EL FILL DEL SENADOR

Feia setze anys, és a dir, mitja vida, que no veia el meu millor amic, i per això quan el vaig arrencar del cotxe i li vaig clavar un mastegot no el vaig pas reconèixer. Havia fet unes classes de defensa personal i havia après a engegar el cop amb el taló de la mà oberta. És facilíssim trencar-se algun dit amb un d’aquells cops de puny que van a petar contra els ossos durs del crani. Com a bon alumne que sóc, també em vaig recordar de separar els peus tant com l’amplada de les meves espatlles per aconseguir el màxim equilibri, i de contornar malucs i espatlla abans d’envestir per aconseguir el màxim impuls i la màxima potència del cop. Així doncs, amb la màxima erudició, vaig clavar el mastegot al meu millor amic i li vaig trencar el nas.

El soroll va ser astorador. Per mi que es va sentir d’una illa de cases lluny. I la sang! Uf! Aquella esquitxada lluent del meu millor amic em va xopar la camisa. Ell va fer un crit; el cos se li va desplomar enrere, contra el cotxe, i va lliscar fins a terra. A partir d’aleshores hauria estat impossible reconeixe’l perquè tota la cara era una màscara de sang. Begut com anava i emprenyat, vaig voler continuar clavant-li puntades de peu, i potser l’hauria atonyinat fins a deixar-lo inconscient o pitjor, si no hagués estat pel Bernard, el meu amic de la universitat i company de copes, que em va reduir abraçant-me per l’esquena i me’n va apartar.

Mentrestant, a l’altra banda del cotxe, un mariconàs estava a punt de deixar fora de joc l’Spence i l’Eddie, els altres dos amics meus, que resulta que havien decidit buscar les pessigolles a la persona equivocada. El tio hi tenia traça: ballava, esquivava els cops i els engegava unes puntades i unes colzades de primera que anaven a pet-pet-petar de ple a la cara dels meus amics. I és que aquest tio devia ser un d’aquests lluitadors que estan a l’última, un d’aquests virtuosos de les arts marcials mixtes.

Això va passar a Seattle, en un carrer fosc del barri de Capitol Hill, el punt de la costa nord-oest del Pacífic on es concentra tot el que és tronat i decadent, de tendència esquerrana i gai. I què hi feia, jo, un noi republicà perfectament heterosexual, a Capitol Hill? Doncs resulta que és el barri on està situat el meu tailandès preferit. M’encanten la salsa de cacauets i la cervesa asiàtica. Per això hi havia anat amb els amics a fer un bon tiberi per celebrar la meva recent promoció a advocat associat del bufet Robert Bandit, Evasor Fiscal & Defensor Voluntari per Remordiment. Jo aleshores en tocava de calents, vivia en un pis de tres habitacions amb vistes a la badia Elliott de Seattle i conduïa un Lexus esportiu híbrid.

El meu pare acabava d’encetar la seva primera legislatura com a senador dels Estats Units per l’estat de Washington, i ja se’n parlava com d’un possible candidat a la presidència dels Estats Units. «Jo sóc una altra cosa», m’havia dit una vegada. «Aquest país vol en Jimmy Stewart. I jo sóc en Jimmy Stewart».

I era cert. El meu pare era atractiu sense ser guapo, intel·ligent sense ser pedant, i encisador sense cap deix del típic seductor. I a més era vidu, un pare sol que havia criat un fill com cal. La meva mare havia mort d’un càncer de pit quan jo tenia sis anys, i el pare, perdudament enamorat del seu record, no s’havia tornat a casar mai més. Des d’aleshores es dedicava a la curació del càncer de pit amb la mateixa devoció i lleialtat que havia dedicat a la meva mare.

Llicenciat en Dret per la Universitat de Washington, havia començat la vida com a fill únic d’un agricultor de blat i de la seva dona mestra d’escola. Pioner escolta amb tots els mèrits, capità de l’equip de bàsquet i escollit alumne exemplar de la universitat l’últim any d’estudis, el meu pare era el candidat perfecte. Va ser regidor municipal, va exercir de representant de l’estat i finalment es va presentar a les eleccions al Senat dels Estats Units. Després de fer-se un fart de votar fills i néts de papà durant dècades i dècades, als conservadors de l’estat els feia molta il·lusió, i fins i tot els omplia d’orgull, poder votar un exalumne d’escola pública, un príncep obrer, el fill d’un agricultor, un xicotet que duia fang a les sabates.

De tota la seva campanya a les eleccions al Senat, el seu moment estrella va ser l’últim debat amb el seu rival demòcrata. «El líder de l’oposició no para de repetir que ha treballat tant i tan dur per al seu país, per al nostre estat. I jo no ho dubto gens. A mi, però, el meu avi i el meu pare em van ensenyar l’ofici d’agricultor. Em van ensenyar com es planta la llavor i es cultiva el blat que alimenta el nostre país. Vaig treballar tan dur que em vaig fer sang a les mans: mireu, encara en tinc les cicatrius. I jo us prometo, conciutadans de Washington, que també treballaré dur per a vosaltres. I que treballaré molt dur amb vosaltres».

El meu pare va perdre el comtat de King County, tradicionalment demòcrata liberal, per un marge sorprenentment just, però va arrasar a la resta de l’estat i el van nomenar senador a les nou i trenta-cinc minuts de la nit electoral mateixa.

Sí, el pare ja era el Jefferson Smith i s’havia imposat rotundament al si de l’altre Washington pel fet de ser el primer representant real del populisme més autèntic i més pur des de feia dècades.

I no em fa gens de vergonya reconèixer que, la nit que el pare va sortir elegit, jo vaig plorar una miqueta. Ja n’heu vist la fotografia. Va aparèixer a la primera plana del Seattle Times i després la van reproduir a la premsa de tot el país. Tothom va donar per fet que jo estava content pel meu pare. Tan content que havia d’emocionar-me, vaja. Però llavors també m’acabava de fulminar una pena insuportable. Enyorava desesperadament la mare, però també desesperadament enyorava el pare. I és que el pare s’acabava de convertir en un senador dels Estats Units amb ambicions presidencials, i això volia dir que a partir d’aleshores el meu pare era de tothom. Vaig ser conscient que en aquell moment havia perdut per sempre una part immensa de la seva energia i del seu temps i, sí, del seu amor. A partir d’aleshores hauria de compartir el meu pare amb la resta del món. I també em vaig adonar que acabava de perdre tota possibilitat de ser mai cap altra cosa que el fill d’un polític estel·lar.

Però, en fi… qui vol sentir la història llagrimosa del fill d’un senador? La qüestió és aquesta: com coi se’m va acudir posar en perill la meva reputació, el meu futur i la carrera política del meu pare (la raó de ser única de la seva existència) per una baralla de carrer… per donar llenya a uns gais? Doncs no ho sé, però tot plegat va ser còmic de nassos.

Per això jo reia mentre aquell mariconàs estossinava l’Spence i l’Eddie. I reia mentre el Bernard m’arrossegava cap al seu cotxe, em ficava al seient de darrere d’una empenta i clavava cop de porta. Tot seguit va obrir el capó, en va treure la clau de canviar la roda i se’n va tornar corrents cap a la baralla.

Jo vaig abaixar la finestreta amb el botó i vaig contemplar com el Bernard es plantava davant d’aquell marica cinturó negre i l’amenaçava amb la clau.

—Para d’una puta vegada —va cridar el Bernard— o te l’estampo al cap.

—I tu per què m’ensenyes això, ara? —va contestar l’altre amb un crit—. Sou vosaltres, que heu començat. I era veritat, una veritat com una casa. Havíem començat l’Spence, l’Eddie, el Bernie i jo mateix. Feia estona que tentinejàvem alcoholitzats pel carrer, renegant i cantussejant, quan l’Spence va veure aquells dos nois tan apassionats dins del cotxe.

—Tios, mireu! —va dir—. Hòstia! No suporto els mariconassos.

I amb allò n’hi va haver prou. Amb uns crits de guerra de molt mal auguri, l’Spence i l’Eddie van obrir la porta del conductor d’una revolada i van treure aquell homenàs del cotxe. D’una estrebada, jo vaig arrencar el meu millor amic (que no vaig reconèixer) del seient de l’acompanyant i li vaig trencar el nas.

I en aquell moment jo seia borratxo al cotxe del Bernard i ell brandava una clau fixa immensa davant del paio que nosaltres mateixos havíem atacat.

—Spence, Eddie! Va, som-hi —va dir el Bernard.

Ensangonats i avergonyits per la pallissa rebuda, l’Spence i l’Eddie es van aixecar com van poder i van fer cap al cotxe. Brandant encara aquella clau immensa, el Bernard també va venir cap al cotxe. I jo vaig riure mentre l’Spence i l’Eddie es ficaven al seient de darrere amb mi. I reia quan el Bernard es va instal·lar al seient del conductor i ens va treure d’allà a tota pastilla. I encara reia quan vaig mirar pel vidre del darrere i vaig veure aquell gamarús que atenia el seu amant fracturat i xop de sang. Però fins i tot mentre reia, era conscient que acabava de cometre un delicte espantós i premeditat: havia posat en perill la carrera del meu pare.

Setze anys abans que el tragués del cotxe i li clavés un mastegot, el meu amic Jeremy i jo érem un parell d’adolescents republicans, llestos i ambiciosos, que estudiaven a l’institut Madison Park de Seattle. El Madison Park, institut privat i acabalat, era ple de nens, de pares i de docents de clares tendències esquerranes. El Jeremy i jo vam ser els fundadors i els dirigents dels Carnívors del Madison Park, una associació conservadora que tenia com a missió desafiar i ridiculitzar tot el que era d’esquerres. El nostre diari, que publicàvem nosaltres mateixos, es deia Ullal i urpa, títol que havíem tret d’un poema d’Alfred Tennyson, i anava ple de burles rònegues, còmics mal dibuixats, editorials impulsius i perfils excessivament efusius dels herois conservadors de la zona, inclòs el meu pare, aleshores regidor municipal republicà d’una ciutat demòcrata.

Si ara miro enrere, suposo que jo em vaig fer republicà només perquè el meu pare ja ho era. No se’m va acudir mai fer-me cap altra cosa. Jo m’estimava el pare i el respectava, i volia ser exactament com ell. Si hagués estat lampista o pintor de parets, suposo que hauria seguit els seus passos en aquestes carreres. Ara bé, la seva dedicació a la política i la seva vocació només eren la manifestació de cara enfora de la seva grandesa. El meu pare era el meu heroi per la seva estricta moral. Per dir-ho amb poques paraules, el meu pare complia les seves promeses.

El Jeremy, estudiant de beca i fill únic d’un paleta i d’una mestressa de casa, era molt més de dretes que no pas jo. L’amoïnava que el meu pare, que com a regidor municipal havia obtingut el suport dels dos costats de l’espectre polític, no fos un roig disfressat de conservador.

—Aquest ens farà com el Souter —deia el Jeremy—. I si no, ja ho veuràs. Ens donarà pel cul com el Souter.

El Jeremy sempre es fotia del meu pare, i jo del seu. Si els negres de la nostra edat feien broma sobre mames i big mammas, devíem pensar que a nosaltres ens tocava fer-ho a l’inrevés.

—Em jugo el que vulguis que ton pare li fot unes mamades de campionat, al David Souter —deia en Jeremy.

El Jeremy no podia veure el jutge del Tribunal Suprem David Souter, que havia estat nomenat al càrrec pel primer president Bush. Tot i que se’l considerava el típic conservador constitucional, Souter s’havia convertit en un dissident moderat, defensor del dret a l’avortament i contrari a tota llei que regulés la llibertat sexual de les persones, i aleshores la major part de la dreta el tenia per un traïdor polític. Segons l’opinió del Jeremy, Sauter havia de morir executat per traïció. Que allò era una hipèrbole? Segurament, però tinc la impressió que ell ho deia bastant convençut. En qüestions d’assassinat polític era un sentimental, ell.

—Quan tanco un ull, ets pastat al Lee Harvey Oswald —li vaig dir.

—Jo no sóc l’Oswald —em va respondre—. L’Oswald era comunista. Jo m’assemblo més al John Wilkes Booth.

—Au, va! I si repasses una mica d’història? Booth va pelar el Lincoln per la qüestió de l’esclavatge.

—No era una qüestió d’esclavatge. Es tractava de la sobirania dels estats.

Això de la sobirania dels estats nord-americans era un tema que l’hi posava dura com una pedra. Si pel Jeremy hagués estat, els Estats Units ara mateix serien cinquanta països diferents amb cinquanta interpretacions diferents de la Constitució.

Sí, en comparació amb el Jeremy, jo era més Mao que Goldwater.

Quan fèiem segon al Madison Park, un dia el Jeremy em va obligar a fer campana i em va dur amb el cotxe fins al McDonald’s de North Bend, al capdamunt de les Cascade Mountains, a més de quaranta-cinc quilòmetres de Seattle.

—Però es pot saber què hi fem, aquí dalt? —vaig preguntar.

—Hem vingut a dinar.

Així doncs, vam comprar unes hamburgueses amb patates fregides al McAuto i ens les vam menjar al cotxe.

—M’encanten les patates del McDonald’s —va dir.

—Sí, són boníssimes —vaig fer jo—. Però saps què és el millor d’aquestes patates?

—Què?

—M’encanta que les patates del McDonald’s sempre siguin exactament iguals vagis on vagis. Les patates del McDonald’s de la ciutat de Washington són exactament iguals que les de Seattle. Coi, i les patates del McDonald’s de París són exactament iguals que les de Seattle.

—Ja… Però on vols anar a parar? —va fer el Jeremy.

—Doncs, home, per mi que les patates del McDonald’s d’aquí dalt a North Bend també són exactament iguals que les de la ciutat de Washington, les de París i les de Seattle. Estem d’acord?

—Pse. Sembla prou raonable.

—Entesos, doncs —vaig dir—. Aleshores, si les patates del McDonald’s són exactament iguals a tot el món, per què m’has arrossegat fins aquí dalt a les muntanyes per comprar unes patates que podríem haver trobat a qualsevol altre lloc del món i, concretament, a Seattle mateix?

—Per celebrar el capitalisme?

—Això fa molta gràcia, sí, però no és veritat —vaig respondre—. Es pot saber què passa?

—T’he d’explicar una cosa —va fer el Jeremy.

—I no m’ho podies explicar a Seattle?

—És que no volia que ho sentís ningú —va contestar.

—Ah, doncs aquí dalt ja pots estar ben segur que ningú no sentirà res.

El Jeremy va mirar per la finestreta cap al Si, un penyal de mil dos-cents metres d’alçada que havia deixat enrere vés a saber quina glacera. Normalment no em fixo gaire en aquestes coses, però aquell dia sí. Allà, en companyia del meu millor amic, vaig contemplar la muntanya pensant quants anys devia tenir. Vet aquí el què: el món és vell. Antiquíssim, de fet. I els éssers humans són tan efímers… Però qui té ganes de pensar en aquestes coses? Qui té ganes de sentir-se petit?

—Em començo a avorrir —vaig dir.

—És preciós aquest paisatge —em va contestar—. Tan verd i tan daurat.

—Sí, tot el que tu vulguis, Robert Frost. Però, au, va, digue’m què hi fem, aquí dalt.

Em va mirar als ulls. Se’m va mirar una bona estona. Em va escrutar.

—Què? —vaig dir jo, i vaig riure, incòmode com una mala cosa.

—Sóc marica —va dir.

—Què? —vaig dir jo, i vaig riure.

—Sóc marica —va repetir.

—La brometa no té cap gràcia —vaig fer, i vaig riure altra vegada.

—Home, certa gràcia sí que la té.

—Ja, sí, fa una mica de gràcia, d’acord. Però no és veritat.

—Sí que ho és. Sóc un marica.

El vaig mirar al ulls. Me’l vaig mirar una bona estona. El vaig escrutar.

—M’ho dius de debò, oi? —vaig reprendre.

—Ahà.

—Ets marica.

—Ahà.

—Uau…

—Això és tot el que se t’acut?

—Què més representa que he de dir? —vaig preguntar.

—Esperava que diguessis alguna cosa més que «Uau…».

—Doncs «Uau…» és tot el que se m’acut.

Hosti tu —va continuar—, tan ben planificat que ho tenia, i mira…

Feia mesos que pensava a anunciar-m’ho, que rumiava com se’m destaparia. En un primer moment, va pensar que m’ho diria mentre estiguéssim ocupats en alguna activitat ben masculina: engegar-me «Sóc gai!» d’un crit mentre estiguéssim esquarterant un porc; dir-me en un murmuri a cau d’orella «Sóc un blanc perfecte… per als homosexuals», mentre estiguéssim caçant ànecs; o confessar-me «Així que acabi amb la vagina de la Sally, penis i escrots per sempre més», mentre ens estiguéssim follant unes bessones al menjador de casa d’elles.

—Jo no sóc gai —vaig dir.

—Ja ho sé.

—Només t’ho dic, perquè quedi clar. Jo no sóc gai. Ni de bon tros, vaja.

—Ostres, vols parar? Que no m’interesses pas, en aquest sentit —va fer ell—. Sóc gai, però també tinc ulls a la cara.

—Quina gràcia —vaig dir, però no vaig riure.

Estava emprenyat. Em sentia traït. Havia estat el seu millor amic des que teníem cinc anys i mai no m’havia explicat això que li passava. Mai no m’havia dit qui era de debò. M’havia enganyat tots aquells anys. Em vaig qüestionar amb què més em devia haver enganyat. Al capdavall, els mentiders diuen mentides per tot… o no? I, és clar, pot molt ben ser que mentís per evitar que li tinguessin malícia i que el jutgessin. I, sí, pot ser que m’enganyés perquè tenia por de la meva reacció. Però un engany és un engany, no? I la tendència a enganyar s’encomana molt de pressa.

—Ets un mentider —vaig reprendre.

—Ja ho sé —va dir, i va arrencar a plorar.

—Ostres, tio —vaig dir jo—, no ploris ara.

I aleshores em vaig adonar de la mà de vegades que havia dit allò mateix a una noia, a noies nues. A veure… que no se’m malinterpreti, ara. Jo ja l’havia vist plorar —ens havíem emocionat junts en partits de beisbol i en algun enterrament—, però no en aquell context concret.

—Se m’està regirant l’estómac —vaig dir, cosa que el va fer plorar encara més desconsoladament. Feia tota la impressió que estava partint peres amb ell.

Potser no li estava fent justícia. Però és que la gent només parla dels sentiments dels gais. I què passa amb els sentiments dels amics d’un gai, i de la seva família? Ningú no en parla, dels nostres drets. Potser sí que hi ha gent que neix homosexual. D’acord. Fins aquí hi arribo. Però és que potser també hi ha gent, com jo, que neix amb por dels homosexuals. Potser aquesta por està codificada al meu ADN.

—Jo no sóc gai —vaig dir.

—Para de dir això! —va fer ell.

Però és que jo no me’n podia estar. Necessitava continuar repetint-ho. Tenia por. Em preguntava si potser era gai i no ho sabia. Al cap i a la fi, era el millor amic d’un marica, d’un marica que m’havia vist despullat. I jo mateix l’havia vist despullat tantes vegades que el podria haver descrit a la policia per fer-ne un retrat robot. Allò era de bojos!

—Això no ho podré pair —vaig fer, i vaig sortir del cotxe. Km vaig acostar a un banc de pícnic i m’hi vaig asseure.

El Jeremy no es va moure del cotxe i se’m va quedar mirant a través del parabrisa. Volia el meu amor, aquell amor tendre, previsible, innocent, el mateix amor que feia tants anys que li donava. M’havia triat a mi de confident. Representa que jo era sagrat per a ell. Però la sensació que jo tenia era que Déu m’havia clavat un canó d’escopeta al cap i havia premut el gallet. De cop i volta, jo era Hamlet, i tot el que el món m’oferia em semblava sòrdid, ranci, insípid, estèril.

El Jeremy no em treia els ulls de sobre. Esperava que jo reaccionés. I sí, em podeu blasmar per aquella passivitat que vaig demostrar i per la por que em va paralitzar. Però jo només tenia setze anys. Ningú no m’havia ensenyat com havia de reaccionar davant d’una situació com aquella. Era jove i estava mort de por, i era incapaç de bellugar peça. El Jeremy va esperar durant uns minuts llarguíssims. Jo seia immòbil. Em va ensenyar el dit del mig i va cridar: «Vés-te’n a la merda!». Jo li vaig ensenyar el dit del mig i vaig cridar: «Vés-te-n’hi tu, a la merda!». I aleshores el Jeremy va engegar el cotxe i se’n va anar.

Em vaig quedar allà assegut unes quantes hores, desconcertat. I sí, estava desconcertat. Quan devia haver estat l’última vegada que un mascle blanc nord-americà es quedava desconcertat o gosava admetre que ho estava? En setanta-cinc anys havíem fet avançar el món del carro de cavalls a les llançadores espacials. Havent abastat una fita com aquesta, era possible que ens tornéssim a perdre mai més en el desconcert? No podíem inventar un giny capaç de guiar les nostres ànimes en la foscor?

Vaig resar al Pare i vaig trucar al pare. I un dels pares va guardar silenci i l’altre va venir de seguida a buscar-me.

En aquell aparcament de North Bend, al seu sedan tan sobri, el meu pare tremolava de ràbia.

—Es pot saber què coi hi fas, tu, aquí dalt? —em va preguntar.

Havia abandonat una reunió amb l’alcalde sortint per venir a buscar-me.

—El Jeremy m’hi ha portat.

—I ara on és, el Jeremy?

—Ens hem barallat. I ha marxat.

—Que us heu barallat? —es va estranyar el meu pare—. Però que sou dues nenes o què, vosaltres?

—El Jeremy és marica —vaig dir.

—Què?

—El Jeremy m’ha dit que era marica.

—I tu? Que ets homosexual, tu? —va preguntar el meu pare.

Jo vaig riure.

—Això no fa cap gràcia —va continuar.

—No. És la paraula. Homosexual… És tan cursi…

—No has contestat a la meva pregunta.

—Quina pregunta?

—Tu ets homosexual o no?

Jo sabia que el meu pare encara m’estimava, que encara estava de part meva i que em defensaria. Però em preguntava fins a quin punt em defensaria si resultés que sí que era gai.

—Pare, no sóc marica. T’ho prometo.

—Entesos.

—Entesos.

Vam quedar-nos asseguts en silenci. Un silenci molt d’homes. Dens, potent. Bah! Sóc un xarlatà de merda. Estàvem cagats de por i completament perduts.

—Molt bé, doncs, pare. I ara què hem de fer?

—Esperava poder-te explicar això en una situació més adequada, però he decidit presentar-me a les eleccions a l’Assemblea Legislativa estatal.

—Ostres —vaig dir—. Enhorabona!

—Estic content que te n’alegris. No em va fer cap gràcia prendre la decisió sense consultar-t’ho, però va anar així.

—Ja me’n faig el càrrec.

—Sí, ja m’ho pensava. I espero que també et sabràs fer el càrrec d’unes quantes coses més.

I així va ser com el meu pare, a qui sempre havia incomodat el privilegi que jo tenia d’estudiar en institucions privades, em va treure del Madison Park per apuntar-me al Garfield, un institut públic multiètnic situat en un barri multiètnic.

El pare mateix us explicarà per què: «Ja fa dècades que, molt a la callada, el partit republicà fa els ulls grossos als efectes devastadors de la segregació racial, mentre que al mateix temps es resisteix a tota iniciativa pública o privada per afavorir la integració. A partir d’ara això s’ha acabat. Jo sóc republicà i m’estimo els meus compatriotes independentment de la seva raça, ètnia, color o credo. Això, però, ja ho heu sentit moltes vegades. Molts republicans han fet abans declaracions tan nobles com aquesta mentre mantenien les seves vides del tot al marge de gent d’altres races, d’altres ètnies, d’altres classes i d’altres religions. Molts republicans us han enganyat. I heu sentit aquestes mateixes mentides en boca de molts demòcrates, també. Però jo no us enganyaré, ni de paraula ni d’obra. M’acabo de comprar una casa al barri del Districte Central de Seattle, com bé sabeu un barri històricament negre, i el meu fill anirà a l’institut Garfield. I m’hi trasllado perquè jo crec en l’acció. I amb això vull llançar un desafiament als meus companys republicans i també a tots els demòcrates: poseu els vostres diners, i la vostra llar, allà on poseu l’àncora dels vostres discursos».

I així va ser com el pare, que finalment va guanyar l’escó amb un seixanta-dos per cent dels vots, em va separar del Jeremy, que també va marxar del Madison Park i va ser escolaritzat a casa per la seva mare. Al llarg de l’any següent, jo devia trucar a cal Jeremy una vintena de vegades. Però així que algú m’agafava el telèfon, fos ell o fossin els seus pares, jo sempre penjava. El Jeremy va trucar al meu número personal més d’una vintena de vegades i, així que jo despenjava, ell aguantava la línia, en silenci, a l’espera que jo digués alguna cosa. I un dia les trucades es van acabar. Vam passar a ser només un rumor l’un per a l’altre.

Cinc hores després d’haver clavat aquell cop de puny al Jeremy en plena cara, m’estava assegut tot sol a la sala d’estar de la casa on vaig passar la meva infantesa, a Seattle. El Bernard, l’Spence i l’Eddie havien marxat. Em sentia fatal. Pregava perquè se’m concedís el perdó. Però non no em mereixia cap perdó. Pregava perquè se m’oferís un judici just. Així doncs, vaig trucar a l’home més just que conec, el meu pare, i li vaig explicar el que acabava de fer.

El sol ja despuntava quan el pare va irrompre tot sol a la sala i em va bufetejar: un cop, dos cops, tres cops.

—Merda! —va dir, i es va fer enrere.

Em vaig eixugar la sang de la boca.

—Merda! —va repetir, se’m va tornar a acostar i em va clavar una quarta bufetada.

Jo era gairebé quinze centímetres més alt que ell, tenia trenta anys menys i pesava pràcticament vint quilos més, i no m’hauria costat pas gaire impedir que em pegués. Fins i tot li podia haver fet mal. Però era conscient que em mereixia la seva ira. Com a bon fill, hauria deixat que em matés. I sí, és clar, ja sé que ho dubteu, però és que jo crec en la justícia. I jo era un criminal que mereixia un càstig.

—Però com se t’ha acudit, això? —va preguntar el meu pare.

—No ho sé —vaig contestar—. Anava torrat i estava fent l’imbècil i… és que no sé què ha passat.

—Això ho engegarà tot a dida. T’adones que m’has ensorrat, amb aquesta… amb aquesta història?

—No, no t’hi amoïnis. Em declararé culpable. La culpa és tota meva. Ningú no te’n farà responsable a tu.

—I és clar que me’n faran responsable. És a mi a qui n’han de donar la culpa. Sóc el teu pare.

—Ets un gran pare.

—No, noi, no. Ara veig que no. Quina mena de pare sóc, si he educat un fill capaç de fer una cosa com aquesta?

Volia donar la cara i dir la veritat al meu pare: que el seu fill era un cony de cafre malparit; un gamberro depravat i despietat, sàdic i traïdor. Però aquesta mena de discursos tan lamentables i egoistes estan reservats per a l’oïda pròpia. Així doncs, em vaig insultar a mi mateix amb un silenci que també va insultar el meu pare.

—I et penses quedar aquí de braços plegats com si res? —va fer—. No et pots quedar aquí assegut com si res. Com penses assumir la teva responsabilitat?

El meu pare sempre havia cregut en la veritat i en les immenses diferències reals que hi havia entre el bé i el mal. Però també m’havia ensenyat, tal com ell ho havia après, que tot home és tan fràgil i tan extingible com qualsevol altre.

El matí de l’11 de setembre del 2001, el meu pare va pregar de viva veu per les víctimes. Al llarg de tot el dia, els mitjans de comunicació van anar emetent comunicats amb el temor que el recompte de víctimes arribés als vint o trenta mil morts, i aquell dia les pregàries del meu pare van ser les més desesperades de la seva vida. Curiosament, però, el pare també pregava pels dinou homes que ens havien atacat. I no pregava perquè se’ls concedís perdó o se’ls redimís. No, ell estava convençut que cremarien en un infern de debò. Al capdavall, quin sentit té un infern metafòric? Però també era prou compassiu i prou cristià per saber que aquells dinou homes, independentment de la maldat dels seus actes i la degeneració de les seves ànimes, es podrien haver salvat.

Això és el que vaig aprendre del pare aquell dia tan horrorós: «Ens posen a prova, a tots. Constantment i sistemàticament se’ns dóna la possibilitat de triar. El bé o el mal. La llum o la foscor. L’amor o l’odi. Algunes d’aquestes decisions són grandioses i de conseqüències tràgiques. Pensa en aquells dinou homes i els maleiràs els ossos. Però també has de maleir les seves mares i els seus pares. Maleir els ossos dels seus germans i germanes. Maleir els seus mestres i els seus sacerdots. Maleir tothom que alguna vegada els hagi fallat. Prego per aquells dinou homes perquè crec fermament que alguna part d’ells, l’estella original de Déu que encara residia al seu interior, suplicava que algú els orientés, buscava bondat i bellesa. Prego per ells perquè van triar el camí del mal i per això es van tornar perversos, i prego per ells perquè ningú no els va ensenyar com s’ho havien de fer per triar el camí del bé i ser bones persones».

Evidentment, el pare, polític com era, no hauria pas pogut pronunciar aquelles paraules en públic. Els seus partidaris no haurien entès la diferència entre empatia per una ànima esgarriada i simpatia per la política dels terroristes. I no us confongueu: el meu pare no s’inscrivia pas en cap corrent de relativisme ètic. Ell era partidari que tot delinqüent fos jutjat pels seus delictes, i no per les seves motivacions o la seva biografia.

El meu pare es negava a creure que totes les cultures fossin iguals. Estava convençut que la democràcia representativa era un regal de Déu als homes.

«Jo penso que el nostre Déu perfecte ens protegirà en una vida després de la mort que serà perfecta —li agradava dir en públic—. Però en aquest món tan imperfecte, nosaltres, els humans tan imperfectes, necessitem que algú ens protegeixi els uns dels altres; i és només un govern republicà progressista que ens pot garantir qualsevol tipus de protecció».

En privat, el meu pare deia el següent: «A prendre pel sac, tots aquests malparits d’esquerres i la seva devoció de merda pel laïcisme i el comunisme. Perquè sembla que encara no han acabat d’entendre que aquell Hitler tan laic i el molt comunista de l’Stalin van massacrar milions i milions de persones».

I no em malinterpreteu. El meu pare sabia que el món era complicat i impredictible, i que només Déu tenia coneixement de la veritat suprema, però també sabia que cada ciutadà d’aquest món era el responsable últim dels seus actes. El pare fonamentava la seva carrera política, i tota la seva vida, sobre un principi bàsic: un món impredictible exigeix un codi moral predictible.

—Fill —m’havia dit el pare un munt de vegades després de l’11 de setembre—, un lladre, se l’ha de jutjar pel robatori que hagi comès; un violador, per la violació; un assassí, per l’assassinat; un terrorista, pel terror que hagi escampat.

I allà em teníeu assegut, un home capaç d’una violència inexplicable contra un innocent, ansiós per rebre judici del meu Déu i del meu pare. Jo volia assumir la meva culpa i que se m’imputessin responsabilitats.

—Em sap greu —vaig dir—. No hauria d’haver atacat aquells homes. No hauria d’haver marxat del lloc dels fets. O, si més no, hauria d’haver tornat enrere. Hauria de tornar-hi ara i lliurar-me a la policia.

—Però no m’expliques per què ho has fet —va contestar el meu pare—. M’ho pots explicar? Per què ho has fet?

Em vaig escrutar per dins mirant de trobar una resposta i no me’n va sortir cap. No hi trobava cap sentit. Si en aquell moment hagués sabut que l’home que jo havia atacat era el Jeremy, podria haver parlat de la història de Caín i Abel i aleshores hauria deixat que el pare extragués l’ensenyament moral de tot aquell assumpte.

—L’Spence i l’Eddie…

—No —em va tallar—. Deixa’ls estar, a ells. Estem parlant de tu.

—Ja —vaig dir jo—. Estic molt confós, ara mateix, pare. Jo intento fer el que toca. Però necessito que m’ajudis. Digue’m què és el que estaria ben fet. Digue’m què he de fer.

Aleshores el meu pare em va explicar el que li havia arribat a oïda de fonts confidencials. Els gais havien denunciat l’atac, però, trasbalsats i atordits com estaven, havien donat descripcions contradictòries de l’Spence, de l’Eddie i d’en Bernard, i cap descripció de mi mateix a banda que era un «home blanc, d’entre vint i trenta anys, d’aproximadament un metre vuitanta i d’entre vuitanta i noranta quilos». Dit d’una altra manera, podria haver estat gairebé qualsevol altre blanc de Seattle. Les víctimes no havien pogut agafar la matrícula del cotxe dels sospitosos i l’únic que en van poder dir és que era un «cotxe negre de quatre portes». De moment, no hi havia cap altre testimoni de l’atac. A més, curiosament, les víctimes no es posaven d’acord sobre si els autors duien pistoles o no.

—I la policia què en pensa? —vaig preguntar.

—Tenen la sospita que les víctimes estan amagant alguna cosa —va fer el meu pare.

—Això és perquè estan acollonits i descol·locats.

—No. Jo estic d’acord amb la policia. Em sembla que estan amagant alguna cosa.

—No, pare. No estan amagant res. Estan confusos. Jo també ho estaria si algú m’hagués atacat d’aquella manera.

—No, estan amagant el fet que van ser ells que van començar la baralla, i no volen que la policia ho sàpiga.

Vaig quedar de pedra. Vaig dubtar si aquell era de debò el meu pare o si era un bessó mentider seu. Estava parlant amb el meu pare o amb un germà seu criminal impertèrrit?

—Escolta —va reprendre—. Em sembla que la policia no té gran cosa per demostrar res. I no crec que tinguin la intenció d’aprofundir gaire més. Però, tot i això, nosaltres seguirem la investigació de ben a prop. I si veiem que hi pot haver cap risc, aleshores prendrem les mesures que calgui.

—Però què dius, ara? Els penses carregar el mort a ells?

Més emprenyat del que mai l’havia vist, el pare em va engrapar pel coll de la camisa.

—Ni se t’acudeixi tornar a dir una cosa com aquesta. No t’atreveixis a tornar a parlar així! Això són els Estats Units d’Amèrica, i no pas un cau de mala mort tercermundista infestat de corrupció. Jo no estic pas ficat en trames d’intimidació, ni de violència, ni d’assassinat.

I era cert. El meu pare creia en la vida, en l’espurna sagrada del gènere humà, amb més fermesa i convicció que cap altre home que jo hagués conegut. Com a republicà, era previsible que estigués en contra de l’avortament, però també era contrari a la pena capital. Vet aquí el seu discurs més conegut: «Pertoca als homes jutjar i castigar els seus iguals mortals en aquest món d’aquí baix; però pertoca només a Déu donar i llevar la vida. Crec que l’avortament és un mal abominable, però és igual d’abominable abandonar una criatura als capricis d’una economia insolvent. Considero que és abominable assassinar un altre ésser humà, però és igual d’abominable que un govern mati els seus ciutadans en virtut dels capricis de la justícia».

Sí. Aquest era l’home que jo acabava d’acusar de conspiració. Havia insultat el meu pare. Havia posat en dubte el seu honor. L’havia considerat capaç d’assassinar. I per això va fer ben fet de clavar-me aquella sacsejada.

—Em sap greu, pare —vaig dir—. Em sap greu. És que estic confús. Ajuda’m. Per favor, pare, ajuda’m. Jo t’estimo. Sisplau, sisplau, ajuda’m.

I així va anar que el meu pare em va abraçar mentre jo plorava.

—Jo t’estimo, fill —va continuar—. Però ara cal que m’escoltis. Cal que entenguis una cosa. Sóc molt conscient que amb els actes que has comès t’has equivocat. El que has fet és un pecat mortal. Has pecat contra Déu, contra aquells homes i contra mi mateix. I hauries de pagar per aquests pecats.

El meu bon pare volia que jo fos un bon home.

—Però això no és tan fàcil —va reprendre de seguida—. Si et lliures a la policia, jo també pagaré pels teus pecats. I sé que jo també hauria de pagar pels teus pecats perquè sóc el teu pare, i és obvi que he fracassat, que no t’he sabut educar prou bé. Ara bé, en aquest cas també pagaré pels teus pecats en la meva qualitat de senador dels Estats Units, i per tant el nostre estat i el nostre país també pagaran pels teus pecats. Un escàndol com aquest engegarà la meva carrera a fer punyetes. Engegarà el nostre partit a fer punyetes. I engegarà tot el país a fer punyetes. Sóc conscient que Déu em jutjarà amb mà dura, però tot i això no puc deixar que diguis la veritat.

El meu pare volia que mentís. No… el meu pare m’estava obligant a mentir.

—William, Willy —va continuar—. Si en algun moment sospitem que volen involucrar-te en aquest afer, passarem de dret a l’ofensiva. Els destrossarem la reputació.

Si és cert que els fills paguen pels pecats dels seus pares, també és veritat que els pares paguen pels pecats dels seus fills?

Al cap de tres dies vaig tornar al meu pis del centre de Seattle i em vaig trobar un missatge pendent al contestador.

—Ep, William… Sóc el… hum… Sóc jo, el Jeremy. Escolta, fes-me un truc de seguida. És important.

Així doncs, vaig trucar al Jeremy i vam quedar per veure’ns a casa seva, que era a Magnòlia, un dels barris benestants de Seattle. Era una casa petita però molt bufona, tota pintada de blau i de color xocolata.

Vaig picar al timbre. El Jeremy va venir a obrir. Tenia la cara i el nas tots inflats i morats, i grocs i negres, i els ulls injectats de sang i negats d’aigua.

—Eres tu —vaig dir de cop i volta ofegat en un avern de vergonya.

—I és clar que era jo. Passa, perdulari, passa.

A dins, vam seure al seu estudi, una habitació d’estil molt modern i amb un seguit de mobles preciosos i del tot inútils. De què serveix un moblet arxivador on només cap una pila de paperassa d’encara no dos dits de gruix?

—Em sap greu, Jeremy —vaig dir—. No sabia que eres tu.

—Ah, està bé. I representa que això m’ha d’alegrar? És a dir, que si haguessis fotut una cara nova a un marica que no coneixies de res, aleshores no et sabria greu.

—Això no és el que jo volia dir.

—Ah, ja. Doncs què volies dir?

—Em vaig equivocar molt. Però molt.

—Sí, et vas equivocar —va fer ell.

El Jeremy somreia. I jo reconeixia aquell somriure. S’estava fotent de mi. Què pensava fer? Torturar-me una estona abans de matar-me?

—Per què no vas dir a la policia que havia estat jo? —vaig preguntar.

—Perquè a la policia tant se li’n foten, els maricons.

—Però nosaltres us vam atacar. Us podíem haver matat.

—Difícilment. El James ja havia deixat els teus amiguets fets un sant llàtzer. I hauria continuat amb tu i amb aquell paio de la clau fixa. Deixem-ho en victòria per dos jutges a un.

—No li has dit pas, al James, que vaig ser jo, oi?

—A tu què et sembla? És clar que no. La història que jo vaig explicar a la policia era completament diferent de la del James. I com que el de la cara feta un cromo era jo, doncs em van fer cas a mi.

—Però… I el James? Què pensa fer?

—I a mi què? Amb prou feines el coneixia.

—Però estem parlant d’un delicte d’odi i discriminació.

—Vols dir que els delictes no són sempre delictes d’odi? Vull dir que la gent no atraca els bancs perquè s’estimi els caixers, oi?

—No t’entenc. Per què no ho has fet públic, tot això? Podries destruir el meu pare. I a mi.

El Jeremy va fer un sospir.

—Ai, William —va respondre—. Encara no has deixat de ser un adolescent… ni un sentimental acabat. No t’he delatat perquè jo sóc republicà, dels convençuts, i penso que el teu pare és el millor senador que hàgim tingut mai. Abans pensava que era un demòcrata que encara no havia sortit de l’armari. Però ara s’ha tornat especial. Un merder com aquest li fotria enlaire totes les possibilitats d’arribar a la presidència.

Hòstia! Ara resultava que aquest tio era un fill més digne del meu pare que no pas jo?

—I, mira, potser jo també sóc un sentimental —va continuar el Jeremy—. No et vaig delatar perquè vas ser el meu millor amic i ara encara t’hi considero.

—Però si el meu pare odia els gais.

—No és tan senzill com això.

I aleshores el Jeremy em va explicar que la seva orientació sexual no tenia res a veure amb les seves conviccions polítiques.

—A veure si queda clar —va continuar—. No espero que se’m jutgi negativament pel fet que em pugui enrotllar amb tios. Però tampoc no espero que se’m jutgi positivament. És sexe i prou. No és pas que jo tingui cap aptitud especial ni res de semblant. Casondena, tio, si és que ara mateix, només en aquesta casa, hi deu haver cent mil cuques, microbis i bestioles que estan follant com bojos; en tota la ciutat hi deu haver milions de cuques follant en aquest precís moment. I et diré més: probablement ara mateix hi ha deu mil persones, tots ells electors censats, que estan follant en algun racó d’aquesta ciutat. I potser n’hi ha quatre o cinc que fins i tot són casats.

—I amb tot això què vols dir?

—Qualsevol que es pensi que el sexe té res a veure amb el deute extern, o amb el terrorisme, la pobresa, la delinqüència, els valors morals o l’afiliació política és un idiota.

—Vatua, Jeremy! Se t’ha endurit la pell.

—Sí, això és el que em diuen tots els nois.

—I el James què hi diu? I si ho explica a la premsa? I si resulta que un dia em veu als diaris o a la tele i em reconeix?

—El James és un marieta nascut en un cul de món d’Idaho que no té més ofici que servir cafès en un bar. Ningú no faria cas del que pogués arribar a dir. El pobre James podria entregar un marcià a la Casa Blanca i tothom es pensaria que aquella bestiola era un caniche de color verd amb unes orelles estranyes.

Em vaig plantejar si, en clavar-li aquell cop de puny al cap, potser li havia deixat el cervell com uns ous remenats.

—Fes el favor d’escoltar-me, au —vaig dir—. Si se sent amenaçat, el meu pare t’arruïnarà la vida.

—Sabies que el teu pare va trucar al meu, aquell dia que vam pujar a North Bend? —va preguntar el Jeremy.

—Quin dia? —vaig preguntar jo, tot i que ja ho sabia.

—No siguis obtús, home. Així que et vaig dir que era gai, tu ho vas dir al teu pare, i ton pare ho va dir al meu. I mon pare em fa fotre una pallissa que de poc no em mata.

—Això és mentida —vaig replicar, i això que sabia que no ho era.

—A tu et sembla que faig mala cara, ara? Doncs, nano, el meu pare em va trencar un pòmul. Em va trencar un braç. Em va trencar una cama. Fissura òssia al crani. Commoció cerebral greu. Hi vaig veure doble durant dos mesos.

—I com és que no ho vas denunciar a la policia?

—No, si… ja m’hi va dur ell mateix, a la policia. I va dir que m’ho havien fet una colla de gamberros, «uns trinxes», va dir.

—Però tu per què no els vas dir la veritat?

—Perquè mon pare va dir que, si deia la veritat, mataria la meva mare.

—No me’n crec ni una paraula, de tot això.

—Tu mateix. Creu-te el que vulguis. Jo sé el que va passar. El meu pare em va fotre llenya perquè s’avergonyia de mi. I jo vaig deixar que ho fes perquè m’avergonyia de mi mateix. I perquè m’estimava la meva mare.

El vaig mirar als ulls. Era possible que estigués dient la veritat? Hi ha veritats tan espantoses com aquella? Quan el vaig abandonar als setze anys, el vaig condemnar a una vida amb un pare violent i una mare maltractada?

—Però saps què és el millor de tot? —va preguntar.

Jo, la veritat, no veia que aquella història pogués tenir res de bo.

—Quan el meu pare s’estava en aquell llit d’hospital, em va fer cridar —va explicar en Jeremy—. Pensa-hi. El pare s’estava morint d’un càncer. I aleshores em va fer cridar. Necessitava que el perdonés. I saps què?

—Què? —vaig preguntar, tot i que no tenia gens de ganes de saber-ho.

—Vaig entrar a l’habitació, el vaig abraçar i li vaig dir que el perdonava i que me l’estimava, i aleshores ens vam posar a plorar i llavors es va morir.

—No m’ho puc creure, Jeremy.

—No t’enganyo.

—Vas perdonar el teu pare? —vaig insistir.

—Sí —va dir ell—. Et puc ben assegurar que aleshores hauria volgut ser un grec o un romà de l’època clàssica, saps què vull dir? Un déu grec hauria matat aquell pare farsant i mentider, i només després li hauria concedit el perdó. I un grec clàssic també hauria tingut millors abdominals. Al capdavall, tota la qüestió dels déus grecs es resumeix en això: parricidi i baix percentatge de greix corporal.

Però com podia ser que ningú tingués una capacitat tan gran de perdó? Em va venir al cap aquell negre que havien declarat culpable de violació i que s’havia passat els trenta anys d’empresonament insistint amb tota serenor en la seva innocència. Després de fer unes proves d’ADN, el van absoldre i finalment el van alliberar. I aleshores el negre va perdonar la dona blanca que l’havia identificat com el seu violador. Va argumentar que la perdonava perquè a ell no li faria cap bé portar dins del cor tota aquella ràbia. Sovint penso si aquell home no devia ser Jesucrist ressuscitat.

—La qüestió és, Willy, que sempre has estat un tio amb uns principis ètics impecables. Amb només sis anys, ja et vas encarregar que tothom pogués passar la mateixa estona als gronxadors, al balancí, al camp de beisbol. Fins i tot els que no ens queien bé. I tot això ho havies après del teu pare.

—El meu pare és un gran home —vaig dir, tot i que no estava del tot segur de creure-m’ho. Però no tenia més remei. Si no m’ho creia, se m’ensorraven els fonaments.

—No —em va rebatre—. El teu pare té grans idees, però és un home normal i corrent, com qualsevol altre. O no: de fet, ton pare és més cabró que qualsevol altre. Li agrada pegar a la gent.

—A mi només m’ha pegat un parell de vegades.

—Que tu recordis.

—Què vols dir amb això?

—No recorreríem a la negació si no funcionés.

—Ets un malparit —li vaig dir.

—Ui, quina por! Què penses fer? Fer-me una altra cara nova?

Vam riure.

—Tot plegat es resumeix en una única conclusió —va reprendre el Jeremy—: no pots ser un gran pare i alhora ser un gran polític. És impossible. I tampoc no es pot ser un gran pare i un gran escriptor alhora. I si no, pregunta-ho als fills del Hemingway.

—M’estimo més Faulkner.

—Sí, vet aquí un altre candidat al premi Pare de l’Any.

—D’acord. Entesos. Els escriptors no són bons pares. Però tu on vols anar a parar?

—El teu pare és un gran home per les seves idees. I aquestes grans idees el faran un gran president.

—Per què hi tens tanta fe, tu, en mon pare?

—És una qüestió de sacrifici. Mira, jo sóc un americà benestant i sóc home. No puc fer campanya per una cosa tan ridícula i inconsistent com el casament homosexual quan hi ha milions de dones musulmanes que no poden ni ensenyar els turmells. I, això, el teu pare ho sap. Tothom ho sap.

—Jo no sé res.

—Em fa ràbia semblar un ajudant de campanya, però mira què et dic: hi tinc tanta fe, en el teu pare, que si cal estic disposat a pagar tres dòlars per litre de gasolina. Hi tinc tanta fe que et deixaré lliure de càrrecs.

Em vaig plantejar que potser l’havien estovat tantes vegades que ja no li quedava esma. Havia perdut la capacitat de defensar-se, el Jeremy? Quantes vegades podia perdonar els homes que l’havien deixat petat i ensangonat? És finita la quantitat de perdó que hi ha en aquest món? Hi ha un punt superat el qual el perdó, fins i tot el d’inspiració més divina, és només un acte de covardia? O és que el perdó sempre s’ha fet servir com a capital polític?

—Jeremy —li vaig preguntar—, què representa que n’he de fer, de tota aquesta informació?

—Això és cosa teva, xato.

Vaja… es veu que hi ha més coses al cel i a la terra de les que es poden explicar en les bones tertúlies i les entrevistes d’actualitat diàries de la tele.

El Jeremy i jo no ens hem dit res més des d’aquell dia. Vam acordar que el millor que podíem fer era deixar la nostra amistat abandonada en el passat. El meu delicte contra ell també es va quedar ancorat en el passat. Com calia esperar, la policia va deixar el cas aparcat i aviat el va arxivar. No vam haver d’inventar mai cap història.

No us podria dir què se n’ha fet, del James, ni de l’Eddie, ni de l’Spence ni del Bernard. Cap de nosaltres, que vam compartir un dels moments més importants de les nostres vides, ja no té cap paper en la vida dels altres. Va com va. M’imagino que potser algun dia un d’ells intentarà treure a la llum tota aquesta història. I m’imagino que ningú no el creurà. Qui es creuria el que digués qualsevol d’ells? Qui em creuria a mi? Heu conegut mai un mentider que digués la veritat?

Per la seva banda, el meu pare va perdre el seu intent de reelecció. Es va retirar i es va lliurar a la vida relativament trista d’un exsenador. Ara juga a golf tres cops per setmana. I els alts càrrecs de l’estat mendiquen els seus consells.

El meu pare i jo no hem tornat a parlar mai més d’aquella nit tan horrorosa. No tenim cap necessitat ni tenim dret a jutjar-nos l’un a l’altre per pecats que potser ja ens han condemnat a una vida abrasant més enllà de la mort. En comptes d’això, ens vam perdonar l’un a l’altre i ara tots dos, cadascú per la seva banda i amb veu estentòria, prega a Déu pel seu perdó. Ja us acabaré d’explicar si funciona.