que van llaurar a la roca potser els mateixos homes immemorials que van pintar estranys arquers a cavernes properes.

Les seves barbes blanques tremolen en veure un home d’una seixantena d’anys, amb una barba semblant a la seva, el cap cobert amb canoses grenyes, vestit amb parracs i sabates foradades, que a la llum d’una espelma torta excava amb una petita aixada al racó de la cova on es va aparèixer la Mare de Déu.

No hi ha res més sacrosant en aquest món per a Orosi que aquesta cova i la seva verge. Les dues barbes rodolen pel terra petri de la cova en un intricat forcejament de braços sarmentosos i cames ossades. Com una pantera, l’Orosi ha saltat sobre l’intrús, que es baralla i li gralla a cau d’orella un argot indesxifrable seguit d’una mica de català:

—Mein Herr, Herr, hören, sprechen, das ist wichtig, den Schatz, den Schatz! Deixe’m que li ho explique! Escolte’m…!

L’Orosi no l’escolta, només busca com immobilitzar el miner sacríleg que aranya la cova santa amb mans impies. Però l’intrús, malgrat el seu cos prim i que és camallarg, sembla saber una mica de lluita cos a cos, perquè acaba seient cama aquí cama allà sobre l’Orosi i tallant-li l’aire amb l’avantbraç sobre la nou.

—M’escoltarà? Her… m’escoltarà? —repeteix l’intrús, asfixiant l’ermità.

De sobte, l’Orosi sent que la seva tràquea s’allibera i que el rodamón es retira enrere i es perd en la foscor de l’espelunca, com si una força sobrenatural l’hagués absorbit cap a les ombres.

—Puc saber què passa? —pregunta el Groc, que fa un pas cap a la llum de l’espelma, amb el rodamón agafat pel bescoll.

El Groc i Pitarch han arribat en plena nit a la Balma, buscant refugi, després d’una mala trobada amb una columna isabelina la tarda anterior. La partida del Groc ha tornat a dispersar-se i els liberals han capturat el capitost de l’altra partida, el tinent coronel carlista don José Gil de Alcañiz. La seva recompensa és de deu mil rals de velló. Gil s’ha rendit a les tropes sota promesa de quarter i l’han tancat a la presó del castell de Morella.

—Deixe’m parlar i els ho explicaré tot! —argüeix el desconegut amb accent estranger, mentre el Groc el manté aferrat.

—Aquest sacríleg gratava al costat de la Mare de Déu! —crida l’Orosi aixecant-se de terra, dolgut—. Sigues qui sigues, mereixes que t’estimbem des d’ací dalt!

—Si ho fan, mai sabran què buscava.

—I què buscaves? —li pregunta el Groc.

—Una cosa que els pot interessar… —esbossa el desconegut, que amb astúcia capta l’atenció del Groc, Pitarch i l’Orosi.

—I què és? Parle! —ordena el Groc.

—El schatz! El tresor!

El Groc tanca i barra la porta del santuari, i els quatre homes queden aïllats a la santa cova, només il·luminats per algunes espelmes. El Groc registra el desconegut, per si porta armes. Li arrabassa el sarró i seuen al terra de roca viva el Groc, Pitarch i l’Orosi davant l’estrany, que no sembla espantat, només resignat.

—Com et dius? —li pregunta Pitarch.

—Benedicto Mol.

—Què és això? —demana el Groc, traient-li del sarró un llibre en vuitè, de 534 pàgines.

—El Nou Testament.

—A quina església l’has robat? —s’enfada l’Orosi.

—No és un robatori, és només un regal del meu amic don Jorge, l’Anglès.

—Quin anglès? —desconfia el Groc, que recela de tot el que és forà.

—Don George Borrow. Ha viatjat cinc anys per Espanya per tal de repartir bíblies. El vaig veure per últim cop a Madrid, fa tres o quatre anys… Crec que ja se n’ha tornat a Anglaterra.

—Millor! —sentencia el Groc—. Repartir bíblies! On s’ha vist que la Bíblia circule per aquests camins polsosos de mà en mà, com falsa moneda entre traginers? La Bíblia ha d’estar a la casa de Déu, a les esglésies, custodiada pels capellans, no redolant entre el peix del mercat i les puces de les fondes! Si em trobés el teu anglès, hauria de respondre’m per la seua poca vergonya!

Per al Groc, com li han ensenyat, ningú més que l’Església pot imprimir la Bíblia i només el clergat catòlic la pot llegir i interpretar, sempre davant del papat. Publicar una Bíblia sense nihil obstat —com la que va imprimir George Borrow en una impremta de Madrid l’any 1837— és un sacríleg atemptat al catolicisme. El bon catòlic, com creu el Groc, ha d’anar humilment als capellans i als temples per escoltar dels seus llavis la Paraula de Déu: llegir-la pel seu compte delata luteranisme, i pel desvergonyiment d’interpretar-la lliurement han penat i han cremat molts heretges a Espanya. I això li sembla just, al Groc.

—Ara aquesta Bíblia es quedarà ací. Té, Orosi —decideix el Groc, i l’eremita s’aixeca per guardar-la al seu armari al costat del fascicle d’exorcismes contra tempestes i tronades.

Benedicto Mol, després de sospirar resignat, obeeix el Groc quan li ordena que expliqui qui és i què busca.

—Sóc suís, de Lucerna, on el meu pare era botxí. Pel meu esperit inquiet vaig decidir allistar-me a la guàrdia valona i així vaig entrar a Espanya fa ja més de quaranta anys, al servei del rei Carles IV. Em vaig integrar a la guàrdia reial amb Ferran VII i fa quinze anys em vaig llicenciar per dedicar-me només a buscar el schatz… perdó, el tresor, una olla de coure plena de monedes d’or i plata i pedres precioses! Ho sé perquè m’ho va explicar un altre guàrdia també retirat, que ho va saber d’un soldat napoleònic, al voltant de 1812. Em va explicar que el schatz era un botí d’una campanya de saqueig i rapinyes que un oficial bonapartista que fugia va enterrar en secret amb la intenció de recuperar-lo quan pogués… Però va morir el 1813 en un atac de la guerrilla, potser a Saragossa, potser al Maestrat, a prop d’ací…

El Groc es toca la vella pistola d’espurna que porta a la faixa, heretada del seu pare, que la va trobar el 1813 al peu de la roca del Migdia, precisament al costat del cadàver d’un soldat napoleònic despenyat…

—Aquell oficial no va poder desenterrar el seu tresor! —continua Benedicto Mol—. Les meues primeres pistes em van conduir a la catedral de Santiago de Compostel·la, però aviat em vaig desenganyar. Noves indagacions m’assenyalaven l’església de San Roque. Vaig demanar llicència al govern d’Espanya per excavar, i ho vaig aconseguir! Ai! Ja em va advertir el meu amic Borrow, que em va dir que els espanyols són crèduls, però que si sospiten que els has enganyat i sobretot que s’han rigut d’ells, la seua set de venjança no coneix límits! Tenia molta raó… Però no els vaig enganyar, senyors, m’han de creure! Tot em deia que el tresor era allà… Ens va guiar una meiga de confiança, al capità general i a mi. «Grateu ací», va assenyalar la bruixa gallega. Però no va aparèixer l’olla del tresor, només unes latrines pudents… Vaig acabar al terrible calabós de Santiago, i després d’allò el govern moderat va caure, perquè els liberals progressistes ho van aprofitar per descavalcar els moderats. Era el 1838. Un any després em traslladaven de presó i pel camí vaig fugir…

—I a qui serveixes, ara? —pregunta el Groc—. A la xiqueta usurpadora, a aquesta Isabel II?

A mesura que la seva partida creix, el Groc veu conspiracions i espies entre els seus voluntaris, perquè ja han posat preu al seu cap: deu mil rals, per decret del general Zavala, nou alt comandament del districte, igual que per la Cova o el Serrador.

—No! Jo sóc suís, i les vostres guerres d’espanyols contra espanyols no m’importen. Senyors, jo només busco un tresor.