Hanníbal i els seus elefants

Els romans haurien acabat venint, tard o d’hora, perquè anaven sempre a la recerca d’espai vital. De fet, ja havien fet tractes comercials amb els grecs d’Emporion. Però és ben cert que quan van arribar a la costa catalana no ens buscaven precisament a nosaltres, sinó la rereguarda dels seus grans enemics, els cartaginesos, que fins aleshores eren els amos del comerç mediterrani occidental. Roma i Cartago ja s’havien barallat per la possessió de Còrsega i Sardenya. Després van firmar la pau, però uns i altres sabien que, com se sol dir en els westerns, aquell mar era massa petit per a tots dos.

Cartago no era una potència política tan sòlida com Roma. Era més aviat un poble de comerciants. Però va tenir la xamba de parir un tipus brillant com Hanníbal, fill del mític Amílcar Barca (un altre dels fundadors llegendaris de Barcalona). Hanníbal havia crescut entre els soldats del seu pare i de ben jove tenia un esperit guerrer indomable.

Veient com els romans s’aprofitaven de la prudència dels líders cartaginesos, Hanníbal va decidir tirar pel dret. En lloc d’esperar amb por la primera atzagaiada de l’enemic, va decidir començar la guerra pel seu compte i de la forma més fatxenda: envaint Itàlia després de travessar els Pirineus i els Alps amb un exèrcit de 26.000 homes i 37 elefants.

L’elefant era una bèstia desconeguda a Europa. Donava ensurts mortals per allà on passava, i en una batalla podia fer funcions similars a les d’un tanc (tot i que, si s’enrabiava, acabava atacant els seus propis amos). El pas de la comitiva d’Hanníbal per Catalunya devia despertar una expectació comparable a la del ral·li París-Dakar per als deprimits poblats de l’Àfrica Negra.

Si Hanníbal es va poder llançar a aquesta aventura, va ser perquè els cartaginesos dominaven la costa ibèrica, des de la seva base de Cartago Nova (l’actual Cartagena), i perquè a Catalunya no hi havia ningú prou organitzat per plantar-li cara. Diuen els entesos que, després de travessar l’Ebre, va passar per Tarragona, Valls, Montblanc, les Borges Blanques, Tàrrega, Artesa de Segre i Oliana, fins a arribar a la Cerdanya. Però a tots els pobles dels Pirineus hi ha vells que asseguren haver vist un camí empedrat per on van passar els famosos elefants.

Travessar els Pirineus amb trenta-set paquiderms no era cosa de broma. I en aquella època, sense túnel del Cadí ni res, encara pitjor. Però Hanníbal ho va aconseguir, sembla que passant pel coll de la Perxa (Cerdanya). Després també va travessar els Alps, en un periple penós durant el qual van morir milers dels seus homes, i tots els seus elefants menys un. Però un cop a Itàlia es va refer i va aconseguir derrotar quatre exèrcits romans, tots ells prou més nombrosos que el seu.

A Roma estaven desesperats. No hi havia manera de derrotar Hanníbal en una batalla oberta. Però sabien que el cabdill púnic no gosaria intentar un assalt a la capital de l’Imperi: el seu exèrcit estava aïllat i cansat. Per això els romans van decidir fer-se l’orni i plantar cara no pas a Hanníbal, sinó a la seva rereguarda, per tal de deixar-lo ben sol, sense possibilitats de continuar l’ofensiva triomfal. Van enviar a Empúries el seu millor general, un jove de bona família anomenat Corneli Escipió, per tal de fer fora els cartaginesos d’Hispània.

I així, amb el desembarcament d’Empúries, comença la romanització, un procés que a Catalunya duraria ni més ni menys que sis segles. Imagineu, doncs, si va resultar profund i decisiu. A la resta d’Espanya també, però una mica menys, perquè els romans van trigar gairebé dos-cents anys a completar la conquesta peninsular (excepte les muntanyes basques), fins que les últimes tribus càntabres es van rendir a l’emperador August.

L’ocupació militar de Catalunya va resultar fàcil només a la costa. A la zona d’influència d’Empúries, on la gent parlava grec, ja hi havia hagut contactes amb els romans i sabien que tenien males puces. Els indígenes van decidir contemporitzar i mantenir-se neutrals mentre els romans estovaven quatre cartaginesos per apoderar-se de Tarragona i fer-hi una caserna que, amb el temps, esdevindria una autèntica metròpoli.

A l’interior, on la gent —normalment— és més del morro fort, la resistència va ser més tenaç, gairebé numantina, però del tot inútil. En aquell moment va aparèixer al nostre país un tipus humà que no pot faltar en cap història nacional: l’heroi de guerra. Pertanyen a aquesta categoria els líders il·luminats i sense por a la mort, que lluiten contra un enemic pèrfid i superior. En aquest cas, els herois eren dos ilergets, és a dir de Lleida, ciutat que encara els recorda amb un bonic monument. Eren germans i es deien Indíbil i Mandoni.

De primer van posar-se d’acord amb els romans, que van arribar fent-se els simpàtics per tal de debilitar l’aliança entre els indígenes i els cartaginesos. El charme d’Escipió, que com hem dit era de bona família, hi va ajudar molt. Però aviat els ilergets es van adonar que el nou amo era tan o més imperialista que l’anterior, i van decidir plantar-li cara, d’acord amb els cartaginesos, i amb el suport dels lacetans i els ausetans.

Era com atacar els elefants d’Hanníbal amb un exèrcit de mosquits. Els romans, que encara anaven de simpàtics, van guanyar la primera batalla, i van perdonar els vençuts. A la segona, també. Però els ilergets eren gent tossuda i no van captar la indirecta. Van reunir un tercer exèrcit que es va enfrontar a les legions romanes prop de l’actual Saragossa. Indíbil va morir al camp de batalla i els romans van imposar-se ja sense miraments. Els ilergets, per obtenir la pau, van haver d’acceptar més tributs i la presència permanent de guarnicions romanes en el seu territori. I a més, van haver de lliurar Mandoni, que va morir crucificat (205 aC). Els bergistans, és a dir, la gent de Berga i els voltants, també van muntar algunes «patums» molt benintencionades, però van ser igualment derrotats pel general romà Cató.

Semblava que el territori català estava pacificat, però tot just un segle després, l’àrea de Lleida va tornar a trontollar a causa de la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu. Aquests eren dos generals que, veient que el règim republicà estava en crisi, aspiraven a fer-se els amos en solitari. Part de les seves lluites van tenir lloc a casa nostra, i estan molt ben explicades en el llibre De bello civile, escrit pel mateix Cèsar i que potser per això és lleugeeeerament tendenciós.

Quan Cèsar es va fer l’amo, va començar l’Imperi, és a dir, un règim militar autoritari. A Roma van enyorar molt les llibertats de l’antiga república. Però a les provincias, els territoris ocupats, ningú no en sabia res, de tot això. Malgrat totes les pegues, l’Imperi va ser el que va portar la pau duradora a terres com la nostra.