FERA ESCULTURA

Quan tenia divuit anys i ja era dels veterans de l’institut, el Sherwin Polatkin i un grup de companys d’estudis es van ficar en dos cotxes i van anar fins a Spokane per veure The Breakfast Club. El Sherwin es va asseure al costat de la Karen, una estudiant de segon eixerida i molt segura d’ella mateixa, una noia blanca de poble agrícola amb els cabells descolorits del sol i la pell torrada típics d’un conductor de recol·lectora de cereals. Aquella noia no li havia suscitat mai cap interès, i per això el Sherwin es va limitar a arrepapar-se al seient i a anar picant crispetes. Vet aquí el resultat aleatori de dotze amics triant seient en un cine.

Cap al final de la pel·lícula, però, quan la Molly Ringwald i el Judd Nelson s’ho estan fent dins del traster de la neteja, el Sherwin es va sorprendre de notar que la Karen li agafava la mà, i encara es va sorprendre més quan la noia va començar a jugar amb els seus dits. Els amics no tenien ni idea del que estava passant. La Karen li feia lliscar les puntetes dels dits àgils i lleus pel palmell de la mà, pel revés dels dits, pel canell. Era senzill, i gairebé innocent, però allò feia sensació de sexe.

El Sherwin no era pas verge —ho havia fet amb tres noies—, però aquella era la primera vegada que una noia revelava el seu desig d’una manera tan indirecta. El Sherwin havia tocat dones despullades, però aquell fer manetes, aquell contacte tan de pell a pell, semblava una cosa molt més íntima. Li va encantar. Ell era indi spokane, cantant del seu grup de percussió, i tot d’una li va venir un desig incontenible d’entonar un cant d’honor per a la Karen, per la seva tendresa. Estava neguitós que no els enxampessin. Era conscient que aquell contacte tant encendria la curiositat dels seus amics com els semblaria gairebé ofensiu. Semblava una traïció al que, si no fos per ells dos, hauria estat una sortida en grup del tot innocent. El Sherwin, però, no ho podia aturar. I era obvi que la Karen no ho volia aturar. Després d’aquell dia, ja no es tornarien a tocar mai més, no parlarien mai d’aquell moment i, acabat l’institut, no es veurien mai més, però el Sherwin sempre recordaria aquell moment com un dels millors de la seva vida.

Anys més tard, doncs, ja convertit en escriptor professional, el Sherwin tot sovint explicava a algun periodista curiós que li encantaven les pel·lícules i que, de tota la història del cine, la seva pel·lícula preferida era The Breakfast Club; ara, mai no els explicava per què. Sabia que la millor defensa contra la fama era conservar alguns secrets. Tenia l’esperança que la Karen, fos on fos, potser un dia llegiria una entrevista que li haguessin fet a ell i que aquella preferència cinematogràfica la faria somriure.

L’11 d’agost del 1948, setze bombers forestals de les brigades de reforç aerotransportades, a les ordres d’un home taciturn anomenat Wayne Ford, es van despenjar en paracaigudes a Sirois Canyon, una zona remota pròxima a Wenatchee, a l’estat de Washington, per extingir un petit incendi forestal. Imprevisibles com poden ser els incendis forestals, tot d’una les flames es van enarborar fins a convertir-se en una cortina de foc de quinze metres d’alçada i, un cop superat el canyó, van començar a enfilar-se per un vessant herbat escarpadíssim a l’encalç dels bombers. Quinze bombers forestals van intentar escapar-se d’aquella llengua de foc, una cursa impossible de guanyar, però Wayne Ford va decidir no córrer. En comptes d’això, va fer una bogeria, una cosa insòlita: va construir el primer foc de salvament dels serveis forestals dels Estats Units.

Sabíeu que podeu sobreviure a un incendi encenent-ne un altre als vostres peus? Pot fer la sensació que us esteu preparant una pira funerària, però el que feu en realitat és delimitar una zona de seguretat. Si no voleu socarrimar-vos el cul en un incendi, només cal que cremeu l’herba que teniu al vostre voltant, estireu-vos de bocaterrosa a la cendra i pregueu perquè l’incendi us passi pel damunt com un estol d’àngels cecs flamejants.

Ja sé que esteu pensant: Però tu t’has begut l’enteniment. Ni que em matessin encendria més foc quan ja tinc un incendi que em trepitja els talons. I allò va ser precisament el que van pensar els homes de Wayne Ford. No havien vist mai cap bomber encendre una foguera per salvar-se d’un incendi. Allò no tenia precedents… no per als blancs. Els indis ja havien encès un munt de focs de salvament abans que els blancs arribessin a les Amèriques, però Wayne Ford i els seus homes no tenien manera de saber-ho.

El savi Wayne Ford —que abans de l’incendi era del mateix color i tan corretjós com setanta quilos de carn de cérvol fumada— no va saber explicar mai del tot per què havia encès aquell foc de salvament. Tot el que en va arribar a dir és que li havia semblat lògic, res més. Els homes de Ford van intentar fugir de les flames mortíferes, però d’un a un van anar sucumbint engolits pel foc i pel fum. Ford es va quedar quiet, estirat a la cendra, dins la seva zona de seguretat, i va sobreviure.

Trenta anys després de l’incendi de Sirois Canyon, un tal Harris Tolkin, antic bomber forestal de les brigades de reforç, va començar a escriure una crònica verídica sobre la tragèdia: Fera escultura: La història verídica de l’incendi de Sirois Canyon. Tolkin va treure el títol per al seu llibre de la primera i de l’última estrofes del poema més conegut de William Blake:

A l’hora d’interpretar els significats i les repercussions de l’incendi de Sirois Canyon, Tolkin fonamentava els seus raonaments sobre les nocions de William Blake d’«innocència» i d’«experiència», i sobre les dicotomies entre l’alegria i el dolor, la infantesa i l’edat adulta, la fe i el dubte religiosos, el bé i el mal. Tolkin va morir abans d’acabar el llibre. Tot i això la seva filla, la Diane Tolkin, es va encarregar de l’edició de l’obra, i el llibre es va publicar pòstumament l’any 2002. Va ser un èxit inesperat que va figurar durant vint-i-sis setmanes a la llista de llibres més venuts del New York Times. El 2003, la productora Tesla Studios, que acabava de guanyar un Oscar a la millor pel·lícula per Leaves of Grass, una superproducció sobre la guerra de Secessió americana, es va posar en contacte amb un jove poeta, escriptor de relats curts i guionista novell molt prometedor, un tal Sherwin Polatkin, perquè fes l’adaptació de Fera escultura per a la gran pantalla.

Assegut en un dels despatxos de la productora Tesla, el Sherwin observava, a través del vidre de l’escriptori, els peus completament nus del productor executiu, un home baix i prim que, llevat dels peus, anava vestit de dalt a baix, tocat i posat amb uns pantalons i una americana fets a mida i de gust exquisit.

—Molt bé, Sherwin —va fer el productor—. Què hi fas, aquí?

Aquella sí que era una pregunta estranya si es tenia en compte que l’havien convidat a anar-hi. Va decidir que allò devia ser una pregunta existencial. O no: potser només era la primera pregunta d’una entrevista de feina. Allò era Hollywood, d’acord, però el Sherwin només era un «escrivent» —un escrivent creatiu— que mirava d’aconseguir una feina.

—Doncs, primer de tot —va fer el Sherwin—, resulta que conec el foc millor que cap altre guionista d’aquesta ciutat. Vaig treballar a les brigades de bombers especialitzades en extinció d’incendis forestals durant deu estius. Amb el que hi guanyava em pagava la universitat.

Allò era una mentida. En tota la seva vida, el Sherwin només s’havia hagut d’enfrontar a un únic incendi —una bala de palla que se li va encendre—, i amb deu cubells d’aigua en va tenir prou per extingir-lo. Ara bé, aquell productor executiu no podia saber de cap manera que el Sherwin era un impostor. Al cap i a la fi, que no eren tots una colla d’impostors, a Hollywood? En tot cas, potser el Sherwin només es podia distingir dels altres per la qualitat de les seves mentides i no per la quantitat.

—I, en segon lloc, sóc indígena americà —va explicar el Sherwin—. Sóc originari de l’Oest americà, vinc de la noció mateixa d’Oest americà, i no trobareu aquesta mena d’experiència a l’escola de cinema.

Allò no podia ser veritat. A veure si Hollywood no estava ple a vessar de tipus originaris de petits poblets de l’oest… què coi, de l’oest i de tot arreu! Que no hi havia nòmades per donar i per vendre, a Hollywood? Sí, van ser els jueus, aquells primers nòmades, els qui van crear la indústria cinematogràfica, i des d’aleshores la situació no havia canviat pas gaire, o sí? Per tant, qui ho deia que el Sherwin no era purament un altre nòmada en una indústria plena a vessar de nòmades? Com es podia distingir dels altres?

—Miri, a veure —va dir el Sherwin al productor—. Estic nerviós i estic exagerant, i estic donant la sensació de ser un penques cregut i arrogant. Si de cas, tornem a començar de zero. Què li sembla? Podem tallar i començar aquesta escena de nou? Tornem a rodar?

El productor va somriure i es va masegar els dits dels peus. Sí, els portava molt polits i ben arreglats, aquells dits dels peus, però no deixava de ser desconcertant, en el context d’una reunió de feina, veure una cosa —vaja, deu coses— tan despullades i tan… tan dactiloformes.

—En aquest projecte hem treballat amb potser una dotzena de guionistes —va explicar el productor—. I hem contractat tres directors diferents. I fins ara la cosa no ha fluït: cap d’ells no ha sabut trobar la clau de pas, saps què vull dir? Digues, doncs: com t’ho penses fer, tu, per trobar la clau de pas?

El Sherwin no acabava d’entendre la terminologia. Va suposar que allò devia tenir alguna cosa a veure amb codis i llenguatges secrets. I a partir d’allà va enganxar el fil:

—A veure, el llibre mateix és una tragèdia —va observar el Sherwin.

—I, a taquilla, les tragèdies van com una merda —va afegir el productor.

El Sherwin no sabia si allò era cert. No li semblava que ho fos. O potser era més cert del que el Sherwin volia creure. Que no els feia por, la tragèdia, als americans? En la seva condició d’indígena americà, el Sherwin, per definició, vivia atrapat en un matrimoni difícil però luxuriós amb la tragèdia. Ara bé, aquell fet cultural no li aconseguiria la feina.

—Jo trobo que aquesta història té un component de redempció —va fer el Sherwin—. Sé que hi puc trobar la dimensió redemptora.

—Redempció —va dir el productor—. Sí senyor. Precisament el que necessitem.

Així doncs, contractat a partir d’una única paraula —un concepte universal—, el Sherwin va provar de transformar una tragèdia en una pel·lícula d’acció i aventures amb una dimensió redemptora. Per on va començar? En primer lloc, va rescatar la història del passat i la va reubicar en el present. Per què? Doncs perquè la productora era del parer que el públic no s’empassaria una altra pel·lícula d’època i perquè el director —un gat vell de la productora que, segons els rumors, se n’havia anat al llit amb almenys tres de les actrius protagonistes de Dallas, la sèrie de la tele— volia que la seva nòvia xinesa en fos la protagonista femenina. Ai, què no faríem en defensa de la diversitat!

Un cop modificat el marc temporal de l’incendi de Sirois Canyon a instàncies d’una productora capitalista i d’un director tocat d’amor, a Polatkin se li va plantejar un problema lògic. Si el Wayne Ford de ficció havia d’encendre un foc de salvament el 2003 i els seus companys de brigada l’havien de prendre per ximple, aleshores Polatkin havia de fer veure que el 2003 els bombers forestals encara no coneixien els focs de salvament. Això, no cal dir-ho, era un insult de molt mal gust a la intel·ligència dels bombers. Així doncs, a Polatkin només li quedava una opció. Havia d’alterar la narració i eliminar-ne el foc de salvament de l’amic Ford o, més aviat, eliminar la idea d’un home que encén el primer foc de salvament de la història dels serveis forestals dels Estats Units. Ara bé, el llibre de Harris Tolkin gira, precisament, entorn del fet que aquell foc de salvament va ser una gesta revolucionària. Si n’eliminava el foc de salvament i tot el que se’n va derivar, Polatkin acabaria creant un guió que amb prou feines tindria res a veure amb la història i amb les qüestions ètiques que plantejava el llibre original.

Vet aquí els perills de fer una creació artística inspirada en una altra creació artística. Vet aquí els perills de Hollywood, on contractualment es dóna per fet que els guionistes escriuran uns primers esborranys amb molta esma i que, després, amb cada revisió, aniran caient en la desesma i perdent individualitat. Era una merda, però a Polatkin li pagaven cinc-cents mil bitllets per escriure un primer esborrany on l’incendi mortífer cremava amb tanta lluor com els tigres de William Blake. De fet, Wayne Ford, més jove i rebatejat per a la pel·lícula, veia tigres dins de les flames que s’enfilaven rost amunt a l’encalç dels seus companys de brigada. Aquells companys van perdre tota la innocència i l’esperança i van morir abans d’arribar a dalt de tot. El protagonista, en canvi, arribava al capdamunt i es llançava de l’altra banda del turó vessant avall en un descens arrauxat i amb els tigres de foc a l’esquena. No encenia cap foc de salvament —no hi havia temps per a aquella vella tàctica— i es limitava a córrer, i sobrevivia perquè el tio corria com un llamp.

Aquesta fugida fictícia d’una mort esgarrifosa tenia, de fet, una font d’inspiració real. El 3 de juliol del 1999, a la vora de Boulder, a Colorado, un altre incendi relativament petit es va convertir en una conflagració sobtada i va envestir setze bombers forestals rost amunt. Dels setze, quinze hi van morir. Només Richard McPhee, expert bomber forestal de les brigades de reforç aerotransportades i originari de Bonners Ferry, a l’estat d’Idaho, es va poder escapar de les flames. Més tard, quan els investigadors van aplicar-hi les matemàtiques, van calcular que McPhee havia corregut l’equivalent dels noranta metres llisos en nou segons. En una superfície plana, allò hauria estat un rècord mundial, però es donava el cas que McPhee havia recorregut aquella distància amb una motxilla de divuit quilos a l’esquena i pujant un pendent de seixanta graus carregat d’arbreda. Aquell home volia viure. És un gust poder mesurar el deler d’un home per sobreviure. Plantegeu-vos-ho: hauríeu pogut córrer tan de pressa i haver-vos guanyat el dret de viure. Potser semblarà pura vèrbola, però hi ha homes que han nascut per ser estrelles, per treure el millor d’ells mateixos quan es troben cara a cara amb la mort. Richard McPhee és del parer que, simplement, va tenir sort.

—Sí, sóc ràpid —va dir—. Però… Hosti! I si hagués caigut, o hagués ensopegat o simplement hagués tingut mala sort? I si hagués començat des del davant i hagués hagut d’avançar tots els altres? Només me’n vaig salvar perquè no tenia ningú davant meu corrent a poc a poc.

Richard McPhee es nega que el titllin d’heroi, cosa que el converteix en el model de carn i ossos ideal per crear una estrella cinematogràfica. Així doncs, per escriure el seu primer esborrany del guió, Polatkin va barrejar alguns aspectes de Wayne Ford amb l’heroisme de Richard McPhee, i va crear un bomber forestal fictici de cap a peus. Aquell bomber, que ara es deia Joseph Adams, sobrevivia a un infern mortífer i quedava traumatitzat emocionalment i espiritualment pel sentiment de culpa del supervivent. Ebri de ràbia i d’alcohol, Joseph Adams es desmuntava en el primer acte, passava trontollant pel segon acte i trobava la redempció al tercer acte, quan es tornava a enfrontar a un incendi monstruós, però sacrificava la pròpia vida per salvar tot el seu equip, inclòs l’amor de la seva vida, una bombera forestal vietnamita-americana que es deia Grace. Sí, el Sherwin havia decidit que la nòvia xinesa del director travessaria fronteres ètniques i faria de vietnamita americana, és a dir: nena immigrada de primera generació que havia fugit de la guerra del Vietnam i havia estat adoptada i criada per una família nord-americana. I sí, Polatkin, posseïdor d’un complex de messies inspirat pel seu passat en una reserva («Sóc l’indi més espavilat de l’univers i us salvaré a tots, a tots els altres indis del món!»), havia decidit que Joseph Adams, el protagonista, havia de morir perquè els altres poguessin viure.

D’acord, entesos: Polatkin no estava escrivint una tragèdia de Shakespeare, però s’ha de reconèixer que havia travat un guió interessant… potser era un bon guió i tot. La productora, però, tenia alguns suggeriments; ell ja s’ho temia. Vist que volien modificar unes quantes coses, Polatkin va agafar l’avió cap a Hollywood. A l’aeroport, aviat va trobar el conductor del cotxe que havien enviat a recollir-lo i que el va portar fins a una sala de reunions de Los Angeles. Mentre vint executius de la productora entraven en fila a la sala, el Sherwin no es treia del cap aquell gran èxit dels vuitanta, Eye of the Tiger^[6], del grup Survivor. El director, empipat perquè li havien sabotejat l’altre projecte que tenia entre mans, es va despenjar tard, es va entatxonar una magdalena a la boca com aquell qui fa tres dies que no menja i va dir escopint engrunes:

—Aquest guió és molt i molt coix, però no hi ha res que no es pugui arreglar.

El director anava amb un d’aquells pantalons pirata de color caqui carregats de butxaques exteriors. El Sherwin estava convençut que, passats els trenta-tres anys, ningú no s’hauria de posar mai més uns d’aquells pantalons.

Durant la resta del dia, el director i els càrrecs executius van anar fent suggeriments i plantejant exigències. «El protagonista no pot morir. Treu les collonades aquestes del William Blake. I cal que hi hagi més acció, més cops de puny i més follar. Potser podries escriure una escena on el protagonista fa un clau amb la seva nòvia després d’un incendi, allà sobre les cendres mateix. El protagonista podria anar-li deixant marcades les mans plenes de cendra a l’esquena d’ella, i per tot el cos. Això seria molt primari i molt picant. L’hòstia, seria pura poesia».

Polatkin es va batre per la supervivència del seu guió, però va ser una batalla penosa i solitària. L’havien contractat puntualment per a aquesta feina i el contracte l’obligava a acatar les ordres de la productora. Si s’hi oposava, el despatxarien i li trobarien un substitut. Així doncs, ofegat en una sensació de buidor i d’humiliació, va anar prenent notes escrupolosament mentre tot un auditori d’homes de negocis espoliaven l’art per convertir-lo en un bé de consum. Va pensar que, tot i que li encantava el cine, durant la major part de la seva vida no havia tingut ni idea de com es feien les pel·lícules. Va recordar el noi que havia estat de jovenet, va recordar aquell dia al cine amb la Karen, la noia de l’institut, i va pensar «santa innocència». No havia estat perfecte, ni de lluny, però havia estat millor, molt més net, que no pas aquella reunió. Com havia anat que aquell xicotet a qui tant agradaven les pel·lícules hagués acabat sent tan diferent d’aquest home que les escrivia?

En aquell moment, el Sherwin va veure l’últim número de la revista The New Yorker, lluent i no llegit, al damunt de la taula. Acabava de publicar el seu primer relat curt en aquella revista. Tot escriptor de ficció aspira a veure impresa una obra seva en la mateixa revista que ha publicat Cheever, Munro, Yates i deu mil altres autoritats, quasiautoritats i bons escriptors.

—Ep —va saltar el Sherwin—. M’han publicat un relat curt en aquest New Yorker d’aquí.

El director va fullejar la revista, va tossir, va sospirar i li va engegar:

—Redéu! T’hauria de fer d’editor jo mateix, nano, perquè si et portés la carrera, ja et dic jo que guanyaves el premi Pulitzer.

Es va fer un silenci fred a tota la sala. Aquells executius de productora, freds de professió, es feien creus que cap ésser humà, ni tan sols un director de cine, hagués pogut emetre una declaració tan capciosa i prepotent.

Polatkin va quedar estupefacte. No. De fet, va ser encara pitjor. En aquell moment alguna cosa se li va trencar per dins. No en va ser conscient aleshores, però se li havia fracturat un bocí de l’ànima. No es va adonar de l’abast de les seves ferides espirituals fins al cap d’uns quants mesos. Mentre reescrivia l’esborrany del guió, el Sherwin —que ja havia descartat el concepte del primer foc de salvament de la història dels serveis forestals dels Estats Units— es va adonar que no podia bandejar William Blake d’un llibre que tenia un títol i tractava d’uns temes inspirats en la seva poesia.

—Això no ho puc fer —va dir al director—. El llibre és sobre Blake. Com vol que tregui Blake del mig si resulta que el llibre va de Blake?

—A prendre pel sac, Blake —va contestar el director—. I a prendre pel sac el llibre. Que et penses que aquest llibre és la puta Bíblia o què? Què et penses, que és sagrat? Hosti, tu! Estem fent una pel·lícula, i això és més important que aquesta merda de llibre. Penso fer una pel·lícula que serà deu vegades… què cony, cent vegades més bona que aquest llibre dels pebrots. I ara penses treure el Blake dels collons o no?

—No puc —va contestar el Sherwin.

—Doncs a prendre pel sac. Estàs despatxat.

Era molt fàcil despatxar guionistes. El Sherwin, però, no era només un guionista. També era autor d’un recull de relats curts i de dos volums de poesia, i encara li venia de gust investigar la noció del sacrifici heroic en bé dels altres. Així doncs, va decidir posar-se a escriure una sèrie de sonets dedicats a les brigades de reforç aerotransportades dels bombers forestals. A casa seva, a San Francisco, es va asseure davant de l’ordinador i es va quedar mirant la pantalla en blanc. Va seure, en silenci i sense treballar, durant hores, durant setmanes, durant mesos. Cada vegada que mirava d’escriure una paraula, una metàfora, un vers de poesia, se li apinyaven a les orelles les veus crítiques dels executius de la productora i del director. El protagonista no pot morir. Treu les collonudes aquestes del William Blake. El Sherwin era víctima de la seva pròpia imaginació. Era incapaç de crear res sobre el blanc de la pàgina, però, en canvi, crear fantasmes auditius ficticis que li impedien treballar li sortia brodat.

Desesperat, va concloure que l’impediment el tenia en la tecnologia avançada de l’ordinador. I va decidir tornar a les beceroles, als Adam i Eva de l’escriptura: bolígraf i full de paper. Sí, va provar d’escriure a mà. El seu raonament era que, si el Herman Melville havia pogut escriure el Moby Dick dels pebrots sucant una ploma en un tinter, ell bé podia escriure un miserable sonet amb un retolador i un paper quadriculat, no et fot! Però tot i això encara sentia parlar els executius i el director. El protagonista no pot morir. Treu les collonades aquestes del William Blake. Estava atacat d’esquizofrènia induïda per Hollywood i era incapaç de produir ni una paraula. Polatkin sempre s’havia rigut dels col·legues que deien que patien el bloqueig de l’escriptor. Però aleshores ell mateix era un escriptor que…

… a les primeres etapes i les més doloroses del seu trastorn creatiu.

El Sherwin es va anar quedant balb tot ell. Estranyament, es va anar acontentant amb la idea que no tornaria a escriure mai més. I sí, encara li encantaven les paraules, però va trobar altres maneres de jugar-hi. Va descobrir la màgia i l’horror dels mots encreuats. Es va llegir diccionaris i enciclopèdies que prometien ajudar-lo a resoldre els més difícils. De seguida hi va tenir la mà trencada, amb els encreuats. Es va posar a prova fent els mateixos encreuats que havien resolt els guanyadors de moltes competicions d’encreuats i va descobrir que probablement ell mateix era un dels cinc-cents millors solucionadors d’encreuats del món en la seva llengua.

I, si n’havia après tant en només sis mesos de dedicació a mitja jornada, fins on podia arribar si hi esmerçava la jornada completa? Segons els càlculs que va fer, si duia una vida encara més frugal que la dels últims deu anys, tenia prou diners per anar tirant uns altres deu anys. I, vist això, va decidir convertir-se, a falta d’un terme millor, en un monjo dels encreuats. En comptes de pregar, però, en comptes d’escriure un diari, en comptes de transcriure a mà, pàgina a pàgina, algun llibre sagrat, el Sherwin es dedicava a fer llistes de paraules, de les respostes més habituals dels encreuats:

Aquesta només era la llista abreujada. Hi havia més de mil respostes recurrents. De fet, eren els maons amb què es construïen els mots encreuats. Ara bé, la gràcia —la comèdia i la tragèdia— dels mots encreuats no depenia tant de les respostes com de les definicions. Un gran solucionador d’encreuats entenia la poesia de les definicions. Els encreuats més difícils tenien definicions plenes de jocs de paraules, pistes enganyoses, jocs amb lletres mudes i tècniques de camuflatge.

Com que el Sherwin es considerava un gran especialista en mots encreuats, es va presentar als Campionats Americans de Mots Encreuats que se celebraven a Stamford, a Connecticut.

Així que va ficar els peus a la sala, plena a vessar de solucionadors d’encreuats que semblaven coneixe’s tots entre ells, el Sherwin es va posar nerviós i va sentir certa vergonya d’ell mateix. A això s’havia reduït la seva vida? Havia viatjat en primera classe a Hollywood i ara trobava cara una habitació doble de no fumadors en un Hilton de Connecticut? I sí, era una zona rica, molt bonica i privilegiada de l’estat, però tot i això tenia la sensació que allò era un pas enrere.

«Però, a veure, un moment», va pensar el Sherwin, «deixa de jutjar la gent». Tots aquells participants eren un grup de gent que havia de ser intel·ligent. Tots ells eren pensadors. I, d’acord, segur que hi havia un munt d’excèntrics —d’aquells que es renten les mans compulsivament, autistes funcionals, dels que llegeixen enciclopèdies per gust o d’aquells que recullen gats a tort i a dret—, però que no era precisament aquesta la gràcia d’aquell grup de persones? Perquè… vejam: el Sherwin mateix, que no havia estat sempre un raret reconsagrat? Que no havia cobrat i tot per ser raret?

—Hola —va dir a la dona que hi havia al taulell d’inscripcions.

Duia una etiqueta amb el nom, Sue, escrit dins d’una graella d’encreuats.

—Hola —va dir la Sue—. Benvingut al torneig. Vostè ve de participant o de periodista?

—No, de participant.

—Doncs deu ser la primera vegada, oi? —va fer ella.

—I vostè com ho sap?

—És que aquí som una família… una família molt desestructurada. —Va riure—. Jo conec a tothom. Però a vostè no el conec. I això fa que sigui nou.

—Ja m’ha convençut.

—Entesos, doncs. L’apunto al grup C.

—C? Què és el grup C?

—És el dels principiants.

—Dona, sóc principiant —va fer el Sherwin—, però en sé molt.

—Ah, ja… però és que els nous sempre van al grup C. Si se’n surt prou bé amb els primers encreuats, potser estudiaran la possibilitat de passar-lo a un grup superior, però això no passa gairebé mai.

—I per què no?

—Doncs perquè els encreuats sempre són més difícils del que un s’espera. I per la pressió… Els principiants no tenen ni idea de la pressió que hi ha. I, és clar, tot sovint acaben una mica atabalats…

La Sue va tornar a riure.

—Que es riu de mi? —va demanar el Sherwin.

—No, no. I ara —va fer ella—. Perdoni. Em ric de mi mateixa. Ara ja fa disset anys que participo en aquest torneig i encara sóc al grup C. Cada any acabo ben atabalada, jo.

—Jo hi estic acostumat, a la pressió.

—No, si… jo no el jutjo pas. Pensi que tot això representa que és per passar una bona estona. Vaja, no representa, és per passar una bona estona. Apunti’s al grup C i vagi a passar-s’ho bé. Aquesta és la primera vegada. Encara li queden molts anys de diversió.

Anys de diversió? Hi havia algú que hagués dit mai una cosa així creient-se-la? La Sue s’ho creia. El Sherwin va arronsar les espatlles i es va apuntar al grup C.

Aquella mateixa tarda ja seia en una taula llarga, en una sala amb tot d’altres taules ben llargues. S’havia proveït de quatre llapis i una bona goma d’esborrar. Era assegut al costat d’una senyora coreana ja gran que semblava que hagués nascut amb aquell jersei posat.

—Hola —va fer la senyora—. Tu ets nou, eh que sí?

Tenia una mica d’accent; devia ser immigrant de primera generació. Segurament ja feia vint-i-cinc anys que era als Estats Units, aquella senyora. Devia fer prou temps que hi era per ser capaç de resoldre encreuats. El Sherwin es va adonar aleshores que no tenia ni idea si en altres llengües també es feien mots encreuats. Ja eren prou flexibles, les altres llengües, per fer-hi encreuats?

—Que ets nou? —va tornar a preguntar la coreana.

Li faltava una de les dents inferiors de davant. En certa manera, allò la feia semblar més jove, fins i tot una mica múrria. No siguis condescendent, es va renyar el Sherwin.

—Sí, sí. Sóc nou —va dir—. Grup C.

—Benvingut, doncs —va fer ella—. Aquí som com una família.

—Sí, això m’han dit.

—Sí, ben bé com una família. Com la meva. La meva germana gran és una mala pècora mítica. Igual que aquella mala pècora d’allà baix.

Amb el llapis va assenyalar una altra dona gran, una blanca amb unes ulleres de cul de got que tiraven enrere. Que no ho sabia, que avui dia es podien comprar lents de plàstic?

—I com és que és tan mala pècora? —va preguntar el Sherwin.

—Perquè sempre em guanya. I perquè a sobre sempre em demana disculpes d’haver-me guanyat. Nano, mira què et dic: un no s’ha de disculpar mai de ser bo en alguna cosa. Això fa que els altres encara ens sentim més mediocres.

—D’acord. Bon consell —va fer el Sherwin—. En aquest cas, potser li hauria de dir que jo, de fet, no hauria de ser pas al grup C. Jo en sé més.

—Ah… Aleshores et penses que em pots guanyar?

—M’he cronometrat fent els encreuats. Sóc molt ràpid.

—N’estic segura.

Un voluntari va col·locar cap per avall sobre la taula, davant del Sherwin, el primer encreuat —acabat d’imprimir en un full de paper de cotó molt fi.

—I ara què? —va demanar el Sherwin.

—Doncs quan diguin endavant, has de girar el full i fer l’encreuat. Un cop hagis acabat has d’aixecar el braç, i algú t’anotarà el temps i després et vindran a recollir l’encreuat per veure que sigui acurat. I aleshores compararan la teva puntuació amb la dels altres participants del grup C.

—La dona de les inscripcions m’ha dit que, si ho feia prou bé, em passarien al grup B.

—Per què no fas el primer encreuat i a veure què? I com et dius, per cert?

—Sherwin.

—Jo em dic Mai. I què fas quan no et dediques a resoldre mots encreuats?

—Sóc escriptor.

—Ah. Que has escrit res que m’hagi de sonar?

—Ho dubto. He escrit poesia i relat curt. No he venut mai gaire. I tampoc no m’han donat mai cap premi. També vaig fer un parell de pel·lícules. Però no les van arribar a rodar.

—I ara en què estàs treballant?

—Ui, ara ja no escric.

—I per què no?

—La creativitat se’m va assecar i va fugir amb el vent —va dir el Sherwin—. Sóc terra erma i erosionada.

—Em sap molt de greu sentir això.

—A mi me’n sap molt dir-ho.

El Sherwin no havia confessat mai de viva veu el temor que el rosegava d’haver perdut per sempre la creativitat. I ara que ho acabava de fer, es va adonar que no tornaria a escriure mai més. No tal com havia escrit abans. Potser no era pas tan dolent, tot plegat… Havia escrit dos llibres prou decents i dos de dolents. Quanta gent hi havia, al món, que hagués escrit i publicat alguna cosa? Com que havia deixat d’escriure, el Sherwin es considerava un fracassat. Però potser les coses no anaven ben bé així. Potser només estava predestinat a ser escriptor durant aquell breu període de la seva vida. Al capdavall, hi devia haver almenys una persona al món a qui li haguessin entusiasmat els seus llibres, algú a qui encara entusiasmaven, i només allò ja s’ho valia. Al cap i a la fi, hi ha res que no sigui provisional?

—Molt bé, Sherwin, però ara deixa’t de biografies —va fer la senyora coreana—, que això ja comença.

—Participants —va fer el mestre de cerimònies—, ja podeu començar els vostres encreuats.

El Sherwin i la senyora coreana, i uns quants centenars més de participants, van girar els seus fulls i van començar a treballar. El Sherwin va emplenar ràpidament tres respostes horitzontals i una de vertical, però de sobte es va aturar. Va llegir totes les definicions i es va adonar que, així d’entrada, no se li acudia la resposta de cap d’elles. Ja s’havia encallat. Trenta segons treballant en el seu primer encreuat i ja estava bloquejat. Les paraules li fallaven. Una vegada i una altra, les paraules li fallaven. Va contemplar amb la mirada vaga la seva graella pràcticament buida durant un minut i tres segons, i aleshores va quedar de pedra quan va veure que la senyora coreana aixecava la mà.

—Ja ha acabat? —va preguntar.

—Nano, que no pots parlar —va dir ella.

—Però vostè ja ha acabat? Tan de pressa?

Sí, però aquella mala pècora d’allà baix m’ha tornat a guanyar.

El Sherwin va pagar l’hotel, va agafar un taxi fins a l’aeroport i va pujar a l’avió cap a Chicago per fer el transbord i agafar un últim vol que el duria a casa, a San Francisco. Ja al segon tram del viatge, mentre sobrevolaven algun punt a la vora de Wyoming, el Sherwin va agafar el New York Times i hi va trobar l’encreuat. Era dissabte, i per tant segur que aquell encreuat seria difícil de resoldre. El Sherwin es va proposar resoldre’l ràpidament i amb les respostes precises. Buscava redempció. Allà, a l’avió, va ser capaç d’emplenar unes quantes caselles, però no gaires. L’encreuat continuava irresolt.

Estava a punt de rebregar el paper, fer-ne una pilota i entaforar-la a la butxaca del seient de davant seu quan, de sobte, va prendre consciència que algú l’estava observant. A la fila de darrere seu, a l’esquerra i a l’altra banda del passadís, hi havia un home que feia els mots encreuats de la revista de la companyia aèria i que contemplava com el Sherwin mirava d’omplir els del New York Times. Els encreuats de les revistes dels avions eren ridículament fàcils. Però era obvi que a aquell home se li feia una muntanya i que era conscient d’estar fent el ridícul.

—L’acabaré traient, aquest —va dir al Sherwin—. Però, recoi, tu estàs fent el del Times. Deus ser un geni.

—Pot ser —va fer el Sherwin.

Desitjant confirmar l’opinió d’aquell home, el Sherwin va tornar a estudiar l’acròstic. Hi va escriure una paraula sense estar-ne gaire segur. No, s’equivocava, segur que no estava bé. ALPINA no podia ser la resposta correcta. No tenia sentit. Però tenia prou lletres per encaixar-hi bé. I així la graella es veia més plena. Al Sherwin li va agradar la sensació i va omplir un altre buit amb una paraula que no era. I després en va escriure una altra. Al cap d’un minut, havia enllestit l’encreuat. Havia emplenat gairebé tots els buits amb paraules incorrectes i aleatòries com ara música i guionista i por, però l’home que tenia al darrere no podia saber de cap manera que el Sherwin s’ho havia tret tot de la màniga. L’únic que podia arribar a saber era que havia enllestit aquell acròstic tan difícil en un temps rècord. «Renoi», va pensar l’home, «però si amb prou feines s’està llegint les definicions. És una màquina de fer encreuats. És un ciborg dels encreuats. És un crac dels encreuats. És un Terminator dels encreuats».

Així que el Sherwin va omplir l’última casella, va sospirar ple de satisfacció, va doblegar el paper per la meitat i el va ficar a la butxaca del seient de davant seu. Tot seguit va girar el cap enrere i va fer un somriure a aquell home, que li va ensenyar el polze com volent dir enhorabona. Va ser un gest tan ple d’entusiasme i tan innocent que el Sherwin es va sentir culpable d’haver-lo enganyat. Però després es va riure d’ell mateix, i es va riure d’aquell do que tenia per dir mentides.

«Sóc un geni de l’engany», va pensar. «I què és, enganyar, sinó una manera d’explicar històries?». El Sherwin es va adonar que acabava d’explicar una història, la primera que havia explicat en públic des que havia abandonat Hollywood. Ep, un segon… però voleu dir que això era ben bé explicar històries en el sentit literari de l’expressió? Doncs… el cas és que havia tingut un senyor entretingut una estona, o no? Va ser aleshores quan va assimilar el que de debò acabava de fer. I va esclafir un riure tan eixordador que va deixar uns quants passatgers del tot sobresaltats.

Es va adonar aleshores que, durant molts anys, havia estat fugint d’un incendi incontrolat, d’un infern que tot ho abrasava i que havia convertit les seves paraules en carbonet i cendra, però que en aquell precís instant acabava de fer-se un foc de salvament; havia dit una mentida, havia explicat una falòrnia, i això l’acabava de convèncer que potser seria capaç de tornar a plasmar una història sobre un full de paper. També podia ser que tot fossin vanes il·lusions. El Sherwin sabia que tenia un bolígraf a la butxaca interior esquerra del seu abric. Notava que hi era. I de paper n’hi havia pertot arreu, en aquell avió. Tenia tinta; aconseguir paper no era cap problema. «Ai», va dubtar aleshores, «ui, però vols dir que tinc la força necessària per tornar a començar? Tinc el valor d’entrar en un cinema a les fosques, fer manetes amb una dona bonica i tornar-me a enamorar de la meva innocència?».