6. EL GARROT DE CABRERA

(Forcall, tardor de 1841)

Els primers rajos de sol es filtren sobre la roca del Migdia. Saluden el Groc, que creua la plaça amb el seu mul i veu la roca del Migdia des de l’obertura de l’empinat carrer que baixa al costat del palau Osset.

La roca del Migdia és una ciclòpia mola que aixeca el seu perfil de castell vertical a l’altra banda del riu, com la llar d’un gegant. El Groc recorda com ajudà a fugir el rei Carles V roca amunt, el 31 de juliol de 1837, quan tres columnes liberals s’apropaven perillosament. Don Carles els saludà sorneguer des de dalt, inatacable, camí de Cantavella.

El Groc camina cap a la sortida del poble per la vall, camí de la seva finca, a l’ombra de la roca del Migdia, l’Ombria. És terra de pa i vinyes, de set jornals de cabuda, alguns ametllers i pocs fruiters. Els cascos del mul ressonen sobre els còdols que empedren el carrer. Aquest so immemorial bressa el Groc en un somni on treballa la terra com feien tots els seus avantpassats, com si no haguessin existit els darrers set anys de guerra.

—Bon dia, tio Tomàs! Tinc això per a vostè. Li ho he guardat mentre era a l’estranger…

La veu de Pep lo Bitxo arrenca el Groc del somni. El nen ha aparegut per un cap de carrer i està plantat davant d’ell, amb un somriure d’orella a orella. Amb els braços rere l’esquena, amaga alguna cosa.

—Què és, xiquet? —pregunta el Groc.

—El seu garrot, don Tomàs! Aquí el té.

El Groc el reconeix de seguida. El seu garrot! Un nuós garrot de cirerer, de fusta verd fosc, fort, ferm, amb un extrem gruixut. L’empunyadura, embolicada amb una tira de cuiro de brau, es converteix en corretja per portar-lo penjat del braç. El Groc va tenir abans d’aquest altres garrots, amb els quals va caçar conills, espantar gossos salvatges, fustigar cavalls, batre fruits d’arbres i trencar ossos. Però aquest garrot… és especial per a ell.

—D’on l’has tret? El vaig perdre abans de marxar a França!

—Ho sé, tio Tomàs. Caminava pel barranc de Xiva de Morella, vaig veure com atacava la columna cristina. Em vaig amagar darrere unes roques, vaig veure com el perdia al riu. L’endemà el vaig trobar al ribàs. El vaig buscar per donar-li’l, capità, però ja havia marxat.

Aquell dia, el Groc havia disparat el seu trabuc un sol cop. Va ser suficient. La columna es va rendir. Els homes de la seva partida s’ocupaven de recollir les armes, les robes i els cavalls dels soldats isabelins capturats, entre crits i burles. Un dels soldats va treure de les seves calces una pistola i va encanonar un dels carlistes. El Groc va desarmar-lo llançant-li el garrot, i va encertar la mà armada, però el garrot volà fins al Bergantes.

—Vaig perdre el meu garrot… i va acabar la guerra.

Pep lo Bitxo sap que el garrot del Groc és un regal de Ramon Cabrera, el mateix amb el qual es va estrenar els primers dies de la guerra l’any 1833… Tot Aragó i València coneixia la llegenda del garrot: la infanteria liberal avançava entre els carlistes caiguts, ferits i moribunds, rematant-los amb la baioneta. Els combatents carlins reculaven a la desbandada cap a les muralles salvífiques de Morella, perseguits per la cavalleria liberal. Un dels que fugien era un jove exseminarista tortosí de vint-i-sis anys i d’esperit indòmit i aventurer. Un fosc imperatiu el va obligar a fer mitja volta i encarar-se amb la cavalleria enemiga amb només un garrot a la mà. El va fer voltar com un molinet sobre el seu cap i esperà un genet per tombar-lo. Quan ja el tenia a terra, li va rebentar el crani. L’acció va envalentir els seus companys, que així van poder retirar-se sense més baixes. L’endemà, els vençuts de Morella victorejaven el nom del valent tortosí: Cabrera! Cabrera! Cabrera!

El Groc infla el pit amb orgull quan recorda la seva trobada amb Cabrera a Morella, el setembre del 1839, en companyia de l’enginyer prussià Von Rahden, a qui havia protegit la vida en el seu camí entre Forcall i Morella, salvant-lo d’un atemptat per robar-li els plànols de la fortificació de Morella. La bandera negra de Cabrera, amb la calavera, onejava dalt del castell. Cabrera va regalar-li el mocador negre del seu «regne màgic» (així l’anomenava Von Rahden) i el seu mític garrot, al pati d’armes de Morella, amb el Maestrat als peus.

Després d’una hora de camí, el Groc arriba a l’Ombria, la finca que va heretar del seu pare, mort els primers anys de la guerra. El pare del Groc, don Rafael, havia fustigat els francesos quan van arribar «creient-se amb dret de tutelar-nos com si fórem ovelles i canviar la nostra fe, les nostres lleis, el nostre rei».

El Groc veu una figura humana, d’esquena, podant la branca d’un arbre amb una petita destral. El Groc atura el mul davant el límit de la finca i reconeix l’home: Joaquim Vinyals, cunyat de Tomàs Buc, actual alcalde de Forcall. Ximo Vinyals, amb la destral a la mà, el mira com si fos un espectre.

—Bon dia, Ximo. Què fas?

—Jo? I tu? No sabia que havies tornat…

—Ahir, sí. Què fas ací?

—Ahir? Ja ho saben a l’ajuntament?

—Encara no hi he anat. Què hi fas a la meua finca, Ximo?

—La teua finca? No et faces el bobo, Groc…

—Què vols dir, Ximo?

—Tots ho saben: la finca ja no és teua, Groc.

—Qui ho diu, això? Tu?

—No et vas acollir a l’indult i l’autoritat et va embargar la finca en nom de la reina.

—Autoritat? Lladres de gent honrada!

—Vas lluitar i vas perdre. I vas marxar a l’exili. Aquesta finca no és teua perquè l’ajuntament me l’ha donada!

—El teu cunyat, l’alcalde Buc. I us en repartiu el fruit, suposo…

—Alcalde i secretari, i a més Buc és capità dels pesseteros de Forcall.

—Ah, redéu amb Tomàs Buc… Tot en u! Molt millor!

El Groc despenja el seu garrot del mul. Passa la mà per la corretja de cuiro de la seva empunyadura i el mou.

—Digue-li al Buc que aquest garrot aplatarà el cap de qui xafe la meua finca. Marxa o començaré amb tu.

El Groc veu allunyar-se Vinyals i recorda el dia en què va buscar l’alcalde Guarch per matar-lo, després de la jornada dels fuets.

—No he pogut matar-lo… perquè ja era mort —va explicar als xicots aquella nit a casa.

I havia estat així. El cadàver de l’alcalde, desmanegat al terra del celler de Tomàs Buc, tenia la camisa xopa de sang, esquinçada per quatre ganivetades assestades a l’altura de l’abdomen. Així recorda el que va explicar aquella nit als xiquets, que l’escoltaven amb la boca oberta:

—«L’han matat! L’han matat!», cridava Buc, amb les mans i la camisa tacades de sang. «Qui se m’ha avançat? El volia matar jo!», li he dit. «Vigila amb el que dius, Groc!», m’ha amenaçat. «Vigileu vatros, que el vostre govern porta aquestes desgràcies al nostre poble! Sabies que Guarch ens va amagar l’ofici de Borso?». «No, ha vingut a explicar-m’ho espantat i li he aconsellat que anàrem a demanar disculpes a Borso, però m’ha suplicat que l’amagués ací. L’he ficat en aquesta bóta de vi, buida. I jo m’he amagat a l’altra. Durant el saqueig, un soldat l’ha descobert, ha volgut el seu rellotge amb cadena de plata, han lluitat, el soldat l’ha apunyalat i li ha robat el rellotge de plata. Jo ho he sentit tot des de la trapa! Quan he sortit, he intentat parar l’hemorràgia, però… Guarch ja havia mort». Això és el que m’ha dit Buc, xiquets.