… i tinta

La Renaixença, vista amb perspectiva, sembla un fenomen una mica absurd. Un tal Aribau té la pensada de fer un poema en català, i de cop i volta tot un país descobreix que té una llengua bonica i amb possibilitats literàries. Ep! Tot un país, no: les classes populars no van deixar mai de parlar català. El canvi de xip el van fer la burgesia i els intel·lectuals, que des de feia tres segles preferien el castellà, que hacía más fino. Per què, de cop i volta, van tornar als orígens?

Les causes, una vegada més, les hem de buscar a l’exterior (originals que som). Des de la derrota de Napoleó, les elits culturals europees van renegar de la Il·lustració, que situava la raó per damunt de totes les coses, i van posar de moda el Romanticisme, que exaltava la passió, la irracionalitat, l’abstracte. I doncs, hi ha res més irracional que el patriotisme? L’abstracció romàntica posava els individus sobre els ciutadans, les nacions sobre els estats, les pàtries sobre les ideologies. Tenia certa lògica: Napoleó havia pretès una Europa de citoyens, unida i uniforme segons el patró francès; la seva caiguda va donar via lliure als fets diferencials.

Alemanya i Itàlia van obtenir, per aquelles dates, la unitat i la independència; a l’Europa oriental, dos grans imperis (l’austrohongarès i l’otomà) van començar a trontollar per la pressió de totes les minories: els txecs, els eslovacs, els croats, els serbis, els hongaresos, els romanesos… En tots aquests pobles, les llengües pròpies portaven segles de prostració; les classes altes parlaven francès o alemany. Amb el Romanticisme, com per art d’encantament, van ressorgir com a llengües literàries i, en una segona fase, van esdevenir el caldo de cultiu de moviments de caràcter nacionalista. Resulta familiar, oi?

Quan aquesta onada passional va arribar a Catalunya, va trobar un panorama propici. La cultura autòctona era ben viva, i l’impuls econòmic havia generat un creixent sentiment diferencial respecte de Castella. Per això, quan Bonaventura Carles Aribau va publicar l’Oda a la pàtria (1833), el moviment es va estendre amb una facilitat impressionant. Tanta, que sembla increïble que només cinquanta anys abans Capmany menyspreés el català com un idioma «muerto para la república de las letras».

L’extensió de la Renaixença va multiplicar la producció literària en català, tot i que, essent obra romàntica, era bàsicament poètica, inflamada, empalagosa… i escrita, a més, en un llenguatge arcaic que tenia més a veure amb Ramon Llull que amb els mateixos catalans de l’època. Però era un punt de partença. I va tenir un component popular innegable. Els versos de Rubió i Ors, Lo Gayter del Llobregat, van esdevenir famosos; Josep Anselm Clavé va fer cantar en català milers d’obrers aplegats en societats corals; Frederic Soler, Pitarra, va revifar la tradició teatral en català amb tant d’èxit, que el govern espanyol va dictar un reial decret que prohibia les representacions fetes «exclusivamente en alguno de los dialectos de España».

El 1859 els intel·lectuals renaixentistes van decidir impulsar la creació literària ressuscitant els Jocs Florals, els mateixos que havia fundat Joan I al segle XIV. Era un certamen bastant cursi en què es premiaven versos ensucrats sobre amor, pàtria i fe. Coses del romanticisme. Però era, també, una gran novetat social. En acabar el discurs de cloenda de la primera edició, Milà i Fontanals va dir al públic: «Heu notat que he fet el discurs en català i ningú no ha rigut?». Perquè, efectivament, uns anys abans la possibilitat de parlar en català en públic feia riure.

Però més enllà de la moda romàntica, que de seguida va embafar a tothom, la Renaixença va ser un moviment d’amplíssima base que va desvetllar a tot el país les ganes de despertar de la letargia provincianista. Des de 1842, van aparèixer publicacions periòdiques en català, l’Ateneu Barcelonès va impulsar l’activitat acadèmica, el Centre Excursionista de Catalunya va estimular les ciències naturals (geografia física, botànica, espeleologia), Duran i Bas encapçalà un viu moviment de renovació jurídica. Fins i tot l’Ictíneo, el primer prototip de nau submarina inventat pel figuerenc Narcís Monturiol, és atribuïble a aquest clima d’efervescència creadora.

Des del punt de vista literari, però, la Renaixença no va oferir obres de nivell fins a la irrupció de mossèn Cinto Verdaguer, en la poesia (L’Atlàntida, Canigó) i d’Àngel Guimerà en el teatre (Mar i cel, Terra Baixa). La novel·la, que no havia produït res de bo des de Tirant lo Blanc, va ressuscitar de la mà de Narcís Oller, i darrere d’ell va arribar la jove generació d’autors modernistes, que per edat i per ideologia pertanyen ja a una altra època: la que fa el trànsit del regionalisme folklòric al nacionalisme polític.

La sang, la suor i la tinta havien donat el seu fruit: tot apuntava cap al sorgiment del catalanisme com a nou eix de la vida política.