«Oda a les velles cassets»

Fer una selecció de música avui dia és tan fàcil!

Els iPods, l’iTunes i els CD

ja han desbancat els fràgils

vinils i les velles cassets.

I aviat crearan, aquests introvertits de ment àgil,

clics de ratolí encara més ràpids per declarar

amors, desigs, amistat i favors.

Però enyoro la labor

que era fer una tria amb les antigues cassets —gravar

en acrobàcia aèria, d’una a una, les cançons.

De vegades calien dies:

escoltava, escollia,

pausava, gravava, sentia,

esborrava i tornem-hi. Feina artesana, era, allò.

No hi havia vareta màgica. Una tria ben feta

era bellesa escultural per seduir,

per deixar anar els instints;

era una ària de tres moviments. En primera

instància, un tema agosarat i valent,

ben sensual, com Prince cantant Cream,

o el Marvin Gaye més suggerent.

La segona cançó: Patsy Cline amb Sweet Dreams,

o alguna altra de Hank. Però, ai, l’última pista!

S’hi concentrava com en un flascó

el sentiment més punyent i el dolor

i feia promeses de què mai podries desdir-te.