Observació d’ocells nocturna

Què és aquest ocell?

Una òliba.

Què era aquell ocell?

Una altra òliba.

Hum… aquest era massa petit i anava massa ràpid, per ser una òliba. Què era?

Una òliba ràpida i petita.

Una nit, quan tenia setze anys, anava amb cotxe amb la meva xicota per la Plana dels Petits Saltants d’Aigua i una òliba va baixar en picat cap a la carretera, a potser un metre i mig davant nostre, i va continuar el vol de dret cap al parabrisa. Era una bèstia immensa, de la mida d’un pterodàctil, i la meva xicota va xisclar. I… vaja, que jo també vaig engegar un crit, perquè aquella bèstia venia de dret cap a nosaltres. Però saps què vaig fer, aleshores? Vaig clavar el peu a l’accelerador i ja ens tens a tota pastilla camí dret cap a l’òliba. I vols saber per què ho vaig fer?

Perquè volies fer el gall amb l’òliba?

Exacte.

I doncs, què va passar?

Quan faltava potser un segon perquè ens estampéssim els uns contra l’altra, aquella òliba va batre les ales amb una batuda tan lleu que amb prou feines ho era. Quina paraula va més bé que batre? Quina paraula tenim que doni la idea de batre però que denoti una batuda més petita?

Què et sembla decantar?

Ah, mira, sí; això hi va prou bé. Doncs, com anava dient, quan aquella òliba estava a punt d’estimbar-se contra el parabrisa, va decantar les ales i va decantar el vol amunt per perdre’s en la fosca. I va ser espectacular de collons, saps què vull dir? Jo aleshores vaig frenar en sec i de poc que no acabem a la cuneta. I allà ens vam quedar asseguts la meva xicota i jo, en plena foscor i amb el motor que anava fent tic, tic, tic com una mena de bomba, però una bomba existencial, com si només estigués mesurant el no-res infinit de les nostres vides, perquè havia anat d’un fil que aquella òliba no ens toqués, però aleshores ja havia desaparegut per sempre. I jo devia dir alguna cosa com ara «Això ha estat espectacular», i la meva xicota… vols saber què va dir, ella?

Ella devia dir alguna cosa com ara «Et planto».

Coi, sí senyor. Això és precisament el que va dir. I jo li vaig preguntar: «Però per què em plantes?». I saps què em va contestar?

Va dir: «Et planto perquè tu no ets una òliba».

Sí, sí, sí! I saps què més? No he deixat mai de pensar en ella. Ja fa vint-i-set anys i encara la trobo a faltar. Per què deu ser?

Nano, tu no la trobes a faltar a ella. Tu trobes a faltar l’òliba.