29. PAPA LUNA

(Morella, gener de 1844)

Vestits amb uniformes liberals i camuflats en un carro, el Groc i Pitarch travessen les fortes muralles i s’escolen Morella endins. Al castell de Morella segueixen preses la Josefa i la Manuela. El Groc s’ha tenyit bigotis i barbes, ara tan fosques com les de Pitarch.

—És una bogeria, ens fiquem a la gola del llop —opina Pitarch.

—Una bogeria més gran va ser la del tinent Alió i del Ramonet, i bé que van triomfar! —replica el Groc—. Qui no s’arrisca no pisca!

El Groc es refereix a Pablo Alió i Ramon Orgué, que van prendre el castell de Morella per al general Cabrera amb dues simples escales de mà, la gèlida i nevada matinada del 25 de gener de 1838. El morellà Orgué havia desertat de la guàrdia liberal de Morella, no sense desencaixar abans la tapa de fusta de l’excusat de la guàrdia, excusat «al vol» per sobre la roca del castell. S’allistà com a carlista al batalló del tinent Alió, que organitzà l’assalt suïcida amb les escales de fusta fins a l’excusat preparat per Orgué: així van penetrar a la fortalesa amb setanta homes i la van conquerir.

—Et crec i et segueixo —accepta Pitarch.

Amagats dins d’un carro carregat de formatges d’ovella de Pasqual Carbó, traspassen el portal dels Estudis. Desfilen davant la noble casa Piquer, sòlid i gran casalici on s’allotja el governador de la plaça i que va ser hospital de sang mentre Morella va ser capital del «regne màgic de Cabrera», com l’anomenava el baró Von Rahden, enginyer prussià de Cabrera que fortificà amb un rastell i un fossar el mateix portal dels Estudis que ara acaben de franquejar.

Salten del carro davant de la casa d’un vell i entranyable conegut morellà d’Ignasi Bordás i del Groc, Manuel Milián, prèviament advertit de la seva arribada per Pepet de Nasi, que també els espera dins la casa.

—Don Tomàs, si vostè em permet vestir el seu uniforme, jo em ficaré dins el catxo i allibero a ganivetades la seua dona i la Manuela —proposa el jove fogós, que als seus dinou anys és el més exaltat dels carlistes de Forcall.

—I per on sortiries, eh? Això no té sentit, xiquet! —intervé l’amo de la casa, Manuel Milian—. La bona idea seria una altra una mica diferent…

—Quina, Manolo? T’escoltem! —pregunta el Groc.

Manuel Milián, morellà de soca-rel, va fer estudis al seminari fins a deixar-los per encarregar-se dels negocis familiars. Ara és un home de mitjana edat, fornit i culte, i molt ben informat de tot el que passa a Morella i a Espanya. De conviccions carlistes moderades, avantposa l’amistat a qualsevol altra consideració ideològica. I Manuel Milián és amic dels Bordás i del Groc.

—Escolteu, el meu tiet va ser prevere a la basílica i em va explicar que a la sagristia hi ha un accés amagat a un passadís que condueix al recinte del castell.

—Saps on és, Manuel? —inquireix Pitarch.

—No, i el meu tiet va fugir de Morella quan Espartero va prendre la ciutat… No en sé res més. Potser l’entrada sigue darrere d’un armari, sota un moble, no ho sé… Però si la trobàreu…

—… seria possible la fugida. Això en el cas que aconseguírem alliberar la Josefa i la Manuela… —conclou el Groc.

Uniformats com a soldats liberals, el Groc i Pitarch s’amaguen en un parell de confessionaris de la basílica arxiprestal Santa Maria la Major de Morella, en espera que les últimes beates i el sagristà abandonin el temple amb l’arribada de la nit.

Sols i a les fosques, els dos homes encenen una espelma que fa dansar les figures bíbliques del relleu de l’escala en espiral del cor, els tubs de l’orgue i els daurats del retaule de l’altar. Un lloc tan sagrat i tan venerable imposa al Groc un respecte profund, i ara envermelleix de vergonya quan recorda la crema de l’església de Forcall el 1835, amb el Serrador… A les fosques, Pitarch no se n’adona.

A l’entrada de la sagristia, el Groc apaga amb una bufada l’espelma que porta Pitarch i li tapa la boca. Ha sentit un soroll a l’interior. Quan entren, l’esmorteïda resplendor d’una altra flama, al fons de l’estança, delata una ombra que es mou entre els antifonaris i els foscos i antiquíssims volums de l’arxiu, els llibres polsosos amb panys oxidats, preservats en aquestes lleixes durant segles. La resplendor s’apaga de sobte, segueix un soroll d’algú que surt a corre-cuita. Un cop tomba Pitarch a terra. El soroll orienta el Groc i es llança a cegues sobre el fugitiu.

—Llum, Pitarch, llum! —ordena el Groc.

I a la llum de l’espelma, els dos homes reconeixen el rostre d’un sexagenari barbut, canós i amb grenyes.

—Benedicto Mol! —exclamen tots dos alhora.

Mentre Pitarch encén més espelmes a la sagristia, el Groc intenta comprendre els propòsits del suís, que assegura persistir en la recerca del seu obsessiu tresor. Ara diu que segueix altres pistes.

—Que busques ací, en aquesta basílica, Mol? —pregunta el Groc.

—Veieu aquesta casulla amb capa i dalmàtica, el seu brocat venecià vermell amb decoració d’or que resplendeix a la llum de les espelmes? —El suís assenyala el tern sumptuós que penja d’un armari obert—. Sabeu de qui va ser, ho sabeu?

—No.

—Ah! D’un home que es deia com jo: Benet.

—Qui?

—Benet XIII. Un papa. Un aragonès que va ser papa. I l’any 14 del segle XV va ser ací mateix, a Morella, amb el rei Ferran i amb sant Vicent Ferrer.

—Ah, sí! És veritat que aquest sant va ressuscitar el nen trossejat i guisat per la seva mare a una casa de Morella? —pregunta el Groc, que de petit va sentir aquesta llegenda morellana de boca de sa mare—. Aquella família era tan pobra que la mare va sacrificar i va cuinar clandestinament el seu propi fill per afalagar i donar menjar al sant.

—I a aquest aragonès no li deien també Papa Luna? —pregunta Pitarch.

—Sí! Durant vint-i-sis anys es va fer fort al Maestrat, es va encastellar a Peníscola per defensar la seva tiara davant el Papa de Roma.

—Molt bé! I què vols dir-nos, Mol?

—El Papa Luna sostenia que Déu li feia costat a ell, i no a l’altre papa, i que Déu li donaria la victòria…

—Com Cabrera: el Déu dels exèrcits li donava suport… —rememora el Groc.

—I la gent del Maestrat el venerava, el Papa de Peníscola, tant o més que a Cabrera. Els poderosos volien que hi renunciés, però va resistir totes les pressions, des de les del rei fins a les de sant Vicent, es va barallar amb tothom, va esquivar tota mena de paranys, persuasions, amenaces i fins i tot intents d’assassinat.

—Assassinat?

—Sí, van ser els seus amics i col·laboradors més propers. Sempre passa igual! Domingo Dávala, el seu estimat cambrer, ben pagat pel Vaticà, va posar arsènic i realgar en un plat de grills del seu dolç preferit, el citronat, confitura de poncem gebrada amb sucre…

Pitarch i el Groc es miren breument, tots dos pensen en l’intent del voluntari Mustela d’enverinar-lo amb el menjar i en l’ensurt que va tenir Pep lo Bo amb el realgar.

—Va estar a un pas de la mort —segueix Mol—, entre espasmes, pèrdues de coneixement, diarrees i vòmits, però va sobreviure gràcies a una tisana que li va preparar el seu metge jueu amb llavors de coriandre, anís, fonoll, comí, arrels de regalèssia, dictam i canyella. Ni el verí, el va derrotar, ja ho veieu! La seua veritat el va mantenir ferm…

—Alguna bona raó devia tenir… —murmura el Groc—. Però que té a veure això amb el tresor?

—Aquell home era un savi, potser un bruixot… —diu Benedicto Mol—. I jo crec que custodiava els coneixements i el tresor perdut dels templers.

—Quin tresor, Mol?

—El tresor que els poderosos monjos guerrers de l’orde del Temple van amagar en ser dissolts, primer al Regne de França i després a la Corona d’Aragó: els castells de Montsó, Miravet i Peníscola van ser cases dels templers!

—Doncs allà hauries de buscar, què esperes, què hi fas, ací?! —conclou el Groc.

—Un moment. «NON EST IN TOTO ORBE LOCUS SANCTIOR ISTE», diu al llindar de la portada d’aquesta basílica. Ho heu vist? Ho enteneu?

—No. Què vol dir aquesta frase?

—«No hi al món un lloc més sant que aquest» —tradueix el suís—. Jo ara ho entenc! El Papa Luna va ser aquí cinquanta dies el 1414, ho sé, ho he trobat en aquests documents, entre altres coses, i ací va deixar calces i pectorals i tres espines de la corona de Crist…

—I els saquejos dels francesos, i després d’Espartero… no han deixat res de res, tat? —conclou el Groc.

—Això creieu? Doncs no. El que jo crec és que ningú ha trobat encara part del preciós tresor templer del Papa Luna. Ell sabia que volien matar-lo… El va amagar. I jo el trobaré. I encara que va morir als noranta-quatre anys sense cedir ni un pam, sempre obstinat, Benet XIII, jo evitaré que el seu silenci soterre el fabulós tresor per sempre! Jo el trobaré! Per a tots dos, Groc, com està firmat!