«El cau dels valents»

Quan un mal marit o nòvio o amant

va i deixa plantada una amiga meva,

la planyo, recito cants ancestrals,

li envio regals, però un dubte m’inquieta:

Llestes i boniques com són, com és

que no troben qui les sàpiga entendre

com jo? El món s’ha tornat sord i cec?

I jo els dic: «Demà mateix, em pots creure,

amb tu em casaria». Ara ja tinc

trenta-sis promeses, tot un harem:

platònic, llibresc, aïrat i enfurit.

Jo me les estimo! Però i què? Què en fem?

Doncs no res, que ja se saben la història:

no sóc més que un altre nen, un guerrer

de joguet, que fa silenci de sobte,

i s’hi escuda, i va guerrejant content.