ENS POSAVEN MEDALLES PETITES
Cada matí obro la bústia…
El meu correu personal cada dia s’assembla més al d’una oficina de reclutament o un museu: «Records de les aviadores del regiment de Marina Raskova», «Li escric de part de les partisanes de la brigada Jelezniak», «Felicitats de part de les membres de la resistència de Minsk. Li desitgem èxit en aquesta feina que ha començat», «Som les soldats de la secció de bany i bugaderia». En tot aquest temps d’investigació només he rebut unes quantes negatives desesperades: «No, tot això és com un somni terrible… No puc! No ho faré!». O bé: «No ho vull recordar! No vull! Ja fa temps que ho he oblidat…».
Recordo una altra carta que no tenia remitent:
«Al meu marit, cavaller de l’Orde de la Glòria, li van caure deu anys en un camp de presoners després de la guerra. Així és com la pàtria rebia els seus herois. Els vencedors! En una carta que va escriure a un company de la universitat, hi va posar que li costava sentir-se orgullós de la nostra victòria, quan la nostra terra i la dels altres havien quedat cobertes de cadàvers russos. Quan s’havia vessat sang. El van arrestar al mateix moment. Li van prendre els galons.
Va tornar del Kazakhstan quan es va morir Stalin. Estava malalt. No tenim fills. No em cal recordar la guerra, porto tota la vida lluitant…».
No totes es decideixen a escriure les memòries, i no totes aconsegueixen traslladar al paper els sentiments i pensaments. «Les llàgrimes no em deixen…». (A. Burakova, sergenta, radiotelegrafista). El carteig, contra el que m’esperava, només m’ofereix adreces i noms nous.
Ja tinc prou metall a dins… D’una ferida a Vítebsk, porto un tros de metralla al pulmó, a tres centímetres del cor. Un altre tros al pulmó dret. Dos a la zona de l’estómac…
Aquí hi ha la meva adreça… Vingui a casa. No puc escriure més. Les llàgrimes no em deixen veure res…
V. Grómova,
auxiliar sanitària
No tinc cap condecoració de les grosses, només medalles. No sé si la meva vida li interessarà, però voldria explicar-la a algú…
V. Vóronova,
telefonista
El meu marit i jo vivíem a l’Extrem Orient, a Magadan. El marit feia de conductor, jo d’acomodadora. Just quan va començar la guerra, vam demanar per anar al front. Ens van contestar que treballéssim on fèiem falta. Llavors vam dirigir un telegrama al camarada Stalin, dient-li que posàvem cinquanta mil rubles —en aquella època eren molts diners, tot el que teníem— per a la construcció d’un tanc i que tots dos volíem anar al front. Ens va arribar un agraïment en nom del govern. I el 1943, al meu marit i a mi ens van enviar a l’acadèmia de cuirassats, vam fer-hi els estudis com a externs.
Allà mateix ens van donar un tanc. Tots dos érem conductors, i en un tanc només n’hi havia d’anar un. El comandament va decidir nomenar-me cap d’un tanc IS-122, mentre que el meu marit feia de conductor. I així vam arribar fins a Alemanya. Tots dos amb ferides. I condecoracions.
Als tancs de mida mitjana hi havia força noies tanqueres, però als grossos, jo era l’única. De vegades penso que algun escriptor hauria d’escriure la meva vida. Jo no ho sé fer tota sola…
A. Boiko,
alferes, tanquera
El 1942, em van nomenar cap de batalló. El comissari del regiment em va advertir: «Tingui en compte, capità, que no assumeix un batalló normal, sinó un de noies. La meitat del contingent són noies, i demanen un tracte especial, una atenció i unes cures especials». Jo sabia que a l’exèrcit hi havia dones, per descomptat, però no me’n feia una idea clara. Nosaltres, els oficials de carrera, vèiem amb una certa reticència que el sexe dèbil s’incorporés a les tasques militars que, des de temps immemorials, es consideraven pròpies dels homes. Aviam, que fessin d’infermeres, posem per cas, era habitual. Havien adquirit molt bona reputació durant la Primera Guerra Mundial i, després, durant la guerra civil. Però que havien de fer les noies en una unitat d’artilleria antiaèria on calia arrossegar uns projectils que pesaven un quintar? Com havíem de col·locar-les en una bateria que només disposava d’un refugi, quan entre els efectius també hi havia homes? Havien d’estar-se moltes hores amb l’instrumental, que és de ferro, i els seients dels canons també són de ferro, i les noies això no podrien fer-ho. I, al final, on havien de rentar-se el cap, com se l’havien d’eixugar? Em van sorgir una pila de preguntes, tot això era molt poc freqüent.
Vaig començar a passejar per les bateries, fixant-m’hi molt. Reconec que em sentia una mica fora de lloc: una noia apostada amb un fusell, una altra en una torre amb uns binocles… Jo venia de primera línia, del front. I eren tan diferents: reservades, tímides i afectades, però decidides i enceses. No tothom és capaç de sotmetre’s a la disciplina militar; la naturalesa de la dona va contra l’ordre de l’exèrcit. Si no s’oblidava de què li havien manat, rebia una carta de casa i es passava el matí plorant. La castigaves i tot seguit li aixecaves el càstig perquè et sabia greu. Jo pensava coses així: «Amb aquesta colla, estic perdut!». Però vaig haver de renegar molt aviat de tots aquests dubtes. Les noies es van convertir en autèntics soldats. Vam fer plegats un camí molt dur. Vingui’m a veure. Xerrarem una bona estona…
I. A. Levitski,
excomandament del cinquè batalló del 784è regiment d’artilleria
antiaèria
Tinc adreces d’allò més variades: Moscou, Kíev, Apxeronsk —a la regió de Krasnodar—, Vítebsk, Volgograd, Ialútorovsk, Súzdal, Gàlitx, Smolensk… Com ho puc abastar tot? El país és enorme. I llavors l’atzar ve a ajudar-me. Una proposta inesperada. Un dia el carter em porta una invitació dels veterans del 65è exèrcit del general Pàvel Bàtov: «Normalment ens trobem els dies 16 i 17 de maig a la plaça Roja de Moscou. És una tradició i un ritual. Hi ve tothom que encara s’hi veu amb cor. Venen de Múrmansk i Karagandà, d’Alma-Atà i Omsk. De tot arreu. De tota la nostra Pàtria immensa… En resum: que l’hi esperem…».
Hotel Moscou. Mes de maig, mes de la Victòria. Pertot arreu la gent s’abraça, plora, es fa fotos. No puc distingir on acaben les flors, esclafades contra el pit, de les condecoracions i medalles. Entro en aquest corrent que m’alça i se m’enduu, que m’arrossega irrefrenablement, i de seguida em trobo en un món gairebé desconegut. En una illa desconeguda. Envoltada d’una gent que acabaré coneixent o no; però hi ha una cosa que sé: que és gent que estimo. Habitualment estan dispersos entre nosaltres i passen desapercebuts, perquè ja se’n van, perquè cada vegada en són menys i nosaltres en som més; però un cop l’any es reuneixen per fugir a la seva època encara que només sigui un instant. I la seva època són els seus records.
Al setè pis, a l’habitació 52, s’hi aplega l’hospital núm. 5.257. La cap de taula és l’Aleksandra Ivànovna Zàitseva, capitana, metgessa militar. S’alegra de veure’m i em presenta tothom de bon grat, com si fes molt de temps que ens coneixem. Però va ser d’una manera totalment casual que vaig trucar a la seva porta. Per atzar.
M’ho apunto: Galina Ivànovna Sazónova, cirurgiana; Ielizaveta Mikhàilovna Aisenstein, metgessa; Valentina Vassílievna Lúkina, infermera quirúrgica; Anna Ignàtievna Gorélik, cap d’infermeria quirúrgica, i les infermeres Nadejda Fiódorovna Potújnaia, Klàvdia Prókhorovna Borodúlina, Ielena Pàvlovna Iàkovleva, Anguelina Nikolàievna Timoféieva, Sófia Kamaldínovna Motrenko, Tamara Dmítrievna Morózova, Sófia Filimónovna Semenuk i Larissa Tíkhonovna Deikun.
De nines i fusells
—Aaai, noies, que roïna que va ser aquella guerra. Si te la mires amb els nostres ulls, amb ulls de dona… no pot ser més terrible. Per això no ens ho pregunten mai.
—Us en recordeu, noies? Anàvem amb vagons de mercaderies… i els soldats reien de com agafàvem els fusells. No els portàvem com es porta una arma, sinó així… ara no ho sabré fer… Com es porta una nina.
—La gent plorava, cridava… Vaig sentir que deien: «La guerra!». I vaig pensar: «Què diuen de la guerra, si demà tenim examen?». Un examen era una cosa molt important, quina guerra hi havia d’haver?
Doncs al cap d’una setmana van començar els bombardejos i ja ens dedicàvem a salvar gent. Tres cursos a l’acadèmia sanitària ja era alguna cosa, en aquells moments. Però els primers dies vaig arribar a veure tanta sang, que li vaig agafar por. Mira tu la mitja metgessa que treia excel·lents a les pràctiques… Però la gent es comportava d’una manera excepcional. I això em feia tirar endavant.
Noies, ja us ho he explicat… Es va acabar un bombardeig i vaig veure que la terra es removia davant meu. Vaig córrer i em vaig posar a cavar. Amb les mans vaig palpar una cara, uns cabells… era una dona. La vaig desenterrar i em vaig posar a plorar. Quan va obrir els ulls, no va preguntar com es trobava, sinó que es va inquietar: «On tinc la bossa?». «Per què vol la bossa, ara? Ja sortirà». «Hi tinc la documentació».
Els seus pensaments no eren pel seu estat de salut, sinó pel carnet del partit i la cartilla militar. Vaig afanyar-me a trobar la bossa. La vaig trobar. Se la va posar damunt del pit i va tancar els ulls. L’ambulància va arribar de seguida, l’hi van carregar. Vaig tornar a comprovar que duia la bossa.
Vaig arribar a casa al vespre, vaig explicar tot això a ma mare i li vaig dir que havia decidit marxar al front.
—Els nostres es retiraven. Tothom va sortir a la carretera… Un soldat gran va passar per allà, es va aturar davant de casa nostra i va fer una gran reverència a ma mare: «Perdoni’m, mare, salvi aquesta noia! Ai, salvi aquesta noia!». Llavors tenia setze anys, duia una trena llarga… i tenia unes pestanyes negres així de llargues…
—Recordo com vam marxar al front. Amb un camió ple de noies, un camió gran i cobert. Era de nit, era fosc, i les branques picaven contra la lona; hi havia tanta tensió que ens pensàvem que eren bales, que ens disparaven. Amb la guerra, les paraules i els sons van canviar. La guerra… ai, sí, sempre és a la vora! Dius mama i és tota una altra paraula. Dius casa i també és una paraula totalment diferent. S’hi ha afegit alguna cosa. S’hi ha afegit més amor, més por. Alguna cosa…
Des del primer dia vaig estar segura que no ens guanyarien. El nostre país és tan gran. És infinit…
—La filleta de la mama… No havia sortit mai de la ciutat ni havia dormit mai fora de casa quan vaig anar a fer de metgessa aprenenta en una bateria de morter. Però què havia fet! Quan els morters van començar a disparar, vaig quedar-me sorda a l’instant. Era com si tota jo cremés. Seia i xiuxiuejava: «Mama, marona… Marona meva…». Érem al bosc; quan sorties al matí hi havia calma, rosada. De debò que allò era la guerra? En aquell moment era tot tan bonic, s’hi estava tan bé…
Ens van dir que ens poséssim l’uniforme complet, però jo feia un metre i mig. Em vaig posar els pantalons i les altres noies me’ls van estirar fins per sobre el cap. Per això anava amb el meu vestit i m’amagava dels comandaments. I em van tancar al calabós per infringir la disciplina militar…
—No m’ho hauria cregut mai… No sabia que era capaç de dormir mentre caminava. Camines en formació i t’adorms, topes amb el de davant, et despertes un segon i et tornes a adormir. El son d’un soldat és sempre dolç. Un cop, en plena fosca, no vaig caure endavant sinó cap a un costat i me’n vaig anar per un camp, caminava adormida. Fins que no vaig caure en una rasa no em vaig despertar, llavors em va tocar córrer per atrapar els companys. Quan fan una parada, hi ha un cigarret per cada tres soldats. Doncs mentre un fuma, els altres dos dormen. Ronquen i tot…
—No ho oblidaré: van portar un ferit, el van treure de la llitera… Algú li va palpar el pols: «No, és mort». Ens vam apartar. I llavors el ferit va deixar anar una alenada. Em vaig agenollar al seu costat mentre alenava. Vaig posar-me a bramar: «El metge! El metge!». El posaven dret, el sacsejaven, però el metge tornava a caure, com un sac, dormia profundament. No el van poder despertar ni amb sals d’amoníac, feia tres dies que no dormia.
I com pesaven els ferits, a l’hivern… Les guerreres quedaven ertes de la sang i la neu desfeta, era impossible tallar les botes, plenes de sang i gel. Estaven glaçats, com els morts.
Miraves per la finestra i veies l’hivern, una bellesa indescriptible. Els pivets d’un blanc màgic. Ho oblidaves tot durant un segon… I tornem-hi…
—Hi havia un batalló d’esquiadors. Eren tots nois de desè curs. Els van metrallar. Ens en van dur un, plorava. Teníem la seva edat, però ens sentíem més grans. El vaig abraçar: «Ai, fillet». I ell: «Si haguessis estat allà, ara no em diries fillet». Es moria i es va passar la nit cridant: «Mama, mama!». Hi havia un parell de nois de Kursk. Els hi dèiem Els rossinyols de Kursk. Els anaves a despertar i dormien amb bava als llavis. Eren tan petitons…
—Ens passàvem dies sencers a la taula d’operacions. Estava dreta, però els braços em queien. De vegades et queia el cap sobre el pacient que operàvem. Dormir, dormir! Teníem els peus tan inflats que no ens podíem posar les botes. I els ulls tan cansats que costava de tancar-los…
La meva guerra fa tres olors: sang, cloroform i iode.
—Oh! I les ferides… eren amples, fondes, esquinçades… Et podies tornar boja… Fragments de bala i de granada, projectils al cap, al ventre i per tot el cos. Amb els trossos de metall, del cos també en trèiem botons, estrips del capot o de la guerrera, corretges de cuir. Hi havia un soldat amb el pit destrossat: se li veia el cor. Encara li bategava, però es moria. Li vaig posar l’última bena i amb prou feines podia contenir les llàgrimes. Pensava, «corre, acaba i ves-te’n a plorar a un racó». Llavors em va dir: «Gràcies, infermera», i em va allargar una cosa petita i metàl·lica a la mà. M’ho vaig mirar: un sabre i un fusell encreuats. «Per què m’ho dones?», li vaig preguntar. «Ma mare em va dir que aquest amulet em salvaria la vida. Però ara ja no em fa falta. Potser tu tindràs més sort que jo». Va dir això i es va tombar de cara a la paret.
Al vespre teníem sang als cabells, ens travessava la bata fins al cos, en teníem als barrets i a les mascaretes. Negra, enganxifosa, barrejada amb tot el que hi ha dins d’una persona. Amb pixum, amb excrements…
De vegades algú et cridava: «Infermera, em fa mal la cama». I no tenia cama… El que em feia més por de tot era carregar morts. Un cop d’aire aixecava el llençol i el mort et mirava. No els podia traslladar si tenien els ulls oberts. Els hi tancava…
—Van portar un ferit. Estava tot embenat a la llitera, tenia una ferida al cap, gairebé no se’l veia. Només una mica. Però resulta que vaig recordar-li algú i em va dir: «Larissa… La meva Larissa…». Tot feia pensar que era la noia que estimava. El cas és que era el meu nom, però jo estava segura que no havia vist mai aquell home que em cridava. Me li vaig acostar, no entenia res, m’hi fixava bé. «Has vingut? Has vingut?». Li vaig agafar la mà, em vaig inclinar. «Sabia que vindries…». Xiuxiuejava alguna cosa, però no se l’entenia. Encara ara no ho puc explicar tranquil·la; quan me’n recordo, em cauen les llàgrimes. Em va dir: «Quan vaig marxar al front, no vaig tenir temps de fer-te un petó. Fes-me un petó».
Em vaig inclinar i li vaig fer un petó. Li va saltar una llàgrima i va baixar-li per les benes, i va desaparèixer. I ja està. Es va morir.
De la mort i la sorpresa davant la mort
—La gent no es volia morir. Responíem a qualsevol gemec, a qualsevol crit. Un ferit que sentia que es moria em va agafar per l’espatlla, em va abraçar i no em deixava anar. Li semblava que si tenia algú a la vora, si tenia una infermera a la vora, la vida no l’abandonaria. Demanava: «Cinc minutets més de vida. Dos minutets més…». N’hi havia que es morien sense fer soroll, en calma, d’altres cridaven: «No em vull morir!», renegaven: «Ta puta mare…». N’hi va haver un que es va posar a cantar una cançó moldava. Es moria, però no s’ho pensava, no s’ho creia que es moria. I tu veies que de sota els cabells li anava sortint un color groc, que l’ombra primer avançava per la cara, després per sota la roba… Era mort i feia una cara com de sorpresa, com si estigués allà ajagut i pensés: «Com és que m’he mort? De debò que soc mort?».
Mentre hi sentia… fins a l’últim moment li deies que no, que no, que com s’havia de morir. Li feies un petó, l’abraçaves: «Què dius, home, què dius?». Ja era mort, amb els ulls clavats al sostre, però jo encara li xiuxiuejava alguna cosa… Per tranquil·litzar-lo… Els noms se m’han esborrat, m’han fugit del cap, però les cares encara hi són…
—Ens van portar uns ferits, ploraven… No ploraven de dolor, sinó d’impotència. Era el primer dia que els havien dut al front, alguns no havien disparat ni un cop. No hi havia hagut temps de donar-los els fusells, perquè durant els primers anys les armes anaven a preu d’or. En canvi, els alemanys tenien tancs, morters, avions. Quan els camarades queien, calia recollir-ne el fusell. I les granades. Anaven al combat amb les mans buides… com si fos una baralla. I de seguida es topaven amb els tancs.
—Quan es morien… Quina mirada que tenien… Quina mirada…
—El meu primer ferit… Una bala li havia tocat al coll, encara va viure uns quants dies, però no deia res.
Quan tallaven braços i cames, no sortia sang. Es veia la carn blanca i neta, i després venia la sang. Encara ara soc incapaç de quarterar un pollastre si té la carn blanca i neta. Em ve un gust salat a la boca…
—Els alemanys no agafaven presoneres les dones soldat. Les executaven al mateix moment. O les plantaven davant dels seus soldats en formació i els deien que allò no eren dones, que eren monstres. Sempre ens guardàvem dues bales per a nosaltres, dues, per si una fallava.
Una de les nostres infermeres va caure presonera. L’endemà vam tornar a prendre el poble, pertot arreu hi havia cavalls morts, motos, cuirassats. La vam trobar: li havien arrencat els ulls, li havien tallat els pits. L’havien empalada. Glaçava, ella estava tota blanca i tenia els cabells grisos. Tenia dinou anys. A la seva motxilla vam trobar-hi una carta de casa seva i un ocellet verd de goma. Una joguina infantil…
—Ens retiràvem. Ens bombardejaven. El primer any ens retiràvem constantment. Els avions nazis volaven arran de terra, perseguien a tothom. Sempre et feia l’efecte que et perseguien a tu. Jo corria… veia i sentia que l’avió es dirigia a mi. Vaig veure el pilot, la seva cara, i ell va veure que érem noies, que era un comboi sanitari. Va metrallar un vagó darrere l’altre, i encara somreia. Es divertia. Quin somriure tan insolent i esgarrifós… i una cara bonica.
No ho vaig suportar, em vaig posar a cridar. Vaig córrer a un camp de blat de moro. D’allà, cap al bosc. Em feia anar arran de terra. Vaig arribar a uns arbustos. Vaig saltar dins del bosc, entre unes fulles velles. Em rajava sang del nas de la por que havia passat. No sabia si era viva o no. Sí, era viva… Des d’aquell dia vaig tenir por dels avions. Ell encara era en alguna banda, i em feia por; no podia pensar en res més, només el veia a ell volant i no sabia on amagar-me, no sabia on ficar-me per no veure’l ni sentir-lo. Encara ara no puc suportar el soroll dels avions. No puc volar…
—Aaai, noies…
—Abans de la guerra, em volia casar… amb el meu professor de música. Una història molt boja. N’estava enamorada de debò. I ell… Però ma mare no em deixava: «Encara ets massa jove!».
De seguida va començar la guerra. Vaig demanar d’anar al front. Volia marxar de casa, fer-me gran. A casa ploraven mentre fèiem la bossa. Mitjons gruixuts, roba interior…
El primer dia vaig veure el meu primer mort. Al pati de l’escola on teníem muntat l’hospital, casualment hi va caure un tros de metralla i va ferir de mort el nostre practicant. I vaig pensar: ma mare va decidir que era massa petita per casar-me, però no per a la guerra… La meva marona estimada…
—Tot just havíem arribat. Muntem l’hospital, ens l’omplen de ferits i, llavors, l’ordre d’evacuar. De ferits en carreguem alguns, d’altres no. No hi ha prou vehicles. Ens fan córrer: «Deixeu-los, marxeu vosaltres». Tu te’n vas, ells et miren. T’acompanyen amb els ulls. I en aquelles mirades hi ha de tot: resignació, ofensa… Demanen: «Companys! Infermeres! No ens deixeu amb els alemanys. Claveu-nos un tret!». Quina pena! Quina pena tan gran! El que pot caminar, ve amb nosaltres. El que no pot, es queda. I ja no tens forces per ajudar ningú, et fa por aixecar els ulls… Jo era molt jove, com plorava…
Quan avançàvem, no deixàvem mai enrere ni un sol ferit. Ens endúiem fins i tot els alemanys. Durant un temps vaig treballar amb ells. Hi estava acostumada, els embenava com si res. I quan recordo que el 1941 vam haver de deixar els nostres ferits, quan recordo que ells… tot el que els van fer… Ho vam veure. Vaig pensar que no em podria acostar mai més a un alemany. I l’endemà ja n’estava embenant un…
—Nosaltres salvàvem. Però n’hi havia moltes que es lamentaven de ser personal sanitari i només poder posar benes, d’anar sense fusell. De no disparar. Recordo… recordo aquest sentiment. Recordo que l’olor de sang era especialment forta damunt la neu. Els morts… ajaguts pels camps. Els ocells els arrencaven els ulls, els picotejaven la cara i les mans. Ai, una vida insofrible…
—Cap al final de la guerra, tenia por d’escriure una carta a casa. Pensava: «no l’escriguis, que si demà et maten la mare plorarà perquè la guerra s’ha acabat i a tu t’han mort just abans de la Victòria». D’això no en parlava ningú, però tothom ho pensava. Notàvem que venceríem aviat. La primavera havia arribat. De sobte vaig veure que el cel era més blau…
—Què en recordo? Què em va quedar gravat? Doncs el silenci, el silenci extraordinari dels pavellons on hi havia els ferits greus… els més greus. No parlaven entre ells. No demanaven per ningú. N’hi havia molts d’inconscients. Però sobretot n’hi havia que jeien i callaven. Pensaven. Miraven al buit i pensaven. Si els cridaves, no et sentien. Què devien pensar?
De cavalls i ocells
—Anàvem amb tren…
A l’estació hi havia dos trens de costat. Un portava ferits, l’altre duia cavalls. I va començar el bombardeig. Els combois es van incendiar. Vam començar a obrir portes per salvar els ferits, perquè fugissin, i ells es van posar a salvar els cavalls que es cremaven. Els crits dels ferits són terribles, però no hi ha res més terrible que els renills dels cavalls ferits. Perquè no tenen cap culpa de res, no han de respondre dels temes humans. Ningú no va córrer cap al bosc, tothom va afanyar-se a salvar els cavalls. Tothom que podia. Tothom!
Val a dir… val a dir que els avions nazis volaven arran de terra. Molt baixos. Després vaig rumiar: «Els pilots alemanys ho veien tot, de debò que no els hi feia vergonya? Què devien pensar?».
—Recordo un episodi… Vam arribar a un poble, a l’entrada del bosc hi havia els cossos dels partisans. No puc ni explicar com s’hi havien arribat a acarnissar, el meu cor no ho suportaria. Els havien fet a bocins… els havien esbudellat com a porcs. Eren allà terra, i els cavalls pasturaven a la vora. Eren els cavalls dels partisans, duien les selles i tot. O s’havien escapat dels alemanys i havien tornat, o bé els alemanys no se’ls havien endut, no estava clar. No havien anat gaire lluny. Hi havia molta herba. També vaig pensar: «Com pot fer coses així la gent davant dels cavalls? Davant dels animals». Els cavalls s’ho devien mirar…
—Cremava el camp i el bosc, el prat fumejava. Vaig veure vaques i gossos cremats. Feia una olor estranya. Desconeguda. Vaig veure… botes cremades, plenes de col i tomàquets. Els ocells es cremaven. Els cavalls. Moltes coses… hi havia moltes coses negres escampades pels camins. També calia acostumar-se a aquella olor. Llavors vaig comprendre que tot pot cremar. Fins i tot la sang…
—Durant un bombardeig, una cabra se’ns va acostar. Es va ajeure amb nosaltres. Era allà ajaguda i belava. Van deixar de bombardejar, la cabra venia amb nosaltres i tota l’estona se’ns arrambava. Bé, és un ésser viu i també passa por. Vam arribar a un poble i li vam dir a una dona: «Tingui, que ens fa pena». La volíem salvar…
—Al meu pavelló n’hi havia dos. Un alemany i el nostre tanquer, tot cremat. Entro i li dic:
«Com es troba?». «Em trobo bé», contesta el tanquer. «Però aquest està malament». «Aquest és un nazi…». «No, dic que jo estic bé, però ell es troba malament». Ja no eren enemics, sinó persones; dues persones ferides que jeien de costat. Entre ells hi sorgia humanitat. Més d’un cop vaig observar que això passava molt de pressa.
—Això és com… Aviam… Recordeu que a final de tardor els ocells volen, uns estols llarguíssims. La nostra artilleria i la dels alemanys disparaven, mentre els ocells volaven. Què els hi havíem de cridar? Com els ho podíem advertir: «Cap aquí no! Que aquí disparen!». Com? I els ocells queien a terra sense parar…
—Ens van portar uns SS perquè els embenéssim. Oficials de les SS. Se m’acosta una infermera i em diu: «Com els hem d’embenar? A estrebades o normal?». «Normal. Són ferits…». I els vam embenar amb normalitat. Després dos d’aquests es van escapar. Els van pescar i, perquè no tornessin a fugir, els vaig tallar els botons dels calçotets.
—Quan em van dir aquestes paraules, «S’ha acabat la guerra!», em vaig asseure a la taula d’esterilització. Amb el metge havíem acordat que quan s’anunciés «S’ha acabat la guerra!» ens asseuríem a la taula d’esterilització. Que faríem una cosa poc raonable. Perquè jo no deixava que s’hi acostés ningú, a la taula, ni a trets de canó. Jo duia guants, mascareta, una bata estèril, i era jo qui distribuïa el que feia falta: gases, instrumental… Però en aquell moment m’hi vaig asseure.
Quins somnis teníem? Doncs en primer lloc, és clar, guanyar; en segon lloc, quedar vius. Una deia: «Quan s’acabi la guerra, tindré una pila de fills»; l’altra deia: «Jo aniré a la universitat». I encara una altra: «Doncs jo no penso sortir de la perruqueria. Em posaré roba ben bonica i em cuidaré». O bé: «Em compraré un bon perfum. Una bufanda i una agulla».
I vet aquí que havia arribat el moment. I de sobte totes ens vam calmar.
—Vam recuperar un poble. Buscàvem aigua. Vam entrar en un pati on vam veure que hi havia un pou amb palanca. Un pou de fusta tallada. Allà terra hi havia l’amo de la casa, mort a trets. Al seu costat, un gos. En veure’ns, va començar a gemegar. Vam trigar una mica a entendre que ens cridava. Ens va portar a dins de la casa. El vam seguir. A la porta hi havia la dona i tres criatures.
El gos va seure al seu costat i es va posar a plorar. A plorar de debò. Com una persona.
—Vam entrar als nostres pobles. Només hi quedaven les estufes. Només les estufes! A Ucraïna, vam alliberar pobles on no hi havia res. Només hi creixien síndries. La gent només menjava síndries, no tenien res més. Venien a trobar-nos i ens donaven síndries en lloc de flors…
Vaig tornar a casa. A la barraca hi havia ma mare, tres criatures i una gosseta que menjava armoll bullit. Bullien armoll, en menjaven tots, i en donaven a la gossa. I se’l menjava. Abans de la guerra, a casa hi havia molts rossinyols. Després de la guerra, van passar dos anys que no se’n va sentir cap. La terra estava tota remoguda. Havia sortit la merda dels avis, que diuen. Estava tot aixecat. Els rossinyols no van aparèixer fins al tercer any. On eren? No ho sap ningú. Van tornar a casa al cap de tres anys.
La gent va aixecar les cases, i llavors els rossinyols van tornar…
—Quan veig flors silvestres, penso en la guerra. Llavors no els collíem. I si en collíem un pom, era només quan fèiem un enterrament. Quan ens acomiadàvem…
—Aaai, noies, que roïna que va ser aquella guerra. Brindem en memòria de les nostres amigues…