Vaixell de Grècia…

Al segle VI aC, els catalans es van obrir a la Mediterrània. Més ben dit, la Mediterrània es va obrir davant seu, ja que als d’aquí els feia por navegar per un mar que no entenien (i que suposaven ple de monstres i trampes).

La Mediterrània va arribar a les nostres costes, doncs, gràcies a l’empenta de pobles més avançadets que el nostre, com els fenicis i —molt particularment— els grecs, que van ser rebuts al litoral empordanès ben bé com els americans a Bienvenido mister Marshall, és a dir, com els veïns rics i llestos que arriben per incorporar-nos a la civilització.

Els grecs, certament, eren els llestos de la classe. En les darreres centúries havien donat al món els millors cervells, els talents més depurats, les intel·ligències més despertes. Excel·lent en tot, de l’escultura a la física, de la geometria a l’astronomia, passant per tots els raconets de la filosofia. I havien parit un sistema polític —la democràcia— destinat a perdurar mil·lennis.

I a més, als grecs els agradava viatjar, i comerciar, i fer-ho amb la mínima violència possible, encara que els foceus —de la grega Focea— que van desembarcar a Empúries van fer-se lloc després d’estovar quatre indígenes poc mesells. Però després es van mostrar molt educats. I és que els grecs no eren precisament imperialistes. De fet, la política els interessava ben poc. A Grècia, cada ciutat anava per lliure i l’única cosa que feien plegats eren els Jocs Olímpics, cada quatre anys. Per tant, quan fundaven colònies no era per estendre dominis i imposar lleis o tractats, sinó per fer negocis. I això és el que van fer a Emporion, que justament vol dir «mercat», i que amb els anys va donar el seu nom a l’antic comtat d’Empúries i, finalment, a tot l’Empordà.

Primer va néixer com una sucursaleta de segona fila, una meta volant entre els grans centres de Massilia (Marsella) i Mainake (Vélez-Màlaga). Però aviat Emporion va agafar notorietat i va esdevenir el veritable cor bategant d’aquella Catalunya que sortia endormiscada de l’Edat del Bronze. Les ruïnes de la neopolis són realment impressionants i és fàcil ensumar-hi la vida i l’activitat que s’hi devia respirar. Els foceus hi arribaven, després de tres mesos de travessa des del mar Egeu, i hi desembarcaven tot el catàleg: objectes manufacturats, peces d’ivori, perfums, amulets, teles, ceràmica fina, vi i oli… Als indígenes, els ulls els sortien de les conques i de seguida s’avenien a omplir la nau dels visitants amb les matèries primeres que més necessitaven: metalls, gra, pells, sal i probablement esclaus.

De fet, els grecs buscaven estany. Però com que no en van trobar, van decidir introduir a les nostres terres el comerç del ferro, propulsant-hi, potser de forma inconscient, el gran canvi que tot Europa havia fet un segle enrere, justament amb l’Edat del Ferro. Aquest era un material barat, més resistent que el bronze i fàcil de trobar que, amb la tècnica adequada, podia alterar de forma decisiva les condicions de vida del conjunt de la població. Els grecs en feien eines de tota mena: espases, punyals, javelines, penjolls, sivelles de cinturó… És fàcil d’imaginar les cares que devien fer aquells precatalans tabalots davant del miracle comercial que els grecs els posaven davant dels ulls, en improvisades reunions tipus Tupperware.

Per si fos poc, els grecs van introduir el comerç de la vinya i l’olivera, el comerç del vi, el gra i l’oli i —tat-xaaaan— l’ús incipient de la moneda. Els naturals d’Emporion van encunyar els primers duros catalans de la història. Per als grecs, que a l’àgora d’Atenes discutien sobre les dimensions de l’univers i els principis de la física, tot això era pecatta minutta. Per als catalans d’aleshores, era veure la llum i incorporar-se a les coordenades del món civilitzat, el món mediterrani.

Emporion va ser la gran capital comercial no només del territori català, sinó de tota la Mediterrània ibèrica, especialment després que els foceus abandonessin Mainake. Els emporitans van forjar un autèntic mercat comú dirigit per ells, que abastava l’àrea compresa entre el golf de Roses i Almeria, en contacte amb la Meseta i la vall del Guadalquivir.

Mentrestant, els fenicis van centrar els seus esforços al sud, als voltants de l’Ebre, que ells ja intuïen que podia ser una fenomenal artèria de comunicació comercial amb l’interior de la Península. Als voltants del riu hi ha restes d’alguns centres d’intercanvi comercial que demostren que, en el que després seria la Catalunya Nova, l’empremta fenícia va ser més profunda que la grega. Val molt la pena donar un cop d’ull a les restes de l’aldea del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre).

La petja grega, però, va resultar especialment difícil d’esborrar, i de fet ja la veiem reflectida, poc després, en la nova cultura ibèrica, que cap a l’any 500 aC es desenvolupava en un miler de poblats a tot Catalunya. La moda grega va marcar-nos tant o més que els pantalons texans al segle passat. A més, per via llatina, els grecs ens han deixat paraules tan mones com heterodox o cosmopolita.