LA BALADA DE PAUL MALGRATTOT

A l’aeroport d’O’Hare de Chicago, avançant en direcció est sobre una cinta mecànica, el Paul va veure una dona preciosa que caminava en direcció oest. Duia els cabells recollits en una cua de cavall esbullada. Els texans que portava eren de camal recte i d’un blau fosc; la samarreta, blanca, una talla més petita del compte, i els braços, de pell clara i ben musculats. Ah, i a més duia unes vambes vermelles espectaculars. Unes Puma. El Paul les tenia clissades, aquelles vambes. Les havia vistes en un anunci d’una revista de moda, o potser en un lloc d’internet, i se n’havia enamorat. Representa que eren unes vambes, unes sabatilles d’esport i prou, però realment aquelles Puma eren bellesa en estat pur. Haurien fet molta patxoca portades per qualsevol dona; portades per aquesta dona en concret, aquelles vambes feien un efecte espectacular. Qui s’hauria imaginat mai que un dia el Paul veuria aquelles vambes als peus d’una dona i que se sentiria obligat a perseguir-la?

El Paul tenia ganes de cridar: «M’encanten les teves Puma!». Tenia ganes de declamar-ho amb tota la vehemència i la passió que es posaria en un apariat de Shakespeare, però potser quedaria massa excèntric i desesperat… i massa docte. Volia que aquella dona sabés que s’havia sentit atret per ella a l’instant però no pas extraordinàriament, i per això li va somriure i li va fer hola amb la mà. Avorrida de la seva bellesa, però, o més probablement avorrida dels homes que constataven la seva bellesa, no va fer gens de cas del Paul i va continuar tibant la maleta de rodes cap al taxi o cap a l’autobús que la duria a l’aparcament o cap al cotxe que potser ja tenia llogat.

—«She’s gone, she’s gone»^[3] —va fer el Paul entonant la tornada d’aquella cançó dels Hall & Oates. I ho va cantar sense ironia, perquè ell era un americà del segle XXI que havia après a plorar les seves petites pèrdues, i les més grans, cantant algun dels temes de la llista dels 40 principals.

Hi havia un manual d’ús: quan un home rep carabassa d’una desconeguda bonica, ha de cantar soul blanc; un home embriagat de la solitud de ser passatger d’avió assidu ha de cantar un blues del delta del Mississipí; quan un home té set de venjança, ha d’entonar xiulant la banda sonora d’El bo, el lleig i el dolent. Quan el pare i la mare d’un home es moren amb tres mesos de diferència, ell ha de cantar aquella peça del musical de Rodgers i Hammerstein que fa «Oklahoma! Oklahoma Okay!».

A pesar dels grans debats sobre diversitat i divisions, que si estats vermells i estats blaus, que si gent de pell negra i blanca i fosca, que si rics i pobres, gais i heterosexuals…, el Paul estava convençut que els americans eren tots sorprenentment similars. «Com vols que siguem tan diferents», pensava el Paul, «si tots ens sabem les lletres de les mateixes mil cançons?». El Paul se sabia les mateixes lletres que qualsevol tio triat a l’atzar de Mobile, a Alabama, o que qualsevol dona d’Orono, a Maine. Coi, si és que el Paul havia memoritzat, sense cap esforç i sense ni tan sols haver comprat ni descarregat mai cap dels seus àlbums —ni una única cançó—, l’obra completa del Garth Brooks, del Neil Diamond i d’AC/DC. Si era cert que les lletres i la música es podien esmunyir fins a instal·lar-se a les nostres cadenes de l’ADN —el Paul n’estava convençut—, aleshores la música pop nord-americana aniria passant de generació en generació com els ulls blaus o la calvície, o no? A veure si no havia creat un nou òrgan invisible dins del cos americà, la música pop? Una mena de glàndula pituïtària de l’ànima. O potser tot això eren falòrnies i exageracions? ¿Es podia afirmar amb raó que l’Elvis era una figura més important de la història dels Estats Units que no pas l’Einstein? ¿Es podia postular que la versió de Respect de l’Aretha Franklin era més dinamitzadora i més rellevant dins de la vida nord-americana que no pas el discurs que el president Eisenhower va pronunciar el 1961 avisant-nos dels perills d’una possible aliança dels sectors militar i industrial? ¿Algú amb dos dits de front podia arribar a pensar que el Like a Prayer de la Madonna era tan essencial de la vida de cada dia i tan universal com la forquilla o la roda? El Paul creia fermament en totes aquestes heretgies sobre la música pop, però no les diria mai en veu alta, no fos cas que el prenguessin per una persona menys que seriosa.

Vejam, un segon: és que potser el Paul no ho era pas, una persona seriosa. Potser era un ésser humà estrictament contemporani i perfectament immadur. Potser era un representant de la ironia americana. Potser estava tan obsessionat amb la música pop perquè reflectia amb la major precisió els seus desitjos presents. I, tot i això, el Paul es guanyava la vida venent roba de segona mà. Era amo de cinc botigues de roba retro situades a la costa nord-oest del Pacífic i en aquell moment duia un vestit gris de pota de gall de tres peces que havia estat del Gene Kelly. Per tant, el Paul no estava pas aviciat al present. Ben al contrari. Per al Paul, el present, el passat i el futur estaven succeint tots tres simultàniament, i la cultura popular de qualsevol època era la seva cultura popular. I, evidentment, la cultura popular podia ser tosca i manipuladora, i de vegades diabòlica, però també podia ser màgica i redemptora.

Posem com a exemple l’Irving Berlin. Va néixer a Rússia el 1888 i el seu nom real era Israel Baline. El 1893 va emigrar amb la seva família als Estats Units i, al llarg de la seva vida, va compondre dotzenes, per no dir centenars, de clàssics de la música, un dels més famosos dels quals va ser l’Alexander’s Ragtime Band. Sí, sí: va ser un jueu rus el qui va escriure la cançó d’amor americana que proposava que hi anéssim afanyant-nos i passejant-nos al mateix temps. Com s’ho fa, una persona, per afanyar-se i passejar-se alhora? Sí, als Estats Units, una persona romàntica en el sentit literari del terme és, per definició, una persona carregada de contradiccions d’aquestes. I, a més, l’americà romàntic està enamorat de les seves contradiccions. I els americans més romàntics de tots (vegeu el cas del Walt Whitman) volen sexe contradictori. El Walt Whitman hauria volgut anarse’n al llit amb l’Irving Berlin. Al Paul li encantaven l’Irving Berlin i el Walt Whitman. Li encantava la idea mateixa de la seva unió sexual. I, per sobre de tot, al Paul li encantava el fet que l’Irving Berlin hagués viscut una vida tan llarga i tan gloriosa, i que hagués mort el l989, només setze anys enrere. Sí, l’Irving Berlin encara era viu el 1989. Podria molt ben ser que l’Irving Berlin hagués votat a favor del Michael Dukakis a les eleccions presidencials. Com és possible no estimar un país i una cultura que permet que floreixi aquesta mena de bogeria tan adorable? Ep, un segon… però que venia al cas, res de tot això? Voleu dir que no eren només les banalitats musicals d’un home banal en un país banal? I, més enllà de tot això, per què se sentia obligat a defensar les seves obsessions, el Paul? Per què es forçava a definir i a autodefinir-se? Al capdavall, no és tant que un triï la seva cultura, sinó que més aviat hi ensopega i hi cau a dins.

Plof! El Paul era un home de quaranta anys de Seattle, a l’estat de Washington, que vivia a només deu minuts de la casa on el Kurt Cobain s’havia engegat un tret i a només un quart del tram de Jackson Street on el Ray Charles i el Quincy Jones van començar les seves carreres en clubs de jazz ja desapareguts. Plof! El despatx del Paul, i seu principal del seu petit imperi de roba de segona mà, era al mateix carrer, una miqueta més avall, que una estàtua de mida natural del Jimi Hendrix esgarrapant la guitarra en un solo apte per a tot tipus de meteorologia. Plof! Cada matí, el Paul feia el cafè en un local independent que tenia les parets decorades amb una dotzena de xecs de la Courtney Love que el banc havia retornat.

El Paul creia que vivia envoltat per la grandesa americana i acotxat pels esperits d’aquella grandesa. Però, qui podia expressar públicament una creença com aquesta sense que qualsevol que el sentís se’n burlés titllant-lo de ximple carregat de punyetes patriòtiques? El Paul creia en els seus compatriotes americans, en la seva extraordinària honestedat, en la seva fascinant capacitat per transcendir la religió, la raça, l’ètnia i la classe de les persones; ara bé, quin defensor de les esquerres podia dir una cosa així i conservar cap esperança de ficar-se mai al llit amb una altra progre? I, tot i això, el Paul era l’exemple perfecte del possibilisme nord-americà: es guanyava la vida estupendament bé (gairebé 325.000 dòlars a l’últim exercici) venent roba de segona mà.

Per l’amor de Déu, si és que aleshores el Paul havia d’agafar un avió que el duria a Durham, a Carolina del Nord, per assistir a una subhasta de roba texana. Un pastor baptista havia trobat cent parells de Levi’s d’època (un dels quals datava del segle XIX i era probable que assolís els vint-i-cinc mil dòlars, o que els superés i tot) a les golfes de cal seu pare i havia decidit vendre’ls a fi de recaptar diners per construir una església nova. Texans per a Déu! Texans per a Jesús! Texans per a l’Esperit Sant!

Venc roba de segona mà! Venc roba de segona mà! Aquell era el crit de guerra capitalista del Paul. Aquell era el seu cant d’aparellament.

Destarotat i excitat com estava, el Paul es va girar i va arrencar a córrer en sentit contrari al de la cinta. Anava a l’encalç d’aquella dona tan bonica —la de les esplèndides Puma— que li acabava de fer el buit. Volia explicar-li tot el que pensava del seu país. No, només li volia dir que la música, la música pop, és la cosa més important del món. Li ensenyaria les vint-i-cinc cançons més escoltades del seu iPod i farien l’amor al taxi o a l’autobús de l’aparcament o al cotxe llogat.

I vet aquí que ja la tenia al davant, a les escales mecàniques, amb aquells texans perfectes i aquelles cuixes potents de fer ioga. El Paul ja distingia la veu del texà que cantava balades de fricció per tota la pell d’aquella dona. Era incapaç de recordar l’última vegada que havia fet l’amor amb una dona que duia sabates vermelles. I es delia per treure-li aquelles vambes, ficar-hi el nas i ensumar profundament. Ostres! Acabava de desenvolupar un fetitxe pels peus. Volia ensumar els peus d’aquella dona. Sí, aquell era el desig forassenyat que tenia al cervell i a l’entrecuix quan va saltar de les escales mecàniques i va enxampar la dona ja passada la sortida de seguretat.

—Perdona, em sap greu, hola —va fer el Paul.

Ella se’l va mirar. Li va estudiar la cara provant d’esbrinar si el coneixia o si era un taxista gitano o un llepa repugnant.

—És que t’he vist abans allà a la cinta que corre —va dir el Paul.

Apa, quina bestiesa més gran de dir! No volia dir res, allò. O sí, vaja. Volia dir que el Paul s’havia fixat en les magnífiques formes d’aquells ulls verds, dels pits i del cul (en la seva geometria sagrada), i que allò l’havia convertit en un ésser igual de vulgar (per bé que un pèl més matemàtic, això sí) que qualsevol altre home que hi hagués en aquell aeroport. Havia de dir alguna cosa extraordinària, alguna cosa poètica, perquè ella veiés que era capaç de crear… poesia extraordinària, ves. Potser li podria parlar de les vambes. Ara bé, era una manera prou convincent d’encetar aquella relació? O potser valia més explicar-li que el nom real de l’Irving Berlin era Israel.

—Vull dir que… —va continuar el Paul—. Vaja, que volia… en fi, la qüestió és que t’he vist… no, a veure… vaja, sí, sí que t’he vist, però que no ha estat perquè t’hagi vist, que t’he perseguit, saps què vull dir? Vull dir que… que no ha estat per res que hagi percebut amb cap dels meus cinc sentits, que t’he empaitat. Ha estat per alguna cosa que va més enllà. Tu existeixes més enllà dels sentits; ho sé sense saber-ho ben bé… saps què vull dir, no?

La noia va somriure. Tenia les dents una mica apinyades, i un entramat d’arruguetes totes noves al voltant dels ulls. Era baixa, devia fer poc més d’un metre i mig i, ah, anava amb aquelles vambes vermelles espectaculars. Si allò anava a mal borràs, el Paul pensava tornar-se’n corrent a casa i comprar la versió en DVD d’aquella pel·lícula de les sabatilles vermelles de ballet. Calla, que potser s’havia confós i estava pensant en aquella altra pel·lícula del nen que perdia el seu globus vermell… Segur que en alguna banda hi ha una pel·lícula on surt una ballarina que lliga les sabatilles de ballet a un globus i contempla com s’enlairen amunt amunt. «Per l’amor de Déu», va dir el Paul per a si mateix. «Concentra’t, Paul, concentra’t».

—Tens un somriure molt bonic —va dir el Paul a la desconeguda—. I si resulta que et dius Sara, aleshores ja perdré l’oremus.

—No em dic Sara —va respondre ella—. Què t’ho fa pensar, que m’hauria de dir Sara?

—Va així, això: somriure fantàstic, segur que es diu Sara. Et sona Sara Smile, aquella cançó de Hall & Oates que va demanant a la Sara que somrigui?

—Ah, sí! És bona aquesta.

—Ja m’has fet pensar en dues cançons de Hall & Oates en… què?… cinc minuts? Jo diria que això és un senyal. De què, no t’ho sabria dir, però un senyal malgrat tot.

—Em sembla que és la primera vegada que sento algú que fa servir un malgrat tot en una conversa normal.

Que es fotia d’ell o què? Sí, sí que se’n fotia. Allò era un pas endavant positiu en la seva relació? Implicava un cert grau de confiança o el desig que n’hi hagués una mica? I, posats a preguntar-se coses, en quin moment precís s’havia convertit ell en el tipus d’home que fa servir un malgrat tot en les seves converses de cada dia?

—Mira —va dir el Paul a aquella desconeguda tan bonica—. No et conec. I tu no em coneixes a mi. Però jo vull parlar amb tu… i escoltar-te; això encara és més important. Vull parlar amb tu i escoltar-te unes horetes. Vull que compartim històries de la vida. Ja està. Això és exactament el que vull. Tinc la impressió que tens històries importants per explicar, tu. Històries que jo he de sentir.

La noia va riure i va sacsejar el cap. El trobava graciós? O agraciat? Hi ha una diferència important. Les dones de vegades se’n van al llit amb homes graciosos, però normalment es casen amb homes agraciats.

—A veure, doncs —va continuar el Paul—. A mi no em fa res perdre el vol i que ens quedem aquí a l’aeroport a fer un cafè i, si això et fa sentir vulnerable, pensa que tot al voltant nostre hi ha dotzenes de guàrdies de seguretat armats fins a les dents. Per tant, sisplau, si et ve de gust passar una estona amb un desconegut integral però irresistiblement ben plantat, jo estaré encantat de la vida que m’acompanyis una estona.

—A veure —va fer ella—. Ets bufó, això sí. I m’agrada el vestit que portes.

—Era del Gene Kelly. El portava en una de les seves pel·lícules.

—Cantant sota la pluja?

—No, una de les dolentes. Quan la gent parla de l’edat d’or dels musicals de Hollywood, el que no sap és que gairebé totes les pel·lícules que en van sortir eren dolentes.

—Que ets músic?

—Ui, no. Venc roba de segona mà. Roba retro i d’època. Però només les peces boniques, saps què vull dir?

—Com el teu vestit?

—Això mateix. Com el meu vestit.

—Quin bon rotllo de feina, no?

—Molt. Diguéssim que jo mateix porto una vida d’un bon rotllo espaterrant. Això convé que ho sàpigues.

—No dubto gens que ets un individu de molt bon rotllo. Però jo sóc casada i el meu marit m’espera a la recollida d’equipatges.

—No voldria que això s’interpretés com un comentari respecte de la institució del matrimoni en si mateixa, en la qual jo tinc molta fe, però vull que sàpigues que el teu estat civil, per més que sigui fantàstic per al teu marit i per a tu, per a mi és una tragèdia majúscula… i parlo d’una tragèdia grega, eh! Parlo d’una tragèdia del nivell de mares que maten els seus fills. Si poguessis sentir el meu cor, t’adonaries que no para de bategar Medea, Medea, Medea. I sí, ja sé que amb tres síl·labes el ritme em va a deshora. Sembla que tingui un buf cardíac.

Ella va riure. El Paul l’havia fet riure tres o quatre vegades des que s’havien conegut. Se les havia empescat per treure un acudit picardiós de la Medea venjativa i assassina. A veure quants homes ho sabrien fer, allò?

—Ei —va fer ella—. Gràcies per… les atencions. M’has alegrat la vida una estona. De debò. Però me n’he d’anar. Ja ens veurem a la pròxima vida.

Es va girar per marxar, però de seguida es va aturar (O, che sarà!), se li va acostar i li va fer un petó suau a la galta. Aleshores va riure una altra vegada i se’n va anar. I no, no és que se n’anés. És que es va lliurar a un acte màgic de transportació. Delirant, el Paul se la va mirar mentre marxava. Es va meravellar de tot el que li podia arribar a aportar un desconegut, del fet que una relació de cinc minuts pogués ser tan gratificant i tan completa (i faltada de sexe!) com tretze anys de matrimoni. Tot seguit va tornar a passar el control de seguretat, va arribar a la seva porta d’embarcament, va agafar el seu vol cap a Carolina del Nord i va comprar un parell de Levi’s del 1962 per mil dos-cents cinquanta dòlars.

Evidentment, el Paul era un mentider, un farsant i un estafador. Havia arrencat a córrer al darrere d’aquella desconeguda tan bonica de l’aeroport sense pensar ni un moment en el seu, de matrimoni. I d’acord, estava separat, i la seva dona i les seves tres filles adolescents vivien a la residència familiar mentre que ell s’estava en un pis d’una sola habitació a Capitol Hill, però encara era casat i volia continuar sent-ho. El Paul s’estimava la seva dona, oi? Home, és clar que sí. La seva dona era un encant (més que això, de fet) i era llesta i divertida, i era totes les altres coses que se suposa que ha de ser un ésser humà atractiu; i a més, per la seva banda, ella trobava que el Paul era un encant, llest i divertit, i un ésser humà atractiu. Havien bastit el seu matrimoni sobre l’amor que compartien per la música soul dels seixanta que sortia dels vinils… i per la roba retro, és clar. O potser el Paul havia construït la seva vida, i la seva dona li havia seguit la veta. Sigui com sigui, eren feliços. Eren extraordinàriament feliços, entesos? Coi, era fàcil ser feliç en una democràcia del primer món. Quina mena de ximple aguantaria tant de temps un matrimoni desgraciat, sobretot en una època en què la gent es divorciava tan fàcilment? Sí. El Paul s’estimava la seva dona; n’estava enamorat. Estava segur que, si li feien aquella pregunta endollat a un detector de mentides, l’aparell no xiularia. I s’estimava les seves tres filles. D’això encara n’estava més segur.

Si era tan feliç, doncs, si estava tan enamorat de la seva dona i s’estimava tant les seves filles, per què se n’havia separat? Per desgràcia, tot es reduïa al sexe… o més aviat a la falta de sexe. Per dir-ho en poques paraules, i crues, el Paul havia perdut el desig de follar amb la seva dona. Que com és que l’havia perdut? Doncs el Paul no ho acabava d’entendre. I no en podia parlar amb ningú. Amb quina cara podia dir als seus amics, el seu cercle de mascles, que no tenia cap interès a ficar-se al llit amb la dona més sexi que cap d’ells havia conegut mai? La seva dona era tan bonica que, de fet, intimidava molts dels seus amics. El seu millor amic, el Jacob, li havia confessat, una vegada que anava mig torrat, que al cap de tants anys encara no gosava mirar-la als ulls.

—Fa… què?… gairebé vint anys que la conec, no? —va fer el Jacob—. Doncs encara ara me l’he de mirar una mica de cua d’ull. Sóc el padrí de les vostres filles i encara he de parlar amb la seva mare amb la mirada esbiaixada. Te’n recordes, de la vegada que ens vam emborratxar tots i vam acabar despullats al meu jacuzzi? La teva dona era tan espectacular, tan perfecta, que vaig haver de córrer a amagar-me darrere la casa per vomitar. La teva dona era tan preciosa que em va arribar a fer fàstic. Espero que siguis conscient de la sort que tens… una flor al cul, tens, cabró.

I sí. El Paul sabia que era afortunat: tenia una feina magnífica, unes filles fantàstiques i una dona esplèndida amb qui no volia follar. I per això ell, el cabró de la flor al cul, se n’anava al llit amb qualsevol altra candidata que s’hi prestava. Durant el seu matrimoni, el Paul havia estat amb vuit dones: dues treballadores, tres exnòvies, dues dones de dos dels seus amics i una dona que era la mestressa d’un dels negocis més grans de roba de segona mà de l’eBay.

Després d’aquella última història, un aparellament poc fluid i inconclús en un pis de San Francisco atapeït de vestits d’estiu retro i caixes de l’UPS, el Paul es va confessar amb la seva dona. Ah no! No li va confessar pas totes les infidelitats, no. Hauria estat massa. Hauria estat cruel. En comptes d’això, va reconèixer aquella última aventura, però hi va ficar detalls de les altres set, de manera que la seva confessió fos sincera almenys des d’un punt de vista fragmentari. La seva dona el va escoltar en silenci, li va fer una bossa i li va clavar la porta als morros. I què va ser l’últim que va dir?

—No em puc creure que hagis follat amb algú de l’eBay.

I per això aleshores ja feia un any que el Paul vivia separat de la seva família. I que s’ho estava treballant e valent per tornar-se a guanyar l’amor de les seves dones. S’havia imposat un vot de castedat mentre tornava a fer la cort a la seva dona. Però estava bastant segur que ella no s’acabava de refiar d’aquella fidelitat retrobada del seu marit —a cada moment era de viatge, i així no hi havia nassos de poder-lo considerar un bon candidat per a l’estabilitat—. A més, les seves filles li havien dit que hi havia un parell de desconeguts elegants i ben plantats que havien passat per casa de visita. Hi havia nits en què el Paul no podia dormir pensant que mans i titoles i llengües d’altres homes poguessin tocar la seva dona. «Que estrany», va pensar el Paul, «envejar el desig sexual que senten altres homes per la dona que només havia cobejat, i havia perdut, el desig sexual del seu marit». I el que encara era més estrany i més contradictori era que el Paul derrotava la seva enveja masturbant-se amb frenesia mentre fantasiejava amb la seva dona de somni follant amb homes de somni. Amb la sensació de ser un perfecte desgraciat, però amb una trempera de cavall, el Paul se la pelava mentre altres homes —malsons— envestien la seva dona. I quan aquells homes imaginaris s’escorrien, el Paul també s’escorria. Tothom és morbós i recargolat. Però és que trobar-hi tant de gust el tenia ben espantat —del tot esgarrifat, de fet—. Quin jurament, quina promesa conjugal havia trencat imaginant-se la infidelitat de la seva dona? Cap, suposava, però igualment se sentia primitiu, tant com el primer primat que s’havia despenjat dels arbres i, en caure a terra, havia decidit viure dret, fer servir eines i evolucionar. Estimada esposa, volia dir el Paul, tinc molt la impressió que em menysprearàs per aquests pensaments que m’envaeixen, i pensa que respecto la teva necessitat que cadascú mantingui en secret la seva vida privada, respecto la teva voluntat de tancar amb pany i clau les portes de casa nostra. Jo, però, primari i vanitós com sóc, encara necessito esbombar els meus temors i els meus pecats. Dins la cova en què visc, encenc fogueres per espantar els fantasmes i mantenir els predadors a ratlla… o potser faig fogueres per atraure bèsties carnívores afamades. Pot ser que sigui tan idiota? Sí? Estimada esposa, fixa’t com celebro les meves mancances. M’he guanyat a pols tanta oposició com el meu dit gros de la mà. «Bah», va pensar el Paul, «a qui li importa el color de la pell d’un home quan la seva veritable identitat és molt més profunda —subterrània— i molt més diversa i torbadora que la identitat ètnica del seu pare i la seva mare?». I, tot i això, ningú no havia advocat mai pels drets civils dels masturbadors contradictoris. «Chances are»^[4], taral·lejava el Paul sovint per a si mateix tot pensant en el seu matrimoni. «Chances are». I mentre taral·lejava aquella cançó en una llibreria de l’Aeroport Internacional de Los Angeles, de camí cap a casa després d’haver visitat els encants més grans de tot el sud de Califòrnia, va veure aquella desconeguda tan bonica que li havia donat carabassa tres mesos enrere a l’aeroport d’O’Hare.

—Ep —va fer—. Vet aquí la Sara Smile.

Ella va alçar la vista del llibre que fullejava, un best-seller d’aquells intel·ligents sobre les cent millors pel·lícules de la història, i va mirar el Paul. En un primer moment es va mostrar desconcertada, però després el va reconèixer.

—Ei —va fer ella—. El Malgrattot.

El Paul estava bastant segur que aquella era la primera vegada en tota la història de la llengua que la locució malgrat tot havia provocat una erecció descomunal. Es va haver de contenir amb força el desig impetuós de clavar-li un bon petó als llavis.

—Caram —va fer ella—. Això sí que és curiós, eh?

—No em puc creure que et recordis de mi —va dir el Paul.

—Jo tampoc no m’ho puc creure —va fer ella, i de seguida va deixar al seu lloc el llibre que s’havia estat mirant—. Llibres d’aeroport, ja ho veus… No valen un rave, però t’entretenen una estona.

Aquella vergonya que li va agafar era deliciosa.

—Jo no subestimo pas el poder dels productes d’entreteniment per al gran públic —va aclarir el Paul.

—Ah. Va bé, doncs… Vaja, no… Com t’ho diria? La veritat és que no sé què t’empatolles.

—Em sembla que jo tampoc —va fer el Paul—. Només intentava impressionar-te amb una mica de filosofia de pacotilla.

La noia va somriure. El Paul li volia llepar les dents. Com l’altra vegada, duia uns texans blaus i una samarreta blanca de màniga curta. Com pot ser que, portades per certes dones, aquelles peces tan senzilles es converteixin en vestidures reials? Verge santíssima! Com la desitjava! Desig desig, desig. Es pot comprar i vendre desig a l’eBay?

—Que encara ets casada?

Ella va riure.

—Recoi —li va contestar—. Se’t veu a venir d’una hora lluny. Sembles un nen de tretze anys. Quan em començaràs a magrejar els pits?

—Està molt bé que siguis casada —va dir ell—. Jo també sóc casat.

—Ah, mira que bé… Això no m’ho vas dir pas l’últim cop que ens vam veure.

Li estava prenent el pèl altra vegada. Fotent-se’n. Insultant-lo. Però tot i això no marxava. L’havia reconegut, no havia oblidat aquella breu trobada de mesos enrere, i estava interessada en ell, en les seves possibilitats. O no?

—No, no vaig dir res del meu matrimoni —va fer el Paul—. Però no en vaig parlar perquè no sé gaire com definir-lo. Tècnicament, estic separat.

—Que potser estàs separat per això que fas de lligar amb desconegudes pels aeroports? —va preguntar.

Apa aquí! Que l’havia de respondre amb gaire exactitud, aquella pregunta? Ell suposava que la resposta que donés canviaria la seva vida per sempre. O com a mínim decidiria si aquella dona havia d’acabar al llit amb ell o no. Però com que no li feia por el rebuig, per què no dir la veritat?

—Doncs, en rigor —va dir—, no estic separat perquè vagi empaitant desconegudes pels aeroports. De fet, no recordo que hagi intentat lligar mai en un aeroport. Estic separat perquè enganyava la meva dona.

El Paul no va saber interpretar la cara que va fer ella. No va saber si la seva sinceritat l’havia impressionada o si l’havia indignada.

—Que tens fills? —va preguntar ella.

—Tres filles. Divuit, setze i quinze. Estic envoltat de dones.

—Així doncs, vas enganyar les teves filles, també, no només la teva dona?

Doncs sí, tenia raó. El Paul no suportava mirar-s’ho d’aquella manera. Però sabia que la traïció a la seva dona, des d’un punt de vista una mica primari, era la falta menor. Quina mena de missatge estava enviant al món amb aquella traïció a les dones més joves… a les seves pròpies filles… que durien el seu nom… que durien el seu ADN… tots els anys a venir?

—Sí —va respondre—. Vaig enganyar les meves filles. I això és penós. És com si hagués ficat una carta en una ampolla i l’hagués llançada al mar, i un dia les onades deixaran l’ampolla a la platja, i algú la trobarà, i l’obrirà, i llegirà la carta: Hola, gent del futur, em dic Paul Malgrattot i vaig ser un home de no res, un home sol.

—Tens dona i tres filles i encara et sents sol?

—Sí —va dir—. No t’enganyo. Molt trist i molt cert.

—Tu creus que estàs tan sol com, posem per cas, un nen orfe de Rússia que dorm amb uns altres trenta nens orfes en un orfenat públic situat al soterrani d’un hospital del Tragiquistan o així?

—No —va fer el Paul—. No estic tan sol.

—La setmana passada, no gaire lluny de Spokane, un home i els seus fills van tenir un accident greu de cotxe. Ell en va sortir ferit molt greu i va quedar paralitzat de coll en avall, i els seus cinc fills hi van morir tots. Havien agafat el cotxe per anar a recollir la mare a l’estació del tren. I ara digue’m, tu creus que estàs tan sol com aquesta dona?

Bufa! Aquella noia tenia un do per fer caure la cara de vergonya a qualsevol.

—No —va fer el Paul—. Jo no estic tan sol. Ni de lluny.

—D’acord, entesos. Suposo que t’adones que, si en féssim un gràfic, la teva solitud se situaria ben bé en la mitjana, oi?

—Sí, ja me n’adono, ja. Comparada amb tota la solitud del món, la meva és bastant avorrida.

—Ara m’agrades —va continuar ella—. Potser sí que ets un coi d’infidel malparit, però almenys ets un infidel malparit conscient de ser-ho.

La noia va callar en espera d’una resposta, però el Paul no tenia res a dir. Era incapaç de rebatre aquell judici tan acurat que ella acabava d’emetre sobre els seus valors morals més que qüestionables, i tampoc no se sentia capaç d’aportar cap prova concloent de la seva bona fe. El Paul era tal com ella es pensava que era.

—El meu pare també ens va enganyar —va fer la noia—. Ho sabíem tots. La meva mare ho sabia. Però ell no ho va reconèixer mai. Va continuar fent-li el salt, i la mare va continuar amagant el cap sota l’ala. Van estar casats cinquanta-dos anys i durant cinquanta-dos anys mon pare la va enganyar. I quan ja era massa gran per poder-li posar les banyes en condicions, el tio es fotia Viagra i tot. Estic segura que la Viagra la van inventar perquè els cabronassos amb històries extraconjugals poguessin continuar sent cabronassos uns quants anys més.

»Però saps què és el pitjor de tot plegat? —va continuar ella—. Al final el meu pare va agafar un càncer. I s’estava morint i… no ho sé, qualsevol hauria dit que aquell havia de ser un bon moment per confessar-ho tot, per reconciliar-se amb Déu, no? Doncs no, des del seu llit de mort el meu pare encara va proclamar el seu amor etern i immortal per la mare. I saps què més?

—Què?

—Que ella se’l va creure.

El Paul li volia preguntar com era que posava en dubte l’amor del seu pare. Vaja, que el Paul ja ho sabia, per què en dubtava, sí, però no podia ser que el seu pare hagués dit la veritat? A pesar de totes les infidelitats i les mentides, de la vergonya i la ràbia, potser el seu pare havia estimat la seva mare amb un amor profund i sincer. Que el seu últim acte a la terra fos una declaració d’amor, no demostrava que era un home tendre i ple d’estimació? Era possible que un home infidel també fos un bon home? El Paul, però, no va poder articular cap d’aquests pensaments ni va poder plantejar cap d’aquestes preguntes. Sabia que tot plegat hauria tingut regust del relativisme ètic d’un mentider, d’un farsant i d’un estafador.

—Mira, escolta —va reprendre ella—. Em costa de creure que t’estigui parlant d’aquestes coses. Jo no les explico a ningú, aquestes coses, però aquí em tens, parlant-te com si fóssim amics.

El silenci palpable del Paul va ser la millor resposta a la seva franquesa.

—Au, doncs —va tornar a dir ella—. Suposo que ja estaria. És que no vull perdre l’avió. M’ha agradat molt tornar-te a veure. No sé ben bé per què. Però m’ha agradat molt.

I se’n va anar. El Paul se la va quedar mirant. Sabia que l’havia de deixar marxar. Quin atractiu li podia trobar, ara, aquella noia? Era el marit traïdor d’una dona traïda i el pare farsant d’unes filles enganyades. Però no podia deixar-la marxar. Encara no. Així doncs, la va tornar a perseguir.

—Ep —va fer, i li va posar la mà a l’espatlla.

—Deixa’m estar, au —va fer ella.

Un rampell d’ira. El seu primer rampell d’ira.

—Escolta —va fer ell—. No tenia intenció de dir-te res més. Però no me n’he pogut estar. Vull dir que… no trobes que és sorprenent que ens hàgim trobat dues vegades en dos aeroports diferents?

—Només és una coincidència.

—No. Hi ha alguna cosa més. I tu ho saps, que no és només una coincidència. Tu i jo tenim una connexió. La noto. I tinc la sensació que tu també la notes.

—Tinc un cul molt maco. I un gran somriure. I tu tens uns ulls molt bonics i bons cabells. I a més portes roba d’estrella de cine. És per això que ens hem fixat l’un en l’altre. I em sap greu desenganyar-te, xato, però en aquest aeroport hi deu haver dues-centes dones més atractives que jo i a la vora de dos-cents un homes més atractius que tu.

—Però és que ens hem vist dues vegades. I tu et recordaves de mi.

—Ens hem vist dues vegades perquè resulta que som gent de negocis que viatja en un país capitalista. Si estiguéssim una mica al cas, m’hi jugo el que vulguis que aniríem veient les mateixes dotze persones una vegada i una altra.

Ah, d’acord: així doncs estava frivolitzant, estava mirant de desmuntar tant el Paul com la seva connexió màgica. I a més estava insultant el seu país tan estimat. Però el cas és que no havia deixat de parlar-li. Ella havia intentat anar-se’n, però ell l’havia retinguda, i ara s’havia enredat en una conversa bastant real amb ell. De cop es va adonar que no sabia res de substancial sobre aquella dona. L’únic que sabia era l’opinió que ella tenia sobre ell.

—Va bé —va dir el Paul—, estem avançant, ara ja. Jo venc roba. Però això ja ho sabies. I tu, què vens?

—Val més que no ho sàpigues —va fer ella.

—Però jo ho vull saber.

—Em sembla que no.

—Que sí, digues.

—Si t’ho dic, et mato tots els somnis.

La hipèrbole el va fer riure.

—Va, dona, no pot pas ser tan dolent.

—Treballo per a un banc —va fer ella.

—Caram! Aleshores ets banquera —va temptejar el Paul provant d’amagar la seva decepció.

Li podia haver dit que feia proves de laboratori amb animals vius —que empastifava de rímel els ulls dels ximpanzés—, i al Paul no li hauria costat ni la meitat pair la seva tria professional.

—Però no sóc el tipus de banquera que et deus estar imaginant —va aclarir ella.

—Quin tipus de banquera ets, tu?

En acabat de preguntar, el Paul va analitzar la roba que duia: informal, però amb estil. Quin tipus de banquer anava pel món amb texans? Potser un banquer digne de confiança? Podria ser que l’ètica d’un banquer fos inversament proporcional a la qualitat de la roba que portava?

—Has sentit parlar mai del microfinançament? —va demanar.

—Ahà. És allò que fan de convèncer gent normal perquè deixi diners als pobres d’altres països. Per posar en marxa empreses i coses així, no?

—Sí, més o menys, però la meva empresa només es dedica al microfinançament procedent d’empresaris concrets dels Estats Units.

—Ah… I com es diu el teu banc, doncs?

—És que tot just estem en la primera fase i no voldria entrar en aquests detalls, encara.

El Paul es va ofendre una mica, però després es va adonar que, al cap i a la fi, estava parlant amb una desconeguda i que aquell secretisme era comprensible.

—Aleshores tot just comences? —va insistir el Paul—. Per això viatges tant, doncs?

—Sí. Hem aconseguit una base de finançament inicial d’un proveïdor —va explicar—, i ara tinc reunions amb altres possibles proveïdors de tot el país.

—Sembla emocionant —va dir el Paul.

I va dir mentida. Aquell concepte d’utilitzar els diners per fer més diners el feia desconfiar. Li semblava que tot plegat era imaginari. S’estimava més la seva feina: vendre béns tangibles. El Paul feia confiança al seu gènere. Sabia que uns texans no el trairien mai.

—És una bona feina, però no és emocionant —va fer ella—. Què coi! Buscar finançament és molt humiliant, molt. Vols saber què faig, ben bé? Vols saber en què tinc molta traça? Doncs a fer plorar milionaris. Em surt de conya. I quan ploren, els milionaris són molt generosos.

—Jo sóc milionari —va fer el Paul— i a mi encara no m’has fet plorar.

—És que no m’ho he proposat —va dir ella.

Va fer uns copets a la galta del Paul —va deixar anar els llebrers de la condescendència— i va sortir de la llibreria.

Un cop va haver marxat, el Paul va comprar el llibre que ella havia estat fullejant —la llista de les millors pel·lícules de tots els temps— i se’l va llegir durant el vol de tornada a Seattle. Aquell llibre era íntegrament una recopilació d’informació extreta d’altres fonts. Tot i això, el Paul el va deixar a la tauleta de nit, va col·locar el despertador a sobre i va pensar en aquella microbanquera tan bonica sempre que mirava l’hora.

Un dimarts, després d’un any i mig de separació, assegut al despatx del seu conseller matrimonial, el Paul va encarar la seva dona i va mirar de dir-li la veritat.

—Jo t’estimo —va dir—. Ets la meva millor amiga. No em puc imaginar la vida sense tu al meu costat. Però la qüestió és que… que he perdut el desig de tu, el desig sexual, vull dir.

Hi ha cap altre comentari que li hagués pogut fer més mal? Hi ha cap comentari que pugui fer més mal a qualsevol? Ja no ets desitjable. Dins d’un matrimoni, una declaració com aquella era pèrfida, fins i tot mortífera. Quina mena de persona podia dir una cosa així a la seva dona, a la persona que més vegades s’havia permès quedar despullada i ser vulnerable davant d’ell? El Paul va donar per fet que estava sent sincer, però a prendre pel sac la sinceritat, a prendre pel sac, pel cul i per allà on calgui; i a prendre pel sac l’home sincer que diu la veritat quan ja enfila cap a la porta per fotre el camp.

—Però com coi t’atreveixes a dir-me una cosa així? —va fer ella—. Fa gairebé dos anys que estem separats. I no pares de dir-me que no vols que ens divorciem. I no pares de suplicar-me que et doni una altra oportunitat. Fa mesos que implores, Paul. Doncs aquí la tens. Aquí tenies la teva oportunitat. I tot el que se t’acut de dir és que no em desitges? Es pot saber de què coi parles?

—Recordo quan fèiem l’amor tot el dia i tota la nit —va dir ell—. Recordo que comptàvem els orgasmes.

I era cert. Un dissabte fresquet de principis d’abril, el primer any de casats, el Paul va arribar als sis orgasmes i la seva dona en va fer onze. Què se n’havia fet, d’aquella època olímpica?

—Això és l’únic que t’importa, d’un matrimoni? —va fer ella—. Recoi, Paul, érem joves. El matrimoni era jove. Tot és més fàcil quan s’és jove.

El Paul no creia que allò fos veritat. La seva vida havia millorat constantment al llarg dels anys, i, fins i tot enmig d’una cagada matrimonial, ell estava content de tot el que havia aconseguit i de la seva posició al món.

—No sé per què em passa això —va dir el Paul—. Em passa i prou. Tinc la sensació que ens hem tornat freds l’un amb l’altre.

—Jo no m’he tornat freda, Paul. Jo estic que cremo, perquè ho sàpigues. Saps quant de temps fa que no he fet l’amor? Ho vols saber? Fa gairebé quatre anys. Quatre anys! I vols saber què més? Em fa vergonya dir-ho en veu alta. I et diré més. Em fa vergonya pensar que encara sóc casada amb l’home que fa quatre anys que no se’m folla.

El Paul va girar els ulls cap al conseller matrimonial buscant ajuda. Se sentia perdut en aquell oceà de fúria de la seva dona… I necessitava un salvavides, redéu! Però el conseller es va quedar allà assegut en silenci. En un silenci ben après, el molt malparit.

—Que no tens res a dir? —va continuar ella—. Sóc la teva dona. Sóc la mare de les teves filles. Em mereixo una mica de respecte. De fet, no: l’exigeixo. Exigeixo el teu respecte.

El Paul li volia dir la veritat. El Paul volia explicar-se la veritat a ell mateix, de fet. Però n’era capaç? Podia explicar a la seva dona el que sospitava? Podia compartir amb ella la seva teoria sobre la pèrdua del desig? Si li cantés una cançó, seria més fàcil? Pot ser que la sinceritat sigui més fàcil encotillada en un compàs de quatre per quatre?

—Que penses quedar-te aquí de braços plegats sense dir res? —va preguntar ella—. Tot plegat es queda en això, doncs: tu aquí com si res?

«Amor meu», li volia dir, «vaig començar a perdre el desig de tu durant el naixement de la nostra primera filla, i pel naixement de la tercera ja no me’n quedava ni una gota. No sé què em va passar en aquelles sales de part. Vaig veure més coses del compte. Vaig veure el teu cos que feia coses, el vaig veure canviar, i des d’aleshores he estat incapaç de mirar-te, de veure’t despullada, sense recordar tota aquella sang, i el dolor, i la por. Tots aquells canvis… Estava esgarrifat. Em pensava que t’estaves morint. Vaig tenir la sensació que era en un hospital de guerra, en aquella sala on es trien els ferits que val la pena tractar i els que no, i jo no hi podia fer res. Em vaig sentir tan impotent… Vaig tenir la sensació que t’estava fallant. I ja sé que és irracional. Casondena, ja sé que és immadur i ignorant per part meva, i absolutament irracional. Ja sé que no està bé. T’hauria d’haver dit que no volia entrar a la sala de parts pel primer naixement. I no hauria d’haver entrat mai a la sala de parts pel segon, ni pel tercer. Potser el desig hauria sobreviscut, o s’hauria recuperat, si no hagués vist el segon part i el tercer. Potser ara no tindria aquesta sensació tan aclaparadora de ser un fracassat». Però com podia confessar totes aquelles coses? Als Estats Units del segle XXI, quina mena de pare i de marit decideix no ser present al naixement d’un fill?

«Amor meu», volia dir el Paul, «sóc un home de res i sóc un home sol, que encara s’ha quedat en menys i més sol per culpa de les seves pors inconfessades».

—Paul! —va fer la seva dona d’un crit—. Digue’m alguna cosa!

—No ho sé —va respondre el Paul—. No sé per què tinc aquestes sensacions. Només sé que les tinc.

—Paul —finalment el conseller va parlar, finalment tenia una opinió sobre l’assumpte—, has pensat que la teva falta de desig podria venir d’un problema físic? N’has parlat amb algun metge? Hi ha…

—No té pas cap problema per follar amb altres —va fer ella—. Se n’ha follat moltes altres. L’únic problema és follar amb mi.

Tenia raó. Fins i tot en aquell moment en què s’escarrassaven per salvar el seu matrimoni, el Paul pensava en la dona de l’aeroport. Pensava en totes les altres dones, però no en la dona que formava part de la seva vida.

Aquell vespre, a l’eBay, el Paul va licitar per un vestit d’home que havia dut el Sean Connery durant la gira promocional d’Operació Tro. Li aniria massa gros, aquell vestit; el Connery és un tros d’home. Però tot i això el Paul el volia. Potser se’l faria emmarcar i el penjaria en una paret del seu pis. Potser es prendria uns martinis i se’l miraria. Potser es faria la il·lusió que amb un mocador blanc ben planxat i ben plegat sobresortint de la butxaca de pit de l’americana ja n’hi havia prou per canviar-ho tot. Però es va distreure de la subhasta i va perdre el vestit, que es va quedar un usuari de nom Agitat, no Remenat.

Casonlou, va pensar el Paul, estic desaprofitant la vida.

Després del divorci, cada quinze dies les filles del Paul passaven un cap de setmana amb ell. Amb un cap de setmana, però, no n’hi havia prou. No n’hi hauria mai prou. I és que, a més, els caps de setmana que s’estaven amb ell amb prou feines les veia perquè eren adolescents. Pertot arreu on mirava, hi veia homes feliços —pares aptes i presents—, i ell no n’era un. Home ric, home culte, home privilegiat, el Paul havia fallat a la seva família —a les seves filles— amb la mateixa lleugeresa i tan cruament com ho hauria fet l’home més pobre, més inculte i més desemparat del país. A veure si allò no era una prova irrefutable de la grandesa dels Estats Units! Tots nosaltres, americans rics i imperials, som fills de pares ineptes! «Ves per on», va pensar el Paul. «Tots nosaltres, rics i pobres, gais i heteros, blancs i negres, tots som igual de fràgils i mortals. Tots passem per aquesta vida gloriosa sense cap garantia, sense cap promesa de salvació ni de redempció. Tenim llibertat d’expressió i de creença, tenim el dret de buscar la nostra felicitat; tenim plena llibertat per abandonar els nostres éssers estimats i deixar-los, així, infeliçment encadenats a nosaltres. Com vull protegir les meves filles dels seus malsons, de les pors que les desvetllen», pensava el Paul, «si no estic dormint a l’habitació del costat?». Ai, Senyor! Com les enyorava! Ras i curt, allò era una tortura. Ara bé, qui té compassió del pare fracassat? Qui canta cants d’honor per al monstre?

I què podia fer per les seves filles? Doncs vestir-les amb roba retro elegantíssima. Així doncs, els va regalar vestits i sabates i pantalons que havien portat la Doris Day, la Marilyn Monroe i l’Audrey Hepburn.

—Qui és l’Audrey Hepburn? —va demanar la seva filla petita.

—L’Audrey era perfecta —va dir el Paul.

—Sí, però qui és?

—Una actriu. Una estrella de cine.

—I a quines pel·lícules ha sortit?

—Em sembla que no en deus haver vist cap.

—Si no sé qui és, com és que m’has comprat un vestit seu?

Era una bona pregunta. El Paul no hi tenia resposta. Es va mirar aquella doneta que tenia al davant, la seva filla, i es va sentir impotent.

—Se m’ha acudit que, si portaves roba diferent a l’escola —va fer el Paul—, potser acabaries encetant una nova moda. Series original.

—Ai, Senyor —va fer ella—. Estem parlant de l’institut, papa. Els que van d’originals sempre acaben rebent.

Carai, i això que el Paul es pensava que li estava oferint capital social. Es va plantejar que potser podria ser un microprestador d’art: l’art de la música pop. I així va ser com va decidir regalar música a les seves tres filles. Sí, temps era temps havia festejat la seva mare amb recopilacions que li enregistrava en cintes. Dotzenes de cintes, li havia fet. Doncs ara faria igual amb les seves filles, però d’una manera completament diferent: amb iPods. Així doncs, el Paul va comprar tres iPods i va carregar mil cançons a cadascun d’ells. Tres iPods, tres mil cançons. En comptes d’unes quantes cançons enregistrades en un CD o en una casset, el Paul havia fet una recopilació colossal. Havia ofert a cadascuna de les seves filles una tercera part de la seva història musical personal. I, oh, van estar contentíssimes, elles, eufòriques, quan van obrir els regals i van veure uns iPods nous de trinca… però, oh, quina decepció, quina indignació, quan es van adonar que els seus iPods nous de trinca ja estaven carregats de cançons, cançons que havia triat el seu pare. Aquell pare trist i desesperat.

—Papa —va fer la filla gran—, com és que has ficat tota la teva música aquí dins?

—Vaig fer una tria de cançons per a vosaltres —va explicar—. Cada tria està feta especialment per a cadascuna de vosaltres.

—Però és que aquestes cançons són les teves cançons —va rebatre—. No són pas meves.

—Però si te les escoltes —va continuar el Paul—, si te les aprens, potser aleshores passaran a ser les nostres cançons.

—No cal que ens agradin les mateixes coses, papa —va fer ella.

—Però jo vull que t’agradi el que a mi m’agrada. «Jo he dit això?», es va sorprendre el Paul. «Acabo de semblar un inepte social amb un dèficit d’amor galopant? Em sento intimidat per les meves pròpies filles? En comptes d’adreçar el meu amor més romàntic a la meva dona, estic provant de projectar-lo cap a les meves filles? I ara! No, no i no», va pensar el Paul, tot i que no n’estava del tot segur. Havia de trobar la manera d’assegurar-se’n. Estava envoltat de dones que no entenia.

—No passa res, papa —va fer ella—. Ja aniré esborrant la teva música perquè hi càpiga la meva. Gràcies per l’iPod.

Va sacsejar el cap —amb un gest displicent que havia après de la seva mare—, va fer un petó a la galta d’aquell pare seu tan incompetent i va sortir de la sala.

Al cap de tres anys ben comptats del seu divorci, quan dues de les seves filles ja havien marxat a estudiar a la universitat, l’una a Brown i l’altra a Oberlin, i quan la seva tercera filla ja s’havia desentès del seu pare, el Paul va tornar a veure la Sara Smile a l’aeroport de Detroit. Es van veure l’un a l’altra i l’altra a l’un exactament en el mateix moment, quan anaven tots dos cap a un quiosc de cafè.

—La Sara Smile —va fer el Paul.

—Perdoni? —va respondre ella.

—Sóc jo —va dir ell—. El Paul Malgrattot.

—Ai, perdoni, però… Vol dir que ens coneixem?

Aleshores es va adonar que aquella dona només s’assemblava a la Sara Smile. Hauria estat demanar massa, una tercera trobada per casualitat. Si hagués ensopegat una altra vegada amb la Sara Smile, aleshores sí que haurien hagut de pujar a l’hotel de l’aeroport, el Hyatt o el Hilton o el que fos, i demanar una habitació. Ja s’hi veia: enredats l’un en l’altra a la porta mateix, tot just acabada de tancar, i les mans de cadascú fent camí cap als pantalons de l’altre. Redéu! S’agenollaria, li descordaria els pantalons, els hi abaixaria fins als turmells i li faria petons a les cuixes. Li enretiraria les calcetes i li ficaria la llengua a l’entrecuix, i ella ho voldria durant uns instants, hi consentiria gemegant, i aleshores li vindria al cap el seu marit i la seva vida —elements prou substancials— i es trauria el Paul de sobre. S’apujaria els pantalons i es disculparia i fugiria com un llamp d’aquella habitació. I allà es quedaria el Paul, sol altra vegada, de genollons altra vegada, en una habitació on milers de persones havien dormit, havien menjat, havien follat i havien fet trucades a casa des de la seva soledat. Però i ell, a qui trucaria, ell? Qui esperava sentir la seva veu a l’altre extrem de la línia? Però, un moment. Tot això no havia passat pas. No era pas real. El Paul encara era allà a l’aeroport de Detroit, al costat d’una dona, una desconeguda amb una retirada considerable a la Sara Smile.

—I ara què? Em diràs que només és una coincidència —va preguntar a la desconeguda.

—M’està confonent amb algú altre —va fer ella.

Somreia. Li feia gràcia aquella interacció tan estranya i tan còmica amb un excèntric disfressat amb aquell vestit de l’any de la picor.

—Et puc convidar a un cafè? —va preguntar ell.

Era ben conscient que s’equivocava de dona. Però no pensava deixar que allò fos un impediment.

—Senyor —va insistir ella—, jo no sóc qui vostè es pensa que sóc.

Ara ja no somreia. S’havia adonat que hi havia alguna cosa en aquell home que no acabava de girar rodó. I sí, eren en un aeroport, envoltats de gent, i de dispositius de seguretat, però tot i això ella no les tenia totes.

—Com va el teu matrimoni? —va fer el Paul.

—Senyor, faci el favor. Pari de molestar-me.

I va girar cua, però el Paul la va seguir. No se’n va poder estar. La necessitava. Va continuar caminant a poca distància darrere d’ella.

—T’he preguntat com anava el teu matrimoni només per poder parlar del meu —va dir—. Però això ja ho sabies, eh que sí? En fi… Ara estic divorciat.

—Miri, si no em deixa estar, cridaré la policia.

En acabat de dir això, es va parar en sec i va aixecar les mans com si es volgués protegir d’un cop de puny.

—La meva dona em va deixar —va continuar el Paul—. O la vaig deixar jo, vaja. Ens vam deixar l’un a l’altra. Fa de mal dir qui va deixar primer.

El Paul va encongir les espatlles. I es va posar a cantar els primers compassos de She’s Gone. Però era incapaç d’arribar a les notes de falset del Daryl Hall.

—No hi arribo, a aquestes notes tan altes… Però no es tracta de les notes, oi? És més la calidesa que s’amaga rere les notes.

—Es pot saber què li passa, a vostè? —va fer ella.

Al cap de dues hores, el Paul era assegut en una sala senzilla, davant d’una taula senzilla, mentre dos homes amb pantalons i americana s’estaven drets recolzats a la paret més allunyada i l’estudiaven.

—No sóc cap terrorista —va fer el Paul—. Ho dic per si de cas és el que esteu pensant.

Els homes no van dir res. Potser no podien dir res. Potser hi havia normes que prohibien parlar. O potser era una tècnica avançada d’interrogatori. Potser es mantenien en silenci perquè sabien que el Paul voldria omplir la sala amb la seva veu.

—Au, va, tios —va continuar—. Se me n’ha anat una mica de les mans. Jo ja ho sabia, que no era ella. Jo ja sabia que no era la Sara. Però necessitava fer comèdia una estoneta. Només una estoneta. Si m’hagués deixat convidar-la a un cafè o així… Si hagués volgut parlar amb mi, tot hauria anat bé.

Els homes es van dir alguna cosa xiuxiuejant.

El Paul va decidir que potser el millor que podia fer era callar i no intentar explicar-se més.

No. Valia més cantar. Això mateix: trobaria la cançó ideal per a aquella situació i la cantaria. I aquells homes —agents de policia, agents federals, vestits misteriosos— segur que la reconeixien. Segurament no l’acompanyarien (o no podrien acompanyar-lo), però somriurien i seguirien el ritme amb el cap en senyal de reconeixement. Compartirien aquella estona amb el Paul. Tindrien una història en comú i fins i tot potser un destí en comú. La música rock tenia aquell poder. A veure, doncs: quina cançó faria el fet?

En aquell moment va saber —ho va veure amb una claredat encoratjadora— que havia de cantar el What’s Going On^[5] del Marvin Gaye. Així doncs, primer va començar taral·lejant, per entonar la veu, i tot seguit va arrencar amb la lletra… cantussant-la, però, perquè no se’n recordava ben bé; però així que va arribar a la tornada el Paul s’hi va posar a plens pulmons. Cantava fort, i aquella veu seva imperfecta i estripada ressonava en aquella sala petita i tan senzilla.

What’s Going On?

What’s Going On?

What’s Going On?

I sí, el Paul ja es feia el càrrec que qualsevol que el sentís podia trobar que aquell espectacle —aquella mostra espontània de talent— estava una mica fora de lloc. Fins i tot es podria considerar un rampell de bogeria. El Paul sabia que no era pas boig. Només és que estava trist, molt trist. I amb aquella cançó només volia trobar la manera de desempallegar-se de tanta tristor.

What’s going on?

What’s going on?

What’s going on?

Els homes no li treien els ulls de sobre. No hi havia manera que somriguessin. Ni tan sols feien cap gest per confirmar que coneixien la cançó. I per què no? Aleshores el Paul va recordar el que li havia passat al Marvin Gaye. Destrossat, deprimit, alcohòlic i drogoaddicte, el Marvin havia acabat tornant a viure a casa amb els seus pares. Fins i tot mentre el seu últim gran èxit, Sexual Healing, venia milions de còpies, el Marvin dormia a cals seus pares.

I, ah, poca broma, les esbroncades que tenia amb el seu pare! Dia sí dia també, el Marvin Gaye petit i el Marvin Gaye gran s’escridassaven i es tiraven els plats pel cap:

—Però què et va passar?

—És tot culpa teva.

—Ho tenies tot i t’ho vas deixar perdre.

—Estàs desaprofitant la vida.

—On són els meus diners?

—M’has robat!

—Tens un deute amb mi.

—Jo, a tu, no et dec una merda.

Hi havia hagut mai un pare i un fill que s’haguessin decebut tant i tan irreparablement l’un a l’altre? Però, tot i això, el Paul no podia parar de cantar. I no va poder parar ni quan li va venir al cap que el Marvin Gaye pare havia matat el seu fill d’un tret —li havia matat la cançó.

What’s going on?

What’s going on?

What’s going on?

I aleshores es va acabar. El Paul va parar de cantar. Aquella cançó no era la que tocava. Sí, noi: era la pitjor cançó que es podia cantar en aquell moment. N’hi devia haver alguna de millor, però al Paul no se li acudia… ni tan sols li venia al cap una altra cançó inadequada. Però què em passa? Com és que no me’n surt cap? Assegut a la sala d’interrogatoris de l’aeroport, el Paul es va riure d’ell mateix. Com és que havia acabat d’aquella manera? Que no era un gran home, ell, que vivia en un gran país? Que no era un home d’èxit, o què? Carai, tot el que havia intentat li havia sortit sempre bé. Vaja, havia fracassat en el matrimoni, però qui ho deia, que no tenia traça gestionant el dolor? Bé podia ser una ànima adolorida estel·lar, o no? Qui ho deia, que, amb les seves llàgrimes fervoroses, no sabria fer entendre als seus segrestadors que ell no moriria? Qui ho deia, que no podia sobreviure? També podia parar ara de cantar i descansar la veu —descansar l’ànima— i tornar-s’hi a posar així que se sentís prou fort, no? Ara, segur que ho podria fer, allò? Segur que mai tindria prou fortalesa per tornar-hi?

—Agents —va fer el Paul—, estic molt cansat. Que em voldrien donar una estona? La veritat és que tot plegat em sap molt de greu. I ja sé que això no és excusa, però és que tinc la impressió… vaja, ara m’adono que jo vull recordar-ho tot… totes les cançons, totes les peces de roba… perquè tinc por que un dia no quedin arraconats en l’oblit.

Un dels homes va sacsejar el cap; l’altre es va girar d’esquena i es va posar a parlar pel mòbil.

El Paul va inclinar el cap avergonyit.

I aleshores va articular unes paraules tan fluixet que no està segur que els homes el sentissin. Va pensar en la seva dona i en les seves filles, en la Sara Smile i va dir:

—No vull quedar arraconat en l’oblit. No vull ser un home oblidat. No m’oblideu. No m’oblideu. No m’oblideu. No m’oblideu.