Suor…

Tanta guerra i tanta revolta posen de manifest que els catalans de l’època tenien la sang calenta. No és estrany, doncs, que tinguessin fills amb frenesí, fins al punt que en només seixanta anys es van multiplicar per dos. De 1800 a 1860 la població passa de 850.000 a 1.700.000. Aquest baby boom té molt de mèrit perquè va ser fet amb els genitals nostrats, és a dir, sense immigració. També hi va tenir a veure el descens de la mortalitat infantil, gràcies al progrés mèdic. La introducció de la vacuna antivariolosa va fer que, per exemple, a Palamós el percentatge de nadons morts baixés del 21 per cent al 10 per cent en pocs anys.

L’excedent de població va vessar sobre les ciutats industrials, que necessitaven mà d’obra urgent. Nuclis com Reus, Tarragona, Mataró, Sabadell, Badalona, van créixer de forma espectacular. Barcelona va haver d’enderrocar les muralles medievals i planificar el seu futur creixement. Això va ser cosa d’un arquitecte progressista de Centelles, Ildefons Cerdà (1859). Ell és l’autor del famós i elegant Eixample barceloní, que fa molt de goig, i més que en faria si l’especulació urbanística no hagués adulterat el projecte inicial, que preveia illes de només dues façanes amb zones verdes al mig.

Amb tanta població jove i engrescada, és normal que l’economia mantingués la velocitat de creuer. L’agricultura, protagonista del gran boom del segle XVIII, va progressar sobretot a les comarques del litoral, on predominava la mentalitat capitalista i els conreus amb més sortida, com la vinya. A l’interior, en canvi, es mantenia la tradicional explotació cerealista, amb masies habitades per pagesos missaires i un pèl rancis, que es malfiaven de l’onada capitalista que els queia a sobre. Aquesta serà la base social del carlisme tradicionalista.

El cas és que els èxits agrícoles de tot un segle havien permès acumular grans excedents de capital, que en bona part estaven en mans de burgesos terratinents, que al seu torn els van reinvertir en les noves activitats industrials. El segle XIX va fer de Catalunya una autèntica societat industrial, la més pròspera d’Espanya, tot i que amb massa limitacions per fer-se lloc entre les zones més desenvolupades d’Europa.

La primera d’aquestes limitacions només és atribuïble a la naturalesa: som un país escàs en matèries primeres i fonts d’energia. S’havia d’importar el carbó a tones per fer anar la maquinària industrial, i l’acer per nodrir les fàbriques metal·lúrgiques (de petroli tampoc no en tenim, però en aquella època això encara no comptava).

El segon inconvenient i el tercer van de bracet: d’una banda, no hi havia un mercat espanyol on col·locar els productes; de l’altra, els governs espanyols rarament van mostrar-se sensibles a les necessitats comercials dels fabricants, que bàsicament era una: el proteccionisme enfront de la competència, principalment britànica. Aquesta indiferència governamental, que exasperava l’opinió pública barcelonina, va fer tant o més pel sorgiment del catalanisme que els versos de Verdaguer.

Així doncs, la indústria catalana va ser una indústria lleugera, de béns de consum. El tèxtil era, de llarg, el sector més expansiu. Ja ho havia estat dècades abans, amb les indianes. Des que els germans Bonaplata van importar la màquina de vapor, la producció es va multiplicar. Les primeres fàbriques les trobem a Barcelona i a la costa (el Maresme i el Garraf), a prop dels ports que rebien les comandes de carbó. Després, els empresaris van decidir abaratir costos i aprofitar l’energia de l’aigua, per la qual cosa van crear colònies industrials a les ribes del Ter i del Llobregat. No oblidem tampoc el sector de la llana, que van impulsar els terrassencs i els sabadellencs, tots per un igual (per això encara es barallen tant), fins al punt que el Vallès produïa el 50 per cent de la llana de tot l’Estat.

En aquest nou món, liberal, urbà i mecanitzat, la burgesia és el centre de tot. Ha arraconat les restes de l’antiga aristocràcia, ha comprat la major part dels antics béns de l’Església, finança els autors renaixentistes i disfruta de l’òpera al seu gran temple, el Liceu. És una burgesia que, de primer, intenta ficar-se en política, alineada amb els progressistes, que volen modelar el vell edifici estatal d’acord amb els seus interessos. Però Espanya és una altra cosa, les forces de l’Antic Règim mantenen el seu pes i el govern està normalment en mans dels moderats, que es limiten a fer canvis superficials. Al cap i a la fi, el desencís i la por a les masses obreres portarà els burgesos a buscar l’acord amb el poder i a influir, en la mesura del possible, a través de lobbies proteccionistes com el Foment del Treball (1869), que encara remena la cua, avui dia, defensant els interessos dels empresaris.

A la trinxera oposada, hi ha els nous grans protagonistes de la societat, els obrers, que a mitjans del segle suposen ja el 40 per cent de la població de Barcelona. El proletariat urbà estava format per camperols emigrats o artesans arruïnats per la incipient mecanització de la feina. A les fàbriques, feien jornades extenuants de dotze a catorze hores, s’havien de gastar mig jornal amb aliments (ep, sense comptar la carn ni el peix) i no tenien ni assegurança, ni subsidi d’atur, ni pensions. Les dones i els nens també treballaven, però això sí: amb menys jornal. Uns i altres formaven famílies nombroses, amuntegades en cases poc higièniques dels barris més degradats, on el còlera feia regulars visites de cortesia.

Els obrers no van trigar a expressar el seu malestar, però en canvi els va costar molt marcar-se uns objectius de classe. Al primer terç del segle, el proletariat era encara adolescent i, com a tal, sortia al carrer sense saber ben bé què li passava. Les bullangues són, així, revoltes espontànies, sense direcció ni objectius, que només serveixen per expressar desesperació. El 1840, però, ja trobem les primeres societats obreres, que inicialment fan de mútua i de cooperativa, però que aviat esdevindran sindicats combatius. Els liberals moderats, amb el suport entusiasta de la burgesia catalana, van prohibir aquesta mena d’associacions «subversives». Però aquestes van seguir existint, i el 1854 van convocar, amb èxit, la primera vaga general de la nostra història.

En aquell moment, la qüestió obrera podia ser considerada només com un problema d’ordre públic. S’hi trobava a faltar un moviment al darrere, una ideologia, una estratègia orientada cap al veritable canvi polític. Només hi havia el republicanisme, que al cap i a la fi era burgès (com va demostrar la curta experiència de 1873), i el socialisme utòpic, que només existia en els llibres dels intel·lectuals. Anys després, per fi, van arribar els grans corrents ideològics del moment: marxisme i anarquisme. El primer defensava la via política, la revolució per a la construcció d’un nou estat comunista. El segon era apolític i defensava l’acció directa per destruir l’estat burgès.

A tot Europa es va imposar el marxisme. Aquí, com que som tan xulos, ens va fer més peça l’anarquisme de Bakunin. El 1870 es va constituir la delegació espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), embrió de la cèlebre CNT. Tot i els intents del PSOE i de la UGT, l’anarquisme apolític va ser sempre més la força hegemònica del proletariat català. Aquest divorci entre els obrers catalans i la vida política explicarà molts fenòmens, sobretot dolents, durant les dècades posteriors.