40. «HE MATAT, PARE…»

(Sant Mateu, juny de 1844)

—Què hi fas tu, ací, xiquet? Però… quina pinta! D’on surts? Sembles un fantasma. Entra, fill, entra…

Ramon Silvestre, el capellà castrense de la guarnició de Sant Mateu, no veia Pep lo Bo des del trist i solitari enterrament de Timoteo Garcia, al cementiri de Forcall, més de mig any enrere. I ara el té al davant, amb aspecte de no haver descansat durant dies i d’haver-se arrossegat pels inferns.

—Mossèn Silvestre, ajude’m, ha d’ajudar-me…

Pep lo Bo es llança als braços del sacerdot i es desfà. El mossèn el fa seure en una cadireta.

—Apa, seu… Fes-me el favor de prendre’t aquest licor de nous.

Estupefacte perquè Pep lo Bo l’hagi trobat a la seva habitació a la part posterior de la rectoria de Sant Mateu, de nit, lluny del seu poble, el mossèn li serveix una copeta de licor. En donar-la-hi repara en l’aspecte de Pep lo Bo, en els seus cabells plens de pols, en les ferides a la cara, als braços i a les cames, en les robes esquinçades i tacades de terra i vegetació, i en unes espardenyes tan desfilades que són més un tros d’espart que un record de sabata.

Però més enllà dels símptomes d’esgotament, el que més preocupa mossèn Silvestre és la desolació que arrasa la mirada del noi, una tristesa desesperançada que no li havia vist a Forcall.

—Què et passa, fill meu?

A Pep lo Bo el crema el licor a la gola, s’ennuega i tus, respira entretalladament, deixa caure els braços als dos costats del cos i per uns segons no sembla capaç de dir el que acaba dient, just abans d’arrencar a plorar.

—He… he matat, pare! He matat… I això… no és… tot…

Durant l’hora següent, Pep lo Bo relata a mossèn Silvestre una successió d’espants que obliguen el sacerdot a persignar-se molts cops. Després d’escoltar-lo, el sacerdot confessa Pep lo Bo, que s’agenolla i fa un petó a la seva estola violeta.

El mossèn consola l’ànima del noi amb la seva oració, i el seu cos amb uns bunyols d’abadejo que han sobrat del sopar. El noi besa de nou la seva estola violeta. El mossèn cedeix la seva màrfega a Pep lo Bo, que cau en un son profund.

Encara commocionat pel que acaba de saber, mossèn Ramon Silvestre, assegut a la taula del seu escriptori amb el cap entre les mans, torna a sentir dins seu les calamitats que han sortit dels llavis del noi a cops, entre molts gemecs i alguns plors intermitents:

—Tocaven les campanes del sometent de Forcall i vaig córrer obligat a una batuda. De seguida vaig saber que anàvem a caçar el meu vell amic Pepet de Nasi, delatat com a ajudant del Groc. Vam entrar a casa dels seus pares, que van negar saber on era. Jo em vaig apartar i, sol, vaig baixar al celler. La vaig encertar: Pepet ens esperava amb la pistola a la mà, disposat a vendre cara la pell. Espantat, el vaig convèncer de fugir pel cano que ell mateix havia connectat amb la casa veïna, la de Marcos Penarrocha. Em va obeir. Quan ja es trobava a l’altra casa, va pujar per les teulades, seguit pels del sometent, que el van veure. Però Pepet de Nasi sap córrer per les teulades, a això jugàvem de menuts… Només un soldat de la tropa va ser capaç d’arrimar-se-li. I jo també. El soldat va apuntar-li amb el fusell, anava a disparar-li per l’esquena. Vaig utilitzar el meu tirador perquè deixés anar el fusell. El vaig encertar. Mentre deixava anar el fusell, el soldat va perdre l’equilibri. Des del teulat va caure al carrer. És mort. Segur. Que Déu em perdone, aquest home deu tenir família, pares… Em vaig espantar molt. Vaig eixir corrents darrere Pepet de Nasi per les teulades. Ningú ens va veure, i mentre saltàvem al carrer i eixia del poble, em va dir que fugia a Castelló, on tenia amics…

—I tu, lo Bo, què vas fer?

—No vaig tornar al poble. Això em delata, ho sé, però no sabria dissimular! Em vaig amagar entre la brolla i en caure la nit em vaig allunyar tant com vaig poder de Forcall. Vaig fer una gran volta fins al mas de Sebastiana, on viuen els meus amics Joan Ejarque i Maria Gil, que em van amagar al corral de les ovelles. Em vaig alegrar amb ells perquè ja havia nascut el seu desitjat xiquet! «Li direm Juanito!», em deien, molt feliços. L’esperaven amb tanta il·lusió… Havien perdut dos fills, ja… L’alegria va durar poc, mossèn. L’endemà el petit Juanito estava malalt perquè la mare no menjava bé des de feia dies i no produïa llet per a ell. Això és culpa del general Villalonga! Eixa bèstia ha bloquejat el transport d’aliments, ha ordenat arrancar les pataques dels horts i les fruites i hortalisses per matar de fam els guerrillers, i de passada està matant de fam els masovers, i tot el poble…

—Vigila, Pep lo Bo! Has vingut al quarter general de l’home de qui parles, i ací les parets escolten…

—El bebè no podia mamar i els seus pares tenien molta temor, deien que es moriria també! Llavors jo els vaig recordar que si la Maria havia vist una altra dona embarassada al riu, potser aquella dona ja havia parit, i que si aquella dona era la Valèria del mas de Roig, bé podria donar mamar als dos xiquets… Vam pujar tots tres amb el bebè a un carro i ens vam dirigir al mas de Roig, que és a prop. Però una columna de soldats ens va tancar el pas, perquè no portàvem el salconduit que expedeix el seu general Villalonga, mossèn. Vaig tremolar, pensant que algú em reconeixeria i em farien la pell. Vaig tenir sort, aquells soldats no eren els de Forcall. Els vam implorar que ens deixaren seguir, però no van tenir pietat de la criatura i ens van obligar a tornar. Vam obeir, vam retrocedir. Però quan els soldats no ens veien, vaig saltar del carro, vaig demanar als Ejarque que m’esperaren a casa seua i els vaig prometre que els portaria la Valèria… I llavors… llavors…

—Plora, xicot, plora… Ets encara tan jove! Massa per a tants ensurts, esforços i misèries… Necessites plorar…

—Ploro pel que vaig veure al mas de Roig, mossèn, per això ploro! La van matar! Van matar la Valèria! Eren dimonis. Jo ara sé que el diable té forma de persona, mossèn… Quan vaig arribar al mas de Roig, era viva. Feia vuit anys que no l’havia vista i l’havia trobat forta i bonica, sola i feliç amb la seua criatura als braços. Havia donat a llum una xiqueta el dia anterior, també! Una xiqueta rossa i preciosa. Vaig sospitar qui era el pare només de veure la petita! Però no li ho diré ni a vostè ni a ningú, mai, mai, que la meua llengua també mata…

—Què dius de la teua llengua, Pep lo Bo? De què parles?

—El mateix sometent de Forcall que perseguia Pepet de Nasi va anar a casa de la Josefa a pressionar-la. Jo li havia dit uns dies abans que… Me’n penedeixo… «Per què ha dit la Josefa que mirem ací, al mas de Roig?», li preguntaven els del sometent a la pobra Valèria, mentre li llevaven la roba a estrebades. «Què en saps, tu?», li cridaven, i l’estiraven del monyo. I llavors un va alçar de terra un mocador negre: «Mireu, la bandera de Cabrera!». I molts a Forcall saben que el Groc porta a la butxaca un mocador igual. «On s’amaga, el Groc? On és, el Groc?», li preguntaven a cada fuetada a la Valèria. Dotzenes de vegades li van fer la mateixa pregunta, mentre li arrancaven la pell amb violència! Li van arrencar la pell com a un conill, a ella, a una persona, a una dona! Ella no va dir res, a penes va cridar, jo sé que estava pensant en la seua filla menuda, no volia que la filla que acabava de nàixer la sentira cridar i que plorara… Un veí de Forcall, un que esquila ovelles, li va arrancar el cuir cabellut amb la seua navalla. Em pensava que eren persones, jo els conec i m’ho creia, però ara sé que són dimonis…

—Tu vas veure… tot això, sagal? No puc creure que… És horrible, fill! I la xiqueta, què va passar amb la xiqueta?

—En arribar al mas de Roig vaig parlar una mica amb la Valèria al costat del llavador, li vaig explicar el que li passava al bebè dels Ejarque, i ella em va dir que tenia molta llet als pits i que m’acompanyava per alletar el Juanito. Em va donar la criatura, embolcallada amb el mocador negre, i va entrar al mas per buscar la canastra i un formatge per a Maria Gil…

»I llavors vaig veure com arribaven! Vaig sentir els crits. Portaven les forques altes, les aixades, la falç, les sogues, els garrots… Venien els del sometent, sense soldats, per fer justícia pel seu compte. I molt carregats d’aiguardent, mossèn… Em vaig amagar ràpid perquè no em veieren, rere el mas. Vaig córrer amb la criatura als braços sense adonar-me que m’havia caigut el mocador negre a terra… No vaig poder entrar al mas per prevenir la Valèria, m’haurien vist… I tots seríem morts! No vaig voler separar-me de la menuda i eren massa gent per al meu tirador… Vaig voltar el mas, vaig amagar-me rere uns matolls. La Valèria ja era morta quan em vaig deixar caure per un pendent que dóna al riu, i per allà em vaig allunyar fins al mas de Sebastiana…

—Déu et va enviar al mas de Roig… Vas ser valent, Pep lo Bo, vas obrar molt bé…

—Tenia molta temor que em seguiren i ens mataren a mi i la xiqueta. La vaig acotxar bé contra el meu pit durant tot el camí, vaig xafar fort cada passa per no entropessar i no caure a terra. No sé com hi vaig arribar, tremolant de temor i amb els nervis trencats, però la xiqueta era viva! Plorava, però era viva! El xiquet dels Ejarque no plorava i era mort. Quan vaig arribar al mas de Sebastiana, el menut Juanito ja havia mort, mossèn.

Mossèn Ramon Silvestre contempla el noi de setze anys mentre dorm. Sent per ell admiració i llàstima, i es pregunta per què Déu permet que un noi d’aquesta edat visqui tragèdies tan grans.

—Vam enterrar el menut Juanito en un bancal al costat del mas de Sebastiana, mossèn. Sense capellà ni cerimònies, sense que ningú el vera. Calia fer-ho així. Els seus pares no deixaven de plorar, però els vaig suplicar fer-ho així, perquè havien vingut els soldats a tancar el mas i endur-se’ls cap al poble. Els soldats portaven un pregó del general Villalonga.

—Calia baixar al poble l’endemà. Per això vaig demanar als Ejarque que enterràrem el menut Juanito i que es quedaren amb la xiqueta de la Valèria com a filla seua. Ningú sabria res! Això serà el més segur! Vam enterrar el Juanito sense testimonis, plorant tots tres. Ells mai diran res. I jo només li ho explico a vostè, que no ho dirà a ningú! He vingut per les muntanyes, allunyat dels camins per no topar-me amb sometents ni soldats. Abans de marxar vaig fer un beset a la menuda, em vaig acomiadar dels seus nous pares i vaig esmunyir-me abans que els soldats els baixaren tots tres a Forcall de matí. Ara deuen ser a Forcall, amb menjar i nodrissa. La xiqueta creixerà amb els millors pares. Per a tots, serà sempre filla del Joan i la Maria.

Abans d’apagar el quinqué i estirar-se a terra sobre un capot militar, mossèn Silvestre decideix que l’endemà parlarà amb la nova amiga que ha fet durant aquests cinc mesos llargs a Sant Mateu. Es diu María Ángeles Soler y Lacy, i és la jove i pietosa esposa del glacial i implacable general don Juan de Villalonga.