8. ELS MILLORS AMICS DEL GROC

(Hostal de Liborio, hivern de 1841)

Raïms d’estels nimben amb tènue llum la paret de pedra seca que cenyeix la sendera. El fred aviva el pas del Groc. L’esperen Vicent Molinos, Pasqual Carbó i Joaquim Torres, masovers amics seus que han donat suport a les partides carlistes durant la guerra passada.

Deixa Forcall pel camí de la Todolella. Un mussol udola davant la tàpia del convent desamortitzat dels dominics el 1835. El Groc s’estremeix quan recorda els dies en què va fer guàrdia aquí, el 1838, quan Cabrera va ordenar tancar tres mil desgraciats soldats liberals, presoners de la divisió de Pardiñas. A banda, Cabrera va afusellar els noranta-sis sergents de la divisió a la devesa de Forcall, i va tapiar les finestres del convent perquè les forcallanes compassives no els donessin rosegons de pa. Cada dia retiraven una desena de cadàvers sense un braç o una cama, devorats pels seus propis companys de presó…

A l’altura del peiró de les animetes, les ànimes dels nens morts, el Groc dedica un pensament als seus dos fills que són al cel. Sense testimonis, travessa el riu Cantavella i arriba al mas dels Frares, també anomenat Hostal de Liborio, del seu amic Vicent Molinos. El Groc truca amb el toc acordat i pronuncia la consigna.

—Res sense Déu! Hola, Vicent.

Vicent Molinos, l’amfitrió, l’acompanya a la cuina. Asseguts al costat del foc fumen Pasqual Carbó i Joaquim Torres, també masovers i cunyats entre si. Tots dos abracen el Groc amb afecte. Molinos serveix tacs de sang quallada de la matança i omple quatre gots de vi.

—Aquest és el primer garrí que he pogut matar en molts anys! Quins temps: el que no era per als nostres, m’ho robaven els negres…

—Ens convenia una mica de pau als masos i… —diu Pasqual Carbó, que s’interromp voluntàriament en mirar el Groc, que beu en silenci.

Pasqual Carbó és el masover del mas de Carbó, a una hora de camí, al límit amb Aragó. El masover dormirà aquesta nit aquí, igual que Joaquim Torres, cunyat seu i amo del mas de Torres, encara més distant, ja en territori d’Aragó, a quasi tres hores de camí des de Forcall, en els ufanosos boscos del terme de les Parres de Castellot.

Maria Escorihuela, la muller de Vicent Molinos, prepara unes màrfegues de palla a les golfes. En una alcova de la primera planta hi descansen els dos fills del matrimoni, un adolescent i un nen de quatre anys que pateix un atac de tos.

—Vicent, al xiquet li anirà bé una infusió de flor de saüc —aconsella el Groc, que sap alguna cosa de plantes medicinals gràcies a l’ensenyança de la seva mare—, és el millor per al refredat!

Vicent Molinos assenteix en silenci. És un home alt i seriós, quasi calb i de pell fina, enrogida per la intempèrie. És més gran que el Groc, d’uns quaranta-tres anys. Els pares de tots dos van combatre els francesos i van criar els fills recelosos de tot el que era forà. Molinos conrea patates, cigrons, mongetes i cereals amb l’ajuda de l’Àngel, el seu fill adolescent, i s’ocupa d’un tros de vinya que el fa sentir cofoi, perquè elabora el seu propi vi negre.

—Vi potent, Vicent! —pondera Pasqual Carbó, home de vint anys, de coll ample, ulls petits i brillants, cos sòlid, de curta alçada i cabell canós. Al mas de Carbó l’espera una esposa enèrgica, la Felipa, una filla de dos anys, la Pasquala, i un nadó. Carbó llaura bancals de blat i ordi. El seu besavi, el seu avi i el seu pare pagaven l’arrendament de la finca a l’Església amb un delme de la collita, fins que la propietat va passar a famílies liberals després de la desamortització, algunes d’elles instal·lades a València, que exigeixen pagaments més alts i en diners comptants.

—Xit! —xiuxiueja el Groc, traient el trabuc que amaga sota la capa—. Hi ha algú a fora…

Salta a l’exterior del mas per una finestra del darrere i s’embosca entre savines i carrasques, amb el trabuc armat, el dit al gallet i els sentits alerta. Envolta l’edifici i entreveu una figura humana de curta alçada, solitària, que truca a la porta. Els de la masia no obren, com el Groc els ha indicat.

Des del darrere d’una carrasca, el Groc llança una pedra de la mida d’un ou que impacta molt a prop de l’intrús, a la seva esquena. Sobresaltat per l’espetec, el desconegut s’espanta.

—Qui hi ha? —pregunta, girant el cap, mentre colpeja amb el puny, nerviós, la porta del mas.

—Digues qui ets o acomiada’t de la vida! —amenaça el Groc amb veu ronca, des del darrere d’un arbre.

—Sóc Pep lo Bitxo!

Assegut entre els quatre homes a la taula de la cuina, a Pep lo Bitxo encara li tremolen les cames. Es palpa la roba i comprova que no ha perdut el que porta al Groc.

—Què fas ací, Bitxo? Com m’has trobat? —pregunta el Groc inquiet.

—El Nasi m’ho ha dit.

—Li vaig dir que ens reuniríem ací, és veritat —confirma el Groc als seus companys.

—S’ha quedat a ca seua cuidant son fill.

—Què li ha passat, al Pepet?

—És que hem assaltat l’agutzil en el camí a Morella. I l’agutzil l’ha colpejat amb la culata del trabuc.

—Què? Què estàs dient, xiquet? Tu i Pepet de Nasi? Què heu fet? —pregunta el Groc, desconcertat.

—És que l’agutzil Valeriano Rambla portava aquesta carta a Morella, de part de l’alcalde Buc. Mire-la, tio Tomàs… —diu lo Bitxo.

El Groc trenca el lacre i allisa la carta amb les seves calloses mans de soguer. El seu germà, mossèn Josep, li va ensenyar a llegir i a escriure. Llegeix la carta. Sense parlar, es posa dempeus. Treu de la butxaca un mocador negre amb l’emblema de Cabrera, amb la calavera i les tíbies encreuades, entre el sabre de la Victòria i la palma del Martiri, i ho estén tot a sobre la taula, al costat de la carta.

—És la guerra! —anuncia el Groc.

Mentre els seus amics llegeixen també la carta, Pep lo Bitxo explica com va escoltar l’alcalde, com va voler actuar sol, com es va creuar amb Pepet de Nasi i li va demanar ajuda, i com el seu amic li va oferir armar-se amb unes pistoles i assaltar Rambla…

—Com li heu pres la carta, a Rambla?

—Hem encreuat unes branques en el camí per obligar-lo a descavalcar. Ho ha fet i el Pepet li ha disparat.

—Esteu grillats? —clama el Groc.

—Ha fallat. L’agutzil ha respost. També ha fallat. El Pepet se li ha tirat damunt, han lluitat, l’agutzil li ha pegat amb la culata al pols, ha tornat a muntar al cavall i ha eixit al galop.

—I tu?

—Jo era a la cuneta. He eixit i he disparat. Però no amb la pistola…

—Amb què, xiquet?

—Amb això.

Pep lo Bitxo posa el seu tirador de fusta de noguer a sobre la taula, el tirador amb què caça conills, amb el qual presumeix de punteria davant la Manuela, fent saltar les cues de les sargantanes a la paret de casa seva, sense fallar mai.

—Amb el tirador he fet malbé l’agutzil d’una pedrada al cap.

—Has matat Rambla, Bitxo, em dius això? —s’admira el Groc.

—No. Ha quedat sense coneixement al camí. Però és viu.

—Us detindran demà!

—No. El Pepet i jo portàvem un mocador tapant-nos la cara.

—Dimonis de sagals! —exclama Joaquim Torres, entre riures nerviosos.

—Si Rambla us reconeix, més t’hauria valgut haver-lo matat —xiuxiueja el Groc, perdent la mirada en el seu mocador.

—No, l’he apartat a la cuneta i respirava, era viu, i m’alegro de no haver-lo matat! Té dos fills, la Miguela i el Pere, que és amic meu. I la Miguela és amiga de la Manuela.

El Groc mira fixament Pep lo Bitxo, escruta els seus ulls nets, l’assenyala amb un dit i amb un deix d’admiració en la veu diu:

—Xiquet, de malnom no haurien de dir-te lo Bitxo, t’haurien d’anomenar Pep lo Bo.

—Pep lo Bo —repeteix Carbó—, Pep lo Bo…, digue’m, d’on heu tret les armes?

El Pep no respon, amaga el secret que el seu amic Pepet de Nasi li ha revelat aquesta tarda: el seu dipòsit d’armes en un cano al celler, ben dissimulat. Així anomenen els forcallans, cano, la cavitat excavada en alguns soterranis o cellers de la casa, en forma de túnel. A les cases de la plaça, alguns canos avancen pel subsòl fins a arribar quasi al mateix centre de la plaça. Pepet de Nasi ha engrandit el cano del seu pare i hi amaga el seu petit gran arsenal: un parell de trabucs de guspira, un ronyós mosquetó napoleònic, un vellíssim pedrenyal reparat, dues pistoles de pedra foguera, una espingarda de l’Exèrcit nacional amb una baioneta calada, una escopeta de caça, dos sabres, una capsa de cartutxos, un grapat de bales de plom, una lliura de salnitre i una altra de sofre en capses de fusta, una polvorera de banya i llautó amb un dosificador amb pólvora, una gran navalla de galtes de fusta, un ganivet amb la seva funda i dues piques, llargs i polits pals amb un esmolat clau fixat a la punta, idonis per llancejar.

—Hem de matar l’agutzil? —havia preguntat lo Bitxo al seu amic, que li havia donat un mocador per cobrir-se el rostre.

—Si tens por, hi aniré sol! —havia respost Pep de Nasi, tapant-se amb una manta morellana.

—Què faràs ara, Groc? —pregunta Vicent Molinos.

La muller de Molinos s’atura a dues passes de la taula amb un recipient amb carn d’olla a les mans. Pasqual Carbó, a punt de tallar una fogassa de pa a sobre del seu pit, torna a deixar-la al damunt de la taula, i Joaquim Torres interromp el segellat d’un cigar amb la llengua. El Groc deixa de donar voltes a la taula, guarda a la butxaca el mocador negre, recorre amb la mirada els seus tres amics, la fixa en Pep lo Bo i conclou:

—Quan jo era un xiquet, també vaig tenir un amic, saps, lo Bo? Aquell amic que vaig tenir es deia Tomàs Buc… Però jo ara no sé si podré respectar-li la vida.