UN TELÈFON NO DISPARA…

Totes m’acullen i m’expliquen coses a la seva manera…

N’hi ha que es posen a explicar coses de seguida, per telèfon i tot: «Me’n recordo… Encara ho tinc tot a la memòria, com si hagués passat ahir…». D’altres posposen molt la trobada i la conversa: «M’he de preparar… No vull tornar a caure en aquell infern…». La Valentina Pàvlovna Txudàieva és de les que passa por durant molt de temps i no et deixa entrar de bon grat al seu univers destarotat. Em vaig passar mesos trucant-li de tant en tant, i al final un dia ens vam passar dues hores al telèfon i de cop i volta vam decidir trobar-nos. De seguida, l’endemà mateix…

Doncs bé, ja soc aquí…

—Menjarem pastissets. Estic enfeinada des de primera hora —la mestressa m’abraça a l’entrada, contenta—. Ja tindrem temps de parlar. I em posaré a plorar… Fa molt de temps que visc amb aquesta pena… Però el primer de tot són els pastissets. Amb cireres de gatzerí, com els fem a Sibèria. Vinga, passa.

Perdona que et tracti de tu així d’entrada. És una cosa de la guerra: «Au, vinga, noies! Som-hi, noies!». Som totes així, ja ho saps… Ja t’ho han dit. No hem aconseguit gaire res de valor, ja ho veus. Tot el que hem estalviat el meu marit i jo ho guardem en una capsa de bombons feta de llauna: un parell de medalles i condecoracions. La tinc a l’aparador, després te l’ensenyaré —m’acompanya a l’habitació—. Els mobles també són vells, ja ho veus. Sap greu canviar-los. Si les coses viuen molt de temps en una casa, acaben tenint ànima. Jo m’ho crec.

Em presenta una amiga seva, l’Aleksandra Fiódorovna Zéntxenko, va treballar a les Joventuts Comunistes durant el setge de Leningad.

M’assec a taula, està parada: vinga, si s’han de menjar pastissets, doncs endavant, i més encara si són fets a la siberiana, amb gatzerí; no n’he tastat mai.

Tres dones. Pastissets acabats de treure del forn. Però la conversa de seguida tomba cap a la guerra.

—No la interrompi amb preguntes —m’adverteix l’Aleksandra Fiódorovna—. Si l’atura, es posarà a plorar. I després de les llàgrimes ja no dirà res més… No la interrompi…

Valentina Pàvlovna Txudaieva,
sergenta, cap d’artilleria antiaèria.

Jo soc siberiana… Què em va empènyer cap al front quan era una noieta de la llunyana Sibèria? De la fi del món, que en diuen. Per cert, que sobre la fi del món un periodista francès un cop em va fer una pregunta en una trobada. Allà al museu, em mirava tan fixament que em vaig començar a inquietar i tot. Què deu voler? Per què em mira així? Al final es va acostar i per mitjà d’un intèrpret va demanar que la senyora Txudaieva li concedís una entrevista. Em vaig posar molt nerviosa, és clar. Pensava: «Però què vol, ara? Si ja m’ha sentit parlar al museu…». Però resulta que això no li interessava. Les primeres paraules que em va dirigir van ser un compliment: «Se la veu molt jove… Com pot ser que hagi fet la guerra?». Li vaig contestar: «Doncs miri, és una prova que érem molt joves quan vam anar al front». I encara hi havia una altra cosa que el neguitejava: com podia ser que hagués anat a parar al front des de Sibèria, que és la fi del món. Vaig imaginar-me què volia saber: «No, jo diria que el que a vostè li interessa saber és per què una nena que anava a escola va marxar a la guerra quan no hi havia una mobilització general, oi?». Va assentir, dient que sí. «Molt bé, doncs li respondré la pregunta», vaig dir. I vaig explicar-li tota la meva vida, com te l’explicaré ara a tu. Ell plorava… el francès plorava… Al final va reconèixer: «No s’enfadi amb mi, senyora Txudaieva. Per a nosaltres, els francesos, la Primera Guerra Mundial va suposar una commoció més forta que la Segona. I la recordem: pertot arreu hi ha tombes i monuments. Però de vostès en sabem poca cosa. Actualment hi ha molta gent que es pensa, sobretot gent jove, que els Estats Units van derrotar Hitler tots sols. Se sap poca cosa del preu que va pagar el poble soviètic per la victòria: vint milions de vides humanes en quatre anys. I dels seus patiments. Desmesurats. Li dono les gràcies: m’ha encongit el cor».

No recordo ma mare. Es va morir molt jove. Mon pare era delegat del comitè provincial de Novossibirsk. El 1925 el van enviar al seu poble a buscar cereals. El país tenia greus necessitats, però els kulaks^[31] amagaven els cereals i els deixaven podrir. Jo llavors tenia nou mesos. Ma mare va voler anar al poble amb mon pare, i ell se l’hi va endur. Ma mare ens va agafar a ma germana i a mi, no ens podia deixar enlloc. En el passat, mon pare hi havia fet de jornaler per a un kulak a qui va amenaçar a la reunió d’aquell vespre: «Sabem on tens el gra, si no ens el dones, el trobarem i ens l’endurem per la força. Ens l’endurem en nom de la causa revolucionària».

La reunió es va acabar i tota la família es va reunir. Mon pare tenia cinc germans; ja no en va tornar cap de la Segona Guerra Mundial, mon pare tampoc. Doncs… o sigui, que van seure a la taula dels banquets a menjar els tradicionals farcellets siberians. Els bancs quedaven a la vora de les finestres. Ma mare seia entre finestres, amb una espatlla contra una finestra i l’altra contra mon pare; mentre que mon pare seia justament on no hi havia finestra. Era el mes d’abril… A Sibèria encara hi ha glaçades, en aquesta època. Ma mare devia tenir fred. Tot això ho vaig entendre de gran, ja. Es va aixecar, es va tirar la pellissa de mon pare a les espatlles i es va posar a donar-me el pit. En aquest moment va sonar un tret de retallada. Disparaven contra el pare, apuntaven contra la seva pellissa. Ma mare només va tenir temps de fer: «Pa…», i em va deixar caure sobre els farcellets fumejants. Tenia vint-i-quatre anys…

El meu avi després va ser president del soviet del mateix poble. El van enverinar, li van tirar estricnina a l’aigua. Conservo una foto de l’enterrament de l’avi. Sobre el taüt, hi havia un tros de roba que deia: «Mort a mans de l’enemic de classe».

Mon pare era un heroi de la guerra civil, havia comandat un tren blindat contra la insurgència de la Legió Txecoslovaca.^[32] El 1931 li van concedir l’Orde de la Bandera Roja. En aquella època se’n concedien molt poques, d’aquestes condecoracions, sobretot a casa nostra, a Sibèria. Era un gran honor i suscitava molt de respecte. Mon pare havia sofert dinou ferides, no tenia cap part del cos intacta. Ma mare explicava —no a mi, és clar, sinó a la família— que els blancs de la Legió Txecoslovaca el van condemnar a vint anys de treballs forçats. Ella va demanar una trobada amb mon pare, estava a l’últim mes d’embaràs de la Tàssia, la meva germana gran. Allà, a la presó, hi havia un passadís llarguíssim. No la van deixar caminar fins on era el pare, li van dir: «Arrossega’t, escòria bolxevic!». I així, uns dies abans de parir, es va haver d’arrossegar per aquell llarg passadís de formigó. Vet aquí la trobada que li havien preparat. No va reconèixer el pare, tenia tot el cap gris. Era un vell canós. I tenia trenta anys.

Que potser podia quedar-me tan ampla quan l’enemic va tornar a la meva terra, després que havia crescut en una família com aquesta, amb un pare així? Era sang de la seva sang, jo… carn de la seva carn… Li va tocar patir molt, a ell… La denúncia li va arribar el 1937; el volien calumniar. Convertir-lo en enemic del poble. En fi, les terribles purgues estalinistes… la gran purga de Nikolai Iejov.^[33] Com va dir el camarada Stalin: quan fas llenya, salten estelles. Es va declarar una nova guerra de classes perquè el país continués vivint atemorit. Sotmès. Però mon pare va aconseguir trobar-se amb Kalinin^[34] i el seu bon nom va ser rehabilitat. Tothom coneixia el pare.

Però tot això m’ho va explicar la família més endavant…

I va arribar el 1941. Va sonar el meu darrer timbre escolar. Totes teníem plans, somnis… És que érem noietes, encara. Després de la festa de graduació, vam anar a baixar pel riu Ob fins a una illa. Estàvem tan contentes, érem tan felices… I encara no ens havien fet ni un petó, com si diguéssim, jo no havia tingut ni un amiguet. Vam tornar després de veure sortir el sol a l’illa… Tota la ciutat bullia, la gent plorava. Cridaven: «Guerra! Guerra!». A tot arreu tenien la ràdio encesa. No enteníem res de res. De quina guerra parlaven? Érem tan feliços, havíem fet uns plans grandiosos: qui havia d’anar a estudiar a fora, qui havia de tenir quin ofici. I, de cop i volta, la guerra! Els grans ploraven, però nosaltres no estàvem espantats, confiàvem els uns en els altres, pensàvem que abans d’un mes «esclafaríem el cap als nazis». Cantàvem cançons d’abans de la guerra. Per descomptat, el nostre exèrcit havia de destrossar l’enemic al seu territori. No en teníem ni una ombra de dubte… ni una mica.

Ho vam anar entenent tot quan van començar a arribar òbits. Em vaig posar malalta: «O sigui, que tot eren mentides?». Els alemanys ja es preparaven per desfilar a la plaça Roja…

A mon pare no se’l van endur al front. Però ell anava a l’oficina de reclutament sense parar. Després el van agafar. Amb la salut que tenia, i el cap gris, i els pulmons: tenia tuberculosi crònica. Molt poc tractada. I uns quants anys. Però va marxar. Es va enrolar a la Divisió d’Acer o, com en deien llavors, la Divisió Stalin,^[35] que estava plena de siberians. Ens feia l’efecte que, sense nosaltres, aquella guerra tampoc no acabava de ser una guerra, que hi havíem d’anar a lluitar. Que ens donessin armes de seguida! La classe sencera vam córrer a l’oficina de reclutament. I el 10 de febrer vaig marxar cap al front. La meva madrastra plorava molt: «Vàlia, no marxis. Però què fas? Ets tan dèbil, tan seca, quina mena de soldat seràs?». Vaig ser raquítica molt i molt de temps. Va ser després que matessin la mare. No vaig caminar fins als cinc anys… Però aleshores de cop i volta no sé d’on havia tret forces!

Ens van portar dos mesos en vagons de mercaderies. Dues mil noies, un tren sencer. Un tren siberià. Què vam veure en arribar al front? Recordo una escena… Mai no me n’oblidaré: una estació de tren destrossada, i uns mariners que feien bots per l’andana sobre les mans. No tenien cames ni crosses. Caminaven amb les mans. L’andana n’estava plena. I encara fumaven… En veure’ns, es van posar a riure. Feien broma. El cor em feia bum-bum… bum-bum… On ens havíem ficat? Cap a on anàvem? On? Cantàvem molt per aixecar l’ànim.

Hi havia comandaments que viatjaven amb nosaltres i ens instruïen. Ens animaven. Estudiàvem comunicacions. Vam arribar a Ucraïna i per primera vegada ens van bombardejar. I just en aquell moment érem al punt de desinfecció, a la dutxa. Quan vam entrar a rentar-nos, vam trobar un home gran que feia guàrdia, que vigilava les dutxes. Vam tenir vergonya, és clar, érem noies molt jovenetes. Però quan van començar a bombardejar, vam córrer cap a ell per salvar-nos. Ens vam vestir de qualsevol manera; jo em vaig embolicar el cap amb una tovallola, en tenia una de vermella, i vam sortir corrents. Un tinent primer que també era un noiet em va escridassar:

—Cap al refugi, noia! Treu-te la tovallola! Ens desemmascares…

I jo li vaig dir, escapant-me d’ell:

—No desemmascaro res, jo! Ma mare em diu que no em passegi amb el cap xop.

Després del bombardeig em va venir a trobar:

—Per què no em fas cas? Soc el teu comandament.

No me’l vaig creure:

—Sí, home! Tu has de ser el meu comandament…

Vaig discutir-m’hi com si fos qualsevol noi. Teníem la mateixa edat.

Ens van donar uns capots grossos, gruixuts; a dins d’allò no caminàvem, més aviat semblàvem feixos d’espigues ballant. Primer no hi havia ni botes, per a nosaltres. És a dir, hi havia botes, però només talles d’home. Més endavant ens van canviar les botes i ens en van donar unes altres: tenien la punta vermella i la canya de pell sintètica negra. Com en presumíem! Estàvem totes seques, les guerreres d’home ens anaven pengim-penjam. Les que sabien cosir, se les estrenyien una mica. Però encara ens feia falta alguna altra cosa. Que érem noies! Llavors el brigada ens va començar a prendre mides. Feia riure i plorar. Va arribar el cap de batalló: «Què, el brigada ja us ha donat totes les vostres coses de dones?». El brigada va dir: «He pres mides. Ho tindran tot».

Vaig passar a fer d’enllaç en una unitat antiaèria. Feia guàrdies al punt de control, d’operadora. I potser m’hauria passat tota la guerra fent d’enllaç si no hagués rebut la notificació que el meu pare havia estat abatut. No tenia cap altra cosa al món que el meu pare estimat. La persona que m’era més propera. L’única. Vaig començar a demanar: «Em vull venjar. Vull passar comptes per la mort del meu pare». Volia matar… disparar. Per més que m’havien demostrat que el telèfon era molt important en artilleria, un telèfon no dispara… Vaig enviar una sol·licitud al comandament del regiment. Va dir que no. Llavors, sense rumiar gaire, em vaig dirigir al comandament de la divisió. Va venir el coronel Krasnikh, ens va fer formar i ens va preguntar: «Qui és la que vol ser cap d’artilleria?». Vaig fer un pas endavant: tenia el coll prim, era seca, i al costat del coll hi duia una metralladora, pesant, amb setanta-un cartutxos. Devia fer una pinta tan penosa que va somriure i tot. Segona pregunta: «I tu què vols?». I jo li vaig dir: «Vull disparar». No sé gens què li va passar pel cap. Va estar una bona estona en silenci. Ni una paraula. Després va fer mitja volta i va marxar. «Au, doncs, dirà que no», vaig pensar. El comandament va venir corrents: «El coronel ha dit que sí».

Te’n fas el càrrec? Ho pots entendre això, ara? Vull que entenguis els meus sentiments… Sense odi no es pot disparar. Això era una guerra, no una cacera. Recordo que a les classes el comissari polític ens llegia l’article «Mata!», d’Ilià Ehrenburg.^[36] Tants cops et trobis un alemany, tants cops l’has de matar. És un article molt famós, llavors el llegíem tots, ens l’apreníem de memòria. A mi em va causar una forta impressió. Durant tota la guerra, a la bossa hi vaig dur aquest article i l’òbit de mon pare… A disparar! A disparar! M’havia de venjar…

Vaig fer uns cursets curts, molt curts: de tres mesos. Vaig aprendre a disparar. Ja era cap d’artilleria. Llavors em van passar al regiment 1.357 d’artilleria antiaèria. Al principi, em sortia sang del nas i les orelles, tenia l’estómac regirat del tot. La gola se m’assecava fins a fer-me sentir nàusees… De nit no era tan terrible, però durant el dia ho era molt. Semblava que l’avió volés de dret cap a tu, directe a la teva arma. Que t’hagués d’envestir. Que en un instant… t’hagués de convertir en no res. I que tot s’hagués acabat! No és cosa per a una noieta. Ni per a les seves orelles, ni per als seus ulls… Primer fèiem anar canons de vuitanta-cinc mil·límetres. A Moscou van funcionar bé. Després se’ls van endur per fer-los servir contra els tancs i ens van donar canons de trenta-set mil·límetres. Això va ser cap a Rjevsk. Hi havia uns combats, allà… A la primavera, el gel baixava pel Volga. Què hi vam veure? Doncs un bloc de gel de color negre i vermell que baixava amb un parell o tres de soldats alemanys i un de rus al damunt. S’havien mort agafats els uns als altres. Havien quedat congelats en aquell bloc, que era tot ple de sang. Tot el nostre Volga era un riu de sang…

De cop i volta es va aturar: «He de descansar; si no, començaré a sanglotar i em carregaré la trobada…». Es va girar cap a la finestra per refer-se. Al cap d’un minut ja somreia: «Sincerament, no m’agrada plorar. De petita ja vaig aprendre a no plorar…».

L’Aleksandra Fiódorovna Zéntxenko, que fins llavors no havia dit res, va intervenir en la conversa: «Escoltant la Vàlia, m’ha vingut el cap el setge de Leningrad. Sobretot un episodi que ens va colpir a tots. Ens van explicar que hi havia una senyora que cada dia obria la finestra i llançava un perol d’aigua al carrer. I que cada vegada tirava l’aigua més lluny. Primer vam pensar que devia ser una boja, que durant el setge ja n’havíem vist de tots els colors, i vam anar-la a veure per aclarir-ho. Escolti què ens va dir: “Si els nazis entren a Leningrad, passaran pel meu carrer i els ruixaré amb aigua bullent. Soc vella, no serveixo per a res més, o sigui que els ruixaré amb aigua bullent”. Per això s’entrenava… cada dia. El setge acabava de començar, encara hi havia aigua calenta. Era una dona molt culta. Encara en recordo la cara.

Havia triat la forma de lluita per a la qual encara tenia prou forces. Cal imaginar-se aquell moment… L’enemic era a prop de la ciutat, hi havia combats a les Portes de Narva. Bombardejaven la fàbrica Kírov… Tothom pensava què podia fer per defensar la ciutat. Morir era massa fàcil, calia fer alguna altra cosa. Alguna acció. Milers de persones pensaven així».

«Voldria trobar les paraules… Com puc expressar-ho tot?», pregunta la Valentina Pàvlovna, no se sap si a nosaltres o a ella mateixa.

Vaig tornar esguerrada del front. Un tros de metralla em va ferir a l’esquena. La ferida era petita, però l’impacte em va enviar un tros lluny, en un munt de neu. Jo havia estat uns dies sense eixugar-me les botes de feltre per una cosa o altra, un dia perquè no hi havia llenya, un altre perquè no em devia tocar fins a la nit i no em vaig esperar; el foc era petit i al voltant érem molts. Fins que no em van trobar, les cames se’m van congelar de valent. La neu em cobria, però jo respirava i s’havia fet una obertura a la neu, una mena de tub… Em van trobar els gossos sanitaris. Van escarbotar la neu i van estirar-me la gorra amb orelleres. Hi duia el passaport de mort, tothom en duia un: hi deia quins parents tenies, a qui havien d’avisar. Em van treure de sota la neu, em van posar sobre una lona, tenia la pellissa tota ensangonada. Però ningú no va parar atenció a les meves cames…

Em vaig passar sis mesos a l’hospital. Em volien amputar una cama per sobre el genoll, perquè se m’havia començat a gangrenar. En aquell moment vaig flaquejar una mica: no volia viure com una esguerrada. «A què treu cap? Qui em vol? No tinc pare ni mare. Seré una càrrega. Qui ha de voler un monyó? M’escanyaré». Vaig demanar una tovallola grossa en lloc d’una de petita a l’auxiliar d’infermeria… A l’hospital, tothom es fotia de mi: «Aquí tenim l’àvia… L’àvia velleta que descansa». Perquè quan el director de l’hospital em va veure per primera vegada, em va preguntar: «Aviam, tu quants anys tens?». I vaig afanyar-me a contestar: «Dinou, en faré dinou molt aviat». Ell es va posar a riure: «Oh, que vella, que vella; ja tens una edat». L’auxiliar, la senyora Maixa, també em feia aquesta broma. Però em va dir: «Et dono la tovallola perquè ja es preparen per operar-te. Però et vigilaré. Hi ha alguna cosa en els teus ulls que no m’agrada, xiqueta. No et deu rondar una mala pensada?». No vaig dir res. Però vaig veure que sí que es preparaven per operar-me. Tot i que no sabia gens què era una operació ni m’havien fet mai cap tall, perquè és ara que tinc el cos fet un mapa, d’alguna manera ho vaig veure clar. Vaig amagar la tovallola grossa sota el coixí i vaig decidir esperar-me que la cosa es calmés. Que tothom s’adormís. Els llits eren de ferro. Vaig pensar: «Lligaràs la tovallola al llit i t’escanyaràs». Havia de tenir prou forces per fer-ho… Però la Maixa no es va apartar del meu costat en tota la nit. Em va salvar, a mi, que era tan joveneta. No es va adormir… Em va salvar, a mi, que era una ximpleta…

El metge del meu pavelló, un jove tinent, anava a veure el director de l’hospital i li demanava: «Deixi’m que ho provi. Deixi’m que ho provi…». I aquest li deia: «Què vols provar? Si ja té un dit negre. Té dinou anys, la noia. Es morirà per culpa nostra». Resulta que el metge del meu pavelló estava en contra de l’operació i proposava una altra tècnica, que en aquella època era nova: infiltrar-me oxigen sota la pell amb una agulla especial. L’oxigen alimenta… Vaja, no et sé explicar ben bé com va, no soc metge… Doncs aquest jove tinent va convèncer el director de l’hospital. I no em van tallar la cama, sinó que em van tractar amb aquesta tècnica. I al cap de dos mesos ja caminava. Amb crosses, és clar, perquè tenia les cames fetes un nyap, no m’aguantaven. No me les notava, només les veia. Després vaig començar a caminar sense crosses. Em felicitaven: havia tornat a néixer. En sortir de l’hospital, havia de fer repòs. Quin repòs podia fer? On havia d’anar? Amb qui? Me’n vaig anar amb la meva unitat, amb el meu canó. Em vaig fer del partit. Als dinou anys…

El dia de la victòria era a la Prússia Oriental. Feia un parell de dies que hi havia calma, no disparava ningú. De cop i volta, a mitja nit, un crit d’alarma: «Avions!». Vam fer tots un bot. I es van posar a cridar: «Victòria! Capitulació!». Això de la capitulació no ho acabàvem d’entendre, però la victòria sí: «S’ha acabat la guerra! S’ha acabat la guerra!». Tothom es va posar a disparar el que tenia: una metralladora, una pistola… Els canons… Un s’eixugava les llàgrimes, l’altre feia bots d’alegria: «Soc viu, soc viu!». Un altre es tirava a terra i s’abraçava, s’abraçava a la sorra, a les pedres. Ple d’alegria… Jo era allà dreta, em vaig fer el càrrec que la guerra s’havia acabat i que mon pare no tornaria mai a casa. La guerra s’havia acabat. El comandament ens va renyar: «Però què és això! No es desmobilitzarà ningú fins que no hàgiu pagat la munició. Què heu fet? Quants cartutxos heu gastat?». Ens pensàvem que a la terra sempre més hi hauria pau, que mai ningú no tornaria a voler fer la guerra, que havíem de destruir tots els cartutxos. Per què els volíem? Estàvem cansats d’odiar. Cansats de disparar.

I quines ganes que tenia de tornar a casa! Encara que no hi fossin ni mon pare, ni ma mare. Casa és alguna cosa més que la gent que hi viu, que la casa mateixa. És alguna cosa més… Tota persona ha de tenir una casa… Tot el respecte per la meva madrastra, que em va rebre com una mare. Després d’allò, li deia mama. Tenia moltes ganes de veure’m, moltes. Tot i que el director de l’hospital havia arribat a escriure-li que m’amputarien una cama i que tornaria a casa esguerrada. Que estigués preparada. Li va dir que m’estaria un temps amb ella i que després se m’endurien… Malgrat tot, ella volia que tornés a casa…

Tenia ganes de veure’m… Jo m’assemblava molt a mon pare.

Vam marxar al front amb divuit o vint anys i vam tornar-ne que en teníem vint o vint-i-quatre. Primer estàvem contents, però després vam tenir por: què farem ara a la vida civil? Teníem por de viure en pau… Les meves amigues havien fet una carrera, però nosaltres què havíem de fer? No estàvem preparades per a res, no teníem cap ofici. No coneixíem res més que la guerra, no sabíem fer res més que la guerra. Em volia treure la guerra del damunt de seguida. Del capot, me’n vaig fer un abric, vaig cosir-hi uns altres botons. Vaig vendre les botes al mercat i vaig comprar-me unes sabates. Quan em vaig posar el primer vestit, els ulls se’m van omplir de llàgrimes. No em reconeixia al mirall, m’havia passat quatre anys amb pantalons. A qui havia d’explicar que m’havien ferit, que havia patit una commoció… Prova de dir-ho i ja veuràs qui et dona feina o qui es vol casar amb tu. Callàvem com mortes. No dèiem a ningú que havíem estat al front. Però entre nosaltres manteníem el contacte, ens cartejàvem. Va ser més endavant que ens van començar a retre honors, trenta anys després… ens convidaven a trobades. Però al principi ens n’amagàvem, no portàvem ni les medalles. Els homes sí que les duien, però les dones no. Els homes eren els vencedors, els herois, els pretendents: la guerra era seva. A nosaltres ens miraven amb uns altres ulls. Totalment diferents… Ens van robar la victòria, ja t’ho dic ara. De mica en mica, ens la van substituir per una senzilla felicitat femenina. No compartien la victòria amb nosaltres. I ens sabia greu, era incomprensible… Perquè, al front, els homes ens tractaven meravellosament, ens cuidaven. Mai no he vist que tractin així les dones en temps de pau. Quan ens retiràvem i jèiem a descansar sobre la terra pelada, es quedaven amb guerrera i ens donaven els capots: «Les noies… les noies s’han de tapar». Si trobaven un tros de cotó o de bena: «Au, té, que et farà servei…». Compartien l’últim rosegó de pa. A la guerra no vam veure’n altra cosa que bondat i caliu. No en vam conèixer res més. I després de la guerra? No dic res… No dic res… Què ens impedeix recordar? La intolerància als records…

El meu marit i jo vam arribar a Minsk. No teníem res: ni llençols, ni tasses, ni forquilles… Dos capots i dues guerreres. Vam trobar un mapa, era molt bo, fet de percala, el vam posar en remull… Era un mapa molt gros. I aquest tros de percala va ser el primer llençol que vam tenir. Més endavant, quan va néixer la nostra filla, vam fer-ne bolquers, d’aquell mapa. Era un mapa polític del món, em sembla recordar. La nostra filla dormia en una maleta. La maleta de contraxapat amb què el meu marit havia tornat del front feia de bressol. A casa no hi havia res, a banda d’amor… ja t’ho dic ara. Un dia va venir el meu marit: «Anem, he vist que han llençat un sofà vell». I vam anar-lo a buscar, de nit, perquè no ens veiés ningú. Que contents que estàvem amb aquell sofà!

Malgrat tot, érem feliços. Vaig fer tantes amigues! Eren temps difícils, però no perdíem els ànims. Anàvem a buscar menjar amb els cupons i ens trucàvem: «Vine, que m’han donat sucre. Farem te». No portàvem res a sobre ni teníem res a sota, ningú no tenia catifes ni cristalleria, encara… Res de res. I érem feliços. Érem feliços perquè érem vius. Parlàvem, rèiem. Voltàvem pels carrers. Jo sempre m’embadocava, encara que no hi havia gaire res per fer el badoc: tot eren pedres esberlades, fins i tot els arbres estaven mutilats. Però el sentiment d’amor ens donava escalf. Tothom necessitava algú altre, ens fèiem molta falta els uns als altres. Va ser més endavant que ens vam tancar cadascú a casa seva, amb la seva família; però en aquell moment estàvem junts. Colze amb colze, com a les trinxeres.

Ara em conviden sovint a les trobades del museu militar. Em demanen que hi faci visites guiades. Ara sí. Quaranta anys després! Quaranta! No fa gaire, vaig fer una xerrada davant d’uns joves italians. Em van fer moltes preguntes: quin metge em va curar? Quina malaltia tenia? No sé per què, però volien saber si havia visitat cap psiquiatra. I quins somnis tenia. Si somiava en la guerra. Diu que una dona russa que va fer anar un canó per a ells era tot un misteri. Volien saber quina mena de dona era la que no es limitava a salvar i embenar ferides, sinó que disparava i destruïa… i matava homes. Volien saber si m’havia casat. Estaven segurs que no. Que era soltera. Em vaig posar a riure: «Tothom va tornar amb algun trofeu de la guerra, jo vaig tornar-ne amb un marit. Vaig tenir una filla. Ara ja tinc nets». No t’he explicat res de l’amor… Ja no puc, el cor ja m’ha dit prou. Un altre dia… Hi havia amor! I tant! Que pot viure algú sense amor? Que pot sobreviure? El cap del nostre batalló es va enamorar de mi. Em va cuidar tota la guerra, no deixava que se m’acostés ningú. Quan el van desmobilitzar em va trobar a l’hospital. Se’m va declarar… Però de l’amor ja en parlarem. Has de tornar a venir, sens falta. Seràs la meva segona filla. Somiava que tindria molts fills, és clar, m’agraden les criatures. Però només vaig tenir una filla. La meva nena. No vaig tenir prou salut ni prou forces. Tampoc no vaig poder estudiar, estava malalta massa sovint. Les cames, sempre les cames… que em fan males passades. Fins que em vaig jubilar, vaig fer d’ajudant a la Politècnica. Tothom m’estimava. Els professors i els alumnes. Perquè a dins meu hi havia molt d’amor, molta alegria. Era la meva manera d’entendre la vida, volia viure així després de la guerra. Déu no va crear l’home perquè dispari, el va crear per a l’amor. Què en penses?

Fa un parell d’anys ens va venir a veure el cap del nostre estat major, l’Ivan Mikhàilovitx Grinkó. Ja fa temps que es va jubilar. Seia en aquesta mateixa taula. També vaig fer-li pastissets. Xerraven amb el meu marit, recordaven coses. Es van posar a parlar de les noies… i em vaig posar a bramar: «Parleu d’honor, de respecte. Però gairebé totes aquestes noies estan soles. Són solteres. Viuen en pisos comunals. Qui se n’ha compadit? Qui les ha defensades? On us vau ficat tots vosaltres després de la guerra? Traïdors!». Els hi vaig espatllar la festa, diguem-ne…

El cap de l’estat major seia aquí on ets tu. Picant amb el puny, va dir: «Qui t’ha ofès, a tu? Digue’m qui t’ha ofès?»… Demanava perdó: «No puc dir-te res més, Vàlia, només puc plorar». Però no cal que ens compadeixin. Estem orgulloses. Ja poden reescriure la història deu vegades. Amb Stalin o sense. Que això quedarà: vam guanyar! I les nostres sofrences. El que vam patir. No són trastos ni cendra. És la nostra vida.

Ni una paraula més…

Abans de marxar em donen un paquet de pastissets: «Són siberians. Són especials. No en trobaràs a les botigues». També em donen una llarga llista d’adreces i telèfons: «Estaran totes contentes de veure’t. T’esperen. Et diré per què: recordar és terrible, però és molt més terrible no recordar».

Ara entenc per què parlen, malgrat tot…