Anys d’obertura

Però el que va salvar el franquisme va ser l’obertura econòmica i la seva immediata integració al món capitalista. En els seus discursos, Franco va deixar de criticar la democràcia liberal i es va presentar, amb la seva natural modèstia, com a «centinela de Occidente», eterna barrera contra el comunisme. Tot, per regalar les orelles a la diplomàcia nord-americana.

Eren els anys de la guerra freda, i mig Europa estava en poder dels comunistes, que a més tenien un gran pes a França i a Itàlia. Per als EUA, la millor manera d’evitar l’expansió «roja» a Espanya era donar suport a Franco. El 1953, Espanya i els Estats Units van signar un tractat de cooperació en virtut del qual els americans donarien ajuda econòmica, a canvi d’unes quantes bases militars en territori espanyol. Que un militar «patriota» com Franco acceptés això, mentre els vells falangistes s’estiraven els cabells, demostra clarament el seu possibilisme.

A partir d’aquell moment, i fins als anys setanta, Espanya va viure un autèntic boom econòmic, gràcies a la (forçada) pau social, l’emigració massiva de treballadors espanyols a Europa i la política ultraliberal d’una nova fornada de ministres vinculats directament a l’Opus Dei. A Catalunya, aquest boom va tenir com a punts centrals la instal·lació de la fàbrica d’automòbils SEAT i l’auge del turisme, que es va convertir en un dels sectors econòmics més importants del país, sobretot a la costa.

Durant aquests anys, Catalunya va canviar de cara. I, en termes generals, no va ser un canvi agradable, encara que es fes en nom del progrés. El creixement es va fer a costa de l’urbanisme i de l’equilibri ecològic. Les ciutats de la perifèria de Barcelona (l’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramenet) van créixer per sobre de les seves possibilitats i es van omplir de barris degradats i sense personalitat. La contaminació va embrutar el camp, els rius i el mar. El turisme de masses va malmetre la Costa Brava de forma irreparable. Aquest va ser el resultat del desarrollismo, el creixement sense cap ni peus, i sense control polític de cap mena.

La demanda de mà d’obra va atreure a Catalunya grans masses d’immigrants, provinents en gran part d’Andalusia i les dues Castelles. En arribar als anys setanta, aquests nous catalans constituïen el 40 per cent de la població. (Un d’ells feia de carter a Badalona: Manolo Escobar). Però se’ls va amuntegar en guetos urbanístics, aïllats del seu nou país i de la cultura autòctona, que, recordem-ho, només existia en l’àmbit privat. Hi havia un cert risc de fractura social, que no es va materialitzar per l’actitud oberta tant de la població autòctona com dels nouvinguts, que Paco Candel va batejar com els altres catalans, una denominació integradora que va fer fortuna.

Però la modernització de les formes de vida i el relleu generacional van revitalitzar la societat catalana, que començava a perdre la por. Ja el 1951 hi va haver un amotinament popular contra l’augment de preus dels tramvies. El 1957 es van produir les primeres vagues, i la Universitat de Barcelona va esdevenir un focus de constant agitació democràtica. El 1960, un grup de joves va cantar el prohibit Cant de la senyera al Palau de la Música, i la policia va detenir i empresonar el seu instigador: Jordi Pujol. La burgesia, en general, no va fer cap pas endavant, però secretament desitjava que el franquisme evolucionés cap a una fórmula de democràcia liberal, com a la resta d’Europa Occidental. Fins i tot l’Església catalana va fer acte de contrició: l’abat de Montserrat, Aureli Escarré, va fer unes declaracions contra el franquisme a Le Monde que li van suposar l’exili.

La dècada dels seixanta marca el punt àlgid del franquisme (bonança econòmica, estabilitat política, reconeixement exterior), però també l’inici de la seva decadència. L’agitació d’obrers i universitaris era general, encara que molt més accentuada a Catalunya i el País Basc. En un marc legislatiu més tolerant, la cultura en català va començar a sortir del túnel: trobem escriptors de renom com Espriu i Mercè Rodoreda; es va crear Òmnium Cultural; va aparèixer l’Enciclopèdia Catalana; els joves, que anaven tots peluts i amb pantalons acampanats, flipaven amb la Nova Cançó.

Resumint, que el vell edifici franquista s’anava envellint al mateix ritme que el seu fundador, que s’acostava als vuitanta anys i no pensava en la jubilació. El 1969 va nomenar successor el príncep Joan Carles, nét d’Alfons XIII, que va jurar els principis del Movimiento (és a dir, del franquisme) encreuant els dits a l’esquena, com es va comprovar més tard.

A partir de 1973, el franquisme comença la seva agonia: la crisi econòmica, causada per l’augment dels preus del petroli, afecta durament tots els sectors de l’economia i revifa les protestes laborals. A Catalunya, una nova força sindical, Comissions Obreres (de tendència comunista), pren el relleu de la vella CNT. Els partits de l’esquerra, encara clandestins, promouen una plataforma opositora única, l’Assemblea de Catalunya, que mobilitzarà tot el teixit associatiu en favor de la democràcia i l’autonomia.

Al País Basc, ETA fustiga el règim amb atemptats continus. El més decisiu, el 1973, acaba amb la vida de Luis Carrero Blanco, president del govern i virtual hereu del franquisme. En aquest clima d’incertesa i crisi, Franco va morir el 20 de novembre de 1975.