VIOLACIÓ DE DOMICILI

A la universitat, quan tot just aprenia a muntar una pellícula —a construir una escena—, un professor meu, el senyor Baron, em va dir: «No cal que ensenyis gent que fa servir una porta per entrar en una habitació. Si ensenyes una habitació amb gent a dins, el públic ja entendrà que no s’hi han esmunyit pas per una finestra, ni s’han despenjat del sostre, ni s’hi han materialitzat així com així. El públic ja sobreentén que han fet servir una porta —els ulls i el cervell faran la connexió necessària—. Per això tu et pots saltar la porta».

El senyor Baron, autèntic diccionari visual amb potes, va fer un saltiró mentre deia «saltar la porta». I jo vaig riure sense saber que sempre recordaria aquell ensenyament, tot i que ara, és clar, quan explico la història, converteixo aquell professor tan entranyable en el protagonista que es menja l’escenari d’un musical de Broadway.

«Salta’t la porta, noi!», canta el senyor Baron en els meus relats —en les meves mentides i exageracions—, i mentre canta va saltironant d’una punta a l’altra de l’escenari amb un barret de copa en una mà i un bastó a l’altra: «Salta’t la porta, xato! Salta’t la porta i seràs lliure!».

«Saltar-se la porta» és un molt bon consell —una màxima, podríem dir— que he aplicat a tota la meva carrera professional, per no dir a tota la meva vida. Per posar-ho de manera menys poètica, diríem: «Un bon muntador ha de descartar tota la informació innecessària». Així doncs, per explicar-vos aquesta història —amb paraules, no pas amb una pel·lícula ni amb imatges d’arxiu—, per construir-vos-en les escenes, miraré de passar per alt tota la informació innecessària. No deixa de ser curiós, però, que per poder-me saltar la porta a l’hora d’explicar-vos aquesta història, no tinc més remei que començar amb una porta: la porta principal de casa meva, situada a la Vint-i-setena Avinguda del Districte Central de Seattle, a l’estat de Washington.

Ara fa un any algú va picar a aquella porta. Jo vaig sentir la trucada, però no em vaig aixecar de la cadira per anar a obrir. Com que sóc muntador freelance, treballo a casa, i en aquell moment ja feia estona que batallava amb una escena d’una pel·lícula de producció local, una d’independent. Escrita, dirigida i rodada per aficionats, el material enregistrat era tan incomplet com excessiu. En poques paraules, hi havia massa de no res. A més, aleshores me les havia amb una escena romàntica —una escena de sexe ben explícita, vaja—, i el director i el productor havien aconseguit convèncer una actriu ingènua i ambiciosa que la rodés amb un pla frontal, ben explícitament. No havia de ser una pel·lícula pornogràfica; havia de ser una obra d’art tendra i madura. Però allò, d’art, no en tenia ni poc ni gaire, o almenys no el tipus d’art que aspirava a tenir. D’aquella noia se n’havien aprofitat, amb el seu consentiment, és clar, però tot i això jo estava decidit a fer tots els possibles per protegir-la. I no em malinterpreteu. No és que jo pixi aigua beneita —he muntat moltes pel·lícules amb un contingut sexual i una violència molt més explícits i m’ho he passat bé fent-ho—, però en l’actuació d’aquella actriu hi havia detectat certa vulnerabilitat sincera i transformadora. Per més que el director i el productor es pensessin que la noia es limitava a actuar —que havia sabut crear el temor i la vergonya que exhibia simplement amb la tècnica—, jo vaig veure més enllà. Així doncs, tallant els nus més gratuïts i concentrant-me en les cares i en petits fragments de diàleg, parant més atenció a les puntetes dels dits que no pas al que aquells dits estaven tocant, tenia l’esperança de poder convertir una escena de sexe sòrdid i purament gimnàstic en un intercanvi que recordés la manera com es tocarien de debò dues persones que s’acaben d’enamorar.

Que la meva actitud era paternalista, condescendent i hipòcrita? Doncs sí, de totes passades. Al capdavall, se’m pagava per treballar amb un grapat d’aprofitats i, per tant, no s’estaven aprofitant també de mi, que els ajudava a aprofitar-se d’aquella noia? I ell, el protagonista de l’escena, què? Que també era beneit i vulnerable, ell? Tot i que a ell se li permetia mantenir el penis amagat —hi estava obligat legalment—, no s’estaven aprofitant més d’ell del que ell s’aprofitava de tot plegat? Aquestes coses fan de mal dir. Sigui com sigui, fins i tot en les situacions més compromeses un ha de mirar de trobar un equilibri ètic.

Ara bé, com representa que havia de trobar cap equilibri amb aquell rebombori que venia de la porta? Allò s’havia convertit en un repic evangèlic: Pum, pum, pum, pum! No podia ser altra cosa que el compàs quaternari d’un testimoni de Jehovà o d’un mormó. Pum, ta, pum, ta! No podia ser altra cosa que el pentàmetre iàmbic d’un enviat d’alguna associació de protecció i conservació de la natura que em volgués convèncer de fer-me’n soci, o d’un adolescent que em volgués abonar a alguna revista.

Creieu-me, no hi ha hagut mai ningú d’interessant ni de gaire transcendent que hagi trucat a la porta de cap casa a les tres de la tarda; per tant, no vaig fer gens de cas del repic i vaig continuar fent feina. I lògicament la meva visita potencial va deixar de trucar i se’n va anar. Vaig sentir el trepig d’uns peus que baixaven escales avall i tot seguit es va fer el silenci o, més aviat, aquell silenci relatiu del meu veïnat urbà.

Però aleshores, al cap de pocs instants, vaig sentir que petava el vidre d’una finestra del soterrani. Que és un verb massa fort, petar? Jo vaig sentir que el vidre es trencava. Però precisament trencar-se sembla un verb massa feble. Tal com jo visualitzo el moment —si en faig el muntatge mental—, es tracta d’anar afegint les pistes de so, o més aviat d’anar-les silenciant del tot. N’elimino els sons de la ciutat (els avions que em sobrevolen, els cotxes del carrer, els vaixells del llac, els televisors i les veus i la música i el brunzit del vent entre els arbres) fins que només se senten els mil bocinets de vidre que es precipiten sobre el terra de fusta.

I de seguida se sent —es nota— el retruny colossal de dos peus que es desplomen sobre aquell mateix terra.

Algú, la mateixa persona que havia trucat a la porta per esbrinar si hi havia algú a casa, acabava de violar casa meva i la meva vida.

A partir d’ara, us prego que em disculpeu si se’m barregen els temps verbals (el passat, el present i el futur), però és que resulta que sóc d’aquells muntadors a qui no fa gens de por interrompre la cronologia per inserir talls amb salts ràpids endavant i endarrere. Per poder estar mort de por, un ha de perdre la noció del temps i de l’espai. Quan vaig sentir el retruny d’aquells peus a terra, vaig anar enrere en el temps —vaig desevolucionar, suposo— i em vaig convertir en una versió primitiva de mi mateix. Jo havia estat un organisme complex, però tot d’una m’havia convertit en una ameba unicel·lular de noranta-dos quilos. I aquella ameba només coneixia la por.

Si ara miro enrere, suposo que m’hauria d’haver limitat a fugir. Podria haver sortit al carrer per la porta principal, o al pati per la porta de darrere, o al carreró lateral per la porta de la cuina, o fins i tot podria haver agafat la porta que dóna al garatge, on m’hauria pogut esmunyir per la portella del gos que tinc retallada a la porta del garatge i així hauria protagonitzat una evasió canina.

Però vet aquí la gràcia de la qüestió: tot i que no n’estic del tot segur, em sembla que jo ja anava cap a la porta principal… Al capdavall, aquell era l’únic lloc de la casa on sabia del cert que el meu intrús no m’estava esperant. Ara bé, per arribar des del meu despatx fins a la porta principal, havia de passar per davant de la porta del soterrani. I, passant per davant de la porta del soterrani, vaig veure el bat de beisbol.

Aquell bat no era meu. El cas és que, quan un pensa en bats de beisbol, li vénen al cap tot d’imatges de porres de freixe immenses que empunyen uns animalots embotits d’esteroides. Però és que aquell bat en concret era del meu fill de deu anys. Era un bat de lligueta infantil i, per tant, era tan petit que feia riure. El podia fer anar sense cap esforç amb sola mà i, en realitat, ja ho havia fet moltes vegades per fer practicar batades rases al petit jugador de segona base del meu cor, el meu fill, el meu Maximilian, el meu Max. Sí, sóc pare. I marit. Aquestes són dades que us cal saber. La meva dona, la Wendy, i el meu fill no eren a casa. Perquè jo tingués l’espai i el temps que necessitava per acabar el muntatge d’aquella pel·lícula, la meva dona s’havia endut el nen a veure els avis materns a Chicago. Ja feia una setmana que eren fora i encara els en quedava una altra. A dir veritat, doncs, no tenia cap obligació de defensar la meva família i, a més, no havia estat mai el tipus d’home que defensa casa seva, ni les seves coses, ni la seva merda, vaja. De fet, tot sovint m’havia rigut d’aquelles seqüències dels telenotícies on sortien una sèrie de gamarussos armats amb mànegues de jardí que intentaven defensar casa seva d’un incendi forestal incontrolat. Sempre m’imaginava que aquells senyors es moririen, que anirien a l’infern i que es passarien l’eternitat atacant dimonis amb pistoletes d’aigua.

Així doncs, tenint en compte totes aquestes dades, com és que vaig engrapar el bat de beisbol del meu fill i vaig obrir la porta del soterrani? Per què em vaig aventurar, sigil·lós, escales avall? Creieu-me: he passat moltes nits en blanc, nits llarguíssimes, donant voltes a aquestes preguntes. Les respostes no són fàcils. Per descomptat, hi ha molts homes (i no poques dones) que consideren que jo tenia tot el dret de baixar aquelles escales i enfrontar-me amb l’intrús. Hi ha lleis que defineixen, i que afavoreixen obertament, l’art de la defensa pròpia. Ara bé, vist que no m’interessava defensar les meves propietats, i tenint en compte que ni la meva família ni jo no ens trobàvem davant de cap amenaça directa, quina part de mi mateix devia estar defensant?

Fet i fet, em sembla que no devia estar defensant res en absolut. Jo sóc muntador, sóc artista, i a mi m’agrada establir connexions; a mi em paguen per establir connexions. I per això no ho acabo d’entendre. Vaig baixar aquelles escales per pura curiositat? O perquè s’havia plantejat un interrogant (de qui eren els peus que s’havien precipitat al terra del meu soterrani?) i jo, el muntador, el volia resoldre?

Doncs no ho sé, però sigui com sigui jo vaig anar avançant a poc a poc escales avall, vaig recórrer tot el passadís a les fosques i em vaig ficar a la sala d’esbarjo familiar (la cova dels mascles, de fet, dotada d’aquella tele immensa i de la taula de billar), i allà vaig veure un lladregot adolescent. Em vaig quedar quiet en silenci. Dret donant-me l’esquena, obsedit per la tasca (el delicte) que tenia entre mans, el lladregot encara no s’havia adonat que jo era a la sala amb ell.

I deixeu-me aclarir una cosa. Fins aleshores jo no havia fet cap hipòtesi sobre la possible identitat de l’intrús. Sí que és cert que visc en un veïnat de negres (jo no sóc negre) i que havien corregut veus de robatoris perpetrats per adolescents negres, però us puc jurar que aleshores cap d’aquestes dades no m’havia ni passat pel cap. I quan el vaig veure, el lladre, furgant la meva col·lecció de DVD i entaforant-se a la motxilla la tria de títols que li interessaven —devia ser un reu amb bon gust cinematogràfic, dic jo, observació que curiosament em va complaure—… Doncs quan el vaig veure, deia, no vaig pensar pas «Vet aquí un negre que em saqueja la casa». Només recordo que vaig tenir por i que vaig voler que la por s’esvanís.

—Fot el camp d’aquí! —vaig cridar—. Fill de puta!

Aquell crit el va sobresaltar de tal manera que va ensopegar amb la tele, me li va esquerdar la pantalla, i de poc que no va per terra abans de retrobar l’equilibri i córrer cap a la finestra esbotzada. Jo el podia haver deixat escapar, i ho hauria fet, però ell es va aturar tot d’una i va fer mitja volta. I això per què ho va fer? Doncs no ho sé. Era jove i estava espantat i va prendre una decisió irracional. O potser no ho va ser gens, d’irracional. En esmunyir-se per la finestra trencada s’havia fet un bon tall a la mà dreta, i devia decidir que aquella obertura, envoltada de cantells afilats de vidre, no li oferia una sortida segura ni viable… i és que, a qui se li hauria acudit mai que una finestra trencada pogués ser una via adequada per entrar o sortir d’enlloc? Així doncs, va buscar una porta. Però la porta era darrere meu. Es va aturar, va sospesar les seves possibilitats i va arrencar a córrer de dret cap a mi. Venia a envestir-me i treure-se’m del mig. Altra vegada, jo podia haver optat per evitar el conflicte i deixar-li via lliure. Però no ho vaig fer. Així que se’m tirava a sobre, vaig brandar el bat de beisbol amb una mà.

Sovint em pregunto què hauria passat si aquell bat hagués estat de fusta. Quan en Max i jo vam anar a comprar-lo, vaig intentar convence’l que se’n quedés un de fusta, un dels antics, com el que jo mateix havia tingut quan jugava a la lligueta infantil. Sempre he tingut aquesta vena nostàlgica, jo. El meu fill, però, aleshores ja sabia que un bat de fusta de deu dòlars comprat a can Target no era una bona inversió.

—Aquell de fusta es trencarà de seguida —va dir el Max—. Jo vull el de lamini.

Evidentment, volia dir «alumini», i aquella errada ens va fer riure a tots dos. I li vaig comprar el bat de lamini.

Així doncs, va ser amb un bat metàl·lic i amb una sola mà que vaig clavar bastonada al cap d’aquell adolescent negre. Si hagués estat un bat barat i de fusta, potser s’hauria trencat en entrar en contacte amb la closca, i potser així s’hauria amortit la potència del cop. Potser. Però aquell bat no es va trencar. Aquell bat era dur i infal·lible, i per això, així que va topar de ple contra la seva templa, el noi es va desplomar a terra i no va bellugar més.

Era mort. L’havia matat.

Em vaig agenollar al seu costat, vaig reposar el cap sobre el seu pit i vaig plorar.

De les hores que van seguir en recordo ben poca cosa, però sé que vaig trucar al 911, que vaig obrir la porta a la policia i que els vaig acompanyar fins allà on era el cadàver. I vaig respondre preguntes i jo mateix en vaig fer.

—Duia cap arma? Una pistola, una navalla?

—No ho sé. No. Vaja, jo no n’hi he vist cap.

—L’ha atacat ell primer?

—Corria de dret cap a mi. Em volia envestir.

—I és aleshores quan li ha donat el cop amb el bat?

—Sí. És el bat del meu fill. És molt petit. Em faig creus que sigui prou dur per… és mort de debò?

—Sí.

—Qui és?

—Encara no ho sabem.

Es deia Major Briggs. Major: quin nom tan estrany de tenir, sobretot un noi de setze anys. Era alumne de l’Institut Garfield, estudiant de notables i base suplent de l’equip de bàsquet. Un noi com qualsevol altre. Un bon noi, segons deia tothom. No tenia antecedents penals, no havia comès mai ni tan sols una falta lleu ni a l’institut, ni a casa, ni pel carrer… I doncs, per què va assaltar casa meva, aquest bon noi? Per què va decidir robar-me res? Per què va haver de prendre, una per una, totes les decisions equivocades que l’acabarien matant?

La investigació va ser ràpida, però exhaustiva, i no se’m va imputar cap càrrec. Es va considerar defensa pròpia. Però les coses no són mai blanc o negre, oi? Legalment jo era innocent —fins aquí, faves comptades—, però moralment també ho era? Jo no les tenia totes, i un percentatge important dels meus conciutadans tampoc no ho veien tan clar. Poc després de la roda de premsa de la policia on se m’eximia de tota culpa, la família del Major (la seva mare, el seu pare, el seu germà gran, les tietes, els oncles, els cosins, els amics i el capellà) va organitzar una manifestació de protesta. Va ser poca cosa, només hi van assistir quaranta o cinquanta persones, però quan un és el motiu (l’objecte i el subjecte) d’una manifestació, us ben asseguro que la sensació no és de poca cosa.

Vaig mirar a la tele la retransmissió en directe d’aquell acte. La meva dona i el meu fill, que havien tornat de Chicago, només s’havien quedat uns quants dies amb mi i de seguida se n’havien tornat a cals meus sogres. Volíem protegir el nostre fill del rebombori mediàtic. Irònic, de fet, si tenim en compte que als mitjans de comunicació jo només els interessava perquè havia matat el fill d’algú altre.

—A la policia tant se li’n dóna el meu fill perquè és negre —havia dit l’Althea, la mare del Major, davant d’una dotzena de micròfons i la mateixa quantitat de càmeres—. Només és un de tants negres assassinats per un blanc. I a tots aquests blancs, tant se’ls en dóna.

I mentre l’Althea continuava reblant el clau amb la meva condició de blanc, un productor espavilat (i el seu muntador) va introduir un tall on apareixia jo, el blanc que tenia un bat de beisbol, sortint de la comissaria en llibertat. Era un muntatge impactant, que incidia en la pal·lidesa de la meva pell i que em feia semblar culpable. Tots ells, però (l’Althea, els altres manifestants, els periodistes, els productors i els muntadors), ignoraven una dada clau. Jo no sóc blanc.

Jo sóc membre censat de la tribu d’indis spokane. Ah, no: no faig pinta d’indi, no, o com a mínim no tinc els trets físics típics dels indis. Hi ha gent que dóna per fet que tinc sang italiana o espanyola, o de l’Orient Mitjà. Però gairebé tothom es pensa que sóc un d’aquells blancs que es posen morenos de seguida. I com que feia mesos que vivia en un estudi de muntatge sense veure la llum del sol, el meu color de pell era del to més pàl· lid que puc arribar a tenir. Tot i això, jo em vaig criar a la reserva índia de Spokane, fill únic d’una mare i un pare que també eren indis spokane i que s’havien criat a la nostra reserva. Sí, tant el pare del meu pare com el de la meva mare eren mestissos, però tots dos es van morir abans que jo nasqués.

I que consti que no intento fer-me el sant. Jo no era un indi dels tradicionals. Jo no ballava ni cantava al ritme de tonades ancestrals, ni parlava la meva llengua, ni dedicava el temps lliure a manifestar-me a favor de la sobirania índia. I m’havia casat amb una dona blanca. La meva falta de llaços culturals potser feia riure, però ningú no podia posar en dubte el meu origen racial. Tot i que això és mentida, és clar. Certa gent, sobretot altres indis, havien dubtat sempre de la meva raça. I jo sempre havia intentat fer veure que allò em relliscava (jo estava segur de la meva identitat), però és cert que aquella desconfiança em feria els sentiments. Per això, quan vaig sentir que l’Althea Briggs m’atribuïa una identitat racial que no em pertocava, i quan vaig veure que els mitjans de comunicació aplicaven unes tècniques de muntatge que confirmaven tàcitament el seu error de diagnòstic, vaig agafar el mòbil i vaig marcar el número de la cadena de notícies.

—Hola —vaig dir a la recepcionista—. Sóc el George Wilson. Ara m’estava mirant la cobertura que heu fet de la manifestació i em veig obligat a requerir-vos una esmena.

—A veure, com ho diu? —va demanar la recepcionista—. Vostè és el George Wilson? De debò?

—Sí.

—Esperi’s un moment —va fer—. El passo amb el productor.

Així doncs, el productor em va agafar la trucada i, després de fer-me unes quantes preguntes més per confirmar la meva identitat, em va posar en antena. I aleshores la meva veu va ser la banda sonora d’unes imatges de l’Althea Briggs plorant i bramant, cridant al cel, invocant Déu. Com és que vaig permetre que em fiquessin en una situació tan comprometedora? Com és que vaig ser tan idiota? Com coi m’ho vaig fer per ser tan egocèntric i fer-me la pell tan dura?

—Hola, senyor Wilson —va fer el presentador de les notícies del vespre—. Diu que ens vol explicar alguna cosa.

—Sí —vet aquí la meva veu que arribava a desenes de milers de llars de Seattle—. Estava veient la cobertura que heu fet de la manifestació i hi vull fer una esmena Jo no sóc blanc. Jo sóc membre censat de la tribu d’indis spokane.

Sí, aquella va ser la meva primera declaració pública oficial en relació amb la mort del Major Briggs. No va caldre cap muntatge enginyós que em fes semblar un malxinat. Me n’havia sortit jo solet en una única presa, en viu, i sense talls ni muntatge.

I així em vaig convertir de cop en l’home més odiat de Seattle. I en el més estimat. Els meus col·legues d’esquerres es van fer un fart de parlar de la meva violència horitzontal i de la influència destructiva que havia tingut el colonialisme sobre els indígenes, mentre que els conservadors van lloar la meva postura defensiva i la lluita en solitari contra la delinqüència urbana. Els blocaires de la zona van penjar imatges pirata de les pel·lícules més explícitament violentes que jo havia muntat.

I finalment un programa de notícies local va aconseguir imatges en brut de la pel·lícula en què estava treballant quan el Major Briggs va entrar a robar a casa meva. Tot i que jo m’hi havia mirat tant, a fer un muntatge sensat per protegir l’honor d’aquella actriu, una jove negra, les notícies es van limitar a retransmetre les imatges rodades íntegres d’aquella noia esporuguida i confusa. I quan els periodistes la van posar entre l’espasa i la paret, evidentment ella (es deia Tracy) no va poder respondre altra cosa que sí, que havia tingut la sensació que l’havien violada. No li vaig donar la culpa d’haver dit allò; li vaig donar la raó. Però res de tot això no tenia cap mena d’importància. No podia rebatre de cap manera la història (aquella sèrie de curts tan ben muntats) que s’havia fet sobre mi. I sí, aleshores vaig ser víctima, però no vaig oblidar ni per un segon que el Major Briggs era mort. M’havia cobert de llot i de vergonya, però jo era viu.

Aquella temporada la vaig passar gairebé sencera tot sol al soterrani, a la sala on havia matat el Major Briggs. Quan algú es passa tant de temps tot sol, cavil·la. I quan un cavil·la, elabora teories, hipòtesis que li permetin explicar el món. Bah! Què coi? Deixem-nos estar de racionalismes. Estava emprenyat; emprenyat sobretot amb mi mateix per no haver sabut defugir una situació perillosa. I evidentment estava emprenyat amb els mitjans de comunicació locals, que se n’havien aprofitat tant com un realitzador qualsevol de cine pornogràfic. Però també estava emprenyat amb l’Althea i el Major Briggs.

Sí, aquell xicot era un esportista correcte; sí, era un estudiant correcte; sí, era una persona correcta. Però havia entrat a robar a casa meva. Havia esbotzat la meva finestra i m’estava prenent els meus DVD i, si jo no hagués estat a casa, se m’hauria endut l’ordinador i la tele i l’equip de música i tota altra cosa de valor que hagués trobat a casa meva. I la seva mare, l’Althea, en comptes d’explicar per què aquell fill tan bo i tan correcte havia comès un delicte de violació de domicili (considerat un delicte greu), havia decidit carregar-me les culpes i acusar-me de ser un de tants blancs que no tenen altre objectiu que esguerrar la vida d’un altre adolescent negre —un d’aquells blancs que ja havien esguerrat la vida de generacions senceres d’adolescents negres—, quan resulta que jo mateix era un indi de reserva a qui generacions i generacions de blancs havien ben donat pel cul durant anys i anys. Althea, vols que fem una competició a veure qui ha patit més? De debò que vols participar a les Olimpíades del Genocidi, la tràgica història de les quals és indefectiblement més ampla, més profunda i més llarga? Segur?

Ai, Althea, què coi hi feia el teu fill, a casa meva? I ai, Déu meu… si només era un bat de beisbol de lligueta infantil! Si només feia mig metre de llarg i poc més d’un quilo. Hi podria haver picat el cap de cent homes, o potser de mil homes, o d’un milió, i no haver-los provocat més molèstia que un simple mal de cap. Però aquell dia en concret, aquella tarda amarga, vaig clavar una única estocada, un cop estúpid i malaurat a una sola mà, i vaig matar un noi, el fill d’algú, un xicot que en aquell moment havia pres una mala decisió, però que potser tenia prou senderi i cor i ànima per deixar de prendre decisions equivocades.

Ai, Jesús! Havia assassinat el potencial d’algú.

Ai, Mare de Déu! Havia estat en defensa pròpia, però no deixava de ser un assassinat. Confesso: sóc un assassí.

I ara, un cop fetes aquestes revelacions, com s’ho fa un per sobreviure? Doncs es limita a viure. O, més que això, arriba un dia en què surt del seu soterrani i s’adona que la història ja ha tocat a la seva fi. Tot plegat són notícies passades. Ja han sortit altres dolents i altres herois, altres delinqüents i altres víctimes, que cal descriure i examinar per acabar deixant de banda.

El Major Briggs i jo havíem passat a ser intranscendents de cop i en igual mesura.

La calma va tornar a la meva vida. Vaig agafar una feina de professor en una escola privada on ensenyava als alumnes, adolescents blancs, a muntar imatges. I els alumnes feien servir els coneixements que acabaven d’adquirir per fer documentals sobre aquella pobra gent de pell fosca que viu en altres països. No és el petroli, que regeix el món, és la vergonya. El meu fill Max m’estimaria sempre, fins i tot quan comencés a fer-se el càrrec de les meves limitacions; el que pensava la meva dona dels meus punts febles, jo no ho sabia.

Al cap d’unes quantes setmanes, al llit, després de fer l’amor, em va interrogar.

—Amor —va dir.

—Sí —vaig fer jo.

—Et puc preguntar una cosa?

—El que vulguis.

—Amb aquell noi vas perdre els estreps?

—Què vols dir? —vaig demanar.

—Home, ja t’ha passat abans, de perdre els estreps.

—Només una vegada.

—Sí, però vas clavar un cop de puny tan fort a la paret que t’hi vas trencar la mà.

—Penses que amb el Major Briggs vaig perdre el cap? —vaig preguntar.

La meva dona va fer una pausa abans de respondre, i en aquell silenci vaig escoltar la por i la incertesa que la inundaven. Vaig sortir del llit, em vaig vestir i me’n vaig anar. Vaig decidir agafar el cotxe i anar a veure una pel·lícula independent que acabaven d’estrenar i que ja havia aixecat polseguera (una pel·li bèl·lica de sang i fetge que volia passar per antibel·licista), però abans vaig entrar en un súper a comprar unes llaminadures que pogués entrar d’esquitllentes al cine.

M’estava allà dret al passadís de les llaminadures, mirant de decidir-me entre dues marques de barres de caramel amb cacauets, quan va entrar a la botiga un grup de nois negres. Anaven beguts o col·locats i engegaven renecs a tort i a dret com si els hi anés la vida, però ho feien en un to curiosament cordial. Com s’ho fan els negres perquè un insult com fill de la gran puta soni tan alegre?

Hi ha persones (blancs, sobretot) que se senten tremendament incòmodes en presència de negres. I també sé de molts indis (els meus pares, sense anar més lluny) que tampoc no es troben còmodes quan tenen negres al voltant. I jo què? Doncs suposo que jo sempre havia estat d’aquelles persones no negres que s’enorgulleixen de no trobar-se incòmodes entre negres. En aquell moment, però, veient aquells negres clavant-se empentes els uns als altres amunt i avall dels passadissos, vaig tenir por… vaja, no, em vaig posar neguitós. I si em reconeixien? I si resulta que eren amics del Major Briggs? I si m’atacaven?

No va passar res, és clar. No passa mai res, de fet. La vida és infinitesimal i incremental i irracional. Aquells negres van pagar les seves begudes energètiques i van marxar de la botiga. Jo vaig pagar la meva barra de caramel, vaig anar a buscar el cotxe i vaig fer cap al cine.

Una illa de cases més enllà vaig haver de frenar en sec quan aquells mateixos negres es van llançar a travessar el carrer sense mirar res. Tots se’m van mirar de fit a fit amb una expressió insolent de menyspreu, mentre anaven avançant tan a poc a poc com van poder pel pas de vianants. Feia anys que vivia en aquest veïnat i això mateix ja m’havia passat sovint amb nois negres. Devien ser les romanalles de la cultura guerrera, dic jo.

Les altres vegades que m’hi havia trobat, adreçava sempre un somriure de beneit deliberat i feia adéu amb la mà a aquells negres que em desafiaven. Si ells es pensaven que era un de tants blancs capsigranys, doncs jo em comportava com a tal. Jo era el que ells volien que fos.

Aquest cop, però, mentre aquells negres desfilaven a càmera lenta davant meu, no vaig somriure ni vaig riure. Només vaig saber mirar-me’ls. Era conscient que podia donar un cop de gas i envestir-los i fer-los mal, potser fins i tot matar-los. Era conscient que la potestat de fer-ho estava a les meves mans. I era conscient que no faria servir aquell poder. Però i aquells negres? Quin poder tenien, ells? L’únic que podien fer era imposar-me l’espera en una cruïlla. Sí? Doncs vaig esperar. Vaig esperar fins que van girar la cantonada i van desaparèixer del meu camp de visió. Vaig esperar fins que se’m va col·locar un cotxe al darrere i em va tocar la botzina. Em tocava avançar, sí?, doncs vaig avançar.