A l’escola ens van dir que els Reis Catòlics, Isabel i Ferran, van assolir la unitat d’Espanya. I això és cert, però no del tot: Catalunya, que es va integrar en la monarquia hispànica sense entusiasme però sense posar-hi pegues, va conservar intacta la seva estructura política. Simplement, va renunciar a una política exterior pròpia, perquè ja no tenia ganes ni forces per sostenir-la. El segle XVI, el «Siglo de Oro» dels castellans, amb la configuració del gran Imperi americà, va ser per a nosaltres una centúria més plàcida que les anteriors, però també més avorrida. Per desgràcia, la lluna de mel no va durar ni dos segles: ben aviat, els deliris imperials de la monarquia hispànica i la tendència centralista dels seus governs van empènyer la Generalitat a una nova i violenta revolució.