De cap a la crisi
Total, que al final del regnat de Jaume II la Corona d’Aragó tenia les tres illes balears, les tres illes italianes, un tros de Grècia, relacions preferents amb molts ports del nord d’Àfrica i, a sobre, la benedicció de l’Església. Érem un imperi. Però, com sol passar en aquests casos, ens va agafar mania tothom. I això va obligar els successors de Jaume II a guerrejar de forma contínua, i esgotar el patrimoni reial i la mateixa economia catalana.
Això es va posar de manifest, molt especialment, en el llarg regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387). Mentre el rei guerrejava aquí i allà per mantenir l’imperi que havia heretat, la hisenda reial s’escurava, cosa que obligava el monarca a demanar subsidis de les Corts, dominades pels nobles i els burgesos respectius, que exigiren, a canvi, un major protagonisme en el govern de la Corona.
Això és el que va consolidar la fórmula del pactisme, de la qual parlarem més endavant. No era en absolut el que el rei havia planejat: Alfons era un home autoritari, cruel a estones —un contemporani seu el va batejar com «lo segon Neró»—, que aspirava a exercir un poder absolut. Per aquest motiu se les va tenir amb la noblesa aragonesa i valenciana, que el va collar tant com va poder, sabent els seus problemes financers. En canvi, amb els dirigents catalans hi va haver més bon rotllo. Ho demostra el fet que un dia, quan el rei tornava de Saragossa, en arribar a les envistes de Catalunya va exclamar: «Oh, terra beneita, poblada de lleialtat!». És un dubtós elogi, venint d’un sobirà tan autoritari.
El rei Pere va haver de guerrejar amb Castella per la possessió d’Alacant, i amb Gènova per la conservació de Còrsega i Sardenya. A més, va reintegrar a la Corona Mallorca i Sicília, que s’havien tornat a despendolar per trifulgues dinàstiques. Vinga guerres! I és llàstima, perquè aquest rei, al contrari que alguns dels seus predecessors, professava altres aficions: tenia debilitat per la cultura, era orador i poeta —no gaire bo, per cert—, i va relatar el seu regnat i el dels seus antecessors en una crònica en català de força bon nivell. Gràcies al seu impuls van poder desenvolupar la seva obra el gran Bernat Metge, el franciscà Francesc Eiximenis i molts pintors i escultors. A més, va organitzar una biblioteca, va muntar un jardí botànic i un parc zoològic a Barcelona, i va embellir la capital amb obres rellevants com el Tinell, el Saló de Cent i les Drassanes.
El país, però, mostrava símptomes evidents d’esgotament. En això, la història no acostuma a fallar mai. És com un cicle natural que no per sabut es deixa de repetir: els estats neixen, prosperen, s’expandeixen i després s’arruïnen per fer front a les conseqüències de la seva pròpia expansió. En el nostre cas, les alegries no van durar gaire, sobretot per factors econòmics. Les cròniques ens parlen de 1333 com «lo mal any primer», que va donar pas a una ratxa de males collites i la consegüent carestia. Per adobar aquest panorama, el 1348 va arribar a Europa un terrible desastre: la pesta negra, una epidèmia devastadora que en moltes àrees del país es va arribar a carregar una tercera part de la població. La demografia catalana va trigar molt temps a recuperar-se’n del tot. Si el 1360 érem 420.000 habitants, l’any 1500 només n’érem 250.000.
Ja us podeu imaginar les conseqüències de tal des-gràcia. El camp català es va despoblar, i els pobres supervivents es van haver d’enfrontar a l’opressió multiplicada d’una noblesa que es veia abocada a la ruïna. La mortaldat va generar una mena de psicosi col·lectiva que s’expressa molt bé en rituals com el de la dansa de la mort, que encara avui esgarrifa els turistes que van a veure-la en silenci a Verges. A les ciutats la situació no era gaire millor, i el comerç va esllanguir-se pel predomini turc a la Mediterrània oriental i l’auge de les noves rutes de l’Atlàntic.