33. LA SAVINA DEL GROC

(La Balma, març de 1844)

Villalonga no pot creure el que veu. El distingit general don Juan de Villalonga y Escalada, mariscal de camp de l’Exèrcit de la reina i comandant general de les tropes del Maestrat, que creia haver-ho vist tot al camp de batalla, no dóna crèdit al que ara fa aquest bandoler davant seu…

—És el Groc, general! El Groc! Allà, allà! L’he vist! No es pot escapar!

Ho ha cridat un dels pesseteros de Morella integrats a la tropa de Villalonga, un comarcà que reconeix els cabells de palla i els llargs bigotis rossos del Groc. L’ha assenyalat estenent l’índex cap amunt, al corredor del santuari de la Balma, encaixat a gran alçada a la penya.

—És Tomàs Penarrocha! El Groc de Forcall! Allà dalt!

Dispersada la seva partida a l’entrada del poble d’Ortells, després de córrer amb alguns dels seus homes riu avall, perseguit a trets pels soldats de Villalonga, el Groc ha volgut fer-se invisible amagant-se a la Balma. I s’ha ficat en una ratera, perquè ha comès un error: ha tret el cap per mirar cap a baix… i un soldat l’ha vist. Ara no té sortida. Està atrapat al santuari de la Mare de Déu de la Balma.

—Allà dalt, a la Balma! El Groc! A la Balma!

Durant els darrers dies, Villalonga s’ha posat al capdavant dels seus soldats. Ha batut els pobles de la conca del Bergantes, de Forcall a Sorita, amb incursions a Xiva, Villores, Palanques i Ortells. Avui regressava al quarter general de Sant Mateu quan una partida de quaranta facciosos ha tirotejat la seva columna des de dalt d’una gran roca a l’entrada del poble d’Ortells. Villalonga, amb sang freda, ha organitzat els seus soldats en dos grups i la seva maniobra envoltant ha causat baixes entre els carlistes i n’ha capturat vuit, entre ells els germans Querol, fidelíssims companys del Groc.

La meitat dels soldats de la columna de Villalonga formen al peu del santuari mentre la resta persegueix els fugitius per les riberes del riu Bergantes. Villalonga cobreix l’única entrada i sortida del santuari.

—Vosaltres, amunt! Amunt, soldats! —ordena el general als seus soldats amb impaciència—. Ja tenim el facciós!

El Groc sent que Villalonga imparteix les ordres per capturar-lo. Torna a treure el cap fugaçment per veure la cara del general, observa la impavidesa cerúlia del seu rostre. Villalonga també li veu fugaçment el mocador nuat al cap. Les bales dels fusellers de la reina, disparades amb un mal angle, desprenen fragments del conglomerat de la santa roca, que cauen sobre el Groc. El guerriller forcallà, ajupit, no respon als trets.

Villalonga sap que la fortuna sempre li somriu als camps de batalla, i per això als seus cinquanta anys d’edat és viu, sencer i recompensat amb tantes distincions. La seva fama de fred i impassible ara la desmenteix el seu cavall, que piafa al peu de la Balma, contagiat de l’excitació del genet davant un desenllaç que presumeix imminent i favorable. Sap que si l’obstinat Groc cau a les seves mans, la pacificació del Maestrat serà un fet definitiu! I arribarà una nova condecoració, i potser un títol nobiliari a la cort de la jove reina Isabel II.

—Amunt! Amunt! Agafeu-lo! —crida Villalonga, que no pot emmascarar la seva impaciència.

Vint soldats obeeixen i corren en doble fila cap a l’hostalatge del santuari, amb les baionetes armades als fusells. Per evitar baixes entre els seus soldats, Villalonga ofereix quarter al Groc si deposa les armes. El general té la veu dèbil i aflautada, i per això ordena a un corneta que cridi la seva proposta.

—Groc! No tens sortida! Pugen els soldats! Si t’hi resisteixes, moriràs! Entrega les armes i el general Villalonga et respectarà la vida! Rendeix-te i viu!

El general veu els caps dels seus soldats irrompre al corredor petri del santuari, ajupits. La sinuositat del passadís rocós impedeix als soldats veure encara el Groc, a l’altre extrem, al costat de l’entrada de l’ermita incrustada a la roca. El guerriller, però, pot sentir les botes i el corretjam dels soldats que s’atansen pel passadís roquer.

I és en aquest moment quan el Groc fa el que Villalonga no pot creure, malgrat veure-ho amb els seus ulls.

El general veu un home alt i fort, de braços llargs i ferms, grimpar amb una agilitat que contradiu la solidesa de les seves cames, el veu enfilar-se a sobre de la barana de pedra, el veu alçar-se a la lliscosa vora de pedra, com si anés a saltar al buit per despenyar-se.

Villalonga veu el Groc, de cap a peus, per primera i última vegada.

El general queda bocabadat davant l’estampa del Groc. Veu alguns dels cabells de palla que li surten per sota el mocador lligat a un costat del cap, veu el seu rostre feréstec, la determinació de la mirada, els llargs bigotis rossos. Villalonga no arriba a ordenar foc, però alguns dels seus soldats disparen des de baix. En equilibri sobre el precipici, el Groc dirigeix una ràpida mirada a Villalonga, una mirada a la vegada de desafiament i indiferència per la pròpia vida, i es posa la mà al pit, toca la bosseta que li penja del coll. Cap bala el toca, reboten totes a la roca.

I llavors el Groc ho fa.

I Villalonga no ho pot creure.

El Groc salta al buit.

Però no per despenyar-se…

Salta cap amunt. Salta cap a les branques retorçades d’una savina, un arbust que penja des de dalt sobre el buit del passadís, un arbust ben arrelat a una fissura de la paret rocosa de la mola, supervivent a totes les inclemències climàtiques, a totes les adversitats geològiques, un arbust tan agrest i irreductible com el mateix Groc.

Les tortes i fibroses branques de la savina resisteixen el pes del cos de l’home, suspès sobre el precipici. A pols, agafat a les branques i només amb la força dels seus braços, el Groc puja i s’enfila fins a arribar a la paret vertical. Les bales tallen l’aire que l’envolta. El Groc recolza les puntes de les seves espardenyes a les rugositats de la roca, les espardenyes de cànem que la seva filla Manuela li ha cosit i li ha recosit amb cura i amb doble repunt.

Quan els vint soldats de Villalonga arriben a la porta de l’ermita, no entenen què ha passat: el Groc ha desaparegut, s’ha evaporat com un fantasma. Des de sota, els seus companys assenyalen cap a les altures. La cornisa de roca impedeix que puguin veure el Groc. I cap dels vint soldats gosa emular el salt felí i suïcida del carlista fugitiu.

A baix, el general Villalonga sí que pot veure el Groc, enganxat a la paret vertical, encaixant puntes de peus i dits a la roca aspra, el veu enfilar-se penya amunt com un gat feréstec. Els tous dels dits del Groc sagnen quan arriba a un repetjó a les roques, uns quants metres més amunt. Gateja pel repetjó fins a arribar a un vessant pedregós recobert de savines, coscollars i carrasques, matolls entre els quals repta per guanyar més altura.

Les bales ja no el poden tocar. S’atura, es gira i s’aixeca, amb els braços a la cintura. Respira fort, recupera forces, mira cap avall. Els homes de Villalonga li semblen soldadets de joguina.

Villalonga també mira aquest home que no pot atrapar i que ara li sembla sorgit de la mateixa terra, dels arbres, de la roca. Veu que, per sobre del Groc, al cel blau, una àliga planeja amb la seva magnificència indiferent.

Per un moment, Villalonga dubta de si mateix, dubta que els vells déus de la guerra siguin al seu costat…

El Groc veu l’ombra de l’àliga i aixeca la mirada. També la veu planejar sobre el seu cap. Sap que és la mateixa àliga que, mesos enrere, va veure fent cercles des de la roca del Migdia, sobrevolant Forcall i el Bergantes. Va ser quan va decidir emprendre la seva guerra. Ara torna a respirar fondo, s’ajup, pren una pedra grossa de terra i la sospesa amb la seva rude mà dreta.

—Per les Lleis Santes! Pàtria i Religió! Visca Carles V!

El Groc crida des de les altures i llança la pedra amb tota la potència del seu fort braç, llança una pedra rere l’altra contra els soldats, afinant la punteria.

Una de les pedres cau al costat del cavall de Villalonga, que s’espanta i s’encabrita. El general perd l’equilibri i cau a terra.

Assegut entre matolls, emboscat i protegit per les altures, el Groc enfonsa ara el rostre entre les seves mans de dits sagnants.

Ha vist el general Juan de Villalonga treure’s amb fúria la pols de l’uniforme, donar puntades de peu a terra amb les lluents botes negres.

Ha vist com l’insultava i l’apuntava amb la seva fusta, amenaçant-lo. El Groc ha rigut, ha rigut amb ganes.

Ha rigut… fins que el general ha ordenat l’afusellament dels germans Querol i dels altres sis presoners fets a Ortells. Els ha afusellat perquè el Groc ho veiés.

Des de les altures de la mola de la Balma, el Groc ha sentit l’últim crit dels germans Querol, sempre al seu costat en coves i ermites, al costat sempre en tots els focs i perills, ha sentit el seu darrer crit, assenyalant-se el cor, abans que les bales els fessin callar per sempre.

—Déu, Pàtria, Rei! Visca el Groc! Capità…!

Amb el rostre ara enfonsat entre els dits sagnants, el Groc plora.