L’ÉSSER HUMÀ ÉS MÉS GRAN QUE LA GUERRA
Extracte de les notes per a aquest llibre, 1978-1985
Milions de víctimes barates obriren un camí en la foscor…
Óssip Mandelstam[1]
ESCRIC UN LLIBRE SOBRE LA GUERRA…
… jo, que mai no he estat de llegir llibres de guerra, tot i que quan era petita i joveneta eren la lectura preferida de tothom. De tothom de la meva edat. Cosa que no és gaire sorprenent: érem fills de la Victòria. Fills dels vencedors. El primer que recordo de la guerra? La meva angoixa infantil entre paraules incomprensibles i esfereïdores. La guerra sempre acabava sortint: a l’escola i a casa, als casaments i als batejos, a les festes i als enterraments. Fins i tot a les converses infantils. Un dia el nen dels veïns em va preguntar: «Què hi fa la gent a sota terra? Com s’ho fan per viure-hi?». Nosaltres també volíem resoldre el misteri de la guerra.
Va ser llavors que vaig començar a pensar en la mort… i mai més no he deixat de pensar-hi. Per a mi, va esdevenir el principal misteri de la vida.
Per a nosaltres, tot va començar a partir d’aquell món misteriós i aterridor. A la nostra família, l’avi ucraïnès, el pare de ma mare, va morir al front i està enterrat en algun lloc en terra hongaresa, i l’àvia bielorussa, la mare de mon pare, va morir de tifus quan era amb els partisans; dos dels seus fills que servien a l’exèrcit van desaparèixer durant els primers mesos de guerra; dels tres fills, només en va tornar un. El meu pare. Onze parents llunyans amb fills i tot van ser cremats vius pels alemanys: uns a casa, altres a l’església del poble. Això va passar a totes les famílies. Les de tothom.
Durant molts anys, la canalla de poble vam jugar a alemanys i russos. Cridàvem paraules en alemany: «Hände hoch!», «Zurück!», «Hitler kaputt!».[2]
No coneixíem un món sense guerra; el món de la guerra era l’únic que coneixíem, i la gent de guerra era l’única que coneixíem. Encara avui no conec cap altre món ni cap altra gent. Que potser han existit mai?
El poble de la meva infantesa era femení. De dones. No hi recordo veus d’home. Això em va quedar a dins: la guerra l’expliquen les dones. Ploren. Canten com si fos un plor.
A la biblioteca de l’escola, la meitat dels llibres parlaven de la guerra. Com a la biblioteca del poble, i a la de la capital del districte, on el pare anava sovint a buscar llibres. Ara ja puc respondre per què. Representa que era casualitat? Ens passàvem l’estona fent la guerra o preparant-nos per fer-la. Rememoràvem com havíem guerrejat. Mai no havíem viscut de cap altra manera, potser és que no en som capaços. No ens imaginem una manera diferent de viure, però en algun moment haurem de dedicar una bona temporada a aprendre’n.
A l’escola ens ensenyaven a estimar la mort. Escrivíem redaccions per dir que volíem morir en nom de… Somiàvem…
Però les veus del carrer cridaven altres coses, que em seduïen més.
Vaig ser molt de temps una persona de llibres, la realitat m’espantava i m’atreia alhora. La temeritat em va sortir d’aquesta ignorància de la vida. Ara penso: si hagués tingut més vincle amb la realitat, m’hauria pogut precipitar en aquest abisme? La culpa de tot plegat de què va ser, de la inconsciència? O d’una certa sensació del camí que havia de seguir? Perquè aquesta sensació es té…
Vaig buscar durant molt de temps amb quines paraules podia transmetre el que sentia dir. Buscava un gènere que es correspongués amb la meva manera de veure el món, amb l’estructura del meu ull, de la meva orella.
Un dia em va caure a les mans el llibre Vinc d’un poble en flames, d’Alés Adamóvitx, Ianka Bril i Vladímir Kalésnik.[3] Només havia sentit una batzegada com aquella llegint Dostoievski. Però aquest llibre no tenia la forma habitual: era una novel·la feta a partir de veus de la vida real. A partir del que jo sentia dir de petita, del que ara se sentia al carrer, a casa, als cafès i als troleibusos. Ja ho tenia! El cercle s’havia tancat. Havia trobat el que buscava. El que pressentia.
Alés Adamóvitx va esdevenir el meu mestre…
Durant dos anys no em vaig dedicar tant a fer entrevistes i prendre notes com a pensar. Llegia. De què anirà el meu llibre? Uf, un altre llibre sobre la guerra… Per què? Ja hi ha hagut milers de guerres, de grans i de petites, de conegudes i de desconegudes. I encara se n’han escrit més llibres. Però… són llibres escrits per homes i sobre homes, això queda clar de seguida. Tot el que coneixem de la guerra, ho sabem a partir d’una veu masculina. Tothom és presoner de les representacions masculines de la guerra, de les sensacions masculines. I les dones callen. A part de mi, ningú no ha preguntat mai res a la meva àvia. A la meva mare. Callen fins i tot les dones que van ser al front. Si de sobte comencen a fer memòria, no expliquen la guerra femenina, sinó la masculina. Se cenyeixen al cànon. I és només quan són a casa o bé després de compartir llàgrimes amb les companyes del front, que es posen a parlar de la seva guerra, una guerra que no conec. I no soc l’única: no la coneix ningú. En les meves visites com a periodista, més d’una vegada he estat testimoni i oïdora única d’històries totalment noves. I m’han sacsejat, com quan era petita. En aquestes relats s’hi entreveia el rictus monstruós del misteri… Quan parlen les dones, no diuen res o gairebé res del que tenim costum de llegir i sentir: com algú mata heroicament algú altre i acaba triomfant. O bé perdent. Quina tècnica s’ha fet servir o qui eren els generals. Els relats de les dones són diferents i parlen d’altres coses. La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana. I no hi pateixen només elles (les persones!), sinó també la terra, els ocells i els arbres. Tot allò que viu amb nosaltres a la terra. Tot pateix sense dir res, cosa que és encara més terrible.
«Però, com pot ser?», em preguntava en més d’una ocasió. Com podia ser que, després de fer-se valdre en un món que fins llavors havia estat totalment masculí, les dones no haguessin fet valdre després la seva història? Les seves paraules i els seus sentiments? No havien cregut en elles mateixes. Tot un món ens quedava ocult. La seva guerra continuava sent desconeguda…
Vull escriure la història d’aquesta guerra. Una història de dones.
DESPRÉS DE LES PRIMERES ENTREVISTES…
Una sorpresa, les professions militars d’aquestes dones eren: oficial sanitària, franctiradora, metrallera, cap de bateria antiaèria, sapadora; mentre que ara són: comptable, auxiliar de laboratori, guia turística, mestra… Divergència de papers, aquí i allà. Recorden les coses com si no parlessin d’elles, sinó d’unes altres noietes. Ara se sorprenen d’elles mateixes. I veig que la història s’humanitza davant dels meus ulls, que s’assembla més a la vida quotidiana. Que adopta una llum diferent.
Algunes narradores són extraordinàries; hi ha pàgines de les seves vides que poden competir amb les millors pàgines dels clàssics. Una persona es veu a ella mateixa amb molta claredat des de dalt —des del cel— i des de baix —des de la terra. Al davant se li obre tot un camí, amunt i avall: de l’àngel a la bèstia. Les memòries no són el relat apassionat o desapassionat d’una realitat desapareguda, sinó el renaixement del passat quan el temps ja torna sobre les seves passes. Abans que res, és creativitat. Mentre narren, les persones creen, escriuen la seva vida. També passa que hi afegeixen coses o que en reescriuen. Aquí s’ha d’estar alerta. En guàrdia. Alhora, el dolor fon i aniquila tota falsedat. La temperatura és massa alta! He quedat ben convençuda que la gent senzilla és més sincera: infermeres, cuineres, bugaderes… Per dir-ho d’una manera més precisa, treuen les paraules de dins seu, i no dels diaris ni dels llibres que han llegit: no les agafen dels altres; sinó únicament de les seves vivències i patiments. Els sentiments i la llengua de la gent amb estudis, per molt estrany que sembli, sovint estan més exposats a l’acció del temps. A la codificació general. Estan contagiats de coneixement indirecte. De mites. De vegades cal fer un camí molt llarg, fer moltes voltes, per acabar sentint la narració d’una guerra femenina i no una de masculina: com es retiraven, com atacaven, en quin sector del front… Amb una sola trobada no n’hi ha prou, calen moltes sessions. Com si fos feina d’un pintor perseverant.
Em passo hores asseguda en una casa o un pis desconeguts, de vegades tot el dia. Bevem te, ens emprovem bruses que hem comprat no fa gaire, xerrem de pentinats i de receptes de cuina. Mirem plegades les fotografies dels nets. I és llavors que… Al cap d’una estona, no saps mai quan ni per què, de sobte arriba aquell moment tan esperat en què la persona s’allunya del cànon —fet de guix i de formigó armat, com els nostres monuments— i torna a ser ella mateixa. Es fica dins seu. I es posa a recordar no ja la guerra, sinó la seva joventut. Un bocí de vida… S’ha d’aprofitar aquest moment. Que no s’escapi! Sovint, però, després d’un dia llarg i ple de paraules, fets i llàgrimes, a la memòria només hi queda una frase —però quin tros de frase!—: «Era tan petita quan vaig anar al front, que vaig créixer i tot durant la guerra». És la que anoto a la llibreta, tot i que el magnetòfon ha cargolat desenes de metres de cinta. Quatre o cinc cassets…
I què m’ajuda? Doncs que estem acostumats a viure plegats. En comunitat. Som gent comunitària. Compartim tot el que tenim al món, sigui felicitat o siguin llàgrimes. Sabem patir i explicar el patiment. Un patiment que justifica la nostra vida feixuga i dissortada. Per a nosaltres, el dolor és un art. He d’admetre que les dones agafen aquest camí amb coratge…
COM EM REBEN?
Em diuen nena, filleta, nineta. Si fos de la seva generació, segurament em tractarien d’una altra manera. D’una manera tranquil·la i igualitària. Sense l’alegria ni l’admiració que sempre traspua una trobada entre joventut i vellesa. És molt important el fet que en aquell moment eren joves i que ara, en recordar-ho, són velles. Recorden a través d’una vida, de quaranta anys. M’obren el seu món amb cautela, per protegir-me: «Em vaig casar just després de la guerra. M’amagava darrere del marit. Darrere del dia a dia, dels bolquers. M’hi amagava de gust. I ma mare em deia: “Calla! Calla! No ho expliquis”. Vaig complir el meu deure amb la Pàtria, i em sap greu d’haver-hi anat. D’haver conegut tot allò… Però tu ets tan joveneta. Em sap greu per tu…». Sovint les veig assegudes, escoltant-se elles mateixes. Escoltant el so de la seva ànima. Comproven que es correspongui amb les paraules. Després de llargs anys, una persona es fa el càrrec que la vida era això, que ara toca resignar-se i preparar-se per marxar. Però no li ve de gust i li sap greu desaparèixer com si res. De qualsevol manera. Sobre la marxa. I quan mira enrere, sent el desig no ja només d’explicar-se, sinó d’aprofundir fins al misteri de la vida. De respondre’s aquesta pregunta: «Per què m’ha passat tot això?». S’ho mira tot amb ulls una mica de comiat i de tristesa… Gairebé des de l’altra banda… Ja no té cap raó per enganyar ni per enganyar-se. Ja ha entès que, sense la idea de la mort, no hi ha manera de discernir res en l’home. Aquest misteri existeix per damunt de tot.
La mort és una vivència massa íntima. I tan il·limitada com la vida humana…
Una vegada una dona —aviadora— no va voler trobar-se amb mi. M’ho va explicar per telèfon: «No puc… No vull recordar. Vaig ser tres anys a la guerra… I en aquests tres anys no em vaig sentir mai dona. Tenia l’organisme ert. No tenia la menstruació, i gairebé no tenia desitjos com a dona. Però era bonica… Quan el meu futur marit em va proposar de casar-nos… ja érem a Berlín, a prop del Reichstag… Em va dir: “S’ha acabat la guerra. Som vius. Hem tingut sort. Casa’t amb mi”. Tenia ganes de plorar. De cridar. De pegar-li! Què diu aquest de casar-nos? Ara? Enmig de tot això, casar-nos? Amb tot aquest sutge i tots aquests maons renegrits… Au, mira’m… Mira quina fila que faig! Fes que sigui una dona, primer: regala’m flors, festeja’m, digue’m paraules boniques. Ho vull tant! Ho espero tant! De poc que no li pego… En tenia ganes… però ell tenia una galta cremada, tota morada, i vaig veure que ja ho havia entès, li rajaven les llàgrimes galtes avall, per les cicatrius encara tendres. I jo no em podia creure el que li deia: “Sí, em casaré amb tu”. Perdoni’m… No puc…».
La vaig comprendre. Però això també serà una pàgina o potser mitja del meu nou llibre.
Textos, textos. Textos pertot arreu. En pisos de ciutat i casetes de poble, al carrer i al tren… Escolto… Cada vegada soc més com una gran orella, sempre encarada a una altra persona. En llegeixo la veu.
L’ÉSSER HUMÀ ÉS MÉS GRAN QUE LA GUERRA…
I li queden a la memòria justament els moments en què és més gran. El guia alguna cosa més forta que la història. He d’eixamplar el tema i escriure la veritat sobre la vida i la mort en general, no només la veritat sobre la guerra. Fer la pregunta de Dostoievski: fins a quin punt és persona una persona i com s’ha de protegir la persona que tothom té a dins.[4] Sens dubte, el mal és temptador. És més hàbil que el bé. Més atractiu. Cada vegada aprofundeixo més en el món il·limitat de la guerra, i la resta de coses han quedat mig somortes, s’han tornat més ordinàries que d’ordinari. El món de la guerra és grandiós i predador. Ara entenc la solitud de la persona quan en torna. Com si vingués d’un altre planeta o de l’altre món. Té un coneixement que els altres no tenen i que només es pot adquirir a la vora de la mort. Quan prova de traduir alguna cosa en paraules, té una sensació de catàstrofe. La persona emmudeix. Vol explicar-se, els altres voldrien entendre-la, però tothom és impotent.
Són sempre en un espai diferent que l’oïdor. Les envolta un món invisible. Com a mínim hi ha tres persones que participen a la conversa: la que ho explica ara; la mateixa persona, però tal com era en el moment dels fets, i jo. El meu objectiu és, per damunt de tot, atènyer la veritat d’aquells anys. D’aquells dies. Sense falsejar els sentiments. Just després de la guerra, una persona ho hauria explicat d’una manera; dècades més tard hi ha alguna cosa que canvia, és clar, perquè acumula tota la vida sobre els records. Tota la seva persona. La manera de viure durant tots aquests anys, el que ha llegit, el que ha vist, la gent amb qui ha estat. Finalment, si és feliç o no. Conversem en privat o potser hi ha algú més. És família? Són amics? Quins? Les companyes del front són una cosa, la resta d’amics en són una altra. Els documents són éssers vius que canvien i vacil·len amb nosaltres, sempre se’n pot treure alguna cosa. Alguna cosa nova i que ara mateix ens és imprescindible. En aquest precís instant. Què busquem? El més habitual no és que busquem grans gestes i actes heroics, sinó coses petites i humanes, que són les que ens resulten més properes i interessants. Aviam, què és el que tinc més ganes de saber de la vida en l’Antiga Grècia o de la història d’Esparta? Doncs m’agradaria llegir com i de què parlava la gent a casa. Com marxaven a la guerra. Quines paraules deien l’últim dia i l’última nit a la gent que estimaven, abans de separar-se’n. Com acomiadaven els combatents. Com esperaven que tornessin de la guerra… No eren herois ni grans cabdills, sinó uns joves normals i corrents…
La història a través de la narració d’un testimoni i participant que ha passat per alt a tothom. Sí, això és el que m’interessa, d’això voldria fer-ne literatura. Però els narradors no són només testimonis; de fet, testimonis és el que són en menor mesura, són més aviat actors i creadors. És impossible acostar-se a la realitat directament, frec a frec. Entre la realitat i nosaltres hi ha els sentiments. Em faig el càrrec que treballo amb versions, que cadascú en té una, i que és a partir d’aquestes, de la quantitat que n’hi hagi i dels entrecreuaments que s’hi estableixin, que es genera la imatge d’una època i de la gent que hi viu. Però tampoc no voldria que del meu llibre en diguessin que els personatges són reals, i poca cosa més. Que tot plegat és història. Història i prou.
No escric sobre la guerra, sinó sobre les persones a la guerra. No escric la història de la guerra, sinó la dels sentiments. Soc historiadora de l’ànima. D’una banda, investigo una persona concreta que viu en un moment concret i que participa en esdeveniments també concrets; de l’altra, he de saber-hi descobrir la persona eterna. La tremolor de l’eternitat. Allò que sempre hi ha en una persona.
Em diuen: «Aviam, les memòries no són història ni literatura. Són vida i prou, plena d’una porqueria que no ha netejat la mà d’un artista. Són material oral brut, un dia qualsevol n’està ple. De maons com aquests, n’hi ha pertot. Però els maons no són pas un temple!». Per a mi és molt diferent… Precisament allà, en el caliu d’una veu humana, en el viu reflex del passat, és on s’amaga l’alegria primigènia i es despulla la ineluctable tragèdia de la vida. El caos i la passió. La unicitat i la inescrutabilitat. És on tot això encara no s’ha sotmès a cap tractament. On és original.
Construeixo temples amb els nostres sentiments… Els nostres desitjos i desencisos. Els nostres anhels. Amb allò que existia, però que es pot esmunyir.
Torno a dir el mateix… No m’interessa només la realitat que ens envolta, sinó també la que tenim dins nostre. No és l’esdeveniment en si el que m’interessa, sinó l’esdeveniment dels sentiments. L’ànima de l’esdeveniment, per dir-ho així. Per a mi, els sentiments són la realitat.
I la història? És al carrer. Entre la gentada. Penso que en tots nosaltres hi ha un bocí d’història. En un n’hi ha mitja pàgina; en un altre, un parell o tres. Tots plegats escrivim el llibre del temps. Cadascú crida la seva veritat. És un malson de matisos. I cal sentir-ho tot, cal fondre-s’hi, convertir-se en tot això. Però sense perdre-s’hi, alhora. Unir la veu del carrer i la literatura. La complicació també és que parlem del passat amb la llengua d’avui. Com s’han de transmetre els sentiments d’aquells dies?
Una trucada a primera hora: «No ens coneixem… Però vinc de Crimea, li truco des de l’estació de tren. Que és gaire lluny de casa seva? Vull explicar-li la meva guerra…».
Vaja!
Jo que em disposava a anar al parc amb la meva filla. I pujar als cavallets. Com puc explicar a una personeta de sis anys a què em dedico. No fa gaire, em va preguntar: «Què és la guerra?». Què li havia de contestar…? Vull que corri per aquest món amb el cor amable i li ensenyo que no es pot arrencar una floreta així com així. Que esclafar una marieta o arrencar-li l’ala a un espiadimonis són coses mal fetes. Com se li ha d’explicar la guerra a una criatura? I la mort? Com s’ha de respondre a la pregunta: per què hi maten gent? Hi maten fins i tot els que són petits com ella. Els adults estem mig conxorxats. Ja sabem de què va la cosa. Però i les criatures, què? Després de la guerra, els pares m’ho van mig explicar, però jo no puc explicar-ho a la meva filla. No sé trobar les paraules. La guerra cada vegada ens agrada menys, cada vegada ens costa més trobar-hi una justificació. Per a nosaltres ja no és res més que un assassinat. Si més no, per a mi és així.
Hauria d’escriure un llibre sobre la guerra que regirés l’estómac. Un llibre on la idea mateixa de la guerra resultés repulsiva. Insensata. Que regirés l’estómac de generals i tot…
Els meus amics homes —a diferència de les amigues— s’atabalen amb aquesta lògica femenina. I torno a sentir un argument masculí: «No has anat mai a la guerra». Però és que potser això és bo: desconec la pulsió de l’odi, tinc una mirada normal. No és bèl·lica, no és masculina.
En òptica, existeix el concepte de lluminositat, que és la capacitat que té l’objectiu de fixar millor o pitjor la imatge copsada. Doncs bé, el record femení sobre la guerra és el més lluminós de tots pel que fa als sentiments i el dolor. Fins i tot diria que la guerra de les dones és més esgarrifosa que la dels homes. Els homes s’amaguen darrere de la història i els fets; la guerra els captiva com a acció i conflicte d’idees i interessos diversos, mentre que les dones queden preses pels sentiments. I encara una altra cosa: des de petits, els homes estan preparats per si mai els toca disparar. Això no ho ensenyen a les dones… No tenien cap intenció de fer aquesta feina… Per això recorden altres coses, i les recorden d’una altra manera. Són capaces de veure allò que per als homes resta ocult. Ho torno a repetir, la seva guerra fa olor, té color i mostra un detallat univers existencial: «Ens donaven la motxilla i ens en fèiem una faldilleta»; «Vaig entrar a l’oficina de reclutament per una porta amb un vestit, i vaig sortir-ne per l’altra porta amb pantalons i una guerrera; m’havien tallat la trena i només m’havien deixat un floc de cabells al davant…»; «els alemanys van cosir a trets un poblet i se’n van anar… Quan hi vam arribar: hi havia una pila de sorra groga ben compactada, amb una sabateta de criatura al capdamunt». Més d’una vegada m’han advertit —sobretot escriptors homes—: «Les dones deixen anar un munt d’històries inventades. Fantasiegen». Però estic convençuda que és impossible d’inventar coses com aquestes. Que potser les han copiades d’algú altre? Si es pot copiar una cosa com aquesta, és només de la vida: és l’única que té tanta fantasia.
Parlin del que parlin, les dones tenen tothora una idea al cap: la guerra és, abans que res, assassinat; després, una feina molt dura. I després és la vida quotidiana: cantar, enamorar-se, posar-se els rul·los…
Al centre de tot sempre hi ha el fet que morir és una cosa insuportable i mai no desitjada. Però encara resulta més insuportable i menys desitjat matar, perquè la dona és qui dona la vida. La regala. La duu molt de temps a dins, se’n cuida. He vist que a les dones els costa més matar.
Els homes… de mala gana deixen entrar les dones al seu món, al seu territori.
A la fàbrica de tractors de Minsk buscava una dona que havia fet de franctiradora. Era una franctiradora famosa. Els diaris de guerra n’havien parlat molt. A Moscou, les seves amigues m’havien donat el telèfon de casa seva, però era el vell. També en tenia el cognom de soltera. Vaig anar a l’oficina de personal de la fàbrica on ella treballava, pel que jo sabia, i vaig sentir que els homes —el director de la fàbrica i el cap de personal— em deien: «Que no en té prou amb els homes? Per què vol totes aquestes històries de dones? Fantasies de dones…». Els homes tenien por que les dones m’expliquessin una guerra que no tocava.
Era a casa d’una família… Marit i muller havien combatut. S’havien conegut al front i allà mateix s’havien casat: «Vam celebrar el casament a les trinxeres. Abans d’un combat. M’havia fet un vestit blanc amb un paracaigudes alemany». Ell era metraller, ella feia d’enllaç. El marit de seguida la va enviar a la cuina: «Prepara’ns alguna cosa». Ja amb la tetera i els entrepans a punt, ella es va asseure amb nosaltres, però el marit li va etzibar: «I les maduixes? On són les coses que hem dut de la datxa?». Després que hi vaig insistir molt, ell va acabar cedint el lloc mentre deia: «Explica-ho com t’he ensenyat. Sense llàgrimes ni ximpleries de dones: que si volies ser bonica, que si ploraves quan et van tallar la trena…». Més tard, ella va reconèixer amb un xiuxiueig: «S’ha passat la nit estudiant amb mi el llibre Història de la Segona Guerra Mundial. Li feia por el que pogués dir. I ara pateix, que no me’n recordi gaire. Que no me’n recordi com toca».
Això no va passar un cop i prou, no va passar només en una casa.
Sí, ploren molt. Criden. Quan soc fora, s’empassen les pastilles del cor. Truquen a una ambulància. Però igualment demanen: «Vine. Vine sens falta. Fa tant de temps que callem. Fa quaranta anys que callem».
Entenc que el plor i el crit no s’han d’elaborar gaire, altrament el més important no serien el plor i el crit, sinó l’elaboració en si. En lloc de la vida, ens quedaria la literatura. El material és així, té aquesta temperatura. Excedeix els límits constantment. Una persona es fa visible i s’obre d’una manera especial en la guerra, i potser també en l’amor. Fins al fons de tot, fins a capes subcutànies. Davant la cara de la mort, totes les idees empal·lideixen i s’obre una eternitat inconcebible per a la qual ningú no està preparat. Encara vivim en la història i no al cosmos.
Unes quantes vegades vaig rebre la transcripció que els havia enviat amb un afegitó: «Les petiteses no calen… Escriu sobre la nostra gran victòria…». Però és que les petiteses són el que em sembla més important, la calidesa i la claredat de la vida: el floc de cabells que queda en lloc d’una trena; les cassoles calentes, plenes de farinetes i sopa que no es menjarà ningú perquè, després del combat, de cent persones només n’han tornat set; o el fet que, després de la guerra, no poguessin ni tan sols anar al mercat i veure els trossos de carn vermella. Ni un tros de roba vermella. «Ai, bonica meva, ja han passat quaranta anys i a casa no hi trobaràs res de color vermell. Odio el vermell des de la guerra!».
Escolto el dolor amb atenció… El dolor com a prova d’una vida passada. No n’hi ha més proves, no me les crec. Més d’una vegada, les paraules ens han apartat de la veritat.
Penso que el patiment és la forma més elevada de la informació, que té una connexió directa amb el misteri. Amb el misteri de la vida. Tota la literatura russa parla d’això. S’ha escrit més sobre el patiment que sobre l’amor.
I a mi també me n’expliquen més coses…
Què eren, russes o soviètiques? Doncs eren soviètiques i alhora russes, i bielorusses, i ucraïneses, i tadjiks…
Sigui com sigui, l’home soviètic va existir de debò. Em fa l’efecte que no tornarà a existir mai més, d’això elles també se’n fan el càrrec. Fins i tot nosaltres, els seus fills, som diferents. Voldríem ser com tothom. No assemblar-nos als nostres pares, sinó al món. I dels nets ja no cal ni parlar-ne…
Però jo me les estimo. Em meravellen. Van tenir Stalin i el gulag,[5] però també la victòria. I ho saben.
No fa gaire, vaig rebre una carta:
«La meva filla m’estima molt, per a ella soc tota una heroïna. Si llegeix el llibre que vostè escriu, tindrà un fort desengany. Fang, polls, sang pertot arreu: tot això és veritat. No ho nego. Però vol dir que uns records com aquests poden fer néixer sentiments nobles? Preparar a cap gesta?».
Més d’un cop he constatat que:
… la nostra memòria és lluny de ser un instrument ideal. No és només arbitrària i capriciosa, sinó que a més a més està encadenada al temps, com un gos.
… ens mirem el passat des de l’avui, no ens el podem mirar des de l’enlloc.
… també estan enamorades del que els va passar, perquè no va ser només la guerra, va ser també la joventut. El primer amor.
Les escolto quan parlen… Les escolto quan callen… Tant les paraules com els silencis, per a mi, són el text.
—Això no és perquè ho publiquis, és per a tu. Els vells… al tren, anaven encaparrats… tristos. Recordo que una nit, quan tothom dormia, un comandant se’m va posar a parlar de Stalin. Havia begut molt i es va envalentir. Va confessar que son pare feia deu anys que estava tancat en un camp sense dret a correspondència. No se sabia si era viu o mort. El comandant va pronunciar unes paraules esfereïdores: «Vull defensar la pàtria, però no vull defensar aquest traïdor de la revolució que és Stalin». Mai no havia sentit paraules com aquelles… Vaig tenir por. Per sort, al matí havia desaparegut. Devia haver baixat…
—Et diré un secret… Tenia una amiga que es deia Oksana, era d’Ucraïna. Va ser ella que em va parlar per primer cop de la terrible fam que va assolar Ucraïna: el Holodomor.[6] Era impossible trobar una granota o un ratolí, s’ho havien menjat tot. La meitat de la gent del seu poble es va morir. Se li van morir els germans petits, el pare i la mare, però ella es va salvar perquè a les nits robava femta de cavall de l’estable del kolkhoz[7] i se la menjava. No hi havia ningú capaç de menjar-se-la, però ella ho feia: «Calenta, no te la pots posar a la boca, però freda sí. És millor congelada, fa olor de fenc». Jo li vaig dir: «Oksana, el camarada Stalin lluita. Aniquila els sabotejadors, però n’hi ha molts». Ella em va contestar: «No, ets una ximpleta. El meu pare, que era professor d’història, em va dir: “Un dia o altre el camarada Stalin haurà de respondre dels seus crims…”». De nit al llit pensava: «I si resulta que l’Oksana és una enemiga? Una espia? Què he de fer?». Al cap d’un parell de dies va morir en combat. No li quedava família, no hi havia ningú a qui enviar l’òbit…
Aborden aquest tema poc sovint i amb cautela. Encara ara estan paralitzades, no ja només per la hipnosi i el terror estalinistes, sinó per la fe que hi professaven. Encara no han pogut deixar d’estimar el que estimaven. El coratge en la guerra i el coratge del pensament són dos coratges diferents. I jo em pensava que eren una mateixa cosa.
Fa temps que tinc el manuscrit damunt la taula…
Ja fa dos anys que les editorials el rebutgen. Les revistes no em contesten. El veredicte sempre és el mateix: la guerra és massa terrible. Hi ha molt d’horror. Naturalisme. No s’hi veu el paper del Partit Comunista com a líder i guia. En resum, no és la guerra que toca… I com hauria de ser? Amb tot de generals i un generalíssim molt savi? Sense polls ni sang? Amb herois i gestes? De petita, recordo que caminàvem amb l’àvia pel costat d’un camp molt ample. Ella m’explicava: «Després de la guerra, en aquest camp va trigar molt a créixer-hi res. Els alemanys es retiraven… Hi va haver una batalla que va durar dos dies… Els morts jeien un al costat de l’altre, com feixos de branques. Com els travessers del ferrocarril. Els alemanys i els nostres. Després de la pluja, tots feien una cara plorosa. Entre tot el poble vam trigar un mes sencer a enterrar-los a tots…».
Com podria oblidar-me d’aquell camp?
No em limito a gravar. Col·lecciono, segueixo el rastre de l’esperit humà allà on el patiment converteix una persona petita en una de gran. Allà on una persona creix. I llavors per a mi ja no és el proletari mut que no deixa petja en la història. L’ànima se li esquinça. Llavors quin conflicte tinc amb les autoritats? He entès que a una gran idea li cal una persona petita, no una de gran. Li resultaria supèrflua i incòmoda. Feixuga d’elaborar. I jo la busco. Busco una petita gran persona. Humiliada, trepitjada, ofesa, encara que hagi passat pels camps de Stalin i per la traïció, igualment ha vençut. Ha fet un miracle.
Però han substituït la història de la guerra per la història de la victòria.
Que us ho expliqui elles mateixes…
Al cap de disset anys, 2002-2004
LLEGEIXO VELLES NOTES…
Miro de recordar quina mena de persona era quan vaig escriure el llibre. Aquella persona ja no existeix, com tampoc no existeix el país on vivíem aleshores. I és el país que la gent defensava i en nom del qual moria entre 1941 i 1945. Per la finestra tot és diferent: un nou mil·lenni, noves guerres, noves idees, noves armes i un home rus (més aviat, russosoviètic) que ha canviat d’una manera totalment inesperada.
Va començar la perestroika de Gorbatxov… De seguida em van publicar el llibre, amb un tiratge sorprenent: dos milions d’exemplars. Va ser una època en què van passar moltes coses emocionants, en què vam tornar a sortir disparats cap a algun lloc. Altra vegada cap al futur. Encara no sabíem —o ens n’havíem oblidat— que una revolució és sempre una il·lusió, sobretot en la nostra història. Però això havia de venir després, perquè en aquell moment tothom estava embriac amb l’aire de llibertat. Vaig començar a rebre dotzenes de cartes cada dia, les carpetes estaven a punt de rebentar. La gent tenia ganes de parlar… de buidar el pap… Tothom s’havia tornat més lliure i més obert. No tenia cap dubte que estava condemnada a continuar escrivint eternament els meus llibres. No a reescriure’ls, sinó a acabar d’escriure’ls. Hi poses un punt i al mateix moment es converteix en uns punts suspensius…
Em fa l’efecte que avui potser faria unes altres preguntes i que sentiria unes altres respostes. I que escriuria un llibre diferent; no del tot diferent, però diferent, al cap i a la fi. Els documents amb què treballo són testimonis vius, no es queden encarcarats com el fang quan s’asseca. No es tornen muts. Es belluguen amb nosaltres. Sobre quins altres temes preguntaria, ara? Què hi voldria afegir? M’interessaria molt… busco la paraula… la persona biològica, no només la persona del temps i les idees. Intentaria escodrinyar ben al fons de l’ànima humana, en la foscor, el subconscient. En el misteri de la guerra.
Escriuria com vaig arribar a casa d’una antiga partisana… Una dona grossa però bonica, encara. I com em va explicar que el seu grup —ella, que era la gran, i dos adolescents— van sortir a reconèixer la zona i per casualitat van capturar quatre alemanys. Van voltar amb ells força temps pel bosc. Van anar a topar amb una emboscada. Era clar que amb els presoners no se n’esmunyirien, que no se’n sortirien, i ella va decidir passar-los per les armes. Els adolescents no podrien matar-los: feia dies que caminaven plegats pel bosc, i quan passes tant de temps amb algú, és igual si és un estrany, t’hi acostumes, se’t fa proper: ja saps com menja, com dorm, quins ulls té, quines mans té. No, els adolescents no podrien. Això ho va veure de seguida. O sigui, que els havia de matar ella. I llavors va recordar com els va anar matant. Va haver d’enganyar els uns i els altres. Va fer veure que s’emportava un alemany a buscar aigua i li va disparar per l’esquena. Al clatell. Se’n va endur un altre a trobar branquillons… Em va commoure la tranquil·litat amb què ho explicava.
Els que han estat a la guerra, diuen que un civil es converteix en militar en tres dies. Per què n’hi ha prou amb tres dies només? O això també és un mite? Segurament. Una persona a la guerra és d’allò més desconeguda i incomprensible.
A totes les cartes hi llegia: «En aquell moment no vaig explicar-li tot, perquè era una altra època. Estàvem acostumats a callar moltes coses…»; «No vaig confiar-li tot. Fins no fa gaire, d’això no se’n podia parlar. O em feia vergonya»; «Ja conec el veredicte dels metges: tinc un diagnòstic terrible… Vull explicar-li tota la veritat…».
Fa poc em va arribar aquesta carta: «Nosaltres, els vells, tenim una vida complicada… Però no és per les pensions minses i denigrants que patim. El que més mal ens fa és que ens han foragitat d’un passat grandiós i ens han deixat en un present insuportablement petit. Ara ja ningú no ens demana que anem a fer xerrades en escoles o museus, ja no fem cap falta. Si llegeixes els diaris, veus que els nazis són cada vegada més nobles i els guàrdies rojos són cada vegada més terribles».
El temps també és una pàtria… Però jo me les estimo igual que abans. No estimo el seu temps, les estimo a elles.
TOT POT SER LITERATURA…
El que em va interessar més dels meus arxius va ser la llibreta on havia anotat els episodis que la censura m’havia ratllat. I també les meves converses amb el censor. Vaig trobar-hi pàgines que jo mateixa havia descartat. La meva autocensura, la meva pròpia prohibició. I una explicació meva que deia per què ho havia descartat. Moltes d’aquestes i d’altres coses ja s’han incorporat al llibre, però aquestes quatre pàgines voldria oferir-les a part, constitueixen un document. El meu camí.
D’allò que la censura va descartar
«Ara em desperto de nit. És com si algú plorés al meu costat… Soc a la guerra…
Ens retirem… Passat Smolensk, una dona em dona el seu vestit, tinc temps de canviar-me. Estic sola… envoltada d’homes. Fins ara duia pantalons, ara porto un vestit d’estiu. De cop i volta m’han vingut aquestes coses… de dones… Em deuen haver vingut abans d’hora per culpa del neguit. Del patiment, de l’ultratge. On he de trobar res, ara? Quina vergonya! Quina vergonya que tinc! Hem dormit sota les mates, en rases, damunt de soques del bosc. Érem tants, que al bosc no hi havia lloc per a tothom. Caminàvem destarotats, desenganyats, ja no ens crèiem a ningú… On és la nostra aviació? I els nostres tancs? Tot el que vola, s’arrossega i retruny és alemany.
Vaig ser capturada en aquest estat. El dia abans que em capturessin, em vaig trencar totes dues cames… Ajaguda, em pixava… No sé amb quines forces em vaig arrossegar de nit fins al bosc. Per casualitat, em van recollir els partisans…
Em sap greu pels que llegiran aquest llibre, i pels que no el llegiran…».
«Tenia guàrdia nocturna… Vaig entrar a la sala de ferits greus. Hi havia un capità… Abans de començar el torn, els metges m’havien advertit que es moriria durant la nit. Que no duraria fins al matí… Li pregunto: “Què, doncs? Puc fer res per tu?”. No ho oblidaré mai… De sobte va somriure; era un somriure molt lluminós en una cara extenuada: “Descorda’t la bata… Ensenya’m els pits… Fa molt de temps que no veig la meva dona…”. Em vaig atabalar, no m’havien fet mai ni un petó. Li vaig respondre qualsevol cosa. Vaig marxar corrents i vaig tornar al cap d’una hora. Era mort. I tenia el mateix somriure a la cara…».
«A prop de Kertx… Era de nit, anàvem amb una barcassa sota el foc enemic. Es va encendre la proa… El foc va córrer per la coberta. Va esclatar el magatzem de munició… Una explosió molt potent! Tan potent que la barcassa es va escorar a estribord i va començar a enfonsar-se. La platja era a prop, sabíem que la platja era allà mateix, i els soldats vam saltar a l’aigua. Des de la platja ens disparaven amb metralladores. Renecs, crits, gemecs… Jo sabia nedar bé, en volia salvar algun. Encara que fos un sol ferit… Allò era aigua i no terra, un ferit s’hi mor de seguida. Se’n va al fons… Sento a prop meu que algú treu el cap i torna a enfonsar-se. Treu el cap i es capbussa. Vaig aprofitar l’avinentesa i el vaig engrapar… Estava fred, relliscava… Vaig pensar que era un ferit, que l’explosió li havia arrencat la roba. Perquè jo també anava despullada… M’havia quedat en roba interior… Foscor absoluta. Com a la gola del llop. Al meu voltant tot eren ais i uis. I renecs… Vaig aconseguir dur-lo fins a la platja… En aquell moment un coet va centellejar al cel i vaig veure que havia arrossegat un peix gros mal ferit. Era gros, de la mida d’una persona. Era una beluga… Es moria… Vaig caure al seu costat i vaig deixar anar tots els renecs que se’m van acudir. Vaig plorar de ràbia… i perquè tothom patia…».
«Miràvem de trencar el setge… Anéssim on anéssim, a tot arreu hi trobàvem alemanys. Vam decidir que al matí combatríem per obrir-nos pas. Si igualment havíem de morir, valia més que ho féssim amb dignitat. Lluitant. Amb nosaltres hi havia tres noies. Durant la nit van anar passant per tots els que n’eren capaços… No tots podien, és clar. Pels nervis, ja m’entén. Doncs això… Ens preparàvem per morir…
Al matí ens en vam sortir uns quants… pocs… Jo diria que només set homes, i n’érem cinquanta o més i tot… Els alemanys ens van segar amb les metralladores… Recordo aquelles noietes amb agraïment. Al matí no en vaig trobar cap de viva… No les vaig veure mai més…».
D’una conversa amb un censor
—Qui vol que vagi a la guerra després d’un llibre com aquest? Humilia les dones amb aquest naturalisme primitiu. Les destrona. Les converteix en dones normals i corrents. En femelles. Quan per a nosaltres són santes.
—El nostre heroisme és estèril, no vol tenir en compte ni la fisiologia ni la biologia. No és creïble. La guerra no era una prova només per a l’esperit, sinó també per al cos. Per a la carcassa material.
—D’on treu aquestes idees? Són idees de fora. No són soviètiques. Es riu dels que reposen en fosses comunes. Ha llegit massa Remarque…[8] A casa nostra, el remarquisme no hi té res a fer. La dona soviètica no és un animal…
«Un dels nostres ens havia traït… Els alemanys van saber on era acampat el destacament dels partisans. Tenien el bosc encerclat i se’ns acostaven per totes bandes. Ens vam amagar en l’espessor; ens salvaven els pantans, les unitats de càstig no s’hi ficaven. Era un fanguissar. S’empassava l’equipament i els homes de mala manera. Ens vam passar dies i setmanes amb l’aigua fins al coll. Teníem una operadora de ràdio que havia parit no feia gaire. La criatura tenia gana, demanava el pit. Però la mare estava famolenca, no tenia llet, i el petit plorava. Les unitats de càstig eren a prop… amb els gossos… Si els gossos el sentien, ens matarien a tots. El grup sencer, una trentena d’homes… Se’n fa el càrrec?
El cap del destacament va prendre una decisió…
Ningú no gosava donar l’ordre a la mare, però ja ho va entendre tota sola. Va ficar el farcell amb la criatura dins l’aigua i l’hi va tenir força estona… El petit ja no bramava… No se sentia res… I nosaltres no podíem aixecar els ulls. Ni a la mare, ni entre nosaltres…».
«Vam fer uns presoners, els vam dur al destacament… No els vam afusellar, hauria estat una mort massa fàcil per a ells. Els clavàvem les baionetes com si fossin porcs, els tallàvem a trossets. Vaig anar a mirar-m’ho… Em vaig esperar! Vaig esperar molt fins que va arribar el moment que se’ls van començar a rebentar els ulls de dolor… Les ninetes…
Vostè no en sap res! M’havien cremat la mare i les germanes en una foguera al mig del poble…».
«A la guerra no hi recordo gats ni gossos, només rates. Grosses… Amb uns ulls blaus i grocs… N’hi havia un munt. Ja estava recuperada d’una ferida i des de l’hospital em van tornar a enviar amb la meva unitat. La unitat era a les trinxeres de Stalingrad. L’oficial de comandament va ordenar: “Porteu-la al refugi de les noies”. El primer que em va sorprendre quan hi vaig entrar va ser que no hi havia res de res. Uns llits buits, fets de branques de pi, i prou. No m’havien avisat… Vaig deixar la motxilla al refugi i vaig marxar. En tornar, al cap de mitja hora, no hi vaig trobar la motxilla. Ni rastre de les meves coses, ni la pinta, ni el llapis. Va resultar que les rates ho havien devorat tot en un instant…
Al matí em van ensenyar les mans dels ferits greus, totes ratades…
Ni a la pel·lícula més terrorífica no he vist com les rates abandonen una ciutat abans d’un bombardeig d’artilleria. Això no va ser a Stalingrad… Érem a Viazma, ja… Al matí, un estol de rates recorria la ciutat, marxaven cap al camp. Ensumaven la mort. N’hi havia milers… Negres, grises… La gent observava horroritzada aquell espectacle sinistre i s’arrambava contra els edificis. I just en el moment que les rates van desaparèixer de la nostra vista, va començar el bombardeig. Van arribar els avions. En lloc d’edificis i soterranis, només hi va quedar runa…».
«A Stalingrad hi havia tants morts, que els cavalls ja no els hi tenien por. Normalment s’espanten. Un cavall mai no trepitja una persona morta. Vam recollir els nostres morts, però d’alemanys n’hi havia pertot arreu. Congelats, fets un bloc de gel. Jo, que feia de conductora i portava caixes amb projectils d’artilleria, sentia com cruixien els cranis sota les rodes. I els ossos. I em feia feliç…».
D’una conversa amb un censor
—Sí, la victòria ens va costar molt, però vostè ha de buscar-ne exemples heroics. N’hi ha centenars. I, en canvi, vostè ensenya la porqueria de la guerra. La roba interior. En el seu llibre, la victòria és terrible… Què persegueix?
—La veritat.
—Vostè es pensa que la veritat és el que hi ha a la vida. Al carrer. El que té sota els peus. Per a vostè, és una cosa així de baixa. De terrenal. Doncs no, la veritat és el que somiem. És com volem ser!
«Avancem. Els primers poblets alemanys. Som joves. Forts. Quatre anys sense dones. Als cellers hi ha vi. I menjar. Pescàvem noies alemanyes i… deu homes en van violar una. Hi havia poques dones, la població havia fugit de l’exèrcit soviètic. Agafàvem les jovenetes. Eren nenes… de dotze o tretze anys. Si plorava, li pegàvem i li entaforàvem alguna cosa a la boca. A ella li feia mal, a nosaltres ens feia gràcia. Ara no arribo entendre com vaig poder. Un fill de família cultivada… Doncs ho vaig fer.
L’única cosa que ens feia por era que les nostres noies ho descobrissin. Les nostres infermeres. Davant seu, sentíem vergonya…».
«Ens van encerclar. Vagàvem pels boscos i els pantans. Menjàvem fulles, escorça d’arbre. Algunes arrels. Érem cinc, un era molt jovenet, l’acabaven de cridar a files. Una nit, el que tenia al costat em xiuxiueja: “El xaval està mig mort, s’acabarà morint de totes maneres. Ja m’entens…”. “De què parles?”. “Un expresoner em va explicar que quan fugien del camp, sempre se n’enduien un de jovenet. La carn humana és comestible. Així se salvaven…”. No tenia prou forces per pegar-li. L’endemà vam trobar els partisans…».
«Una tarda els partisans van entrar al poble a cavall. Van fer sortir de casa el cabdill del poble i el seu fill. Els van clavar cops al cap amb vares de ferro fins que no van caure. I un cop van ser a terra, van acabar la feina. Jo era a la vora de la finestra. Ho vaig veure tot. Mon germà gran era un dels partisans. Quan va entrar a casa i em va voler abraçar: “Germaneta!”, em vaig posar a cridar: “No te m’acostis! No te m’acostis! Ets un assassí!”. Després em vaig quedar muda. Em vaig passar un mes sense parlar.
A mon germà el van matar. Què hauria passat, si hagués sobreviscut i hagués tornat a casa?».
«Al matí, les unitats de càstig van calar foc al poble. Només se’n van salvar els que havien fugit al bosc. Havien fugit sense res, amb les mans buides, no havien agafat ni un tros de pa. Ni ous, ni cansalada. A la nit, la tieta Nàstia, veïna nostra, pegava la seva filla perquè no parava de plorar. La tieta Nàstia havia vingut amb els cinc fills. La Iúlextka, la meva amigueta, que era la més dèbil. Sempre estava malalta. I els quatre nens, tots petits, i que també demanaven menjar. La tieta Nàstia es va tornar boja: “Uuu… Uuu…”. I durant la nit vaig sentir… que la Iúlextka li deia: “Marona, tu no m’ofeguis. No ho faig més. No et demano més nyam-nyam. No ho faig més…”.
L’endemà al matí ja ningú no va veure la Iúlextka. La tieta Nàstia…
Vam tornar al poble, convertit en carbó. S’havia cremat tot. La tieta Nàstia no va trigar gaire a penjar-se d’un pomer socarrimat del seu hort. Es va penjar molt arran de terra. Tenia els nens al voltant, demanant-li menjar».
D’una conversa amb un censor
—Això és mentida! És una calúmnia als nostres soldats, que van alliberar mitja Europa. Una calúmnia als nostres partisans. Al nostre poble heroic. La seva història petita no ens fa cap falta, el que ens cal és la gran història. La història de la victòria. Vostè no estima els nostres herois! No estima els nostres grans ideals. Els ideals de Marx i Lenin.
—És veritat, no estimo els grans ideals. Estimo les persones petites…
Del que jo mateixa vaig descartar
«Era el 1941… Estàvem encerclats. Amb en Lunin, l’instructor polític. Va llegir una ordre, deia que els soldats soviètics no es rendien a l’enemic. Com va dir el camarada Stalin, “no tenim presoners, tenim traïdors”. Els nois van treure les pistoles. L’instructor polític va ordenar: “Deixeu-ho estar. Heu de viure, xavals, que encara sou joves”. I es va clavar un tret.
I això ja era el 1943. L’exèrcit soviètic avançava. Érem a Bielorússia. Recordo un nen petit. Va sortir corrents cap a nosaltres de sota terra, d’un soterrani, i cridava: “Mateu la meva mama! Mateu-la! Va estimar un alemany…”. Feia uns ulls rodons, de por que tenia. Darrere seu corria una vella vestida de negre. Tota de negre. Corria i se senyava: “No feu cas d’aquesta criatura. S’ha trastocat”».
«Em van trucar que anés a l’escola. Vaig parlar amb una mestra que havia tornat de l’evacuació:
—Vull canviar el seu fill de classe. A la meva, hi tinc els millors alumnes.
—Però si el meu fill només treu excel·lents.
—Això és igual. El nen va viure sota control alemany.
—Sí, va ser molt dur.
—Aquest no és el tema. Tothom que va viure sota l’ocupació… és sospitós.
—Què? No ho entenc…
—Explica coses dels alemanys als altres nens. I quequeja.
—Això és perquè té por. Un oficial alemany que vivia a casa nostra el va apallissar. No li va agradar com el meu fill li havia enllustrat les sabates.
—Ho veu, vostè mateixa ho reconeix. Van viure ben a prop de l’enemic…
—I qui va permetre que aquest enemic arribés fins a Moscou? Qui va ser que ens va deixar aquí amb les criatures?
Em vaig posar histèrica.
Durant un parell de dies vaig tenir por que la mestra no em denunciés. Però no va canviar el meu fill de classe…».
«De dia teníem por dels alemanys i els col·laboracionistes, i de nit teníem por dels partisans. Els partisans se’m van endur l’última vaca, només ens quedava un gat. Passaven gana, estaven furiosos. Em van agafar la vaca i els vaig seguir… Vaig caminar uns deu quilòmetres. Els suplicava que me la tornessin, que havia deixat tres nens famolencs a casa a la vora del foc. “Fot el camp, vella! O et clavarem un tret”, m’amenaçaven.
Prova de trobar una bona persona a la guerra…
Ens matàvem entre nosaltres. Els fills dels terratinents van tornar de l’exili. Els havien mort els pares i ara ells servien els alemanys. Volien venjança. Un d’aquests va anar a disparar el vell mestre a casa seva. Era veí nostre. En algun moment, el mestre havia denunciat son pare. Era un comunista fervent.
Primer els alemanys van desmantellar els kolkhozos i van donar la terra a la gent. Vam respirar una mica després de Stalin. Pagàvem els tributs… pagàvem el que tocava… I després van començar a cremar-nos. A nosaltres i les nostres cases. Feien marxar el bestiar i cremaven la gent.
Ai, filleta, les paraules em fan por. Són esgarrifoses… Em va salvar el bé, no desitjava mal a ningú. Em compadia de tothom…».
«Amb l’exèrcit vaig anar fins a Berlín…
Vaig tornar al poble amb dos Ordes de la Glòria i altres medalles. Després de tres dies a casa, un dia ma mare em desperta a primera hora, em fa llevar mentre tothom dorm: “Filla meva, t’he fet un farcell. Ves-te’n… Ves-te’n… Tens dues germanes petites. Qui vols que s’hi casi? Tothom sap que has estat quatre anys al front, amb homes…”.
Però deixi estar la meva ànima. Escrigui sobre les medalles, com tots els altres…».
«La guerra és la guerra. No és pas teatre…
Van fer formar el destacament en una clariana, vam fer un cercle. Al mig hi havia en Mixa K. i en Kólia M., dos nanos dels nostres. En Mixa era un explorador valent, tocava l’acordió. No hi havia ningú que cantés millor que en Kólia…
Van llegir una sentència llarga: a no sé quin poble van demanar dues ampolles d’aiguardent i, de nit… van violar les dues filles dels amos de la casa… I a no sé quin altre poble, van prendre-li l’abric i la màquina de cosir a un pagès i ho van bescanviar tot per mam a cals veïns. Són condemnats a morir afusellats. La condemna és ferma i inapel·lable.
Qui els afusellarà? El destacament callava. Qui? Callàvem tots… El comandament mateix es va encarregar d’executar la sentència…».
«Jo feia de metrallera. En vaig matar tants…
Després de la guerra, durant molt temps vaig tenir por de parir. Vaig parir quan vaig estar més tranquil·la. Havien passat set anys…
Però encara ara no he perdonat res. I no ho faré… Estava contenta de veure presoners alemanys. Estava contenta que fessin llàstima: als peus hi duien benes en lloc de botes, al cap també hi duien benes… Els feien travessar el poble, i demanaven: “Mama, do’m pa… Do’m pa…”. Em sorprenia que les pageses sortissin de casa i els donessin un crostó de pa o una patata… Les criatures corrien darrere la columna de presoners i els tiraven pedres… Però les dones ploraven…
Em fa l’efecte que he viscut dues vides: una d’home, i l’altra de dona…».
«Després de la guerra… la vida humana no valia res. Te’n posaré un exemple… Després de la feina, anava amb autobús, de cop i volta es van sentir uns crits: “Atrapeu el lladre! Atrapeu-lo! La meva bossa!”. L’autobús es va aturar… De seguida hi va haver un bon rebombori. Un jove oficial treu un noiet al carrer, li agafa el braç, se’l posa a la falda i… crac! Li trenca pel mig. Torna a pujar… I l’autobús arrenca… Ningú no va fer res pel nen, ningú no va avisar la policia… Quan vaig voler baixar a la meva parada, l’oficial va saltar i em va oferir la mà per ajudar-me: “Passi, senyoreta…”. Era molt galant…
Ara m’ha vingut això al cap… En aquella època encara érem tots gent de guerra, vivíem segons les lleis del temps de guerra. Vol dir que són humanes?».
«L’Exèrcit Roig va tornar…
Ens van permetre excavar les tombes, buscar allà on havien afusellat les nostres famílies. Segons un vell costum, a prop de la mort s’ha d’anar blanc: amb un mocador blanc o una camisa blanca. Me’n recordaré tota la vida! La gent portava mantells blancs brodats… Anaven tots vestits de blanc… D’on havien tret aquella roba?
Vam cavar… El qui trobava res i ho reconeixia, s’ho enduia. Hi havia qui traginava un braç en un carretó, o un cap dalt d’un carro… A sota terra, una persona no hi dura gaire temps sencera. Estaven tots barrejats, allà sota. Amb l’argila, i la sorra.
No vaig trobar la meva germana, però em va semblar que un tros de vestit era seu, em sonava… L’avi també va dir que l’agaféssim, que així podríem enterrar alguna cosa. Vam posar el tros de vestit dins d’un taüt petit…
Vam rebre una notificació que deia que el pare havia desaparegut. N’hi havia que rebien uns quants diners pels familiars morts, però a la mama i a mi ens van espantar al soviet del poble: “No us correspon cap ajut. Potser viu a cos de rei amb una Frau[9] alemanya. És un enemic del poble”.
En temps de Khrusxov[10] vaig començar a buscar el pare. Quaranta anys més tard, ja amb Gorbatxov, em van contestar: “No apareix a les llistes…”. Però un company seu del regiment em va respondre i vaig saber que el pare havia mort com un heroi. Es va tirar sota un tanc amb una granada a la mà, a Moguiliov.
Llàstima que ma mare no visqués per saber-ho. Es va morir marcada com a dona d’un enemic del poble. D’un traïdor. I com ella, n’hi havia moltes. No van viure prou per arribar a saber la veritat. Vaig anar a la tomba de la mama amb la carta. L’hi vaig llegir…».
«Molts de nosaltres ens ho crèiem…
Ens pensàvem que, després de la guerra… tot canviaria… Que Stalin tindria fe en el seu poble. Però encara no s’havia acabat la guerra que els combois militars ja es dirigien als camps de Magadan…[11] Combois plens de vencedors… Arrestaven els que havien estat presoners, els que havien passat pels camps alemanys, els que havien estat forçats a treballar, tothom que havia vist Europa. Els que podien explicar com s’hi vivia. Sense comunistes. Quines cases tenien, quines carreteres. Que no hi havia kolkhozos…
Després de la victòria, tots callàvem. Callàvem i teníem por, com abans de la guerra…».
«Soc mestra d’història… El manual d’història s’ha reescrit tres vegades, jo sàpiga. He fet servir tres manuals diferents per ensenyar història a la canalla…
Pregunti’ns ara que encara som vius. No ho copiï d’enlloc quan ja no hi siguem. Pregunti…
No sap com costa de matar una persona. Jo treballava per la resistència. Al cap de mig any, em van encomanar una missió: fer de cambrera en una cantina d’oficials. Era jove, bonica… Em van contractar. Havia de posar verí a la sopa i fugir amb els partisans aquell mateix dia. Però jo ja m’havia acostumat a aquella gent; eren enemics, però els veia cada dia; em deien: “Danke schön… Danke schön…”[12] Costa molt. Matar costa molt… És més terrible matar que morir…
He estat mestra d’història tota la vida… I mai no he sabut com explicar tot això. Amb quines paraules…».
He tingut la meva pròpia guerra… He fet un llarg camí amb les meves protagonistes. Com elles, durant molt de temps no em vaig creure que la nostra victòria tenia dues cares: una de preciosa i una altra de terrible, plena de cicatrius, insuportable a la vista. «Quan mates un home en el cos a cos, et mira als ulls. No és el mateix que tirar bombes o disparar des de la trinxera», em van explicar.
Escoltar una persona que explica com va matar i com va morir és el mateix: el mires als ulls…