«En els avions»

Sempre em fan gràcia

aquelles parelles,

amants i casats,

que juguen al joc

de les cadires,

i hi fan jugar els altres,

quan una tria

a l’atzar dels seients

els deixa asseguts

lluny l’un de l’altre.

«Que li fa res

canviar-me el seient?»,

va dir-me una dona.

«Així em puc asseure

amb el meu home».

Volia que jo,

un home gros que

reserva aviat i paga de més

per seure ben ample

a la fila de la sortida

d’emergència,

li canviés el seient

de passadís

pel seu seient del mig.

La dona, de fet,

m’està dient:

«Benvolgut estrany,

benvolgut senyor, la meva

comoditat és més important

que la de vostè.

Benvolgut viatger solitari,

el meu amor i la por

—estipulats per matrimoni—

són més grans que els de vostè».

Oh l’insult!

Oh la condescendència!

I aquest no és

un incident aïllat.

M’han demanat

canviar de seient

potser vint o trenta vegades

al llarg d’aquests anys.

Com gosa, senyora!

Com gosa

demanar que canviï

la meva vida per vostè!

Que imperialista!

Que colonial!

Però vet aquí

la curiosa veritat:

quan em demanen

canviar de seient

per amor d’algú altre,

jo m’hi avinc. Sempre m’hi avinc.