Temps moderns

IIntentar explicar la guerra dels Segadors (o de Separació) fa una certa basarda. Durant segles, aquest episodi ha estat recordat (i manipulat) amb el vernís del fervor patriòtic. Però fa unes dècades va aparèixer entre els historiadors d’aquí i de fora una tendència a explicar les coses en sentit contrari, però tan contrari, que fa l’efecte que els catalans es van revoltar per pura gana o per una mena d’inèrcia tonta. No és una polèmica que estigui al carrer, però sí a les càtedres i a les pàgines de les revistes especialitzades. Per tant, mirarem d’acostar-nos-hi de puntetes.

Per començar, parlem en termes generals: el segle XVII és un segle de grans convulsions polítiques a tot Europa. Des de la mort del gran Carles V, emperador de les Espanyes, d’Alemanya i del Nou Món, ningú somnia ja en un gran imperi cristià i continental. La moda ara són els estats nacionals poderosos, centralitzats i regits per monarques absoluts: Espanya, França, Anglaterra, Alemanya-Àustria. Aquest fenomen converteix Europa en un autèntic polvorí, i posa en perill l’estatus de països o nacionalitats que, com Catalunya, conserven una àmplia sobirania, d’herència medieval.

La guerra dels Trenta Anys (1618-1648) dirimirà tots aquests conflictes: la lluita externa de les grans potències per l’hegemonia europea, i la lluita interna de cada estat contra els petits territoris que no es volen deixar engolir pel sedàs de l’estat modern. És en aquest context que cal situar la revolta catalana de 1640.

Què passava a Espanya per aquelles dates? Doncs que s’havia acabat l’època de les vaques grasses, malgrat l’enorme extensió de l’Imperi, de Xile a Flandes, de Nàpols a Portugal (inclosa). La pluja d’or i plata d’Amèrica no havia servit per modernitzar una economia castellana poc avesada al nou marc capitalista. I, d’altra banda, aquesta pluja havia amainat de forma dràstica en les últimes dècades.

Castella havia perdut tota l’energia i cada cop li costava més fer front als nous enemics europeus: França i Anglaterra. La corona necessitava urgentment diners i homes per sostenir el seu imperi. Com obtenir-los? El comte duc d’Olivares, el primer ministre del rei, tenia la solució: «Reducir los reinos de los que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia» (instruccions de 1625). Era de lògica: a Castella legislava el rei, i les Corts només es reunien per recaptar diners per al monarca. Si tots els regnes feien el mateix, el rei tindria més diners i menys problemes. Castella no estaria tan sola en el suport financer de l’Imperi: tot Espanya (amb Portugal), «solidàriament», hi posaria el coll.

A Catalunya les coses no es veien igual. Primer, perquè com ja hem vist, el respecte a les velles constitucions era sagrat. Segon, perquè l’Imperi hispànic l’havia fet Castella, amb l’exclusió explícita dels altres regnes, i els catalans deien, amb raó, que si abans no els hi comptaven, ara ja no era moment de fer-ho. Tercer, perquè el país tornava a viure una recessió econòmica i no estava per alegries financeres. Quart, perquè consideraven que, abans de demanar res, el rei havia de posar-se al dia: no s’havien convocat Corts des de 1599 i, per tant, des d’aquell moment no hi havia hagut activitat legislativa.

Aquí tenim l’arrel del conflicte, que ha estat analitzat pels historiadors d’aquí i de fora amb tanta passió com si es tractés d’un partit entre el Barça i el Madrid.

Per uns, la revolta catalana va ser un aixecament nacional contra la política absolutista d’Olivares. Ignoren, ben cert, el caràcter social de l’aixecament dels segadors i la fidelitat de bona part de l’alta noblesa a Felip IV. El conflicte va ser polític, fins a cert punt nacional, però també social i civil en gran manera.

Per uns altres, 1640 va ser una rebequeria de quatre dirigents atrinxerats en els seus privilegis medievals, amplificada pel descontentament social dels segadors i els pagesos. Però, si les coses van anar així, per què els revoltats van matar el virrei i van córrer a alliberar els diputats que eren a la presó? Per què hi va haver tanta unanimitat en una Generalitat que tenia més representació popular i territorial que mai? Per què el sector més lleial a Felip IV va ser l’alta noblesa, que feia dècades que estava emparentada amb l’aristocràcia castellana i andalusa?

Possiblement és injust acusar Olivares d’anticatalà, perquè el seu objectiu era més aviat fer una monarquia forta a l’estil de França, i això anava també contra els interessos de València, Aragó, Portugal, Flandes… El comte duc volia imposar l’estat modern, com diuen els seus defensors. Però a l’Europa del Barroc, què era la modernitat? La Generalitat oligàrquica potser no, però la cort corrupta i malgastadora de Felip IV tampoc. I si la revolta catalana va ser una bogeria aldeana, per què la de Portugal ha rebut millor consideració? Ras i curt, perquè els va sortir bé.

Podríem concloure que la crisi de 1640 va posar de manifest que, en efecte, el vell estat medieval català estava passat de moda. Però no seria cap bajanada pensar que Catalunya, poble amb consciència pròpia, potser hauria volgut modernitzar les seves institucions, en lloc de substituir-les pel centralisme de Madrid (com va acabar passant el 1714). El problema és que, en aquells anys, el vent bufava a favor dels estats centrals i poderosos. El pactisme català, que limitava les atribucions del rei, era vist com una raresa: «Los catalanes son el mayor aborto de la política: Libres con señor», escrivia Quevedo, el gran intel·lectual orgànic del moment. Per això al segle XVII hi va haver a Europa tantes temptatives independentistes: o tenies un estat propi o no tenies res. Holanda i Portugal, que tenien economies modernes i imperis colonials propis, se’n van sortir. Catalunya, ofegada entre Espanya i França, no va poder.