Gos invisible amb corretja

I.

El 1973, el meu pare i jo vam veure Enter the Dragon, la millor pel·lícula d’arts marcials de la història. M’encantava el Bruce Lee. Jo aleshores volia ser com el Bruce Lee. Després de la pel·lícula, vaig tornar al cotxe engegant puntades de peu i cops de puny a l’aire.

—Ei, pare —vaig preguntar—. El Bruce Lee és l’home més fort del món?

El meu pare va contestar:

—I ara, fill. A Spokane hi ha cinc tios que deixarien el Bruce Lee fora de joc en dos segons.

—De debò? Però tu parles d’un combat net amb cops de puny i tot això, no?

—Qui ha parlat de joc net? I qui voldria embrancar-se en una tanda de cops de puny amb el Bruce Lee? Jo no estic parlant de pinyacs. El que jo dic és que a Spokane hi ha almenys cinc tios que, només de veure el Bruce Lee, se li acostarien i li clavarien una garrotada a traïció amb un bat de beisbol o un bon tronc de fer llenya.

—Però això no està bé.

—Tu no m’has demanat que estigués bé. Has demanat que fossin forts.

—Tu ets més fort que el Bruce Lee?

—Home… Suposo que sóc fort per a algunes coses. Però no sóc la mena de tio que estamparia un bat de beisbol al cap de ningú, jo. I no l’hi faré al Bruce Lee, tampoc. Però creu-me: a Spokane hi ha més de cinc tios que sí que ho farien. I ara que m’hi fas rumiar, jo diria que hi deu haver ben bé cinquanta tios eixelebrats que, si veiessin el Bruce Lee assegut en un restaurant, se li acostarien d’esquitllentes per l’esquena i li clavarien un cop de paella al cap que el deixaria estabornit a l’acte.

—D’acord, pare. Ja en tinc prou.

—I mira que ni tan sols hi comptava els brètols de les presons. Vatua l’olla! Ja et dic jo que tots els presidiaris estarien encantats de poder clavar un cop de gràcia a traïció al Bruce Lee. S’esperarien en un raconet fosc durant una setmana, si calgués, amb l’emboscada parada per sorprendre el Bruce Lee amb una serra mecànica o així. Nano, els presidiaris no estarien per gaires romanços, amb un expert del jeet kune do com el Bruce Lee. Ja et dic jo que no. Els brètols aquests construirien una catapulta i li tirarien a sobre els pedrots més pesants que poguessin projectar.

—D’acord, pare. Ja et crec. Ja n’he tingut prou. Deixa-ho estar, pare. Deixa-ho!

—D’acord, d’acord. Perdona. Només t’estic dient la veritat.

2.

3.

La primera vegada que vaig veure un gos invisible amb una corretja va ser a l’Expo del 1974 de Spokane. Un xinès àgil com ell sol i la mar de graciós en venia. «El meu gos és ràpid», deia. I el gosset, lligat amb l’arnès i la corretja, feia anar el xinès amunt i avall de la gespa a batzegades. Aleshores em vaig pensar que era màgia de debò. No sabia que era només una il·lusió. No sabia que havien farcit la corretja i l’arnès d’un filferro gruixut i flexible, i que els havien donat forma perquè semblés que hi havia un gos a dins, un gos invisible. De fet, no vaig descobrir la veritat fins al cap de dos anys, a la mostra anual de danses rituals de la nostra tribu, quan un blanc amb pinta de delinqüent va intentar vendre’m un gos invisible amb una corretja trencada. Com que la corretja no quedava rígida, tot i l’arnès aquell gos invisible no es movia ni ballava. La màgia havia desaparegut. Jo era un nen molt sensible i em vaig posar a plorar, i el tio amb pinta de delinqüent em va dir:

—Coi, nen. Té, queda-te’l. Igualment me l’he trobat a les escombraries.

4.

El 1976 també vaig veure la nova versió de King Kong. Dolentíssima. Fins i tot el meu pare, gran amant de les pitjors merdes comercials d’escàs pressupost i de gust encara més escàs que es passaven als autocines, va dir: «Però si això és King Kong! Què ha fallat, aquí?». I això em fa pensar en una pel·li d’autocine que no recordo com es titulava. Anava d’una bandada de bigfoots que es ficaven al local d’uns motards i segrestaven totes les noies de la colla. Després, els motards es posaven unes rodetes amb punxes a les bieles, s’endinsaven al bosc fent rugir les motos, se les arreglaven —vés a saber com— per trobar els bigfoots i lluitaven per alliberar les dones. I mentre els bigfoots es barallaven, i queien, i feien veure que es morien, n’hi havia dos o tres que perdien el cap de la disfressa. Així doncs, aquelles màscares peludes sortien volant per l’aire, però els actors que feien de bigfoots i els altres actors, i el director, i el guionista, i els productors, i tot déu s’havien limitat a continuar rodant l’escena com si res. I m’imagino que, en vista del pressupost, aquell detallet no hi devia fer res, però recordo que aquell dia a l’autocine jo era assegut al sostre de la nostra camioneta i em vaig posar a cridar a tota veu:

—Tot això és de mentida. És de mentida! És de mentida! És de mentida!

I aleshores un tio que no vaig veure i amb un gran sentit del que era políticament correcte em va escridassar enmig de la foscor:

—Que sí, àguila cridanera, que ja ho sabem, que és de mentida! I ara fes com el Toro Assegut i fot el cul com cal al seient de la camioneta, au!

5.

I, parlant de bigfoots, jo vaig conèixer l’amor de la meva vida el 1979 a Redding, un poblet de Califòrnia que és el cor mateix del país dels bigfoots. Bé, d’acord, no va ser l’amor de la meva vida. Només resulta que va ser la primera bellesa de campionat que vaig veure a la meva vida. Us ho prometo: aquella noia podia haver sortit a la portada de la revista Glamour. Sigui com sigui, només era una adolescent de Redding, un poblet de Califòrnia que, com he dit, és el cor mateix del país dels bigfoots. I jo estava obsessionat amb els bigfoots, però amb els de debò, no aquelles enganyifes que atonyinaven motards i els segrestaven les ties. Així doncs, quan aquella preciositat em va demanar què volia (la meva família s’havia aturat per dinar en un local de menjar ràpid de camí cap a Disneyland), jo li vaig dir:

—Quina passada viure al país dels bigfoots, no? Al cor del país dels bigfoots. Al cor del cor del país dels bigfoots.

—Bah… —va fer ella—. Tot això és mentida. Són els meus oncles, el Jim petit i el Jim gran, que deixen les petjades pels boscos amb uns peus immensos de fusta que es van fer ells mateixos i que es lliguen a les botes.

—Què?

—Ahà. Si has vist la pel·lícula El planeta dels simis, aleshores has vist els meus oncles. Hi surten tots dos fent de goril·les.

—M’estàs prenent el pèl, oi?

—Que no. Els meus oncles van treballar al zoo de San Francisco mentre estudiaven a la universitat. Ajudaven els cuidadors a donar el menjar als goril·les i als micos, i als ximpanzés i tot això. I llavors van aprendre a caminar com els micos. Però saps què? Aquella gent de Hollywood no es va portar gens bé. Gairebé no els van pagar res, per sortir en aquella primera pel·li dels micos. I per això els meus oncles no van treballar en cap de les pel·lis següents.

—No m’ho puc creure.

—Doncs tot el que t’he dit és veritat. Pots anar a veure els meus oncles, si vols. Tenen uns quants jocs d’aquests peus de bigfoot falsos que et deia i, si vols, te’n vendran uns. I si dius que hi vas de part meva, fins i tot t’ensenyaran les seves disfresses de bigfoot.

—Tenen disfresses?

—Sí, i al·lucinaràs quan les vegis: semblen bigfoots de debò. Va ser l’oncle Jim gran que va fer de bigfoot en aquella pel·li tan famosa. L’has vista, oi, aquesta que et dic? Aquella on el bigfoot travessa el riu caminant? Doncs sempre que la veig a la tele, crido: «Ep, oncle Jim!». En fi, potser que vagi per feina, no? Què vols, doncs, per dinar, milhomes?

—Uns ous… hum… estrellats, suposo.