L’origen del sistema pactista

Deia Jaume Vicens Vives que «una de les grans il·lusions de l’historiador romàntic […] fou considerar l’Edat Mitjana com una època de llibertats». Aquest és un fet cert i, d’alguna manera, justificable, si tenim present que, aquí, com en altres països amb conflictes d’identitat, la historiografia romàntica ha estat també la més nacionalista. En aquesta dèria pel nostre passat medieval hi trobem també la recança per la sobirania perduda.

Hem de ser comprensius, doncs, amb els historiadors romàntics, sobretot els qui van patir el franquisme, que escrivien sobre el nostre passat des de l’exili o la clandestinitat, i sentien una lògica fascinació per una Catalunya sobirana i amb ínfules d’imperi. Però la sobirania i el pactisme que caracteritzaven la Catalunya medieval no indiquen, forçosament, que els catalans visquessin millor que ara. Ni tan sols que visquessin millor que els seus veïns. Tot això és discutible.

El que és cert és que la Catalunya medieval, com tot el món medieval, era una societat feudal en què la majoria de la població les passava magres. I això no ho canvia ni ho matisa un altre fet irrebatible: que el règim polític català era més plural i menys arbitrari que, per exemple, el de Castella. I això gràcies a un complicat sistema d’equilibri de forces que tradicionalment ha rebut el nom de pactisme.

Segons Vicens, el pactisme és una «xarxa de garanties mútues» entre el rei i les classes afavorides del país: els nobles, l’Església, i posteriorment també la burgesia urbana. Pel que sembla, té un origen feudal: el mateix feudalisme és un pacte (gens imparcial) entre els senyors terratinents i els pagesos que li juren fidelitat a canvi de protecció. El fet que aquesta filosofia es portés en pràctica també en l’àmbit polític es deu a la feble posició inicial dels reis catalans, en contrast amb la influència dels nobles, que, en una societat en guerra contínua —parlem de la Reconquesta—, tenien un paper preeminent com a casta militar.

Els reis catalans es van trobar en la necessitat d’un ajut financer constant per sostenir el seu aparell burocràtic i les operacions militars. L’ajut només el podien proporcionar les classes propietàries —nobles i clergues—, que, a canvi, van exigir garanties de participar activament en el govern, no tant per ànsia de poder com per assegurar-se el manteniment dels seus privilegis.

Aquesta mena de pactisme es va donar a molts llocs d’Europa, però va ser a Catalunya (i també a Anglaterra) on es va teoritzar i regular de forma més explícita. Això és mèrit, principalment, del gironí Francesc Eiximenis, el gran protegit de Pere III, que en el seu tractat Lo Crestià va definir amb total exactitud quins eren els fonaments morals i jurídics del pactisme. Abans, però, Pere el Gran ja havia acceptat una cèlebre disposició que comença amb les paraules «volem, estauïm e ordenam» […] i que reconeix de forma explícita, per primer cop a tot Europa, la necessitat que el rei legisli d’acord amb els estaments representats a les Corts (1283).

Les teories d’Eiximenis eren relativament avançades per a l’època, ja que no atribuïa l’autoritat reial només al «dret diví» ni al «dret natural», sinó també al pacte previ entre el monarca i els seus vassalls. La comunitat acceptava l’autoritat del rei sempre que es comprometés «a governar liberalement la dita comunitat». I en la pràctica va ser així: les autoritats catalanes no van acceptar mai la sobirania d’un rei si no havia comparegut abans davant de les Corts per jurar totes les constitucions del país. I com que els aragonesos exigien el mateix, no van ser pocs els regnats que van començar amb agres discussions respecte de si el rei havia de passar primer a fer el jurament per Barcelona o per Saragossa.

Vist des del nostre punt de vista, tot això fa molt bonic: ens presenta una mena de monarquia parlamentària en una època de reis dictadors. Alfons el Benigne ho veia així mateix: «El nostre poble és franc i no subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nos com a senyor, e nos a ells com a bons vassalls i companyons».

Però no hem d’oblidar que el pacte continuava ignorant la majoria de la població, i que les constitucions i privilegis que invocaven les Corts eren, sovint, l’eina per al manteniment de situacions socials injustes. La guerra civil catalana (1462-1472) n’és un exemple claríssim: la Generalitat es va enfrontar a un rei poc respectuós amb les constitucions del país, Joan II, però els pagesos i les classes baixes van fer costat al monarca, que a sobre era castellà. En aquest cas, com en molts d’altres, el rei apareixia davant del poble com l’únic possible aliat davant dels abusos de les classes opulentes, que tenien el monopoli del govern.

Per tant, podem admetre que el pactisme era un bon model polític, perquè prevenia contra els abusos d’autoritat del rei de torn i assegurava el diàleg i el consens en les tasques de govern. Però no garantia un règim de llibertats, sinó de privilegis, per bé que, amb el pas dels segles, aquest sistema va permetre la garantia dels drets de tots els individus davant de l’abús de les autoritats reials.