DANSES DE GUERRA

1. EQUIPATGE KAFKIÀ

Ara fa uns quants anys, havent tornat d’un viatge a Los Angeles, estava desfent l’equipatge i em vaig trobar un escarabat mort, amortallat en un mitjó brut, en un racó del fons de la maleta. «Merda», vaig pensar, «ens estan envaint». Així doncs, vaig tornar a ficar la roba, els llibres, les sabates i les coses de necesser a la maleta, la vaig arrossegar fins al jardí de davant de casa i vaig abocar-ne tot el contingut al tram pavimentat per on entrem el cotxe, disposat a esclafar amb el peu qualsevol altre escarabat polissó que en pogués sortir. Però es veu que només hi havia aquell únic escarabat, tot encarcarat i mort. Així que el vaig tenir allà tirat a terra, em vaig ajupir a mirar-me’l. Tenia les potes arrupides sota el cos. I el cap li havia quedat tan tort que feia pena. Pena? Sí, sí. Pena. I és que qui es pot sentir més sol que un escarabat sense la seva tribu? Em vaig riure de mi mateix. Estava empatitzant amb un escarabat mort. Em preguntava què li devia haver passat. Com havia arribat fins a la meva maleta? I on s’hi havia ficat? A l’hotel de Los Angeles? A la cinta transportadora d’algun aeroport? No venia pas de casa nostra, això segur. Fa quinze anys que tenim controlades i ben lluny de casa aquestes cuques fastigoses. I doncs, què li havia passat, a aquesta bestiola? Potser l’havia atret alguna olor deliciosa que venia del meu equipatge (el meu desodorant d’almesc o potser una engruna d’alguna barra de xocolata), s’havia enfilat a la maleta i s’hi havia endinsat, per acabar aixafat pels capricis del destí i les bosses de roba. I quan veia que es moria, devia tenir por? Es va sentir aïllat? Li va venir pànic existencial?

2. SÍMPTOMES

L’estiu passat, una sèrie d’al·lèrgies que patia van acabar inundant-me de mucositat l’orella interna dreta i em van deixar del tot desorientat, esporuguit, desfermat, a la deriva. Per dir-ho ras i curt, del costat dret no hi sentia una merda i havia de tombar el cap cada vegada per entendre el que em deien els meus dos fills, de vuit i deu anys.

—Tenim gana —van dir—. Fa estona que t’ho diem.

Volien menjar. I jo no els havia sentit.

—La mama ja ens hauria donat el sopar —van afegir.

La mare de les criatures se n’havia anat a Itàlia feia un parell de dies amb la seva mare. Els meus fills i jo teníem prevista una setmana ben masculina, carregada de mitjons per rentar, tardes d’escalada al rocòdrom de REI i plats de pasta a cabassos.

—Què ens faràs per sopar? —van preguntar els meus fills—. Com és que encara no t’hi has posat?

Jo m’havia estat ajaçat al sofà llegint un llibre mentre ells jugaven, i no m’havia adonat que m’havia quedat mig sord. Per això, només per uns instants, em vaig poder escudar a mitges en el silenci… o no, més aviat en aquella borinor contradictòria que sentia només jo.

Aleshores em va venir al cap aquell home que se’n va anar a urgències perquè, un dia, en llevar-se, amb prou feines hi sentia, per no dir que no hi sentia gens. El metge li va explorar una orella, hi va detectar una obstrucció, l’hi va burxar amb unes pincetes i en va extreure un escarabat; va ficar les pinces a l’altra orella i en va treure un escarabat molt més gros. Ho sabíeu que la cera de l’orella és una exquisidesa per als escarabats?

Vaig preparar el sopar dels meus fills —els vaig afartar per expiar el meu sentiment de culpa— i vaig fer una neteja de cal déu fins que la casa va quedar que es podia llepar. Tot seguit vaig anar al lavabo i em vaig acostar al mirall. Vaig fer les contorsions més estranyes amb el cap i amb el cos per mirar de veure’m el fons de l’orella embussada. Vaig entonar càntics i vaig recitar pregàries perquè es fes realitat el desig de trobar-me una criatureta angelical allà atrapada al conducte auditiu. Ja em veia alliberant la pobra criatura, que es deixondiria, desplegaria les aletes i se les espolsaria tota delicada, i que en acabat s’envolaria fins als meus llavis i em faria un petó ben tendre en agraïment per haver-li ofert recer durant la metamorfosi.

3. ELS SÍMPTOMES EMPITJOREN

Quan em vaig despertar a les tres de la matinada, sord com una campana de l’orella dreta, la tapada, i convençut que allà dins hi tenia entatxonada una colònia sencera de grills, vaig deixar un encàrrec al meu metge dient-li que l’endemà al matí, així que arribés a treballar, se’m trobaria assegut a la porta de la seva consulta esperant-lo. Seria la primera vegada des de l’última operació del meu pare que entraria a les dependències d’un centre sanitari.

4. MANTES

El cirurgià acabava de tallar el peu dret al meu pare… vaja, li acabava de tallar la meitat del peu dret i tres dits de l’esquerre, i jo m’estava assegut fent-li companyia a la sala de reanimació. De fet, més que una sala, allò era un passadís de reanimació. No oferia gens d’intimitat, ni una trista cortineta de res. Vaig suposar que aquella disposició de l’espai facilitava la feina a les infermeres que cuidaven els pacients postquirúrgics, però, tot i això, el meu pare s’estava allà al descobert —amb les seves dècades de mala salut i pitjors decisions ben il·luminades— estirat sobre un joc de llençols blancs, en un passadís blanc, sota una llum blanca.

—Com et trobes? —vaig preguntar.

Quina pregunta tan estúpida. Com volia que es trobés després d’una cosa com aquella? El dia abans, el pare havia entrat caminant a l’hospital. Vaja, havia entrat arrossegant els peus i mirant de mantenir l’equilibri amb dos bastons, però d’allò encara se’n podia dir caminar. Feia algunes hores el meu pare encara tenia tots dos peus. Sí, d’acord, tenia els peus i els dits malalts i negres de putrefacció, però tècnicament encara eren peus i dits. I el que és més important: aquells peus i aquells dits eren del meu pare. Ara, però, havien desaparegut; els hi havien escapçat. On devien haver anat a parar? Què n’havien fet, del peu dret i dels dits del peu esquerre? Els havien incinerat? Potser aleshores les cendres ja flotaven en l’aire per sobre de la ciutat.

—Doctor, tinc fred —va dir el pare.

—Pare, sóc jo.

—Ja sé qui ets, tu. El meu fill.

Tenint en compte la buidor que tenia el pare instal·lada en els ulls, vaig donar per fet que simplement havia endevinat la meva identitat.

—Pare, ets a l’hospital. T’acaben d’operar.

—Ja sé on sóc. Tinc fred.

—Vols una altra manta?

Vet aquí una altra pregunta estúpida. Era obvi que volia una altra manta. De fet, segurament volia que li encengués un foc de camp allà mateix, no et fot?, o que li portés arrossegant una d’aquelles estufes de propà immenses que tenen a les banquetes els equips de futbol de la lliga americana.

Em vaig aventurar passadís enllà —el passadís de reanimació—, fins al taulell d’infermeria. Hi havia tres infermeres, dues de blanques i una de negra. Com que sóc indígena americà, indi spokane i coeur-d’alène, esperava que la meva pigmentació em garantís cert tracte de favor de part de la infermera negra, i per això m’hi vaig adreçar directament.

—El meu pare té fred —li vaig dir—. Que em podria donar una altra manta?

La infermera negra va aixecar els ulls de la paperassa que tenia entre mans i em va contemplar amb una expressió que no denotava ni compassió ni indiferència.

—En què el puc ajudar? —va preguntar.

—Voldria una altra manta per al meu pare. És que té fred.

—Ara estic per vostè.

Va tornar a abaixar la mirada a la paperassa. Va fer-hi unes anotacions. Sense saber què més fer, jo em vaig quedar allà dret esperant.

—Un momentet —va reprendre la infermera negra—. Estaré per vostè de seguida.

Estava empipada. Jo ja me’n feia el càrrec. La mà de vegades que li devien haver demanat una altra manta! I ella era infermera, una dona amb estudis, i no un coi de mestressa de casa. I és que, a més, la qüestió no era mai la manta en si mateixa, oi? No, quan la gent demanava una altra manta, el que estaven demanant en realitat era una màquina de fer temps. I sí, ella sabia que era treballadora sanitària i que havia de compadir-se dels malalts, però al meu pare, un indi alcohòlic i diabètic amb els ronyons en fase terminal, li acabaven de fer una operació que costava un ull de la cara, i per a què? Perquè pogués anar amb la seva cadira de rodes motoritzada al bar i guanyar unes quantes juguesques fent el fatxenda amb aquell peu desfigurat? Sé del cert que aquella infermera no volia ser cruel, però estava convençuda que arribava un moment en què els metges havien de deixar de rescatar la gent dels seus impulsos autodestructius. I jo no l’hi discutia pas, però també tenia dret que se’m cobrissin les necessitats més bàsiques. O no?

—És que el meu pare… —vaig fer—. Doni’m una altra manta, faci el favor.

—Entesos —va fer ella, i es va aixecar, va anar cap a un armari que hi havia al fons, va arreplegar una manta i me la va donar—. Si li cal res més…

No vaig esperar que acabés la frase. Amb la manta a la mà, me’n vaig tornar amb el pare. Era una manta prima, que devien haver rentat i esterilitzat cent vegades. De fet, era massa prima. És que ni tan sols era ben bé una manta; allò era més aviat com una gran tovallola de platja. Què coi, aquell drap no hauria estat bo ni per a la platja. Allò era com el filtre de cafè més gran del món. Ai, Senyor… Fins aquí havia arribat el sistema sanitari? No hi havia cobertura per a ningú ni de cap mena: ni social ni material.

—Pare, ja sóc aquí.

Se’l veia tan petit i tan pàl·lid, allà estirat en aquell llit d’hospital… Com s’havia produït, aquell canvi? Durant els primers seixanta-set anys de la seva vida, el meu pare havia estat un home gros i fosc de pell. I ara no era més que un altre vagarro malalt i esblanqueït en aquell passadís de vagarros malalts i esblanqueïts. «Un rusc», vaig pensar, «aquest lloc és com un rusc amb un trastorn de paràlisi colonial».

—Pare, sóc jo.

—Tinc fred.

—T’he portat una manta.

I així que la desplegava sobre el pare i l’hi recollia al voltant del cos per acotxar-lo bé, vaig notar la primera fiblada de pena. Havia llegit els fullets informatius de l’hospital que parlaven d’aquesta sensació. Segons explicaven, arribava un moment en què els papers s’invertien i el fill adult es convertia en el cuidador del progenitor malalt. El cicle de la vida. Molt poètic, sí, però una collonada.

—És que no em refaig —va fer el pare—. Estic congelat.

—T’he portat una manta, pare, i t’he tapat.

—Vés-me’n a buscar una altra, fill, sisplau. És que tinc molt de fred. Necessito una altra manta.

Jo sabia que no n’hi hauria prou ni que li estibés deu d’aquelles mantes barates a sobre. El meu pare necessitava una manta de debò, una bona manta.

Vaig sortir del passadís de reanimació i vaig anar travessant diverses portes i recorrent altres passadissos, donant un cop d’ull a cada habitació, mirant-me bé els pacients i els familiars, mirant de trobar un tipus concret de pacient i de familiar.

Vaig passar per la sala d’urgències, pels serveis d’oncologia, de cardiologia, de neurologia, de traumatologia, de ginecologia i obstetrícia, de pediatria i de cirurgia general. Ningú no em va aturar. La meva expressió i el meu port eren els d’un home amb un pare malalt, i per tant aquell comportament m’era legítim.

I aleshores el vaig veure: un altre indígena, repenjat en una paret a la vora de la botiga de regals. O potser era asiàtic; a Seattle n’hi ha a cabassos, d’asiàtics. Era un home menut, amb la pell d’un to marró clar, els braços musculats i una panxa tova. Potser era mexicà, de fet, amb la qual cosa seria una mica com un indi, també, però no del tipus que necessitava. De vegades es feia difícil saber què era la gent. Fins i tot els de pell fosca anaven bastant venuts a l’hora d’endevinar la identitat d’altra gent fosca.

—Ei —vaig dir.

—Ei —va fer l’home.

—Que ets indi? —vaig demanar.

—Sí.

—De quina tribu?

—Lummi.

—Jo sóc spokane.

—La meva primera dona era spokane. La vaig acabar odiant.

—La meva primera dona era lummi. Em va acabar odiant.

Vam riure d’aquelles bromes acabades d’estrenar que tot just dites ja sonaven antigues.

—Què hi fas, aquí? —vaig reprendre.

—La meva germana ha de tenir un fill. Però no t’hi amoïnis, que no és meu.

—Aiii! —em vaig exclamar (vet aquí una altra locució índia), i vaig riure.

—Si per mi fos, jo ni seria aquí, ara mateix —va continuar l’altre indi—. Però saps què passa? Resulta que mon pare ha inaugurat una mena de nova tradició índia. Ell diu que és una tradició mil·lenària. Però són tot collonades. S’ho va inventar per impressionar-se a ell mateix. I ara tota la família li seguim el joc, i això que ja ho sabem, que tot plegat és una poca-soltada. Ara mateix és a la sala de parts sacsejant plomes d’àguila a l’aire. Ai, Senyor!

—Com va aquesta tradició?

—Doncs, mira, l’home fa una cerimònia de bateig a l’hospital mateix. No ho sé… representa que així protegeix el nadó de tota la tecnologia i aquestes hòsties. Per a ell, ve a ser com si els hospitals fossin el gran problema. Tu saps quants nadons es morien, abans que tinguéssim bons hospitals?

—No ho sé, no.

—Doncs la majoria. Hum… vaja… molts, se’n morien. Molts.

Aquell tio pixava fora de test. Em va agradar a l’instant.

—És que hauries de veure mon pare per un forat, ara mateix —va continuar—. Està fent veure que ha caigut en una mena de… com de trànsit, i ja mentens ballant al voltant del llit de ma germana. I diu que està intentant arribar a l’úter o no sé què per veure qui és ben bé aquell nadó, quina mena de persona és, perquè així li podrà trobar un nom que… jo què sé… que el protegeixi, abans de néixer.

El tio va esclafir a riure, va tirar el cap enrere i es va donar un cop a la paret.

—Bah! Deixa’t estar. Sóc un desgraciat —va fer mentre es fregava la closca adolorida—. Tota la meva família n’és plena, de desgraciats.

El món indi és tot ell ple de comediants, homes i dones que fan veure… què coi, que segurament s’han arribat a creure que són uns messies. L’any passat mateix vaig assistir a una conferència a la Universitat de Washington. Una senyora índia ja gran, escriptora, catedràtica i comediant sioux, havia vingut a doctorejar sobre sobirania i literatura índies. Es va passar l’estona adduint arguments per justificar l’existència d’una mena d’identitat literària indígena diferenciada, cosa que no deixava de tenir la seva ironia, vist que parlava en anglès en una sala plena de catedràtics blancs. Però recordo que no em vaig enfadar amb ella, ni tan sols em va avorrir. No. Em va saber greu per ella. Em vaig adonar que s’estava morint de nostàlgia. Havia fet de la nostàlgia el seu ídol de pacotilla, la seva manta primíssima, i allò l’estava matant.

—Nostàlgia —vaig dir a l’altre indi de l’hospital.

—Què?

—El teu pare… sembla un cas greu de nostàlgia.

—Pse… Diu que això t’ho encomanen les antigues nòvies d’institut… No et fot! —va fer l’home—. I tu que coi hi fas, a l’hospital, per cert?

—Li acaben de tallar els peus al meu pare —vaig dir.

—Diabetis?

—I vodka.

—Vodka a seques o amb un didalet de nostàlgia entre trago i trago?

—Totes dues coses.

—Causes naturals, tractant-se d’un indi.

—Sí.

I després d’allò ja no teníem gran cosa més a dir-nos.

—Au, doncs, val més que me’n torni —va fer l’home—. A veure si al final mon pare fa un cop de ploma d’àguila i em canvia el nom.

—Ep, espera un segon —vaig dir.

—Sí?

—Et puc demanar un favor?

—Digues.

—El meu pare, que el tinc a la sala de reanimació —vaig explicar—. Vaja, allò és més aviat un passadís, però, en fi. El cas és que l’home s’està morint de fred i aquí només tenen una merdeta de mantes de no res, i jo he vingut a veure si trobava algun indi a l’hospital, perquè m’he imaginat que… vaja, que he pensat que si trobava indis, potser tindrien unes bones mantes.

—Ja… I tu vols que et deixem una manta, doncs? —va fer l’home.

—Ahà.

—Perquè t’has imaginat que, si hi havia indis, resultaria que a més tindrien unes quantes mantes de sobra rondant per l’habitació.

—Ahà.

—Això no té puta solta.

—Ja ho sé.

—I a més és racista.

—Ja ho sé.

—Hòstia, tio! Estàs estereotipant la teva pròpia gent.

—Ja ho sé.

—Tu diràs, si no hi tenim un fotimer de les millors mantes Pendleton, a ´l’habitació! I totes noves de trinca. Carai, si és que qualsevol diria que ma germana ha de parir una dotzena de fills.

Al cap de cinc minuts, l’indi sortia de l’habitació de la seva germana amb una manta de la casa Pendleton que duia dibuixada l’estrella sioux. L’acompanyava el seu pare, que em venia amb uns Levi’s, una samarreta negra de màniga curta i unes plomes d’àguila penjant de les trenes grises.

—Volem oferir aquesta manta al teu pare —va fer l’home—. Havia de ser per al meu nét, però penso que al teu pare també li anirà bé.

—Gràcies.

—Espera, que la beneiré. Entonaré un cant de curació per a la manta. I per al teu pare.

Em vaig esborronar. Ara es volia posar a cantar una cançó, aquell tio? Allò era perillós. La cançoneta tant podia durar dos minuts com dues hores. Era impossible de saber. Recoi, és que, tenint en compte la dèria que tenia aquell vell de fer-se passar per sant, podia cantar una setmana sencera. Vaig haver de fer una remarca abans que l’home comencés el seu cant.

—És que el meu pare… És que he d’anar a fer-li companyia. Es troba molt malament.

—No t’hi amoïnis —va respondre el vell, i va em va fer l’ullet—. En cantaré un dels curts.

Redéu! On s’era vist un fonamentalista conscient de la seva condició de fonamentalista? El fill, potser no l’incrèdul que havia fingit ser, es va posar a cantar l’acompanyament mentre el seu pare engegava aquell seu cant d’honor apte per a audiències radiofòniques que va durar exactament tres minuts i mig, igual que qualsevol peça de rock de la llista dels 40 principals dels últims cinquanta anys. Però vet aquí la ironia: aquell vell no en sabia, de cantar. Estareu d’acord amb mi que qualsevol que tingués els pebrots de posar-se a entonar càntics de curació pels passadissos dels hospitals hauria de tenir una veu magnífica, no? Doncs no. Aquest tio era incapaç d’afinar una sola nota. I la veu se li esquerdava i li tremolava. Pot ser que un cant sagrat perdi el seu poder quan el canta un negat?

—Aquesta cançó és del teu pare —va fer el vell així que va haver acabat—. L’hi regalo. No la tornaré a cantar mai més. Ara és del teu pare.

Darrere d’ell, el fill va girar els ulls en blanc i va tornar a entrar a l’habitació de la seva germana.

—Molt bé. Gràcies —vaig dir.

Em vaig sentir com un porc, perquè vaig acceptar la manta i els bons desitjos d’aquell home alhora que me’n fotia per sota el nas, tant d’ell com dels seus desitjos. Però potser aquell vell sí que tenia poders, potser sí que tenia facultats de debò, perquè em va clissar el pensament.

—Que tu no hi creguis, en el cant de curació, és igual —va fer—. N’hi ha prou que la manta l’hagi sentit.

—On t’havies ficat? —em va preguntar el pare així que vaig tornar—. Tinc fred.

—Ja ho sé, ja ho sé. T’he trobat una manta. Una de bona. Aquesta sí que t’abrigarà.

Vaig tapar el pare amb la manta de l’estrella sioux. Ell mateix es va tibar aquell gruix de llana fins a la barbeta. I aleshores es va posar a cantar. Era un càntic de curació; no el mateix que acabava d’escoltar, però un càntic de curació igualment. El pare en sabia molt, de cantar. Em vaig preguntar si era gaire correcte, que un home es cantés a ell mateix un cant de curació. Em vaig preguntar si el pare devia voler acompanyament. Jo feia molts anys que no cantava, no d’aquella manera, però m’hi vaig afegir, tot i que era molt conscient que aquell cant no li retornaria pas els peus. Aquell cant no li arreglaria ni la vesícula, ni els ronyons, ni els pulmons, ni el cor. Aquell cant no impediria que el pare s’empassés una ampolla de vodka així que pogués incorporar-se i estar-se assegut al llit. Aquell cant no derrotaria la mort. No, vaig pensar, aquell càntic era provisional, però en aquell moment amb un pedaç provisional ja n’hi havia prou. I el cant era bo. Les nostres veus van omplir el passadís de reanimació. Sans i malalts ho van deixar tot per escoltar. Les infermeres, fins i tot la negra distant, se’ns van acostar totes un parell de passes sense adonar-se’n. La infermera negra va sospirar i va somriure. Jo li vaig tornar el somriure, i sabia el que estava pensant. De vegades, fins i tot al cap de tants anys, la feina que feia encara li podia donar alguna sorpresa. Encara ara es meravellava de la fe infinita i ridícula que tenen altres persones.

5. LA CONSULTA DEL METGE

Me’n vaig endur els meus fills a la consulta del metge, un home de bona planta, un militar de reserva que havia servit a les dues guerres de l’Iraq. Li vaig dir que no hi sentia. Ell em va dir que segurament la infermera m’hauria de buidar l’orella de cera i secrecions, però quan em va escodrinyar el conducte no hi va trobar res.

—No, això està ben sec —va dir. Ens va acompanyar als meus fills i a mi a veure l’audiòleg a l’altra banda de l’edifici. Jo tenia por, però volia que els meus fills estiguessin tranquils i vaig mirar de no treure les coses de mare. El que més desitjava era que la meva dona es materialitzés a l’instant.

Durant la prova d’audició, només vaig sentir un trenta per cent dels tics, paraules i picarols: es veu que tenia sordesa mixta de transmissió i de percepció. L’orella interna em feia un bum-bum furiós.

Quants escarabats hi devia tenir, dins del cap?

El metge va dir:

—T’hem de fer una ressonància de l’orella i del cervell, i potser així esbrinarem què et passa.

Potser? Aquella paraula em va aterrir.

Què collons hi tenia, dins del cap? Què era? El meu coi d’hidrocefàlia, que havia tornat amb ganes de sang? Se m’havien rebentat les preses? Estava a punt d’inundar-me?

6. HIDROCEFÀLIA

El diccionari Merriam-Webster defineix la hidrocefàlia com «un augment anòmal de la quantitat de líquid cefaloraquidi dins de la cavitat cranial que provoca la dilatació del sistema ventricular de l’encèfal, l’engrandiment del crani i especialment del front, i l’atròfia del cervell». Jo defineixo la hidrocefàlia com «aquell monstre d’aigua obès i imperialista que de poc no em mata quan tenia sis mesos».

Per salvar-me la vida, i per aturar aquell monstre aquós, el 1967, amb només sis mesos, em van operar el cervell. Representa que m’havia de morir. Evidentment no em vaig morir. Representa que m’hauria d’haver quedat una discapacitat mental profunda. Només tinc alguna lesió cerebral entre lleu i moderada. Representa que hauria d’haver tingut atacs epilèptics. D’aquests sí que en vaig tenir, fins als set anys. Em vaig medicar durant sis anys amb fenobarbital, un medicament antiepilèptic de primera divisió.

Alguns dels efectes secundaris del fenobarbital són somnambulisme, excitació, confusió, depressió, malsons, al·lucinacions, insomni, apnees, vòmits, estrenyiment, dermatitis, febre, disfunció hepàtica i urinària, i trastorns psiquiàtrics, i jo els vaig experimentar tots amb més o menys intensitat.

Què? Macos, oi, els escarabats?

I ara, ja adult, després de trenta-tres anys sense tocar el fenobarbital, encara pateixo, en major o menor grau, somnambulisme, excitació, confusió, depressió, malsons, al·lucinacions, insomni, disfunció urinària, apnees i dermatitis.

Em pregunto si es deu haver acotat una malaltia com ara la «síndrome d’estrès traumàtic postfenobarbital».

La majoria dels hidrocefàlics vivim derivats. Bàsicament una derivació és una connexió de lampisteria des del cervell que drena l’excés de líquid cefaloraquidi. I aquestes derivacions tot sovint s’esconyen i deixen de funcionar. Conec alguns hidrocefàlics que s’han hagut de fer revisar i arreglar les derivacions més de cent vegades. I això vol dir més de cent operacions quirúrgiques al cervell. Qualsevol cirurgià hi té deu dits, a les mans. A cada operació cerebral hi treballen dos o tres cirurgians. Per tant, a alguns hidrocefàlics els han amanyagat el cervell més de tres mil dits.

Jo tinc sort. A mi em van posar una derivació provisional. I no havia tingut cap més símptoma d’hidrocefàlia des dels set anys.

Fins que el juliol del 2008, amb quaranta-un anys, em vaig quedar sord de l’orella dreta.

7. CONVERSA

Assegut al cotxe, a l’aparcament subterrani de l’hospital, vaig trucar al meu cunyat, que feia de cangur dels meus fills.

—Ep, sóc jo. Acabo de sortir de la ressonància que m’han fet al cap.

El meu cunyat va dir alguna cosa inintel·ligible. Em vaig adonar que tenia el telèfon a l’orella sorda. I em vaig canviar el telèfon d’orella.

—El tio de la ressonància no semblava gaire content —vaig dir.

—Vaja, això no és bo —va respondre el meu cunyat.

—No, gens. Però aquest només és un tècnic, saps què vull dir? El tio no és pas expert en cervells ni res. Ell és el que fa la foto i prou. I dic jo que tampoc no té ni idea d’orelles, ni de sordesa ni de res. Què coi! I jo què sé què sap aquell tio? Només és que no m’ha agradat la cara que feia quan hem acabat.

—Potser és que no li has caigut bé i prou.

—Home, jo m’he amoïnat una mica quan li he dit que havia tingut hidrocefàlia just acabat de néixer i ell ha fet cara de no saber què era.

—Ningú no sap què és.

—Això és veritat. Que han sopat, ja, els nens?

—Sí, però he hagut de rampinyar, eh! No hi tens gran cosa, aquí.

—Ja vaig a comprar, doncs.

—Vols dir? Si vols hi vaig jo. Puc anar al súper, a can Trader Joe’s mateix, i deixar-te el rebost ple a rebentar.

—No, m’anirà bé. Em trobo bé. M’he adormit durant la ressonància. I he anat fent petits espasmes. I l’hem hagut de repetir. Si no, hauríem enllestit abans.

—Molt bé. Jo estic bé i els nens estan bé.

—Saps què? Abans d’entrar en aquell tub de la ressonància, et pregunten quin tipus de música vols sentir, que si vols jazz o clàssica o rock o country… i aleshores m’he recordat que cap al final de la seva vida mon pare es va passar moltes hores ficat en tubs de ressonància. I m’he preguntat quin tipus de música devia triar, ell. Perquè, és clar, en aquell moment l’home ja estava sord com una tàpia, saps què vull dir?, però segur que tot i això devia triar alguna cosa. I he volgut triar el mateix que ell. I per això he demanat country.

—Era bon country?

—La merda aquesta moderna de la Shania Twain i la Faith Hill, m’han posat! Quins pebrots! Jo m’esperava sentir George Jones o Loretta Lynn, o fins i tot George Strait. Recoi! Hauria plorat d’emoció si m’haguessin posat Charley Pride o Freddy Fender.

—Volies sentir la selecció de vinils del pare indi alcohòlic, vaja.

—Ep, que aquesta frase és meva. No em pots agafar una citació i citar-me-la a mi mateix.

—I per què no? Tu sempre et cites a tu mateix.

—Toca’t els ous. Va, doncs. Escolta, estic bé, em sembla. Ara vaig a comprar. Però em penso que això ja ho he dit. És igual. Ens veiem d’aquí a una estona. Necessites res?

—Ai, noi! M’encanta el Trader Joe’s. Però saps què els falla? T’enamores d’una cosa que tenen, te la van reposant durant un any i, de cop i volta, un bon dia desapareix. Tenien uns wontons xinesos que m’encantaven, però ara ja no els tenen. Ja m’anava bé anar a comprar per a tu i els nens, però jo no vull res, no. Estic en una vaga de fam unipersonal contra aquesta gent.

8. CONFERÈNCIA TELEFÒNICA INTERNACIONAL, TRES DE LA MATINADA.

Després d’arribar a casa amb iogurts i salsitxes de gall dindi i cereals d’arròs a la canyella, i així que el meu cunyat va haver marxat, em vaig posar a veure Diary of the Dead, de George Romero, i em vaig acabar fotent de mi mateix per haver triat una pel·lícula on anaven engegant trets al cap a dotzenes i dotzenes de zombis.

Així que es va acabar la pel·lícula, vaig trucar a la meva dona a Itàlia, on eren nou hores més tard.

—Hauria de tornar —va fer ella.

—No, no em passa res —vaig dir jo—. Au, va, que ets a Roma. Què vas a visitar avui?

—El Vaticà.

—Dona, ara no pots pas marxar. Vés-hi i roba alguna cosa. En senyal de venjança per tots aquells indis. O potser podries plantar-hi una ploma d’àguila al·legant que acabes de descobrir el catolicisme.

—Estic amoïnada.

—Sí. A mi el catolicisme sempre m’ha amoïnat, també.

—No facis broma. Em sembla que miraré si la mare i jo trobem un vol per a aquest vespre.

—No, no, escolta: la teva mare ja té una edat. Aquesta podria ser la seva última aventura. I també podria ser la teva última aventura amb ella. Queda’t. Digues hola al Papa de part meva. Digue-li que m’agraden les sabates que porta.

Aquella nit, els meus fills es van ficar al llit amb mi. Vam dormir tots tres arraulits com gossos de trineu en una tempesta de neu. Jo em vaig despertar a cada hora, i cada vegada em vaig anar palpant el cap i el coll per comprovar que no haguessin canviat de forma, per veure si m’hi creixien antenes. Alguns insectes «hi senten» amb les antenes. Potser això era el que m’estava passant a mi.

9. COMIAT

El meu pare, paleta a mitja jornada, va morir el maig del 2003 d’alcoholisme a jornada completa. Ja al llit de mort, em va demanar que fes el favor d’«abaixar aquell llum».

—Quin llum? —vaig preguntar.

—El llum del sostre.

—Pare, no hi ha cap llum, al sostre.

—M’està cremant la pell, fill. Brilla massa. Em fereix els ulls.

—Pare, et prometo que no hi ha cap llum.

—No em diguis mentides, fill. És Déu que ha vingut a la terra a passar judici.

—Pare, tu has estat ateu des del 1979. Deixa’t estar! El que et passa és que estàs recordant el teu naixement. L’últim dia de la teva vida te’n tornes al primer.

—No, fill. És Déu que em diu que estic condemnat. I fa servir la llum més potent de l’univers per ensenyar-me el camí cap a la tomba de flames que em pertoca.

—No, pare, no. Aquesta llum ve dels focus que hi havia a la sala de parts quan vas néixer.

—Si això que dius és veritat, fill, abaixa l’úter de ma mare, au.

Vam enterrar el pare al minúscul cementiri catòlic de la nostra reserva. Com que em dic igual que ell, vaig haver de contemplar una làpida amb el meu nom.

10. L’ESGOTAMENT DE LA BATALLA

Dos mesos després de la mort del pare, vaig començar a fer recerca per escriure un llibre sobre la història bèl·lica de la nostra família. Tenia un cosí que havia servit com a cuiner a la primera guerra de l’Iraq el 1991; en tenia un altre que havia servit a la guerra del Vietnam entre el 1964 i el 1965, també com a cuiner; i tenia el pare del meu pare, l’Adolph, que va servir a la Segona Guerra Mundial i que va caure en plena batalla a l’illa d’Okinawa el 5 d’abril del 1946.

Durant la recerca, vaig entrevistar tretze homes que havien servit amb el meu cosí al Vietnam, però només vaig trobar un únic supervivent que hagués servit al costat del meu avi. Aquesta és la transcripció d’un passatge d’aquella entrevista, que vaig enregistrar amb un micròfon i un iPod el 14 de gener del 2008:

11. ORFES

Tenia por que no fos un tumor cerebral. O que la hidrocefàlia no hagués tornat. Tenia por de morir i de deixar els meus fills orfes. Però no: la seva mare tornava d’Itàlia. Em passés el que em passés a mi, la seva mare els rescataria.

—Seré a casa d’aquí a setze hores —va dir la meva dona per telèfon.

—Aquí em trobaràs —vaig fer jo—. Estic esperant notícies del metge.

12. NOTÍCIES DE CAFETERIA

Mentre esperava, vaig demanar al meu cunyat que tornés a quedar-se amb els nens perquè no volia rebre males notícies amb els meus fills al davant.

Sol i turmentat, vaig rondar pel centre comercial, em vaig emprovar roba i vaig esperar que sonés el mòbil.

Al cap d’un parell d’hores, ja m’havia descompost i tenia ganes de matar-ho tot. Vaig agafar el cotxe i vaig fer cap al sud fins a una cafeteria que coneixia, un local net i impol·lut de nom Dirty Joe’s.^[1]

Sí. Vaig ser prou estúpid per pensar que una beguda amb cafeïna m’asserenaria una mica.

Mentre em prenia el cafè a glopets assegut a la terrassa en una cadira de fusta, vaig maleir aquell vague zum-zum brunzent que tenia ficat a l’orella. I tot i això, quan va sonar el telèfon, me’l vaig col·locar a l’orella sorda.

—Digui’m? Digui’m? —vaig dir, i vaig dubtar que no fos una trucada de broma; de seguida hi vaig caure i vaig canviar d’orella.

—Hola —va fer el metge—. Que em sent?

—Sí —vaig fer jo—. Així doncs, què passa?

—Li hem trobat algunes anomalies al cap.

—Jo no he estat mai bé del cap.

—Està molt bé que tingui sentit de l’humor —va dir el metge—. Té un petit tumor que es diu meningioma. Es fa a la membrana meninge que té entre el cervell i el crani.

—Merda. Tinc càncer.

—Home —va continuar el metge—, aquest tipus de tumors no solen ser cancerosos. I a més creixen molt a poc a poc. Si de cas, li farem una altra ressonància d’aquí a sis mesos o així. No s’hi amoïni, que això no és res.

—I la sordesa? —vaig preguntar.

—No sabem què li deu estar ocasionant la pèrdua d’oïda, però aniria bé que comencés una tanda de prednisona, l’esteroide. És el que té més números per resoldre-li el problema. Podria molt ben ser que la sordesa li anés passant tota sola, però altres vegades els esteroides han donat molt bon resultat per recuperar l’audició. Això sí, tenen alguns efectes secundaris, com ara insomni, augment de pes, suors nocturnes i depressió.

—Vaja —vaig dir—. De tota manera, tots aquests efectes secundaris ja formen part de la meva persona. I aquests esteroides també m’ajudaran a prendre decisions més de pressa? I que bé!: sempre he volgut tenir unes quantes pigues i berruguetes més.

El metge va riure per sota el nas.

—Té gràcia, vostè.

Tenia ganes de rebotre el telèfon contra una paret, però em vaig limitar a dir adéu i a clavar una mirada fulminant a tota aquella gent atumoral i als seus caparrons tan bonics i igualment atumorals.

13. MENINGIOMA

A Mayoclinic.com defineixen el meningioma com un «tumor que s’origina a la meninge, la membrana que envolta l’encèfal i la medul·la espinal. La majoria dels meningiomes no són cancerosos (benignes), tot i que en rares ocasions el meningioma pot ser cancerós (maligne)».

Molt bé, d’acord: aquella definició espantava, però alhora, curiosament, tenia un no sé què de positiu. Ningú no té ganes de llegir la paraula maligne llevat que sigui en una novel·la de Charles Dickens que parla d’un terratinent malvat, però en canvi benigne i majoria son dues paraules que, juntes, sonen la mar de bé.

A la pàgina web de la Facultat de Medicina de la Universitat de Washington vaig descobrir que els meningiomes «normalment són benignes, creixen molt lentament i no solen escampar-se als teixits cerebrals normals. En general, el meningioma creix cap endins i així va exercint pressió sobre l’encèfal o la medul·la espinal. També pot créixer enfora, cap al crani, i aleshores ocasiona un engruiximent de l’os cranial».

Però, aleshores, un moment… Què collons passava, aquí? Un meningioma pot exercir pressió sobre el cervell i el líquid cefaloraquidi? Ja… igual que la puta hidrocefàlia, doncs, no? Igual que aquell monstre aquós que una vegada va intentar aixafar-me el cervell i matar-me, no? Armat amb aquest tou d’informació i totes aquestes preguntes, vaig trucar al meu metge.

—Ep, que no passa res —va dir ell—. Li farem un seguiment ben estricte. I el meningioma que té és molt petit.

—Sí, d’acord, però és que acabo de llegir…

—Que ha estat tafanejant per internet?

—Sí.

—Quines pàgines?

—La Clínica Mayo i la Universitat de Washington.

—Entesos. Aquestes estan prou bé. Deixi’m donar-hi un cop d’ull.

Vaig sentir que el doctor teclejava.

—Està bé. Aquests llocs tenen informació acurada —va dir.

—Què vol dir amb «acurada»? —vaig preguntar—. Veurà… és que això de la pressió al cervell… això sona a hidrocefàlia, sap què vull dir?

—A veure… a la ressonància apareixien algunes anomalies: una, els forats del trepà de l’operació que li van fer de petit, però a més sembla que hi havia algunes cicatrius i potser senyals d’alguna commoció. Però, a banda d’això, la resta es veia bé.

—Però d’on ve que m’estigui quedant sord? No pot ser que aquests tumors et facin perdre l’oïda?

—Sí, però això només si estan situats a la vora del nervi acústic. I no és el seu cas.

—Però aquest tumor em pot pressionar el cervell?

—Podria pressionar-l’hi, però el seu és massa petit.

—I així, què? Representa que li he de fer confiança amb això del tumor, tot i que és incapaç de resoldre’m la sordesa?

—A la ressonància hi va aparèixer el meningioma, però això només és una imatge. No hi ha cap correspondència física entre la seva sordesa i el tumor. Segueixi el tractament de vint dies amb la prednisona, i en acabat l’audiòleg i jo mateix li explorarem l’orella, i l’oïda. Aleshores, si no hi ha hagut cap millora, ja buscarem altres formes de tractament.

—Però de tractament per al tumor no me’n dóna cap?

—Com ja li he dit, farem una altra ressonància d’aquí a entre sis i nou mesos…

—Abans ha dit sis.

—Entesos, doncs. D’aquí a sis mesos li farem una altra ressonància, i, si el creixement ha estat significatiu o si ha canviat de forma, de posició, o si hi ha hagut cap altre canvi de consideració, aleshores ja mirarem quin tractament podem seguir. Però si pensa donar un cop d’ull a internet —i sé que es passarà moltes hores obsessionat amb això, com és normal—, deixi’m dir-li el que hi trobarà. Al voltant d’un cinc per cent de la població té un tumor d’aquests, i els afectats viuen tota la vida sense que els diagnostiquin mai els meningiomes. Alguns arriben a ser bastant grossos, però això no té per què implicar cap efecte secundari. Pensi que n’hi ha molts que només els descobreixen quan fan una autòpsia per altres causes de mort. I fins i tot quan aquests tumors es tornen invasius o perillosos, només en comptades ocasions arriben a ser mortals. I el seu tumor, encara que cresqués més aviat de pressa, seria molt poc probable que li donés cap problema durant anys i anys… dècades, de fet. Això és tot el que li puc dir a hores d’ara. Com s’ha quedat?

—Acollonit i fet una merda.

Jo volia confiar que tot era correcte, però és que tenia un tumor al cervell. Com s’ho fa, una persona, per conservar cap mena d’optimisme davant d’un diagnòstic de tumor cerebral, per molt que el tumor ni sigui cancerós ni tingui cap interès a aixafar-li el cervell?

14. INDI DE FARMÀCIA^[2]

A la farmàcia Bartell vaig donar la recepta de prednisona a la farmacèutica.

—És la primera vegada que li servim una recepta? —va preguntar.

—No —vaig dir jo—. I tampoc no serà l’última.

Quina gran broma, tu! Em vaig sentir com un idiota, però és que la farmacèutica feia cara d’avorrida.

—En tenim per a una mitja hora —va fer ella—. El cridarem pels altaveus.

Em sembla que mai no m’havia sentit tan feble, o tan vulnerable o tan absurd com aleshores. Jo era l’antílop desvalgut del ramat… Sí, jo era el cony de desgraciat carregat de sarna que camina ranc i du un cartell penjat al coll on diu: «Menja’m a mi! Sóc l’esguerrat!».

Així doncs, em vaig passar mitja hora rondant per la botiga, vinga entaforar merda útil a la cistella, com si m’estigués omplint el taüt amb les coses que necessitaria a l’altra vida. Vaig arrambar amb pasta de dents, una navalla suïssa, crema hidratant, una ampolla de col·lutori, tiretes, antiàcid, barres proteiques i unes navalles de recanvi per a la maquineta d’afaitar. Vaig agafar paper i bolígraf. I també hi vaig ficar una rasqueta per treure el gel del parabrisa i crema de protecció solar. Qui sap quin temps ens espera allà dalt al cel.

Aquesta tria d’articles a l’atzar em va fer sentir millor durant uns minuts, però després vaig parar i vaig anar cap al passadís de les joguines. Bé havia de comprar uns regals per als meus fills: cotxes de Lego o alguna cosa, per allò d’aixecar-los la moral, per donar-los una injecció d’alegria capitalista. Ara bé, triar les joguines adequades és tot un art i una ciència. L’he espifiat tantes vegades com vegades l’he encertat, i a cada pífia he hagut de sentir la cançoneta trista del fill decebut.

Coi, si jo em moria, sabia que els meus fills sobreviurien; és més, sabia que no els faltaria mai res, i tot perquè tenien una mare digna.

Vaig pensar en la vida del meu pare: quan només tenia sis anys li van matar el pare a la Segona Guerra Mundial. La seva mare, malalta de tuberculosi, es va morir pocs mesos després. Amb sis anys, al meu pare ja se li havien obert cràters a la pell. En molts sentits, no va deixar mai de tenir sis anys. No hi havia religió, ni trucs de màgia, no hi havia cap cant ni cap dansa que poguessin socórrer el meu pare.

Hosti, però quina set que tenia! Vaig trobar la font i vinga beure fins que la farmacèutica em va cridar.

—Que n’ha pres mai abans, d’aquestes pastilles? —va preguntar.

—No, però em donaran pel sac, oi?

Aquell comentari va fer somriure la farmacèutica, i a mi em va envair la trista sensació, i breu, que era un tio digne d’existir. Una altra clienta, però, una harpia fluixa de llengua, va saltar:

—Ui, ja cal que es calci, que l’esperen una bona colla de nits d’insomni, a vostè.

Si em punxen no em treuen sang. Vaig balbucejar, li vaig clavar els ulls i li vaig dir:

—Perdoni, senyora. Vol dir que no està ficant el nas allà on no la demanen? Miri, faci’m el favor: fiqui’s la llengua al cul i ben amunt, vol?

La dona es va quedar muda; es va girar i se’n va anar, mentre jo treia la meva targeta de crèdit i pagava un preu desorbitat pel coi d’esteroides, i en aquestes m’oblidava d’agafar les joguines per als meus fills.

15. ENTREVISTA DE COMIAT AL MEU PARE

• Veritat o fals? Quan un indígena americà criat en una reserva mor d’alcoholisme, s’hauria de considerar que ha mort per causes naturals.

• Segur que alguna vegada ha sentit l’expressió desig de conèixer món. Ens podria dir, en vint-i-cinc paraules o menys, quin és el lloc del món que més ha desitjat conèixer?

• Vostè va agafar mai, bo i borratxo, el volant d’una furgoneta de tres marxes Ford del 76 feta pols, amb tota la seva família a dins, i se les va apanyar per fer mil cinc-cents quilòmetres a la bona de Déu amb el dipòsit buit?

• És veritat que l’únic terme literari que té cap sentit real dins del món dels indígenes americans és pel·lícula de carretera?

• A l’última pel·lícula de carretera que va veure, quantes vegades preguntaven els personatges «Quan hi arribarem?»?

• Al llarg de qualsevol dels viatges per carretera que va fer, quantes vegades li van preguntar els seus fills «Quan hi arribarem?»?

• En vint-i-cinc paraules o menys, defineixi sisplau el referent del pronom hi.

• Al llarg dels seus trenta-nou anys exercint de pare, vostè va trencar el cor als seus fills 612 vegades, col·lectivament i individualment, i ho va fer sense descarregar mai la mà sobre cap ésser humà en un atac de còlera. Creu que aquesta manca de violència física el fa millor persona del que hauria estat en el cas que hagués perdut els estreps?

• Sense fer servir les paraules bo i home, podria definir el que vol dir ser un bon home?

• Creu que veurà àngels, abans de morir? Creu que el vindrà a buscar un estol d’àngels per escortar-lo fins al cel? Quan els àngels l’hi acompanyin, quantes vegades preguntarà «Quan hi arribarem?»?

• El seu fill recorda nítidament que un o dos cops al mes s’aturaven en aquella botiga de queviures de Freeman, a Washington, i que a ell li comprava un gelat de pal en forma de coet de color vermell i blanc i blau, i que per a vostè s’agafava un peu de porc escabetxat. El seu fill recorda nítidament que els peus de porc encara conservaven els unglots i tot de clapes de cerra hirsuta. Pot ser? Pot ser que vostè mengés coses tan fastigoses?

• Tot sovint el seu fill feia broma dient que vostè era l’únic indi de la seva generació que havia anat a una escola catòlica a propòsit. Òbviament, era una broma de mal gust sense cap altre objectiu que treure ferro a l’encarcerament forçós i als consegüents abusos físics, morals, culturals i sexuals que van patir desenes de milers de nens indígenes americans als internats catòlics i protestants. En vista del judici certament discutible que fa el seu fill amb les seves bromes, creu que s’haurien d’imposar limitacions ètiques a l’humor?

• El seu fill gran i les seves dues filles, tots de més de trenta-sis anys, encara viuen a casa seva. Creu que aquesta és una bonica manifestació de cultura tribal? O és més aviat un símptoma de codependència familiar extrema? O potser totes dues coses alhora?

• F. Scott Fitzgerald va escriure que el tret distintiu d’una ment superior és «la capacitat de sostenir dues idees contràries alhora». Creu que és veritat? I és veritat també que una vegada vostè va dir: «L’únic moment en què els blancs diuen la veritat és quan tenen la boca tancada»?

• En certa ocasió un poeta va escriure: «El dolor no se suma mai al dolor. El multiplica». Ens podria explicar, amb vint-i-cinc paraules o menys i amb total exactitud, fins a quin punt tots nosaltres detestem el xantatge matemàtic?

• El seu fill, per descriure’l a vostè, va escriure el següent poema on explicava una de les nits més assenyalades de la seva vida:

• Doncs bé, en primer lloc, com bé sap vostè mateix, és cert que es va fer un tall al genoll amb una motoserra, però ben al contrari del que diu el poema del seu fill:

16. RETROBAMENT

Així que va tornar d’Itàlia, la meva dona es va ficar al llit amb mi. Jo aleshores tenia la sensació que feia anys que no dormia bé. I vaig dir:

—Corria el rumor que m’havia sortit un tumor, però que l’havia matat amb humor.

—Quant de temps has hagut d’esperar per dir-me aquest acudit? —va fer ella.

—Uf, segurament des de la primera vegada que un metge em va ficar els dits al cervell.

Vam fer l’amor. Ens vam adormir. Però jo, en estat d’excitació a causa dels esteroides, em vaig despertar a les dues, a les tres, a les quatre i a les cinc de la matinada. El matalàs m’estava destrossant l’esquena i em vaig estirar pla a terra. No m’havia de morir en un futur pròxim, almenys no per culpa del meu amiguet el senyor Tumor, però això ni em confortava ni em reconfortava. Em sentia lluny del món —de la meva dona, dels meus fills, de la meva mare i dels meus germans—, de tots els meus amics. Em sentia més pròxim dels qui sempre han tingut dits ficats al cervell.

I no em vaig sentir més pròxim del món sis mesos després, quan una altra ressonància va confirmar que el meningioma no havia crescut ni havia canviat de forma.

—Fa bona cara —em va dir el metge—. Com va l’oïda?

—Em sembla que he recuperat un noranta per cent d’audició.

—Ah, doncs aleshores els esteroides van funcionar. Perfecte.

I tampoc no vaig tenir la impressió que els meus lligams amb Déu fossin més estrets nou mesos després, quan una altra ressonància va induir el meu metge a llançar la hipòtesi que aquell meningioma bé podia ser una miqueta de teixit cicatricial resultat de la hidrocefàlia.

—Si li he de ser sincer —va fer el metge—, vostè té un cervell preciós.

—Gràcies —vaig contestar, per més que aquell compliment era el més estrany que mai m’havien fet.

Vaig voler trucar al pare i explicar-li que un blanc trobava que jo tenia un cervell preciós. Però no li podia pas explicar res. Era mort. Vaig comunicar a la meva dona i als meus fills que estava bé. Ho vaig dir a la meva mare i als meus germans. Ho vaig dir als meus amics. Però això del cervell preciós no va fer que cap d’ells es fes el fart de riure que sé que s’hauria fet el pare. L’enyoro, aquell borratxo malparit. La persona de qui sempre em sentiria més pròxim era l’home que més m’havia decebut.