Primer, vegem com va anar el segle XIX a Europa. Napoleó va consolidar i estendre les conquestes de la Revolució Francesa. Tot i la seva derrota posterior, i els esforços de les velles monarquies, l’Antic Règim es va ensorrar pel pes del seu propi podriment. El colonialisme i la revolució industrial van donar tot el protagonisme a la burgesia, que va prendre el poder i va dissenyar un règim polític propici (el liberalisme constitucional) des del qual va arraconar els nobles i es va preparar per reprimir una amenaça anunciada: l’obrerisme.

A Catalunya, al contrari que a la resta d’Espanya, també hi havia un predomini burgès a l’economia. Però la burgesia no podia ficar-se en política, perquè la política es feia a Madrid i allí encara remenaven les cireres les forces de l’Antic Règim (nobles terratinents, bisbes, etc.). Per això, durant bona part del segle XIX, la burgesia catalana va estar alternativament amb l’oposició (per imposar el liberalisme) i amb el poder (per reprimir els moviments obrers). Al final, va arribar a la conclusió que Espanya no tenia remei, i es va fer catalanista, afegint-se als intel·lectuals de la Renaixença, que havien redescobert el català com a llengua literària.