Quan Jaume I va morir, la Corona d’Aragó es trobava en una mena de paradoxa vital: tenia totes les condicions per a la seva expansió, però no podia dur-la a terme per terra: la reconquesta peninsular se li havia acabat, segons els acords amb Castella; i Occitània havia quedat en mans dels francesos. L’única via per al creixement era el mar. Per sort, l’empenta mercantil barcelonina i una successió de reis espavilats van fer possible que Catalunya edifiqués, en poc menys d’un segle, tot un imperi mediterrani. Ja sé que sona estrany, tal com són les coses ara, però en aquella època els naturals de la Corona, i els catalans en particular, eren vistos a Europa com l’enemic a batre, els buscabregues prepotents i imperialistes. Els dolents de la pel·lícula, en certa manera.