ENCARA ARA RECORDO AQUELLS ULLS…

La cerca continua… però aquest cop no he d’anar gaire lluny.

El meu carrer de Minsk porta el nom d’un heroi de la Unió Soviètica,^[38] Vassili Zakhàrovitx Korj, que va participar a la Guerra Civil russa, va combatre a la guerra d’Espanya i va ser comandant de brigada durant la Segona Guerra Mundial. A Bielorússia, tothom ha llegit algun llibre sobre ell, encara que fos a l’escola, o n’ha vist alguna pel·lícula. És tota una llegenda bielorussa. N’he escrit el nom centenars de vegades en sobres i fulls de telegrama, i mai no l’he tingut per una persona real. El mite ja fa temps que va substituir algú que va viure fa temps. N’ha esdevingut un doble. Aquest cop, però, camino pel meu carrer amb un sentiment nou: després d’un viatge de mitja hora fins a l’altra punta de la ciutat, he de veure les seves filles, totes dues van ser al front, i la seva dona. La llegenda ha de prendre vida davant dels meus ulls i convertir-se en una vida humana, baixar a la terra. El que és gros ha de tornar-se petit. Per més que m’agradi admirar el cel o el mar, igualment em continua fascinant més un gra de sorra al microscopi. El món en una gota. Aquella vida gran i increïble que hi descobreixo. Com es pot dir que el petit és petit i el gros és gros, quan l’un i l’altre són tan infinits? Ja fa temps que no els distingeixo. Per a mi, una persona és molt. Dins seu hi és tot, t’hi pots perdre.

Trobo l’adreça que busco, torna a ser un edifici gegant i mal fet. Vaig al tercer portal; a l’ascensor, pico el botó del sisè pis.

M’obre la porta la germana petita, la Zinaïda Vassílievna. Té les mateixes celles amples i fosques i la mirada oberta i obstinada que té el seu pare a les fotos.

—Som totes aquí. Ma germana Ólia ha vingut de Moscou aquest matí. Viu allà. És professora a la Universitat Patrice Lumumba. I la mare també és aquí. O sigui, que gràcies a vostè, ens hem reunit.

Totes dues germanes, l’Olga Vassílievna Korj i la Zinaïda Vassílievna Korj van fer d’auxiliars sanitàries en esquadrons de cavalleria. Van seure de costat, de cara a la seva mare, la Feodóssia Alekséievna. Va ser ella qui va engegar:

—Tot estava en flames. Ens van dir que havíem d’evacuar. Vam fer un llarg camí. Vam arribar fins a la regió de Stalingrad. Les dones i les criatures es dirigien a la rereguarda, mentre que els homes en marxaven. Conductors de segadora, de tractor, tots se n’anaven. Camions plens. En recordo un que es va posar dret i cridava: «Mares, germanes! Aneu cap a la rereguarda i feu la collita, així podrem vèncer l’enemic!». I tots es van treure els barrets i ens miraven. Nosaltres tot el que havíem pogut endur-nos eren les criatures. Les teníem agafades. Algunes a coll, d’altres a la mà. I ell demanava: «Mares, germanes! Aneu cap a la rereguarda i feu la collita…».

Mentre va durar la conversa no va tornar a pronunciar ni una paraula. Les filles de tant en tant li acariciaven les mans, per tranquil·litzar-la.

Zinaïda Vassílievna:

Vivíem a Pinsk. Jo tenia catorze anys i mig, l’Ólia en tenia setze i el meu germa Liónia tretze. Justament aquells dies havíem enviat l’Ólia a un balneari infantil i el pare volia anar-se’n amb nosaltres al poble. A veure la seva família… Però aquella nit no la va passar a casa. Treballava al comitè regional del Partit, li van trucar de nit i no va tornar a casa fins l’endemà al matí. Va entrar corrents a la cuina, va picar alguna cosa i va dir:

—Nens, ha començat la guerra. Quedeu-vos aquí. Espereu-me.

Vam marxar aquella nit. El record d’Espanya que mon pare s’estimava més era una escopeta de caça molt decorada, amb cartutxera. Era un reconeixement al valor. Va llançar-la a mon germà:

—Ara ets el gran, ets l’home, has de cuidar ta mare i tes germanes.

Vam conservar l’escopeta tota la guerra. Totes les coses de valor les vam acabar venent o canviant per menjar, però l’escopeta vam conservar-la. No ens en podíem separar. Era el record que teníem del pare. Quan érem al cotxe ens va tirar a sobre una pellissa molt grossa, la peça de més abric que tenia.

A l’estació, vam pujar a un tren; però quan arribàvem a Gómel, hi va haver una pluja de projectils. Vam sentir una ordre: «Fora dels vagons, amagueu-vos entre els arbustos!». Quan el foc va parar… primer es va fer un silenci, però després hi va haver crits i corredisses. Ma mare i mon germà petit van ser a temps de saltar dins d’un vagó, però jo em vaig quedar allà. Estava molt espantada. Molt! Mai no m’havia quedat sola. I ara estava sola. Em sembla que durant un temps vaig perdre la parla i tot. Em vaig quedar muda. Em preguntaven coses, però jo no deia res. Després em vaig enganxar a una dona que era metgessa, l’ajudava a embenar ferits. Li deien camarada capitana. I vaig marxar amb la seva unitat sanitària. Em cuidaven, m’alimentaven, però no van trigar a adonar-se’n:

—Quants anys tens?

Vaig veure que si deia la veritat m’enviarien a un orfenat. Això ho vaig pensar de seguida. I jo no volia perdre tota aquella gent tan forta. Volia lluitar com ells. Ens havien inculcat, i mon pare també ho deia, que faríem la guerra fora de la nostra terra, que tot allò era temporal, que acabaríem guanyant la guerra. I com havia de passar tot això sense mi? Aquests pensaments tenia jo de petita. Vaig contestar que tenia setze anys i se’m van quedar. Em van enviar a fer uns cursets. Vaig passar-me quatre mesos estudiant. Estudiava i alhora cuidava els ferits. M’acostumava a la guerra. M’hi havia d’acostumar, és clar. No estudiava en una acadèmia, sinó allà mateix, amb el batalló mèdic. Ens retiràvem, ens endúiem els ferits.

No anàvem per les carreteres perquè les bombardejaven, les metrallaven. Anàvem per pantans i marges. A la desbandada. Diverses unitats. Si ens concentràvem en alguna banda, volia dir que hi havia un combat. Vam caminar i caminar, sense parar. Camps a través. I quina collita que hi havia! Trepitjàvem el sègol. Però és que aquell any la collita era extraordinària, els cereals eren més alts que mai. L’herba verda, el sol ben alt, i morts per allà terra, sang… Persones i animals morts. Arbres socarrats. Estacions de tren destruïdes. Gent socarrimada penjant de vagons negres. Vam caminar d’aquesta manera fins a Rostov. Allà em van ferir en un bombardeig. Quan vaig recobrar els sentits era en un tren. Vaig sentir un soldat ucraïnès més gran que n’escridassava un de jove: «La teva dona no va plorar tant com tu, mentre paria». I quan va veure que obria els ulls, em va dir: «Tu crida, bonica, crida, et trobaràs millor. Tu pots cridar». Vaig recordar ma mare i em vaig posar a plorar…

En sortir de l’hospital tenia un temps de descans i vaig provar de trobar ma mare. I ma mare també em buscava, i ma germana Ólia ens buscava. Un miracle! Ens vam trobar a través d’uns coneguts de Moscou. Vam escriure totes tres a la mateixa adreça, així ens vam trobar. Un miracle! Ma mare vivia en un kolkhoz a prop de Stalingrad. Me n’hi vaig anar.

Això era a final de 1941.

Com vivien, allà? Doncs mon germà treballava amb un tractor, encara era un nen, tenia tretze anys. Al principi feia d’enganxador, però quan es van endur tots els tractoristes cap al front, ell va començar a conduir-ne. Treballava dia i nit. Ma mare seguia el tractor o s’asseia al seu costat, tenia por que s’adormís i caigués. Dormien a terra en una casa. No es treien la roba perquè no tenien res per tapar-se. Feien aquesta vida… L’Ólia no va trigar a arribar. Li van donar feina de comptable. Però ella escrivia a l’oficina de reclutament, volia anar al front, i sempre li deien que no. Llavors vam decidir —perquè jo ja era tota una veterana— que marxaríem juntes cap a Stalingrad i que ja hi trobaríem alguna unitat. A la mare la vam deixar tranquil·la, la vam enganyar, li vam dir que ens n’anàvem a la regió del Kuban, a les terres fèrtils, mon pare hi tenia uns coneguts.

Jo tenia un capot vell, una guerrera i dos parells de pantalons. Vaig donar-ne uns a l’Ólia, que no tenia res de res. De botes només en teníem un parell per a totes dues, també. Amb llana d’ovella, la mare ens va fer una cosa que no eren ben bé mitjons, eren com una mena de sabatilles, però escalfaven. Vam fer seixanta quilòmetres a peu fins a Stalingrad. Una es posava les botes, l’altra les sabatilles de la mare, i després ens les canviàvem. Vam fer el camí en plena fredorada, era el mes de febrer. Estàvem glaçades, afamades. Què ens havia preparat la mare per al camí? Una gelatina d’un brou d’ossos i unes quantes galetes. I estàvem tan afamades… Si ens adormíem i teníem somnis, només hi vèiem menjar. Jo somiava que em queien a sobre tot de pans de fogassa.

Vam arribar fins a Stalingrad, però ningú no ens feia cas. No ens volien ni escoltar. Llavors vam decidir anar fins al Kuban, on la mare es pensava que ens havia enviat, a l’adreça que teníem del pare. Vam pujar a un tren de mercaderies. Em posava el capot i seia i mentrestant l’Ólia s’amagava a sota el banc. Després ens canviàvem, ella es posava el capot i jo em ficava sota el banc. Ella seia. No tocaven els militars. Tampoc no teníem diners.

Vam arribar a la regió del Kuban. Va ser un miracle. Vam trobar els coneguts. I vam saber que s’estava organitzant un cos de voluntaris cosacs. Va ser el 4t cos de cavalleria cosaca, que després va passar a ser de la Guàrdia. Estava integrat únicament per voluntaris. Hi havia gent de totes les edats: cosacs que havien estat a les ordres de Budionni i Voroixílov,^[39] i gent més jove. Ens van agafar. Encara ara no sé per què. Potser perquè ho vam demanar moltes vegades. I perquè no teníem cap altre lloc on anar. Ens van allistar al mateix esquadró. Ens van donar un uniforme i un cavall a cadascuna. Tothom havia d’alimentar, abeurar i cuidar el seu cavall. Encara bo que de petita a casa teníem un cavall i hi estava acostumada, m’agradava. Quan me’l van donar, vaig muntar-lo sense cap por. No em sortia tot a la primera, però no estava espantada. Tenia un cavall petit, la cua li tocava a terra, però era ràpid i obedient, i vaig aprendre a muntar-lo prou de pressa. Me’n vantava i tot. Més endavant vaig acabar muntant cavalls hongaresos i romanesos. I vaig arribar a estimar tant els cavalls, a saber-ne tantes coses, que ara no puc passar pel costat d’un cavall i quedar-me com si res. M’hi he d’abraçar. Dormíem sota els cavalls, que sempre bellugaven una mica les potes. Però els cavalls no trepitgen mai una persona, mai no passen per damunt d’un mort i, si hi ha un ferit, mai no marxen ni l’abandonen. Són animals molt intel·ligents. Per a un soldat de cavalleria, el cavall és un amic. Un amic fidel.

El meu bateig en combat va ser quan el nostre cos va ajudar a repel·lir els tancs al poble cosac de Kusxóvskaia. Després de la batalla de Kusxóvskaia, el famós atac de cavalleria dels cosacs del Kuban, el nostre cos va passar a ser un cos de la Guàrdia. El combat va ser terrible. I per a l’Ólia i per a mi encara més, perquè encara teníem molta por. Jo, per més que em pensava que ja havia entrat en combat i que sabia de què anava… la veritat… quan els genets van sortir com una allau amb les capes al vent, els sabres desembeinats i els cavalls bleixant… És que un cavall al galop té tantíssima força… Doncs quan tota aquesta allau va sortir contra els tancs, contra l’artilleria, tot plegat semblava un somni del més enllà. No semblava real. I de nazis n’hi havia una pila, més que dels nostres, anaven amb les metralladores a l’espatlla, caminaven al costat dels tancs, però no ho van aguantar, sap què vull dir?, no van poder aguantar aquella allau. Van llençar les metralladores. Van deixar les armes i van fugir. Quina imatge…

L’Olga Vassílievna, sobre la mateixa batalla:

Jo embenava els ferits. Tenia un nazi al costat, em pensava que era mort i no hi parava gaire atenció, però estava ferit… i em volia matar. Ho vaig notar, va ser com si algú em clavés una empenta, i em vaig tombar de cara a ell. Vaig ser a temps de donar-li un cop de peu a la metralladora. No el vaig matar, però tampoc no li vaig fer cures, me’n vaig anar. Tenia una ferida a la panxa.

La Zinaïda Vassílievna continua:

Doncs jo portava un ferit i de sobte veig dos alemanys que surten d’una tanqueta. La tanqueta havia rebut un impacte, i ells havien tingut temps de saltar. Va ser cosa d’un segon! Si no hagués corregut a disparar una ràfega, ens haurien metrallat al ferit i a mi. Va ser tot molt sobtat. Després del combat, vaig acostar-m’hi. Jeien amb els ulls oberts. Encara ara recordo aquells ulls. Un era un alemany jove, molt ben plantat… Em va saber greu igualment, encara que fos un nazi… Aquell sentiment no em va abandonar durant molt de temps. No volia matar, sap què vull dir? Tenia l’ànima plena d’odi: per què han atacat la nostra terra? Però quan ets tu que has de matar, fa por. No es pot dir de cap altra manera: fa molta por. Quan ho has de fer tu…

El combat es va acabar. Els esquadrons cosacs ja abandonaven les posicions, i l’Ólia no hi era. Jo els seguia, anava l’última, no parava de mirar enrere. Ja era de nit. I l’Ólia no hi era. Em va arribar que ella i uns quants més s’havien quedat per recollir els ferits. No podia fer res més que esperar-la. Em ressagava del meu esquadró, m’esperava una mica, després els tornava a atrapar. Plorava: de debò que havia perdut la germana en el primer combat? On era? Què li havia passat? Potser s’estava morint i em cridava…

L’Ólia… també plorava a raig fet… em va trobar a mitja nit. Tots els cosacs es van posar a plorar quan van veure com ens retrobàvem. Una penjada al coll de l’altra, no ens podíem desenganxar. I llavors vam comprendre que no podíem estar juntes, que no ho suportaríem. Que valia més que ens separéssim. El cor no ho aguantaria si una queia abatuda als ulls de l’altra. Vam decidir que jo havia de demanar que em transferissin a un altre esquadró. Però com podíem separar-nos? Com?

Doncs en endavant vam fer la guerra per separat, primer en esquadrons diferents, després fins i tot en divisions diferents. Si es donava el cas, ens saludàvem i prou, només per saber que estàvem vives. La mort ens vigilava a cada passa. Ens esperava. Recordo que érem al peu de l’Ararat, acampats en una zona arenosa. Els alemanys havien pres el mont Ararat. Era Nadal i ho celebraven. Van seleccionar un esquadró dels nostres i una bateria de quaranta mil·límetres. Cap a les cinc ens vam posar en marxa i vam caminar tota la nit. A l’alba vam trobar-nos amb els exploradors, que havien sortit abans.

El poble era al peu de la muntanya, semblava que quedés dins d’una tassa. Els alemanys no s’havien imaginat que podríem travessar tota aquella sorra i hi havien deixat poques defenses. Vam superar la rereguarda molt silenciosament. Vam baixar per la muntanya, vam capturar els sentinelles i vam entrar al poble a tota velocitat. Els alemanys van aparèixer totalment despullats, només duien les metralladores a les mans. Tenien arbres de Nadal, estaven tots borratxos. A cada pati hi havia un mínim de dos o tres trancs. Tanquetes, vehicles cuirassats… Tota la maquinària. Ho vam fer volar tot allà mateix. El tiroteig, el terrabastall i el pànic eren tan grans… Corria tothom amunt i avall. En aquella situació, tothom tenia por de disparar als seus. Estava tot en flames. Els arbres de Nadal també cremaven.

Jo tenia vuit ferits. Els vaig pujar muntanya amunt. Però resulta que havíem comès un error: no havíem tallat les comunicacions. I l’artilleria alemanya ens va atacar amb foc de morter i de llarg abast. Vaig carregar de seguida els ferits en un transport sanitari i van marxar. I, davant dels meus ulls, un projectil va caure sobre el carro i ho va fer tot a miques. Quan ho vaig poder mirar, només hi havia un home amb vida. Llavors els alemanys ja pujaven la muntanya. El ferit em demanava: «Deixa’m, infermera, deixa’m, que em moro». Tenia la panxa esventrada… vull dir, els budells a fora… tot això. Ell mateix els va recollir i se’ls va tornar a ficar a dintre.

Em pensava que el cavall estava cobert de la sang d’aquest ferit, però me’l vaig mirar i també tenia una ferida al costat. Vaig gastar un paquet sencer de benes. Vaig treure uns quants terrossos de sucre que em quedaven i els hi vaig donar. Llavors ja disparaven de totes bandes, era impossible saber on eren els alemanys i on eren els nostres. Vaig fer uns deu metres i vaig topar-me amb més ferits. Vaig pensar que havia de trobar un carro i carregar-los tots. Vaig continuar i vaig veure una baixada que acabava amb tres camins: un cap aquí, un cap allà i un que anava recte. Estava desconcertada. Cap a on havia d’anar? Aguantava les regnes amb força. El cavall anava on el dirigia jo. Però llavors, no sé ben bé si per intuïció o perquè havia sentit en alguna banda que els cavalls ensumen el camí, abans d’arribar al trencall vaig afluixar les regnes i el cavall va agafar una direcció totalment oposada a la que hauria agafat jo. Va continuar fent camí.

Jo ja no tenia forces, m’era igual cap a on anés. El que hagués de passar, passaria. Va continuar, cada vegada més animat, fent cops de cap, vaig tornar a alçar les regnes, les agafava. Vaig inclinar-me i li vaig prémer la ferida. Cada vegada anava més animat, llavors: hi-hi-hi, un renill, havia sentit alguna cosa. Vaig témer que no fossin alemanys. Vaig decidir que deixaria anar el cavall, però llavors vaig veure un rastre recent: havien passat cavalls i un carro amb metralladora, no menys de cinquanta homes. Dos o tres-cents metres més endavant, el cavall va topar amb un carro. Estava ple de ferits. Llavors vaig veure el que quedava del nostre esquadró.

Però ja venien reforços, carros, metralladores. Teníem l’ordre de recollir tothom. Sota foc de bales i projectils, vam recollir els nostres, fins a l’últim home: els ferits i els morts. Jo també anava al carro. Hi eren tots, el de la ferida al ventre també, els vaig treure tots d’allà. Només hi van quedar els cavalls, morts a trets. Ja era clar del tot. En marxar, vèiem una cavallada sencera ajaguda a terra. Cavalls forts i bonics. El vent els feia volar la crinera.

La paret de l’habitació gran, que és on som, està plena d’ampliacions de fotografies de les germanes al front i abans de la guerra. N’hi ha una de quan encara anaven a escola, amb gorres i flors. És de dues setmanes abans que esclatés la guerra. Són cares de criatures normals i corrents, rialleres, lleugerament amansides per la gravetat del moment i el desig de semblar adultes. En una altra ja porten les jaquetes txerquesses dels cosacs i els capots de feltre de la cavalleria. Es van fer la foto el 1942. Entre les imatges hi ha un any de diferència, però les cares són unes altres, les persones són unes altres. Hi ha una foto que la Zinaïda Vassílievna va enviar a la mare des del front: a la camisa hi duu la primera Medalla al Valor. En una altra hi surten totes dues el Dia de la Victòria. Miro de retenir l’evolució de les cares: d’uns trets suaus de criatura a una mirada dona plena de seguretat, fins amb una certa duresa, severitat. Es fa difícil creure que aquest canvi tingués lloc en pocs mesos i anys. El temps normal fa aquesta feina d’una manera molt més lenta i imperceptible. La cara d’una persona triga molt a modelar-se. L’ànima s’hi dibuixa a poc a poc.

La guerra, en canvi, va canviar de pressa la imatge de la gent. En va pintar els retrats.

Olga Vassílievna:

Havíem ocupat un poble gran, d’unes tres-centes cases. Hi havia quedat un hospital alemany. A l’edifici de la clínica local. El primer que vaig veure va ser que al pati hi havien excavat un sot molt gran, on hi havia una part dels malalts executats. Devien pensar que nosaltres faríem allò mateix. Que actuaríem com actuaven ells amb els nostres ferits. Només havien deixat els malalts d’un pavelló. No hi havien arribat o no havien tingut temps o, potser, els havien abandonat perquè a tots els faltaven cames.

Quan vam entrar en aquell pavelló, ens van mirar amb odi: es pensaven que érem allà per matar-los. El traductor els va dir que nosaltres no matàvem els ferits, sinó que els curàvem. Llavors n’hi va haver un que es va posar a fer exigències i tot: deia que ja feia tres dies que no menjaven i que no els canviaven les benes. M’ho vaig mirar i, realment, era un horror. Feia temps que no els visitava un metge. Les ferides els començaven a supurar, tenien les benes enganxades al cos.

—I li van fer llàstima?

No puc dir que allò que experimentava llavors fos llàstima, perquè la llàstima no deixa de ser compassió. I això no ho vaig experimentar. Era una altra cosa… Vam tenir un episodi en què un soldat pegava un presoner. Em va semblar tan intolerable que hi vaig intervenir, tot i que em feia càrrec que era un crit de la seva ànima… Ell em coneixia, era més gran que jo, és clar, i es va posar a renegar. Però no li va pegar més. I em va deixar anar una tirallonga d’insults: «Que te n’has oblidat, càgon la puta? Te n’has oblidat, collons?». Jo no m’havia oblidat de res, recordava aquelles botes. Aquell cop que els alemanys havien plantat davant de les trinxeres una filera de botes amb les cames tallades. Era hivern. S’aguantaven dretes com claus. Aquelles botes… va ser tot el que vam veure dels nostres camarades, tot el que en quedava.

Recordo uns mariners que ens venien a ajudar. Molts d’ells van trepitjar mines. Havíem entrat en un gran camp de mines. Aquells mariners es van quedar molt temps allà terra. Sota el sol. Els cadàvers es van inflar i, amb les samarretes de ratlles que duien, semblaven síndries. Unes síndries enormes en un camp enorme. Gegants.

No ho havia oblidat, no havia oblidat res. Però no podia pegar un presoner, encara que només fos perquè estava indefens. Això era una cosa que decidia cadascú per ell mateix, i era important.

Zinaïda Vassílievna:

Un combat a Budapest. Era hivern. Arrossego un sergent ferit, cap d’un escamot de metrallers. Porto pantalons, una jaqueta de buata i un barret amb orelleres. De sobte veig una neu molt negra, carbonitzada. Entenc que és un esvoranc fondo, just el que necessito. Hi baixo i m’adono que hi ha algú amb vida, puc notar-ho, fa grinyolar ferro… Em giro i veig un oficial alemany ferit. Ferit a la cama. Ajagut a terra, m’apunta amb la metralladora. A mi em surten els cabells de sota el barret, porto encreuada la bossa sanitària amb una creu roja estampada. En girar-me, em veu la cara, s’adona que soc una dona i fa: «Ha, ha, ha!». De cop es relaxa i deixa anar la metralladora. Tant li fa tot.

I ja ens tens a tots tres a l’esvoranc, un ferit dels nostres, jo i l’alemany aquest. És un esvoranc petit, els peus se’ns toquen. Vaig tota ensangonada, la sang se’ns barreja. L’alemany té uns ulls enormes i em mira amb aquells ulls. Jo què he de fer? Maleït nazi! Havia deixat anar la metralladora al mateix moment, sap què vull dir? Quina escena… El nostre ferit no entén què passa, prova de treure la pistola, estira els braços, vol escanyar l’alemany. I l’altre em mira… Encara ara recordo aquells ulls… Mentre embeno el nostre, l’altre jeu en un toll de sang, es dessagna, té una cama totalment destrossada. No trigarà a morir-se. Això ho veig molt clar. I, sense acabar d’embenar el nostre ferit, estripo la roba de l’alemany, l’embeno i li faig un torniquet. Després torno amb l’altre. L’alemany diu: «Gut, gut», només repeteix aquesta paraula. El nostre ferit, m’escridassa abans de perdre els sentits… m’amenaça. Jo li faig carícies i el tranquil·litzo. Arriba l’ambulància, els arrossego tots dos i els carrego. L’alemany també. Sap què vull dir?

Olga Vassílievna:

Quan els homes veien una dona a primera línia, els hi canviava la cara. Fins i tot el so d’una veu de dona els transformava. Una nit vaig seure al costat del refugi i em vaig posar a cantar fluixet. Em pensava que tothom dormia, que no em sentia ningú. Però l’endemà al matí el comandament em va dir: «No dormíem. Com enyoràvem sentir una veu de dona…».

Un dia embenava un tanquer en ple combat, amb tot el terrabastall. Em va preguntar: «Com es diu, noia?», i em va fer un compliment i tot. Se’m feia tan estrany pronunciar el meu nom enmig d’aquell desgavell, d’aquell horror. M’esforçava a anar sempre arreglada i fer goig. I tot sovint em deien: «Ai, Senyor, com pot ser que torni tan neta d’un combat?». Tenia molta por de semblar lletja si quedava morta per allà terra. Havia vist moltes noies mortes… al fang, a l’aigua… En fi, com l’hi diria… que no em volia morir d’aquella manera. Algun cop, quan m’amagava d’un bombardeig, no pensava tant que no em matessin, sinó que em tapava la cara. Amb les mans. Em sembla que totes les nostres noies pensaven en això. I els homes se’n reien, els hi semblava divertit. Deien que no pensàvem en la mort, sinó en ves a saber quina ximpleria. En bajanades de dones.

Zinaïda Vassílievna:

La mort no es pot domesticar. No… no t’hi pots acostumar. Fugíem dels alemanys cap a les muntanyes. Quedaven cinc ferits greus amb febre tifoide. Tots tenien ferides mortals a l’estómac, un o dos dies i es moririen. Tampoc no ens els podíem endur, perquè no els podíem carregar amb res. Ens van deixar amb ells a mi i a l’altra auxiliar sanitària després de prometre’ns: «Tornarem d’aquí a dos dies i us recollirem». Van venir-nos a buscar al cap de tres dies. Vam passar-nos tres dies sencers amb aquells ferits. Estaven conscients, eren homes forts. No es volien morir… I nosaltres només teníem una mena de pólvores, res més. Tota l’estona volien beure, però no els estava permès. Uns se’n feien el càrrec, però els altres renegaven. Una pila de renecs. Un ens va tirar una tassa, un altre, una sabata… Van ser els tres dies més terribles de la meva vida. Es morien davant dels nostres ulls, un darrere l’altre, i nosaltres només ens ho miràvem.

La primera condecoració va ser una Medalla al Valor. Però no la vaig anar a recollir. Estava ofesa. Va ser ridícul, mare meva! Sap com va anar? A una amiga li van concedir la Medalla pel Servei de Combat, mentre que a mi em van concedir la Medalla al Valor. Però és que ella només havia estat en un combat, mentre que jo ja havia participat a la batalla de Kusxóvskaia i en altres operacions. I em vaig ofendre: a ella per un combat ja li concedien pel «servei de combat», mentre que a mi me la donaven «pel valor» i prou, com si hi hagués tret el cap només una vegada. Va arribar el comandament i es va posar a riure quan va saber què passava. Em va explicar que la Medalla al Valor era la més important, que gairebé era un orde.

A prop de Makéievka, al Donbass, em van ferir al maluc. Em va penetrar un fragment de metralla d’una mida així, com una pedreta. Em vaig notar la sang i m’hi vaig col·locar un paquet de bena. I vaig continuar corrent amunt i avall i embenant. Em feia vergonya de dir-ho… una noia ferida i, a sobre, a la galta del cul… Als setze anys això fa vergonya dir-ho. És una cosa incòmoda de confessar. O sigui que corria amunt i avall, embenant, fins que no vaig perdre els sentits de tanta sang que havia perdut. En tenia les botes plenes…

Els nostres soldats em van veure i es devien pensar que era morta. Que ja vindrien els sanitaris i se m’endurien. El combat va continuar. Una estona més, i m’hauria mort. Però van passar uns tanquers que feien un reconeixement i van veure que hi havia una noia ajaguda al camp de batalla. Jo no duia la gorra, m’havia caigut. Van adonar-se que em sortia sang, o sigui, que era viva. Em van dur al batalló mèdic. Des d’allà, cap a l’hospital. Primer a un, després a un altre. Aaah… La guerra se’m va acabar de cop… Al cap de mig any, em van llicenciar per motius de salut. Tenia divuit anys. I de salut ja no en tenia: tres ferides i una commoció greu. Però com que era una noia, això ho amagava, és clar. De les ferides sí que en parlava, però de la commoció me n’amagava. I es va deixar notar. Em van tornar a ingressar. Em van donar la invalidesa. I jo què vaig fer? Doncs vaig estripar els papers i els vaig llençar, no vaig reclamar ni la pensió. M’hauria hagut d’avaluar una comissió… hauria passat per una pila de comissions. Per explicar quan havia tingut la commoció i quan m’havien ferit. A què treia cap?

Quan era a l’hospital em van venir a veure el cap d’esquadró i el brigada. El cap d’esquadró m’agradava molt durant la guerra, però ell ni tan sols em veia. Era un home ben plantat, l’uniforme li esqueia molt. A tots els homes els hi escau l’uniforme. I les dones quina fila feien? Amb pantalons, les trenes no eren permeses, totes anaven rapades com els nois. Ja cap al final de la guerra de vegades ens deixaven anar pentinades, sense rapar. A l’hospital els cabells em van tornar a créixer; portava una trena, feia bona cara i ells… Fa gràcia, ai Senyor! Tots dos es van enamorar de mi… de cop i volta! Havíem fet la guerra plegats i res de res, i ara de sobte tots dos se’m van declarar, el cap d’esquadró i el brigada. Amor! Amor… quines ganes d’amor que teníem! De felicitat!

Això va ser a final de 1945.

Passada la guerra, ens en volíem oblidar de seguida. A ma germana i a mi, ens hi va ajudar el pare. Mon pare era un home savi. Va agafar les medalles, els ordes i les notes d’agraïment, ho va amagar tot i va dir:

—Hi ha hagut una guerra, hi heu combatut. Ara, oblideu-ho. La guerra ja ha passat, ara comença una nova vida. Poseu-vos sabatetes. Sou unes noies molt boniques. Heu d’estudiar, us heu de casar.

L’Ólia no es podia acostumar a una altra vida així de cop, n’estava orgullosa. No es volia treure el capot de soldat. Recordo que el pare deia a la mare: «És culpa meva que les nenes anessin tan jovenetes a la guerra. Espero que no les hagi esgarriades, perquè si no es passaran la vida a la guerra».

Pels ordes i les medalles em van donar uns cupons especials perquè pogués anar a la botiga militar a comprar-me alguna cosa. Vaig comprar-me unes botes de goma que llavors eren l’última moda, un abric, un vestit i unes botines. Vaig anar a mercat. Portava un vestit clar d’estiu i una agulla als cabells. Què m’hi vaig trobar? Nois molt joves sense braços, sense cames… Tothom havia fet la guerra, duien ordes i medalles. Un que tenia mans feia culleres per vendre-les. Sostens i calces de dona. Un altre, sense braços ni cames, era allà fet un mar de llàgrimes. Demanava xavalla. No tenien cadires de rodes; anaven sobre unes planxes fetes per ells mateixos, les impulsaven amb les mans, si en tenien. Borratxos. Cantaven «Oblidat i abandonat».^[40] Els quadres eren com aquests. Me’n vaig anar, no em vaig vendre el capot. I durant tot el temps que vaig viure a Moscou, que devien ser uns cinc anys, no vaig poder anar a mercat. Tenia por que un d’aquells esguerrats no em reconegués i m’escridassés: «Per què em vas treure de sota el foc? Per què em vas salvar?». Em venia al cap un jove tinent. Les seves cames… una li va tallar la metralla, l’altra encara li penjava d’alguna banda. L’hi vaig embenar. Sota les bombes. I ell cridava: «No m’estiris! Mata’m! Mata’m! És una ordre!». Sap què vull dir? Doncs tota l’estona tenia por de trobar-me aquest tinent.

Quan vaig ser a l’hospital, tothom coneixia un jove guapo, el tanquer Mixa. Ningú no en sabia el cognom, només el nom. Li havien amputat les cames i el braç dret, només li quedava l’esquerre. Havia patit una amputació alta, li havien tallat les cames per l’articulació del maluc, o sigui que no podia portar pròtesis. El bellugaven amb un carretó. Li havien fet un carretó alt especialment per a ell i tothom que podia el portava amunt i avall. Hi venia molta població civil, a l’hospital. Ajudaven a cuidar el ferits, sobretot els més greus, com en Mixa. Venien dones i escolars. Nens petits i tot. Carretejaven en Mixa a coll. I ell no es deprimia, tenia tantes ganes de viure! Només tenia dinou anys, no havia viscut gens. No recordo si tenia família, però sabia que no el deixarien sol amb la seva desgràcia, que no l’oblidarien. La guerra travessat la nostra terra, és clar, hi havia devastació pertot arreu. Quan alliberàvem pobles, sempre ens els trobàvem cremats. A la gent només li quedava la terra. La terra i prou.

Ma germana i jo no vam arribar a ser metgesses, tot i que abans de la guerra era el nostre somni. Hauríem pogut entrar a l’acadèmia sanitària sense fer les proves d’ingrés. Hi teníem dret, com totes les veteranes. Però ens havíem atipat tant de veure com patia la gent, com es moria, que ja no ho volíem veure més. Ni imaginar-nos-ho. Trenta anys més tard, la meva filla volia entrar a l’acadèmia sanitària i l’hi vaig treure del cap. I mira que ho volia. Han passat dècades i, quan tanco els ulls… és primavera… avancem per un camp, hi acaba d’haver un combat, busquem ferits. El camp està tot trepitjat. Em fixo en dos morts, un jove dels nostres soldats i un jove alemany. Jeuen damunt del sègol tendre, mirant al cel. La mort encara no se’ls nota. Miren al cel i prou. Encara ara recordo aquells ulls…

Olga Vassílievna:

Doncs dels últims dies de guerra jo el que recordo és això. Avancem i de sobte sentim una música. Un violí. Per a mi, la guerra es va acabar aquell dia. Va ser un miracle: de sobte, música. Altres sons. Va ser com si em despertés. Tots ens pensàvem que després de la guerra, després d’aquell mar de llàgrimes, la vida seria meravellosa. Bonica. Després de la Victòria, després d’aquell dia… Ens pensàvem que tothom seria bo, que ens estimaríem els uns als altres. Que tothom viuria en germanor. Com esperàvem aquell dia…