La romanització
La presència romana va ser la base de la configuració de la nostra personalitat. Hi havia influències anteriors (ibèriques, gregues), i n’hi va haver de posteriors (visigòtiques i musulmanes), però la Catalunya de l’any 500 era bàsicament un plat cuinat a la romana. Anem a pams.
a) La religió romana va escombrar els cultes primitius. De fet, abans ja havia penetrat bastant la religió grega. I la romana tenia els mateixos déus, però amb els noms canviats. Júpiter per Zeus, Venus per Afrodita, i vinga. Després va arribar el cristianisme, però només es va imposar del tot quan l’Imperi romà el va assumir com a religió oficial.
b) El dret romà també es va imposar, i va sobreviure a la presència dels visigots, fins al punt d’esdevenir la base del dret civil català actual.
c) L’estructura del territori, tant urbà com rural, també va quedar fixat a partir de les colònies romanes i les noves vies de comunicació. Els romans, a més, van fer ponts (Pont del Diable, a Martorell), aqüeductes (les Ferreres, a Tarragona; Pineda), ports, monuments commemoratius… Les grans ciutats de la Catalunya romana (Ilerda, Ausa, Tarraco, Dertosa, Baetulo, Gerunda, Barcino, Iluro) van estructurar el territori, perquè estaven distribuïdes de forma molt homogènia. En general, són les mateixes ciutats de la Catalunya actual, si deixem a part les noves grans urbs metropolitanes.
d) Les activitats econòmiques (agricultura, indústria, comerç) es van homologar a les de la resta de l’Imperi. És a dir, van prosperar en gran manera. El camp català va rescatar el règim de les villae, i es va estendre el cultiu i l’ús de l’oli, els cereals i el vi. El comerç va florir fins a tal punt, que ja al segle IV el bisbe Pacià deia que els barcelonins es distingien per la seva habilitat en el mercadeig i pel seu afany de riquesa. O sigui, que aquells habitants de Barcino, una mica catalans ja ho eren.
e) El llatí, l’idioma de l’Imperi, va esdevenir la llengua oficial i majoritària. No devia ser fàcil, perquè tots sabem el que costa aprendre’s les declinacions. El cas és que els ibers catalans van aprendre el llatí, que era la llengua vehicular a tota la meitat occidental de l’Imperi (a la meitat oriental encara predominava el grec). Però no per això els indígenes van abandonar la seva parla. Alguns testimonis diuen que a les zones rurals de Barcelona encara es parlava iber al segle IV. I al Pallars, el basc va sobreviure fins a l’any 1000, de tal manera que durant alguns segles hi va haver un bilingüisme real, que va portar a la descomposició del llatí en un poti-poti que, segles més tard, es convertiria en la llengua catalana. Amb això no estem dient que el bilingüisme descompongui idiomes. I ara. O sí? Hi ha que pensar-ho.