El rei de Nàpols
Alfons el Magnànim és un personatge singular, que va regnar tota la primera meitat del segle XV (de 1416 a 1458) amb una política una mica de començar la casa per la teulada. És a dir, que en lloc d’intentar resoldre els problemes de base que rosegaven Catalunya, se’n va apartar per dedicar-se a noves aventures imperialistes. Va ser, en aquest sentit, un monarca valent i decidit, però també temerari: quan va morir, Catalunya era la mestressa del regne de Nàpols, però es va veure abocada a una terrible guerra civil.
Nascut a Medina del Campo, Alfons no va trepitjar Catalunya fins als setze anys, quan el seu pare, Ferran, va accedir al tron. Era simpàtic, culte i refinat. I es moria de ganes d’agafar les regnes del poder. Sortosament per a ell, Ferran I va morir quatre anys després. Alfons es va fregar les mans, tot i que l’esperava un panorama ombrívol: a Castella, els seus germans estaven ficats en lluites dinàstiques; a la Mediterrània, els genovesos tornaven a treure el nas en els afers de Sicília i Sardenya. I a Catalunya mateix, les classes dirigents esperaven del nou rei un gest conciliador després del fracàs de les últimes Corts.
En lloc d’espantar-se, Alfons es va sentir com en-grescat davant de tots aquests conflictes simultanis. De primer, va convocar Corts a Barcelona per demanar diners per a la imminent guerra contra Gènova. Però va fer el discurs inicial en castellà, cosa que va motivar cert escàndol, i al contrari del seu pare, no va voler fer cap mena de concessió a les peticions dels tres braços. Total, que les Corts van acabar com el rosari de l’aurora i el rei va marxar a València per organitzar pel seu compte la flota reial.
El que demanaven les Corts, en aquesta ocasió, era un major control sobre els funcionaris reials i sobre l’administració de justícia. I, sobretot, volien frenar la presència de consellers «de stranya nasció» —és a dir, castellans— a l’entorn del monarca. Com que Aragó i València estaven d’acord amb aquestes reivindicacions, Alfons es va avenir a reprendre el diàleg, i en unes noves Corts va accedir a una petita part de les demandes catalanes, per la qual cosa va rebre una subvenció de 50.000 florins. Amb aquesta quantitat a la butxaca, el rei va dir que la resta de temes (els principals) podien esperar i es va embarcar cap a Sardenya, deixant les Corts amb un pam de nas.
La primera tournée mediterrània va ser un èxit relatiu. Alfons va pacificar Sardenya, va fracassar en l’intent de reduir els rebels de Còrsega i va ficar el nas, com el seu pare, als afers de Nàpols, un regne que ocupava tota la meitat sud d’Itàlia i que estava immers en un enorme conflicte civil. L’herència de la reina Joana estava pràcticament en subhasta, i s’havien format dos partits rivals: l’un, partidari d’Alfons; l’altre, partidari de Lluís d’Anjou. Aquest, amb el suport dels genovesos, va atacar Nàpols, i Alfons el va combatre amb èxit. Com a mostra d’agraïment, la reina Joana li va retirar el suport i el va mig fer fora: així es feia (i es fa, de vegades) la política a Itàlia. El rei català va evitar la derrota gràcies al fet que la Generalitat li va enviar un estol de reforç, juntament amb el missatge que fes el favor de tornar a Catalunya a resoldre els contenciosos pendents. Alfons va deixar Nàpols assegurant que el tornarien a veure, i per demostrar-ho, de tornada a Catalunya, va fer una escala tècnica per assaltar Marsella i posar la por al cos dels seus enemics angevins.
De nou a Barcelona, escurat per l’alt cost de la seva campanya italiana, el rei va haver de cedir davant de les pretensions de les Corts, que van aprovar importants mesures constitucionals: dret exclusiu dels catalans a ocupar els càrrecs oficials i reforçament de la Generalitat, que a partir d’aquell moment tindria plens poders per imposar la primacia de les constitucions sobre qualsevol decisió dels funcionaris reials.
El rei va claudicar, però ho va fer emprenyat. Sentia més que mai la necessitat de tornar a embarcar-se, per fugir de la reivindicació permanent dels catalans, dels problemes de la política castellana… i per allunyar-se, també, de la seva esposa Maria, amb qui s’havia casat per força, i a la qual no estimava.
Però per tornar a l’activitat militar, calien diners. I Alfons va haver de convocar novament les Corts catalanes, que es van aplegar a Tortosa el 1430, en un ambient de certa angoixa, sobretot en el braç militar (noblesa), molt dividit i afectat per les conseqüències de la crisi econòmica. En aquest cas, els greuges plantejats per les Corts no van ser polítics, sinó econòmics i de casta: repressió contra els pagesos de remença, reforç de l’autoritat judicial dels senyors feudals… Però el conflicte no va ser tant entre el rei i les Corts com dintre les Corts mateixes: el rei va aprovar una constitució que castigava durament els deutors morosos. Era una proposta de clergues i burgesos, les classes creditores; els nobles, molts dels quals estaven endeutats fins a les celles, s’hi van oposar radicalment. Alfons, que ja havia obtingut els fons necessaris, va aprofitar aquest impàs per tornar a embarcar-se. Ja no tornaria a Catalunya.
En la seva segona aventura mediterrània, Alfons va aconseguir finalment conquerir el reialme de Nàpols. Però abans va suar tinta. De primer, es va estavellar contra els genovesos, que fins i tot el van fer presoner. Però el suport del duc de Milà va permetre al rei català redreçar la situació. Després van venir vuit anys de guerra contínua, fins que el 1442 la ciutat de Nàpols fou «entrada, vençuda e totalment sotmesa».
A Catalunya, la notícia va ser rebuda amb gran alegria. Segurament es devien fer preparatius per a la rebuda del rei victoriós, que havia estat absent durant una dècada. Però el rei no va tornar. Alfons es va enamorar d’Itàlia, de la cultura i el refinament de la cort napolitana i, sobretot, d’una exuberant cortesana anomenada Lucrezia d’Alagno. Nàpols va esdevenir la nova capital de l’Imperi, mentre Aragó se situava cada cop més en l’òrbita castellana i el govern de Catalunya es desintegrava en les lluites intestines, que la regent Maria, l’esposa desaïrada del rei, no podia aturar.
Alfons va continuar guerrejant, fins al punt d’intentar la invasió de Gènova, que va acabar lliurant-se a França i fent una crida a tots els reialmes italians perquè s’unissin contra la «pesta catalana». Però aquesta «pesta» no només no remetia, sinó que creixia cap a Orient. Reis i reietons de Bòsnia, d’Albània, de Sèrbia, s’adreçaven al rei de Nàpols per retre-li homenatge i demanar-li ajut contra els turcs. Alfons ho va intentar, no tant per deliris imperials com per assegurar les rutes comercials catalanes. Però no va poder evitar la caiguda de Constantinoble davant dels turcs (1453), fet que a tot el món es vincula amb la fi de l’Edat Mitjana.