Traumes infantils

Destaquem, en primer terme, que Jaume I va ser un gran rei que va ostentar el càrrec durant més de seixanta anys; i que tenia al darrere una personalitat abassegadora, forjada en una infantesa difícil, que combinava l’esperit guerrer amb una sensibilitat exquisida, i el fanatisme religiós amb uns fogots indomables (per això l’apel·latiu Conqueridor li fa tanta justícia des de tots els punts de vista). Tot plegat va confluir en la seva biografia, que està farcida de peripècies i drames, guerres i conflictes, però també matrimonis, amorius i fills il·legítims, un dels quals, per cert, es va fer popular com a joglar amb el sobrenom de Lo Bord del Rei d’Aragó. De totes les vivències que se li atribueixen, algunes són certes, i d’altres inventades pels trobadors, que hi van posar més pa que formatge, moguts per la passió que la figura del Conqueridor va despertar entre els seus súbdits, sobretot els catalans.

I és que Jaume I és també una figura nacional en el ple sentit del terme. Essent com era rei de tota la Corona d’Aragó, va exercir bàsicament de català. La seva autobiografia, el Llibre dels feyts, no només la va escriure (o dictar) en la nostra llengua, sinó que està plena de floretes dedicades als seus súbdits catalans, pels quals tenia evident predilecció. «Catalunya és lo mellor regne d’Espanya, el pus honrat, el pus noble», hi va escriure amb encesa passió. I encara més, va conquerir Mallorca i València i les va omplir de compatriotes nostres, donant lloc així al mite dels Països Catalans, que tant de mullader provoca encara avui.

La forta personalitat d’en Jaume troba certa explicació en el tarannà dels seus pares. D’una banda tenim l’abrandat, apassionat i faldiller Pere el Catòlic. De l’altra, la bondadosa, beata i soferta Maria de Montpeller, que, per cert, també va tenir una vida de fulletó.

Pobra Maria de Montpeller! Ignorada de nena per uns pares massa importants (el senyor de Montpeller i una princesa bizantina), als vint-i-tres anys ja havia patit dos fracassos matrimonials: el primer marit se li va morir de seguida; el segon, que era un cràpula, la va repudiar després de fer-li dues criatures. En aquestes circumstàncies, la van prometre al rei Pere el Catòlic, que hi va accedir sense cap entusiasme, purament per raons de lògica política. A la pobra Maria, no se la mirava; ni tan sols li queia simpàtica, tan púdica com era. Al cap de dos anys ja se n’havia atipat i movia fils diplomàtics per poder-se’n separar i casar-se amb l’hereva del regne de Jerusalem, que era més bon partit. Però el papa Innocenci III no li va concedir la nul·litat matrimonial, i a Montpeller la gent es va revoltar contra un rei que tractava de forma tan grollera la seva mestressa. A contracor, el rei Pere va haver de desfer els seus plans i continuar amb la Maria al seu costat, però ignorant-la encara amb més desdeny. Fins i tot quan anava a Montpeller, teòricament per visitar-la, preferia passar la nit amb una amant cortesana que tenia allí.

No cal dir que tot Catalunya n’anava ple, de tot això. I a la cort la qüestió s’analitzava amb neguit, perquè el reialme necessitava un hereu. Segurament els consellers del rei el van convèncer perquè fes de marit, almenys una vegada, i ho va fer amb tanta punteria, el 1207, que la reina Maria va quedar embarassada.

De fet, la llegenda diu que l’aversió del rei per la seva muller era tal, que els reials consellers el van haver d’ensarronar, convidant-lo mig de broma a entrar en una cambra fosca on l’esperaria una ardent dama que no volia revelar la seva identitat. Anys després, però, es va dir que tot plegat era una invenció ordida per tal de tapar el fet veritable: que la reina ja estava embarassada (d’algú altre, s’entén).

Sigui com sigui, va néixer l’hereu Jaume. La reina el va criar amb amor, veient-lo com el consol de totes les seves desgràcies matrimonials. Però l’alegria no va durar gaire. Quan el petit Jaume només tenia tres anys, el seu pare el va posar sota la tutela del seu rival occità, Simó de Montfort, com a penyora d’un acord destinat a no durar gaire. La reina es va tornar a trobar sola, abandonada per un marit indiferent i angoixada pel destí d’un fill obligat a servir de comodí de la política exterior del rei.

El 1213, Maria de Montpeller, amargada i prematurament envellida, va anar a Roma per fer testament. Deixava al seu fill Jaume les seves possessions, i el col·locava sota la tutela i protecció del papa, que sempre s’havia compadit d’ella i d’aquell marit tan poc catòlic. Al cap de pocs dies, la reina va morir amb el cor trencat. No va ser a temps de veure com el rei En Pere queia davant les muralles de Muret, deixant tot el pes de la corona catalana sobre un nen de cinc anys, orfe i presoner dels seus enemics.

Cinc anys són molt pocs anys. Pensem-hi, a l’hora d’entendre quina mena de maduració personal va experimentar en Jaume, arrabassat dels braços de la seva mare, retingut en terra estranya pels enemics del seu pare i intentant assimilar que el destí de Catalunya i Aragó era a les seves mans petitones. Per sort, el seu segrest no va durar gaire: el papa, executant el testament de la reina Maria, va fer-se responsable de l’infant i va obligar Simó de Montfort a entregar-lo als nobles catalans i aragonesos.

Tot i que el rei ja era a casa seva, el segrest continuava: els segrestadors, en aquest cas, eren els nobles, sempre àvids de soscavar el poder del rei, sobretot d’un rei tan menut. Els problemes es produïen sobretot a l’Aragó, on els nobles podien dur a terme les seves disputes sagnants sense les limitacions de la Pau i Treva, que tan bon resultat havia donat a Catalunya.

Aquells anys de domini nobiliari la nau catalanoaragonesa va navegar a la deriva. Els «assessors» aragonesos del rei el van casar als tretze anys amb la filla del rei de Castella, Elionor. Era massa d’hora per casoris, fins i tot per a un marrec obligat a madurar de forma prematura. «No podíem fer ço que els hòmens han a fer amb llur muller, car no havíem l’edat», ha reconegut el mateix rei en el seu Llibre dels feyts.