El rei catòlic
Ferran II no podia tenir gaires bons records de la seva infància catalana. Va viure de prop la crueltat de la guerra civil, fugint de fortalesa en fortalesa, i patint els recels del poble i les institucions del país, que sempre havien tingut més simpaties cap al seu germà gran. Però era un noi espavilat i madur, que de ben jovenet va ajudar el seu pare en el govern i en la guerra. El casori amb Isabel el va portar de pet a la política castellana, que tampoc era una bassa d’oli, i va ajudar la seva dona decisivament en la lluita per la successió d’Enric IV de Castella.
Devien ser un matrimoni singular, perquè si Ferran era enèrgic, Isabel no es quedava curta, i a més tenia uns rampells temibles (la seva mare era una desequilibrada, i la seva futura filla, Joana la Loca, no cal dir-ho). Però tots dos van tenir prou seny per repartir-se el pastís del poder i fer una aportació personal i decisiva a la unitat peninsular. És allò tan conegut del tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando. Ferran va intervenir amb plens poders en la política castellana, i fins i tot va obtenir el privilegi de ser nomenat abans que la seva dona en els documents oficials (tot i que, per compensar, Castella hi apareixia abans que Aragó).
Ben aviat, Ferran es va deixar captivar per la política castellana, que era molt prometedora, sobretot des de la victòria sobre el regne musulmà de Granada (últim acte de la Reconquesta) i la descoberta d’Amèrica, el 1492. Tot i així, no va descuidar gens els afers de Catalunya. Al contrari, gairebé se’n va ocupar massa.
El regnat de Ferran II, en línies generals, va ser positiu per a Catalunya. Però no va ser només mèrit d’ell. Les institucions del país, estovades per la guerra, van fer un esforç de conciliació. I la conjuntura econòmica internacional era favorable a la represa.
La primera conseqüència de tot això va ser la reorganització política. La guerra havia desacreditat les institucions del país, en el mateix grau en què Ferran havia incrementat el prestigi de la monarquia. El rei no va tenir problemes per impulsar una sèrie de reformes destinades a lligar més curt el poder de la Generalitat i el Consell de Cent, després de fer aprovar a les Corts de 1481 la mítica Constitució de l’Observança, que garantia el respecte envers el règim pactista. Tot seguit, va impulsar una política econòmica de tall mercantilista que, molt de mica en mica, va fer sortir el comerç barceloní de la crisi.
El seu gran èxit, però, va ser sens dubte la resolució del conflicte camperol. Després d’un sagnant aixecament dels pagesos de remença, conduïts per Pere Joan Sala, Ferran va imposar sobre senyors i vassalls la sentència arbitral de Guadalupe (1486), que va significar l’abolició dels mals usos i la consolidació de l’emfiteusi, una nova mena de contracte social que venia a ser com un feudalisme light, i que va garantir l’estabilitat del camp català durant molts segles.
Per desgràcia, la vinculació directa de Ferran amb la corona de Castella va tenir, en principi, dos efectes nefastos. El primer, l’establiment de la Inquisició, que va ser molt protestada, perquè aquest organisme tan tenebrós, que es dedicava a cremar bruixes i heretges, com l’Aramis Fuster en una vida anterior (segons diu ella), era comú a tot Espanya i no feia cas dels poders, diguem-ne, regionals. I la segona, conseqüència directa de l’anterior, fou l’expulsió dels jueus conversos. A Castella, aquesta gent estava molt ben situada políticament i econòmicament, i despertava l’odi dels hidalgos. A Catalunya, tot i alguns episodis de violència popular antisemita, l’actitud de les autoritats amb els jueus era de tolerància, i la sortida en massa dels conversos (majoritàriament empresaris o treballadors qualificats), molt protestada també, va significar la fugida de capitals molt valuosos.