DE SOBTE TENÍEM UNES GANES BOGES DE VIURE

El telèfon no para de sonar. M’apunto adreces noves, rebo noves cartes. I no em puc aturar perquè la veritat se’m fa insuportable cada vegada.

Tamara Stepànovna Umniàguina,
caporala major de la Guàrdia, auxiliar sanitària

Ai, preciosa meva…

M’he passat la nit recordant, fent memòria.

Vaig córrer a l’oficina de reclutament. Duia una faldilla de sarja i unes sabatetes de goma blanca, una mena de sandàlies amb fermall que eren l’última moda. Amb aquesta faldilla i aquestes sabatetes vaig demanar d’anar al front, i m’hi van enviar. Vaig pujar en un vehicle. Vaig arribar on hi havia la unitat. Era una divisió de fusellers, estacionada a prop de Minsk. Però em van preguntar què hi feia, allà. Que els homes passarien vergonya si entraven en combat nenes de disset anys. I coses per l’estil, que no trigarien a esclafar l’enemic i que me’n tornés amb la mama. Em vaig enfadar, és clar, perquè no em volien a la guerra. Què havia de fer? Vaig dirigir-me al cap de l’estat major. Amb ell hi havia el coronel que m’havia refusat. I vaig dir-li: «Camarada més superior, permeti’m que no obeeixi el camarada coronel. Com que tampoc no tornaré a casa, faré la retirada amb vosaltres. On he d’anar, si els alemanys ja són a la vora». Per això després tothom em deia «camarada més superior». Era el setè dia de guerra. Iniciàvem la retirada.

Els banys de sang no es van fer esperar. Hi havia molts ferits, però eren tan silenciosos, aguantaven tant, tenien tantes ganes de viure… Tots volien arribar vius al dia de la victòria. L’esperaven, el veien a tocar. Recordo que estava xopa de sang fins a… Les sabatetes se m’havien trencat i anava descalça. Sap què vaig veure? A Moguiliov bombardejaven l’estació de tren. Hi havia un comboi de criatures. Les van començar a tirar per les finestres dels vagons. Eren criatures petites, de tres o quatre anys. Allà mateix hi havia un bosc, les criatures van córrer cap allà. Llavors van arribar els tancs alemanys i van passar per sobre les criatures. No en va quedar res. Avui amb una imatge així qualsevol es tornaria boig. Però durant la guerra la gent ho aguantava, es tornaven bojos després de la guerra. Emmalaltien després. Durant la guerra, en canvi, les nafres d’estómac cicatritzaven. Dormies damunt la neu amb un capot prim i l’endemà no tenies ni mocs.

Més endavant la nostra unitat va ser encerclada. Tenia una pila de ferits i cap vehicle no volia aturar-se. Els alemanys ens estalonaven, de seguida tancarien el cercle. Llavors un tinent ferit em va donar la seva pistola: «Que saps disparar?». Com havia de saber-ne? Els havia vist disparar i prou. Però li vaig agafar la pistola i vaig anar a aturar un camió a la carretera. Va ser la primera vegada que vaig deixar anar paraulotes, com un home. Una pila immensa de paraulotes. Tots els camions passaven de llarg. El primer tret el vaig fer a l’aire. Sabia que no podíem carregar els ferits a coll. Que no ens els podríem endur. Ens demanaven: «Mateu-nos. No ens deixeu així». El segon tret… va travessar la caixa d’un camió. «Idiota! Aviam si aprens a disparar!». Van parar. Ens van ajudar a carregar els ferits.

Però el més terrible encara havia d’arribar. El més terrible va ser Stalingrad. Sap com era el camp de batalla? Doncs era una ciutat: carrers, edificis, soterranis… Provi de treure’n un ferit! Tenia tot el cos ple de blaus. I els pantalons ensangonats. Totalment. El brigada ens renyava. «Noies, no queden pantalons, no me’n demaneu!». Quan s’eixugaven, s’aguantaven drets. El midó no els aguantava tant com la sang. T’hi podies fer un tall. No tenien ni un sol tros que no estigués tacat. A la primavera ja no tenien res per donar-nos. Tot cremava. Al Volga, per exemple, hi cremava l’aigua i tot. No es va congelar ni a l’hivern, es cremava. Tot cremava. A Stalingrad no hi havia ni un pam de terra que no estigués esquitxat de sang humana. Russa i alemanya. I de benzina. I de greix. Allà vam entendre que ja no podíem retirar-nos més: o moria el país sencer, tot el poble rus, o vencíem. Això ho vam entendre tots en un moment donat. No ho vam dir, però ho vam entendre tots. Des del general fins al soldat.

Van arribar reforços. Nois joves i ben plantats. Abans del combat, te’ls miraves i ja sabies que els matarien. La gent nova em feia por. Em feia por guardar-ne un record, parlar-hi. Perquè just quan acabaven d’arribar ja no hi eren. Era cosa d’un parell o tres de dies… Te’ls miraves abans del combat… Això era el 1942, el moment més dur i més complicat. Una vegada, de tres-cents homes al cap del dia en quedàvem deu. Els pocs que quedàvem, quan tot s’encalmava, ens fèiem petons i ploràvem perquè encara érem vius. Érem com una família. Hi havia un lligam.

Una persona es mor davant dels teus ulls… i saps, veus que no hi pots fer res, que li queden pocs minuts. Li fas un petó, una carícia, li dius paraules tendres. Li dius adeu. Tampoc no pots fer-hi res més. Aquelles cares encara les tinc gravades. Encara veig aquells nois, a tots, a tots. Han passat els anys, i no sé per què no he pogut oblidar ningú, ni una sola cara. No he oblidat ningú, els recordo tots. Els veig a tots. Volíem fer-los tombes amb les nostres mans, però no sempre ho aconseguíem. Nosaltres marxàvem, ells es quedaven. De vegades li embenaves tot el cap i se’t moria sota les benes. I l’enterraven amb el cap embenat. Altres vegades, si es moria al camp de batalla, almenys mirava cap al cel. O bé mentre es moria, demanava: «Tanca’m els ulls, infermera, però amb compte». La ciutat i els edificis estaven destruïts, això és terrible, és clar, però quan es mor gent, homes joves… Et quedes sense alè, corres per salvar-los… Et sembla que no tens esma per córrer més de cinc minuts, que no tindràs prou forces, però corres igualment. Al març vam notar la primera aigua sota els peus. Les botes de feltre no anaven gaire bé, però me les vaig calçar i me’n vaig anar. Em vaig passar tot un dia arrossegant-m’hi. A la nit pesaven tant que no me les podia treure. Les vaig haver de tallar. I no em vaig posar malalta. T’ho pots creure, preciosa meva?

Quan es van acabar els combats a Stalingrad, ens van encarregar que evacuéssim els ferits més greus en barcasses cap a Kazan i Gorki. Ja era primavera, març o abril. Però no paràvem de trobar una gran quantitat de ferits: eren sota terra, en trinxeres, refugis i soterranis. N’hi havia tantíssims, que no li sé dir quants. Era un horror! Després de recollir els ferits del camp de batalla, ens pensàvem que no n’hi havia més. Que els havíem tret tots, que a Stalingrad no en quedaven. Però quan tot es va acabar i va resultar que n’hi havia tants, no ens ho podíem creure. No s’ho pot ni imaginar. Al vapor on anava jo n’hi havia que no tenien braços o cames, hi havia centenars tuberculosos. Els havíem de curar, convence’ls amb paraules dolces, confortar-los amb un somriure. Quan ens van enviar cap allà, ens van dir que així descansaríem dels combats, que era una mena d’agraïment, de recompensa. Però va resultar que encara era pitjor que l’infern de Stalingrad. Allà, al camp de batalla, arrossegaves algú, l’ajudaves, i allò et donava una certa seguretat: ja està, se l’han endut. Llavors anaves a buscar-ne un altre. Però al vaixell els tenies tota l’estona al davant. Al camp de batalla, volien viure, es delien per viure: «Infermera, vingui! Ràpid, infermera!». Però al vaixell no volien menjar, es volien morir. Es tiraven per la borda. Els havíem de vigilar. Protegir. Em vaig passar nits al costat d’un capità. Li faltaven tots dos braços i es volia suïcidar. Un dia no vaig advertir-ho a cap altra infermera, vaig sortir un moment, i es va tirar per la borda.

Els vam portar a Ussólie, a prop de Perm. Hi havia unes casetes noves de trinca, fetes per a ells. Una mena de campament. Els portàvem amb lliteres, no paraven de renegar. M’hauria pogut casar amb qualsevol home d’aquells. L’hauria dut a coll. Quan tornàvem amb el vapor, anava buit. Podíem descansar, però no dormíem. Allà ajagudes, vam començar a udolar. Cada dia ens assèiem per escriure’ls cartes. Vam distribuir-nos qui escrivia a qui. Tres o quatre cartes al dia.

I un petit detall. Després d’aquell viatge, vaig començar a protegir-me les cames i la cara durant els combats. Tenia unes cames boniques i em feia por que no me les desgraciessin. I la cara també em feia por. Només aquest detall…

Després de la guerra, vaig trigar molts anys a desenganxar-me de l’olor de sang. Em va perseguir molt de temps. Rentava la roba i sentia olor de sang, feia el dinar i també en sentia. Algú em va regalar una brusa vermella, que en aquella època costava de trobar, perquè no hi havia roba, i no me la vaig posar perquè era vermella. Ja no podia tolerar aquest color. No podia anar a comprar menjar. A la carnisseria. Sobretot a l’estiu. I la carn de pollastre, és que s’hi assembla molt… És igual de blanca que la carn humana. Hi anava el meu marit, a comprar. A l’estiu no podia quedar-me a la ciutat de cap manera. Sempre feia per marxar a alguna banda. Quan arribava l’estiu, em feia l’efecte que havia de començar la guerra. Quan el sol ho escalfava tot, els arbres, les cases, l’asfalt… tot plegat feia aquella olor, tot feia olor de sang. Mengés el que mengés, begués el que begués, no em podia treure aquella olor de sobre. Fins i tot en uns llençols blancs i nets hi sento olor de sang.

Els dies de maig de 1945, recordo que ens vam fer moltes fotos. Érem molt felices. El dia 9 de maig tothom cridava: «Victòria! Victòria!». Els soldats corrien per la gespa, ballaven a cop de taló. Ai-da-ia-ia-ia…

Disparaven a l’aire. Tothom disparava l’arma que tenia.

—Pareu de disparar ara mateix! —ens ordenava el comandament.

—Però si igualment aquesta munició sobra. Per què ha de servir? —no ho enteníem.

Parlés qui parlés, jo només sentia una paraula: «Victòria!». De sobte teníem unes ganes boges de viure! Quina vida tan bonica que començàvem! Em vaig posar totes les condecoracions i vaig demanar que em fessin fotos. Volia sortir-hi envoltada de flors, no sé per què. Em van fer una foto en una mena de jardinera.

El 7 de juny va ser un dia feliç, em vaig casar. La unitat ens va organitzar una festassa. Feia temps que ens coneixíem, amb el meu marit: era capità, comandava una companyia. Ens havíem promès que, si sobrevivíem, ens casaríem després de la guerra. Ens van donar un mes de permís.

Vam anar a Kíneixma, a la regió d’Ivànovo, a cals seus pares. Jo hi anava com una heroïna, mai no m’hauria imaginat que es pogués rebre una noia del front d’aquella manera. Havíem passat tantes coses, havíem salvat tants fills de mares, tants marits de dones i, de sobte… Vaig conèixer l’insult, vaig sentir paraules ofensives. Fons llavors no havia sentit res més que «infermera bonica» o «infermereta meva». I no era com qualsevol altra, era bonica. M’havien donat un uniforme nou.

Al vespre vam seure a fer un te, la sogra es va endur el seu fill a la cuina, plorava: «Però amb qui t’has casat? Amb una noia del front… Tens dues germanes petites. Qui s’hi voldrà casar, ara?». Quan me’n recordo, encara tinc ganes de plorar. Imagini-s’ho: havia portat un disc que m’agradava molt. Hi havia una cançó que deia: «Tu també tens dret a portar sabatetes d’última moda…».^[53] Parlava d’una noia del front. El vaig posar i la germana gran del meu marit el va agafar i el va trencar davant dels meus ulls, dient que jo no tenia dret a res. Em van destrossar totes les fotografies del front. Ai, preciosa meva, no tinc paraules per tot això. No en tinc…

En aquell temps, l’alimentació funcionava amb cartilles. El meu marit i jo vam agafar les cartilles i vam anar a bescanviar-les. Vam arribar, era un magatzem especial, i ens vam posar a fer cua. Quan em va tocar, de sobte l’home que hi havia rere el taulell va saltar a l’altra banda, i va començar a abraçar-me i fer-me petons. Cridava: «Nois, nois! L’he trobada! L’he reconeguda! Quines ganes que tenia de veure-la, de retrobar-la! Nois, és ella la que em va salvar!». El meu marit era allà. Era un ferit que vaig treure de sota els projectils durant un bombardeig. Ell em recordava, però i jo? Com he de recordar-los tots, tants que n’hi va haver! Un altre dia, a l’estació, un mutilat em va conèixer: «Infermera! Pensava agenollar-me davant seu si la trobava», va dir plorant. Li faltava una cama…

Ja n’havíem tingut prou, les noies del front. I després de la guerra encara vam tenir-ne una altra. Terrible, també. Els homes ens van abandonar. No ens van protegir. Al front, la cosa era molt diferent. Si t’arrossegaves i volava una bala o un projectil, els nois et vigilaven. «A terra, infermera!», cridava algú, i se’t tirava al damunt, et cobria. I la bala era per a ell… Acabava mort o ferit. Em van salvar tres cops així.

De Kíneixma vam tornar amb la nostra unitat. En arribar, vam saber que la unitat no es desmobilitzava, que ens tocava desminar els camps. Feia falta terra per als kolkhozos. La guerra s’havia acabat per a tothom, però per als sapadors continuava. Les mares ja sabien que havíem vençut… L’herba ja s’havia fet alta, però hi havia mines i bombes pertot arreu. La gent necessitava terra, ens havíem d’afanyar. I cada dia se’ns morien camarades. Acabada la guerra, cada dia tocava enterrar algú. Vam deixar-hi molta gent en aquells camps. Molta. Ja havíem entregat la terra al kolkhoz, passava un tractor i ensopegava amb una mina amagada, perquè n’hi havia fins i tot d’antitancs, i el tractor i el tractorista esclataven. Tampoc no en teníem gaires, de tractors. I d’homes, tampoc no en quedaven gaires. Veure aquelles llàgrimes als pobles després de la guerra era… Les dones bramaven, les criatures també. Recordo un soldat, a prop de Stàraia Russa, ara no sé com es deia el poblet, però el soldat era d’allà. Doncs va anar a desminar el seu kolkhoz, el seu camp, i hi va morir. El poble el va enterrar. Havia lluitat els quatre anys de guerra i després de la guerra havia anat a morir a la seva terra, al seu camp.

Quan començo a explicar coses, m’agafa de tot. Parlo i sento que les entranyes se’m tornen com de gelatina, que tota jo tremolo. Ho torno a veure tot, a imaginar-m’ho: els morts ajaguts a terra amb les boques obertes, cridant alguna cosa que no van acabar de dir, esbudellats. Vaig veure més morts que troncs. Que esgarrifós! Que esgarrifós que és el combat cos a cos, quan un home n’envesteix un altre amb la baioneta. Amb la baioneta calada. Comences a quequejar, durant dies no ets capaç de dir les paraules que toca. Perds la parla. Vol dir que ho pot entendre algú que no hi hagi estat? Com es pot explicar? Amb quina cara? Au, contesta’m, amb quina cara ho he de rememorar? N’hi ha que en són capaces, però jo… no puc. Ploro. Però és necessari, s’ha d’explicar perquè quedi. Perquè se sàpiga. El nostre crit s’ha de conservar en algun lloc del món. El nostre gemec.

Sempre espero la nostra festa. El Dia de la Victòria. L’espero i el temo. Acumulo roba durant setmanes, perquè n’hi hagi molta, i em passo el dia fent bugada. He d’estar ocupada, distreure’m d’alguna manera. Quan ens trobem, no tenim mai prou mocadors. Vet aquí què són les nostres trobades de veteranes. Un mar de llàgrimes… No m’agraden les joguines de guerra, per a nens. Els tancs, les metralladores… a qui se li ha acudit, això? Em remou l’ànima. Mai no he comprat ni he regalat joguines de guerra. Ni als meus nens ni a cap altre. Una vegada, algú va portar a casa un avionet de guerra i una metralladora de plàstic. Al mateix moment ho vaig llençar a les escombraries. A l’instant! Perquè la vida humana és un regal. Un regal enorme! Les persones no som mestresses d’aquest regal.

Sap què ens pensàvem tots durant la guerra? Teníem un somni: «Hem de sobreviure, nois… Que feliç que serà la gent després de la guerra! Quanta felicitat, quina vida més bonica que tindrem. La gent que ha passat tot això tindrà compassió pels altres. Els estimarà. Seran d’una altra manera». No ho dubtàvem gens, això. Gens ni mica.

Preciosa meva… la gent continua odiant-se. Es tornen a matar. Això és el que em costa més d’entendre. Qui són? Nosaltres… som nosaltres.

A Stalingrad, arrossegava dos ferits. Primer un, el deixava, després l’altre. Els anava arrossegant així, perquè estaven mal ferits i no els podia abandonar. Tots dos, per dir-ho ràpid, tenien les cames destrossades molt amunt i perdien molta sang. Cada minut comptava. Cada minut. Quan m’havia allunyat prou del combat i ja no hi havia tant de fum, de sobte vaig descobrir que arrossegava un tanquer dels nostres i un alemany. Vaig quedar horroritzada: els alemanys mataven els nostres i jo en salvava un. Em va agafar pànic. Enmig del fum, no m’hi havia fixat. Havia vist un home que es moria, que cridava… Aaah… Estaven tots dos cremats, negres. Tots dos igual. Però llavors ho vaig distingir: el medalló estranger, el rellotge estranger, tot era estranger. I aquell maleït uniforme. I què havia de fer? Arrossegava el nostre ferit i pensava: «He de tornar a buscar l’alemany o no?». Sabia que si el deixava, es moriria al cap de poc. De l’hemorràgia. I el vaig anar a buscar. Vaig continuar arrossegant-los tots dos.

Stalingrad va ser això. Els combats més terribles. Els més terribles de tots. Preciosa meva… No es pot tenir un cor per a l’odi i un altre per a l’amor. Les persones només tenim un cor, i jo sempre he pensat com podia salvar el meu.

Després de la guerra, durant molt de temps vaig tenir por del cel. Fins i tot d’aixecar la vista cap al cel. També em feia por veure la terra llaurada. I això que els corbs ja s’hi passejaven tranquil·lament. Els ocells de seguida van oblidar la guerra…

1978-2004