Història d’en Toni Soler
(Polònia a part)

És important com s’escriu la història. També la personal. Les biografies ens ajuden a entendre els personatges perquè tenen el bon gust de començar pel començament, no pel moment que els coneixem. Però això que escric és una altra història, no és ben bé una biografia, és un simple pròleg, una aproximació breu i ben subjectiva a un autor que ha estat el meu col·lega (a l’Avui), jefe (a Malalts de tele), competidor (a ràdios diferents) i soci (a l’Ara). I vés a saber on acabarem, tot i que segur que acabarem bé.

Ens vam conèixer fa vint-i-cinc anys a l’Avui, quan tots dos en teníem vint-i-tres. Em va caure fatal (però molt) perquè jo estava a Societat, fent successos, i ell a Política, fent Parlament, i em va dir, sense tallar-se ni un pèl, que no entenia com podia estar en aquella secció. Presumia, amb aquella alegria, que ell tenia accés a gent molt més preparada i interessant, i aprenia molt més que jo, que em relacionava amb delinqüents. Fa poc l’hi vaig retreure —com que té poca memòria l’hi he de recordar cada quatre o cinc anys— i em va admetre que potser es va passar, que amb el temps hem vist que delinqüents n’hi ha a tot arreu, i que ha conegut gent més preparada. Explico aquest apunt biogràfic per als que es pensen que en Soler és un descregut que ha vingut a aquest món a riure’s de la política. N’és molt més creient que molts que en són practicants. En voleu una prova inequívoca, per no dir un sacrifici? Va escriure una biografia —seriosa— sobre Miquel Roca.

En Toni Soler pot semblar un humorista polític que ara intenta fer d’analista polític seriós, però no. És un periodista que creu en la política i se la pren seriosament sis dies a la setmana. I el setè, que cau en dijous, descansa i se’n fot tant com pot, afortunadament per als fans de Polònia.

I en Toni Soler podia semblar, l’any 1998, un «malalt de tele» que aprofitava la seva fama per fer un llibre fàcil i comercial sobre la història de Catalunya, que algú li devia haver encarregat en ple boom mediàtic, però no. És un autèntic malalt d’història que es guanyava la vida fent bromes sobre Verano azul però que entre lectura de guió i assaig l’enxampàvem llegint biografies i totxos sobre Roma. Un paio ben estrany, tot s’ha de dir.

Com que d’aquí a dues línies diré el que penso d’ell de veritat i l’elogiaré molt, aprofito per desfogar-me i dir que en Toni és molt menys simpàtic del que sembla, té mal humor sovint, escolta poc, arriba tard a les reunions, desconnecta i en marxa d’hora. I que ell pot fer broma de tot però pobre de tu que et riguis de la Penya. Dit això, és un cervell privilegiat i té el do de la comunicació en tots els registres. És un guionista brutal i un analista brillant. Ho dic des d’una enveja que vol ser sana, perquè me l’estimo, però que és enveja enveja. Si et vol fer riure et mors, si vol convèncer diràs que sí, i si busques un títol que impacti te’l farà ell. I si vol fer divulgació de qualitat, escriu una història com aquesta, amb un llenguatge directíssim i eficient que com a lector aplaudiries i com a col·lega et fa molta ràbia de tan fàcil que sembla.

Com que domina el llenguatge com vol, aquest llibre és una petita joia des del títol fins a l’última línia. Des de la manera de demanar perdó pel fet —aliè a l’autor— que la història sempre comenci per la part més avorrida, fins a la manera de fer ficció humorística futurista per deixar-nos un bon gust de boca. I entremig, perquè no perdem ni els orígens ni la identitat, tot el que ens ha passat, amb honestedat intel·lectual, rigor històric, to addictiu i un registre que li permet fer constants picades d’ullet sensacionals al futur sense que perdis el fil. Hi ha llegendes, fets, política, context socioeconòmic i cultura.

L’historiador juga amb avantatge, perquè sap on som quan ens explica d’on venim. Davant els riscos de l’èpica o la mitificació o la manipulació, res com l’humor intel·ligent com a mètode per ser fidel als fets, comparar versions diferents si cal i imprimir-hi un estil propi. Apel·la a la psicologia moderna per vincular els traumes infantils de Jaume I amb el seu caràcter a prova de bomba. Observa que a la prehistòria encara no estava mal vist anar vestit amb pells, defineix el Neolític com el canvi d’hàbits alimentaris més important fins a l’arribada del fast food, i si li demanes la recepta de Catalunya et diu que som un assortit d’ibèrics a la romana, i s’entreté en culebrons de la casa comtal catalana com el d’Ermessenda.

Però que aquest humor que ell fa servir com a mètode no ens distregui, perquè no hem vingut a aquestes pàgines a riure, sinó a viatjar —de bon humor— pel temps. I el mateix to despreocupat li permet ser perspicaç i clarivident desmuntant cert romanticisme historicista i afirmant de forma premonitòria —i som a l’Edat Mitjana— que el pactisme assegurava el diàleg però no garantia un règim de llibertats sinó de privilegis. No és un volum frívol, hi ha el que és important. I s’entén.

Per evitar la temptació dels spoilers, no avançaré com explica el 1714 l’actual comissari del Tricentenari, però sí com anticipa els anys posteriors: «Després de la desfeta de 1714, els catalans van decidir canviar de rotllo i dedicar-se amb cos i ànima al treball, un àmbit on van tenir força més sort».

Trobo que per haver llegit tanta història en Toni és prou optimista. Tot i que sovint, quan parlem de com aniran les coses, recorda episodis anteriors i tem amb un deix amarg que la història es repeteixi. El que demostra el llibre és que en Toni defuig la temptació del cinisme. No pot pecar d’ingenu perquè sap moltes coses, perquè té una visió documentada, perquè és murri i està superdotat d’una ironia finíssima. Però s’estima la matèria que té entre mans i es nota. La història, el país, la política. N’agafa distància com a narrador però ell és allà en cos i ànima.

Fa quinze anys d’aquest llibre que ara retorna actualitzat (hi afegeix els tripartits i l’arrencada del procés), en Toni ara té la fama consolidada, és un productor d’èxit, fa de comissari dels actes del Tricentenari del 1714 a Barcelona i ha escrit el guió d’una pel·lícula que refà moments històrics en clau de documental, 14 d’abril: Macià contra Companys. La seva biografia a Twitter destaca només que és el besnét de l’escloper Petllari Soler (a casa seva hi ha la foto que ho prova), i viu al barri de Barcelona més antic que ha trobat, per si algú dubtava que l’apassionen les pedres amb història i que li agrada mirar enrere sempre abans de mirar endavant.

Ni aquest llibre necessitava cap pròleg ni en Toni necessita algú que el defensi. Però si mai li cal una defensa civil (el tema militar no és el nostre fort), els milers de lectors que han devorat aquesta Història de Catalunya (modèstia a part) i els milers que la seguiran llegint segur que ho faran amb molt de gust. Perquè és dels que comences i acabes, ni et deixa a mitges ni l’hi deixes tu. També li hauran d’agrair molts historiadors i editors l’encert d’aquesta obra, perquè quan tanques el llibre has guanyat seguretat en dos sentits: 1. Coneixes molt millor la història del teu país. 2. T’ha estat fàcil, entretingut i plaent. Per això corres a buscar un altre llibre d’història que potser no serà tan immodest al títol però ves que no ho sigui per dins. Jo, ara i aquí, responc per aquest. Com que sóc dels que crec que estem vivint moments històrics, que estem escrivint en directe algunes pàgines que algú ens haurà d’explicar amb bon humor d’aquí a uns quants anys, trobo que és millor arribar-hi preparats i amb les lliçons ben apreses.

CARLES CAPDEVILA