«Oda a les cabines telefòniques»

Tota

aquella

tardor vaig anar

a peu des del pis (que

compartia amb les meves germanes)

fins a la cabina de la Tercera Avinguda, al costat

d’una gasolinera de mala mort i passat el bloc de cases

on hi havia la Casa Internacional de la Crêpe. Treballava en torn de nit en una pizzeria i tu havies marxat a estudiar

a la universitat. Vas anar sortint amb una sèrie de nois intranscendents. O més ben dit, cada noi era ben poc transcendent en ell

mateix, però l’efecte acumulatiu em va deixar cervell i collons fets pols. Volia que deixessis de petonejar nois relativa ment desconeguts i per això et trucava a mitjanit tan sovint com m’ho

podia permetre. Si parlava amb tu tan tard, sabia (o esperava) que no podries córrer a ficar-te al llit de ningú. Però, oh!, encara recordo el suplici d’aquell ring, ring, ring, ring

del teu telèfon no respost. Aleshores t’enviava un SMS per trobar-te, però les delícies del sofriment es quedaven en no res.

Ai, Senyor! Com enyoro estar-me en aquella fosca d’ala de mosca,

en una o altra cabina, component números.

Tant de bo en trobés una des d’on

pogués tornar a compondre

(el número de)

tot el que

tant

estimava.