La teoria del Big Bang
Així que els nostres primers avantpassats van sortir a rossegons dels oceans, quant de temps van trigar a voler-hi tornar?
Quan tenia nou anys, em vaig ficar a la piscina de l’Associació de Joves Cristianes, l’YWCA. Jo no sabia nedar, però els altres nois indis havien desenvolupat aletes de salmó i ales d’àguila i volaven per l’aigua i per l’aire.
I el corb, trampós com ell sol i tan omnipresent, no seria un símbol nacional dels Estats Units més convincent i més fidel que no pas l’àguila calba?
Vejam, la història aquesta de la transformació del nen indi en un ésser amb aletes de salmó i ales d’àguila és un disbarat de cal déu, però jo aquí provava d’explicar una història de creació, una gènesi, i resulta que, per definició, totes les històries de creació són uns disbarats de cal déu. Des d’un punt de vista científic, tots som descendents d’un home i d’una dona que van viure en el que ara coneixem com a Àfrica —sí, en el fons del fons, som tots africans—. Ara bé, per quins set sous hauríem de viure tots amb la mateixa història metafòrica de la creació? Els indis kiowa estan convençuts que ells es van crear quan un llamp va anar a petar contra un tou de fang que hi havia en un tronc. Em penso que els indis hopis són uns alienígenes que van caure a la terra quan la seva nau s’hi va estavellar i que encara esperen que els vinguin a rescatar. Els cristians pensen que Déu ho va construir tot en una setmana (vaja, en sis dies) i que després va reposar. Sí, segur… com si Déu hagués creat l’univers en previsió del suplement dominical de tires còmiques que porten tots els diaris.
PREGUNTA: A la barra d’un bar per a solters, amb una cervesa sense alcohol a la mà, què va dir el palestí a l’israelià?
RESPOSTA: «La teva guerra santa o la meva?».
Però espera un moment. Abans que em posi massa crític o metafísic, deixa’m tornar un segon a aquella Associació de Joves Cristianes que hi havia al Maple Street de Spokane, a Washington. Jo em vaig quedar allà dret a l’extrem poc profund mentre el meu germà gran, els meus cosins, el meu millor amic i altres nens que feien de guerrers enemics jugaven a l’extrem profund. Estava passant tanta vergonya… I aleshores les nostres instructores de natació em van cridar pel nom i em van desafiar a saltar d’un trampolí d’un metre i mig d’alçada. I un colló de mico! Vaig sortir d’un salt de la piscina i em vaig amagar als vestidors.
Segons un mite que corre, ofegar-se és una manera plàcida de morir. He sentit gent que diu: «Obriria la boca i inhalaria la mort». A dir veritat, ofegar-se és una tortura. La por d’ofegar-se es fa servir com a mètode de tortura.
Allà a l’YWCA, em vaig vestir a cent per hora i vaig esperar els altres nois indis, que es van burlar de mi per la meva covardia aquàtica i em van tancar en un contenidor de tovalloles. Però vaig aconseguir escapar-me’n i vaig arribar a temps d’agafar l’autobús que ens va dur als Cinemes Fox a veure una matinal en què projectaven aquella pel·li de por de l’Spielberg sobre un tauró blanc assassí, un èxit de taquilla que va canviar la manera de veure els taurons i la cinematografia del nostre país.
Sabies que, quan un tauró deixa de nedar, es mor?
Mentre anàvem avançant avall per trobar el final d’aquella cua interminable de cinèfils, els altres nois no van parar de tocar-me els nassos, fins que les nostres instructores de natació, una japonesa i una coreana, em van cridar pel nom altra vegada i van insistir que m’afegís a la cua amb elles.
—I nosaltres, què? —es va queixar el meu germà.
—Vosaltres aneu a l’extrem profund —va dir la noia japonesa.
Un home savi va dir una vegada que la venjança no és més important que l’amor o la compassió. Fins que ho és.
Jo tenia nou anys. Les noies asiàtiques en tenien setze. Em vaig asseure entre totes dues i cadascuna em va agafar una mà mentre miràvem com aquell tauró blanc immens devorava gent. En un moment donat de la pel·lícula, quan sortia un nen petit que estava en perill, vaig amagar la cara al pit de la noia coreana. Uf, va ser la primera vegada a la vida que estava tan a la vora del pit d’una dona.
Tu creus que l’univers s’està expandint o que s’està contraient?
Tant de bo sabés què se’n va fer, d’aquelles dues noies. Potser encara viuen a Spokane. T’adones de tot el que representen per a mi? N’estaven, de mi, aquelles noies? O només és que jo era un tòtil desemparat que necessitava la seva ajuda? Si hi pogués parlar un dia, els explicaria aquest relat de creació: «Un tauró femella d’Omaha, a Nebraska, va concebre i va donar a llum un tauronet que aviat es va morir. Ara bé, aquella mare tauró no havia compartit mai aigües amb un mascle. Els científics se’n feien creus. Per això van fer unes proves d’ADN i van descobrir que el fill mort només tenia l’ADN de la mare». Sí, aquell tauró havia donat a llum verge. Ho trobeu al·lucinant? Doncs no ho és gaire. Hi ha dotzenes d’espècies d’insectes que es reprodueixen sent verges. Les llagostes donen a llum verges. Algunes abelles donen a llum verges. I els dragons de Komodo —sí, aquells llangardaixos immensos— també donen a llum verges. Casondena! I un ésser humà va i dóna a llum verge i així arrenca una de les majors religions del món. Però quan un dragó de Komodo dóna a llum verge, sabeu el que està pensant? Doncs pensa: Avui és dimarts, oi? Em sembla que és dimarts. I què faré dimecres?