Catecisme

Com és que el teu germà gran va dormir durant tot un estiu calorós al traster del rebedor?

Dins d’aquell traster la mare, índia spokane, hi guardava retalls de roba tots endreçats en bosses. El meu germà va organitzar aquelles bosses de retalls que dic de manera que la forma final s’assemblés a un matalàs i uns coixins. La mare feia servir aquests retalls per fer-ne edredons.

Com a indi, se’t va ensenyar a venerar el sol o la lluna?

La mare era (i és) protestant de corrents variables. El pare, indi coeur-d’alène, que en pau descansi, va ser catòlic fins al dia en què va decidir fer-se ateu. Però no va ser fins dotze anys després d’haver-se tornat ateu que va fer pública la decisió.

La MARE: Com és que no ens ho has dit fins ara?

El PARE: No volia prendre una decisió precipitada.

Creus que els cerimonials religiosos són un tractament eficaç contra el dol?

Una vegada la mare va fer un edredó amb retalls de dotzenes de texans blaus de segona i de tercera i de quarta ma que havia comprat en botigues de beneficència o cadenes ètiques com ara l’Exèrcit de Salvació, el Goodwill o el Value Village, i a fires de venda i intercanvi d’objectes usats.

La meva germana, que en pau descansi, va estudiar l’edredó texà de la mare i va dir:

—Aquí hi ha un fotimer de pantalons, aquí. I en aquests pantalons hi ha hagut molts collons. És un cobrellit de collons, això.

Si la teva reserva limita en tots els punts amb dos rius i un rierol, aquesta circumstància la converteix en una illa?

Un bruixot coeur-d’alène —de la banda del meu pare— va tenir aquesta visió: tres corbs, luminescents i negres pertot, llevat de les plomes blanques del collar, es van posar en un pi que estenia les branques per sobre del campament del meu avantpassat, i li van dir que aviat arribarien tres desconeguts i que la tribu hauria de seguir els consells d’aquells homes si no volien que els coeur-d’alène desapareguessin per sempre de la faç de la terra. El dia següent, els primers jesuïtes, tres homes vestits amb túniques negres i colls blancs, van entrar en un campament de pesca coeur-d’alène.

Tu et creus que en el seu moment Déu, havent pres la forma del seu fill Jesucrist, va trepitjar la terra?

I així va ser com els coeur-d’alène aviat es van convertir en una de les tribus índies més evangelitzades del país.

Algun eclesiàstic t’ha explicat mai de manera clara i precisa què vol dir tota aquesta història de l’Esperit Sant?

I per això les monges van ensenyar al meu pare a tocar el piano ja de ben petit.

Creus que en realitat Beethoven no era sord i que simplement prenia el número a la seva família?

Quan jo vaig néixer, el meu pare ja feia molt de temps que havia deixat de tocar el piano.

Jo: Pare, què et van ensenyar a tocar les monges?

ELL: No vull parlar d’aquesta merda.

Quan et claves una estella d’un crucifix de fusta, quant de temps trigues a adquirir superpoders?

Quan anava torrat, el pare s’asseia a la taula de la cuina i taral·lejava una peça indesxifrable mentre tocava les tecles d’un piano imaginari.

La teva mare va fer mai un edredó amb les tecles d’un piano de debò?

Les tecles del piano imaginari del meu pare me les he penjades a la paret del despatx.

Jo: I aquí, a la paret, hi ha la meva obra d’art preferida.

VISITANT: Jo no hi veig res.

Jo: És una instal·lació creada pel meu pare.

VISITANT: Ja, però és que jo no veig res.

Jo: Exacte.

Si haguessis d’escollir una sola paraula per descriure la seva família, quina paraula triaries?

Honorificabilitudinitas.

Aquesta paraula existeix?

Sí, és un llatinisme que Shakespeare va fer servir. Vol dir «l’estat de ser digne de rebre honors».

Així doncs, estàs afirmant l’opinió multisil·làbica, superdocta i pedant que la teva família és i era digna de rebre honors?

Pse.

Quin tipus d’honors?

Sempre que algú de la meva família feia alguna cosa bona, la mare feia una manta de retre honors. Feia servir retalls de roba d’altra gent i hi cosia petites fotografies i imatges, o hi brodava dates i noms importants. Molt ornamentades, aquelles mantes.

Així doncs, si la teva mare hagués de retre honors a la història religiosa de la teva família amb una manta d’honors, quina forma tindria?

No seria una manta de retre honors. Seria un cobrellit farcit de culpabilitat.

Tu, de fet, creus en Déu?

La mare guardava retalls de Déu al traster del rebedor. El meu germà va organitzar aquells retalls de Déu de manera que la forma final s’assemblés a un matalàs i uns coixins, i va dormir en aquell traster. Una vegada la mare va fer servir aquests retalls de Déu per fer-ne un edredó immens. La meva germana, que en pau descansi, va estudiar aquest edredó i va dir:

—Aquí hi ha un munt de Déu, aquí. I en aquest Déu hi ha hagut molt de Déu. És un cobrellit de Déu, això.

Tot i això, el pare, que en pau descansi, quan anava torrat, s’asseia a la taula de la cuina i cantussava a un Déu indesxifrable mentre tocava les tecles d’un piano imaginari.

Però tu què en penses, de Déu?

Sóc a la finestra de la cuina i observo tres corbs que s’estan al cable del telèfon. Em sembla que m’estan posant a parir.