I ES POSA LA MÀ AL COR…
I per fi: la victòria.
Si fins llavors havien tingut la vida dividida entre pau i guerra, ara la tenien dividida entre guerra i victòria.
Un altre cop, dos mons diferents, dues vides diferents. Ara que havien après a odiar, havien de tornar a aprendre a estimar. Recordar sentiments oblidats. Paraules oblidades.
La persona que era de guerra havia de deixar de ser de guerra.
Dels darrers dies de guerra, quan matar feia fàstic
Érem feliços.
Vam travessar la frontera, la nostra Pàtria quedava alliberada. La nostra terra. Era incapaç de reconèixer els soldats, eren persones diferents. Tots somreien. S’havien posat camises netes. No sé d’on havien tret flors. No havia conegut mai gent tan feliç. No n’havia vist mai. Em pensava que, en entrar a Alemanya, no sentiria llàstima ni compassió. Tenia tant d’odi acumulat al pit! Tant de dolor! Per què m’havia de fer pena el seu fill? La seva mare? Per què no li havia de destruir la casa? Ell no havia sentit llàstima. Havia matat. I cremat. Però, i jo? Jo… jo… Per què? Per què? Volia veure les seves dones, les mares que havien parit aquells fills. Com podrien mirar-nos als ulls? Volia mirar-los als ulls.
Pensava: «Què en serà, de mi? Dels nostres soldats? Tots ho recordem… Com ho suportarem? Quanta força cal per resistir-ho?». Vam arribar a un poblet, les criatures corrien per allà afamades i desgraciades. Ens tenien por. S’amagaven. Jo, que m’havia jurat que els odiaria, recollia tot el que els quedava als nostres soldats de la seva ració, qualsevol miqueta de sucre, i ho donava als nens alemanys. Per descomptat que no me n’havia oblidat… que ho recordava tot. Però no podia quedar-me com si res veient aquells ulls de nens famolencs.
A primera hora del matí ja teníem una cua de nens alemanys al costat de les cuines. Els donaven un primer i un segon plat. Tots duien una bossa encreuada per al pa, una llauneta al cinturó per a la sopa i alguna cosa per al segon, que eren farinetes o llegums. Els alimentàvem i els curàvem. Els acariciàvem i tot. El primer cop que vaig fer una carícia… em vaig espantar. Jo, jo!, fent una carícia a un nen alemany… Tenia la boca seca de nervis. Però m’hi vaig acostumar de seguida. I ells també.
Sófia Adàmovna Kuntsévitx,
auxiliar sanitària
Vaig arribar fins a Alemanya. A peu des de Moscou.
Era cap de practicants d’un regiment de tancs. Anàvem amb tancs T34, es cremaven molt de pressa. Feia molta por. Abans de la guerra, no havia sentit mai ni un tret de fusell. Una vegada, de camí cap al front, hi havia un bombardeig molt lluny d’on érem, però a mi em va semblar que tota la terra tremolava. Tenia disset anys. Acabava de sortir de l’acadèmia. Va anar així, vaig arribar de dret al combat.
Vaig sortir del tanc. Hi havia foc. El cel cremava. La terra cremava. El ferro cremava. Aquí hi havia morts i allà cridaven: «Salveu-nos, ajudeu-nos!». Em vaig quedar horroritzada! No sé com no vaig arrencar a córrer. Com és que no vaig fugir del camp de batalla? Era tan esgarrifós que no tinc paraules, només sentiments. Abans no podia suportar-ho, però ara ja puc mirar pel·lícules de guerra. Sempre ploro, això sí.
Vaig arribar fins a Alemanya.
El primer que vaig veure en terra alemanya va ser un cartell que algú havia penjat a la vora del camí: «Vet aquí la maleïda Alemanya!».
Vam entrar en un poble. Tots els finestrons estaven tancats. Ho havien abandonat tot i havien fugit amb bicicleta. Goebbels els havia convençut que venien els russos i que els tallarien el cap, els esclafarien i els esquarterarien. Obríem les portes de les cases i no hi trobàvem ningú, o bé trobàvem tothom mort, enverinat. Les criatures mortes. A trets o enverinades. Què sentíem? Doncs l’alegria de la victòria i de saber que ara ells patien com havíem patit nosaltres. El sentiment de venjança. Però ens sabia greu per les criatures.
Vam trobar una vella. Vaig dir-li:
—Hem vençut.
Es va posar a plorar.
—Se m’han mort dos fills a Rússia.
—I de qui és culpa? Quants se n’han mort, dels nostres!
Em va contestar:
—De Hitler.
—Hitler no ho decidia tot. Eren els vostres fills i marits…
No va dir res més.
Vaig arribar fins a Alemanya.
Volia explicar-ho tot a ma mare. Però s’havia mort de gana durant la guerra. No tenien pa ni sal ni res de res. I mon germà era a l’hospital, greument ferit. Ma germana era l’única que m’esperava a casa. Em va escriure que quan les nostres tropes van entrar a Oriol, va engrapar totes les noies militars pel capot. Estava segura que jo havia de ser allà. Que havia de tornar.
Nina Petrovna Sàkova,
tinenta, practicant
Els camins de la victòria.
No es pot arribar a imaginar els camins de la victòria. Plens de presoners alliberats que anaven amb carros, farcells i banderes nacionals. Russos, polonesos, francesos, txecs… Tots barrejats, cadascú fent el seu camí. Tots ens abraçaven, ens feien petons.
Ens vam trobar unes noies russes. Ens vam posar a parlar i em van explicar… que n’hi havia una d’embarassada. La més bonica. L’havia violada l’amo de la casa on treballaven. L’havia obligada a viure amb ell. Ella caminava i plorava, es clavava cops a la panxa: «No penso portar un nazi a casa! De cap manera!». Miraven de convence-la… però es va penjar. Amb el seu petit nazi.
En aquell moment calia parar l’orella: escoltar i prendre nota. Llàstima que no se li acudís a ningú escoltar-nos, llavors. Tothom repetia la paraula victòria, la resta de coses semblava que no tinguessin importància.
Un dia anàvem amb una amiga amb bici. Va passar una alemanya, em sembla recordar que duia tres criatures, dues en un cotxet i un que se li agafava a la faldilla. Estava esgotada. Doncs miri, se’ns va posar al costat, es va agenollar i ens va fer una reverència. Així, fins a terra. No enteníem què ens volia dir. Llavors es va posar la mà al cor i ens va assenyalar els nens. I vam entendre que plorava i ens feia reverències per agrair-nos que no li haguéssim mort els nens.
Era la dona d’algú. El seu marit devia haver combatut al front oriental. A Rússia.
Anastassia Vassílievna
Voropàieva,
caporala, operadora de projector
Un dels nostres oficials es va enamorar d’una noia alemanya.
La cosa va arribar als comandaments. El van degradar i el van enviar a la rereguarda. Si l’hagués violada… Perquè això passava, és clar. No n’escriu gairebé ningú, però és la llei de la guerra. Els homes havien passat tants anys sense dones… i a més a més hi havia odi. Quan entràvem a una vila o un poble, els primers tres dies eren per al pillatge i les… Bé, en secret, és clar. Ja se’n fa el càrrec. Això sí, al cap de tres dies podien acabar davant d’un tribunal i tot. Però a cop calent… es passaven tres dies bevent i… Ara, que això altre era amor. L’oficial ho va reconèixer davant del a secció especial: era amor. Allò era una traïció, és clar. Enamorar-se d’una alemanya, de la filla o la dona d’un enemic? Això… Doncs vaja, que li van prendre les fotos i l’adreça de la noia. És clar.
Recordo, és clar, recordo una alemanya que havien violat. Estava a terra, despullada, amb una granada entres les cames. Ara em fa vergonya, però llavors no me’n feia. Els sentiments van anar canviant, és clar. Els primers dies sentíem unes coses, després unes altres. Al cap d’uns mesos, al comandament del nostre batalló se li van presentar cinc noies alemanyes. Ploraven. Un ginecòleg les va examinar: hi tenien ferides. Laceracions. Les calcetes ensangonades. Les havien violades durant tota la nit. Els soldats van formar.
No ho gravi, això… Apagui el magnetòfon. És la veritat! És tot veritat! Van fer formar el batalló. Van dir a les noies alemanyes: «Mireu si en reconeixeu cap, l’executarem aquí mateix. No tindrem en compte els rangs. N’estem avergonyits!». Però elles ploraven, assegudes. No volien més sang, això van dir. Els van donar una fogassa de pa a cadascuna. Tot això és la guerra, és clar. És clar…
Es pensa que va ser fàcil perdonar? Veure aquelles casetes… blanques… ben dretes, amb aquelles teulades. Amb roses. Jo també volia que s’ho passessin malament. És clar. Volia veure com ploraven. Era impossible tornar-se bona de cop i volta. Tornar-se justa i bondadosa. Tan bona com és vostè. Compadir-se’n. A mi em va fer falta que passessin unes quantes dècades.
A. Ràtkina,
alferes, telefonista
La nostra terra havia quedat alliberada. Morir resultava insuportable del tot, enterrar resultava insuportable del tot. Moríem per una terra estranya, enterràvem en una terra estranya. Ens explicaven que encara havíem de derrotar l’enemic. Que l’enemic encara era un perill. Ho enteníem. Però morir sabia greu. No en tenia ganes ningú, ja.
Em van quedar gravats molts cartells que vaig veure pel camí. Semblaven creus. «Vet aquí la maleïda Alemanya!». Aquest va quedar gravat a tothom.
Esperàvem aquell moment. «Ara ho entendrem tot, ara veurem d’on venen. Com és la seva terra, com són les seves cases. És possible que siguin gent normal i corrent? I que facin una vida normal i corrent?». Al front no m’imaginava que podria tornar a llegir poemes de Heine. Ni del meu estimat Goethe. Si ja no era capaç d’escoltar Wagner… Abans de la guerra, m’havia educat en una família de músics. M’agradava la música alemanya: Bach, Beethoven. El gran Bach! Havia esborrat tot allò del meu món. Després vam veure… ens van ensenyar els crematoris. El camp d’Auschwitz. Les muntanyes de roba de dona, de sabatetes de criatura. La cendra grisa, que escampaven pels camps. Sota les cols i els enciams. No podia continuar escoltant música alemanya. Va passar molt de temps fins que no vaig tornar a Bach. O em vaig posar Mozart.
Finalment érem a la seva terra. El primer que ens va sorprendre van ser les bones carreteres. Les grans cases de camp. Testos amb flors, cortines elegants a les finestres, fins i tot en els coberts. Dins les cases hi havia estovalles blanques. Vaixella cara. Porcellana. Allà vaig veure per primer cop una rentadora. No podíem entendre per què havien volgut lluitar si vivien tan bé. Nosaltres teníem la gent en coves i ells tenien estovalles blanques. Cafè en tasses petites. Jo només n’havia vist als museus. Aquelles tassetes… M’he oblidat d’explicar una cosa que ens va trastocar a tots. Anàvem a l’atac i vam prendre les primeres trinxeres alemanyes. Ens hi vam ficar i vam trobar-hi cafè calent dins d’uns termos. L’olor de cafè… Galetetes. Llençols blancs. Tovalloles netes. Paper de vàter. Nosaltres no teníem res de tot allò. Llençols? Dormíem sobre palla, sobre branquillons. De vegades passàvem un parell o tres de dies sense un plat calent. Els nostres soldats van disparar contra els termos i el cafè…
A les cases alemanyes vaig veure forats de bala en serveis de cafè. En testos de flors. En coixins. Cotxets de criatura. De totes maneres, no érem capaços de fer-los el que ens havien fet a nosaltres. De fer-los patir com havíem patit.
No acabàvem d’entendre d’on sortia tot aquell odi? El nostre estava clar. Però, i el seu?
Ens van permetre enviar paquets a casa. Sabó, sucre… Algú hi enviava sabates. Els alemanys tenen bones sabates, rellotges, peces de cuir. Tothom buscava rellotges. Jo no podia, em causava repulsió. No volia agafar res, tot i que sabia que ma mare vivia amb les meves germanes petites en una casa que no era la nostra. Ens l’havien cremada. Quan vaig tornar a casa i ho vaig explicar a ma mare, em va abraçar: «Jo tampoc no hauria pogut agafar res, allà. Van matar el papa».
Vaig tornar a agafar el llibre de Heine dècades després de la guerra. Com els discos de compositors alemanys que tant m’agradaven abans de la guerra.
Aglaia Boríssovna Nesteruk,
sergenta, enllaç
Això va ser a Berlín, ja. Em va passar una cosa: anava pel carrer i em va saltar al davant un nano amb una metralladora. Era del Volkssturm,[51] ja cap al final de la guerra. Els últims dies. Jo tenia la mà a la meva metralladora. Preparada. Em va mirar, va parpellejar i es va posar a plorar. I jo no m’ho podia creure: també em queien les llàgrimes. Em va saber tant de greu per ell, allà plantat amb aquella estúpida metralladora. El vaig empènyer cap a dins d’un edifici en ruïnes, per la porta, dient-li que s’amagués. Es va espantar, es pensava que el mataria allà mateix. Jo portava la gorra, no es veia si era una noia o un noi. Em va agafar la mà. Bramava! Li vaig acariciar el cap. Va quedar parat. Estàvem en guerra, al capdavall. Sí, jo també vaig quedar parada! Els havia odiat tota la guerra! Tant se val si és just o injust: matar és fastigós, sobretot els últims dies de guerra.
Albina Aleksàndrovna
Gantimúrova,
sergenta major, exploradora
Em sap greu, hi ha una promesa que no vaig complir.
A l’hospital ens van portar un alemany ferit. Em sembla que era un aviador. Tenia el maluc destrossat, se li començava a gangrenar. Em va fer una mica de pena. Allà ajagut, sense dir res.
Jo sabia una mica d’alemany. Li vaig preguntar:
—Vol beure?
—No.
Els altres ferits sabien que hi havia un alemany. El teníem a part. Passava per allà i s’indignaven:
—Li porta aigua a l’enemic?
—Es mor, l’he d’ajudar.
Tenia la cama tota blava, ja no hi havia res a fer. La infecció devora la persona en un instant. Es consumeix en vint-i-quatre hores. Li vaig donar aigua, em va mirar i em va dir:
—Hitler kaput!
Això era el 1942. Estàvem encerclats a prop de Khàrkiv. Li vaig preguntar:
—Per què?
—Hitler kaput!
Llavors vaig contestar-li:
—Això ho penses i ho dius ara que ets aquí. Allà fora ens mateu…
I ell:
—No he disparat, no he mort ningú. M’hi obligaven, però no he disparat.
—Tots mireu de justificar-vos quan caieu presoners.
De sobte, em va demanar:
—Li prego… li prego, Frau.
I em va donar un paquet de fotografies. Em va ensenyar qui era sa mare, ell, els seus germans i germanes… Era una foto molt bonica. Al darrere hi va escriure una adreça:
—Hi arribarà, segur! —això ho deia un alemany a Khàrkiv el 1942—. Quan hi sigui, tiri-ho a una bústia, si us plau.
Va escriure una adreça darrere d’una foto, però n’hi havia un sobre ple. Vaig portar aquelles fotos al damunt molt de temps. Em va saber molt de greu perdre’l durant un fort bombardeig. Vaig perdre el sobre quan ja havíem entrat a Alemanya.
Lília Mikhàilovna Butkó,
infermera quirúrgica
Recordo un combat.
Vam fer-hi molts presoners alemanys. N’hi havia de ferits. Els embenàvem i gemegaven com els nostres nois. I feia una calor… una calorassa! Vam trobar una tetera i els vam fer beure. Érem a camp obert, ens disparaven. Vam rebre l’ordre de cavar trinxeres i camuflar-nos de seguida.
Vam posar-nos a cavar. Els alemanys ens miraven. Els vam explicar que ens havien d’ajudar a cavar, que havien de treballar. Quan van veure què els demanàvem, ens van mirar horroritzats. Havien entès que, després de cavar, els tiraríem dins dels sots i els mataríem. Esperaven allò. Hauria d’haver vist quines cares d’horror feien mentre cavaven. Quines cares…
Quan van adonar-se que els havíem embenat, els havíem donat aigua i els havíem posat a les trinxeres que ells mateixos havien cavat perquè es protegissin, no se’n sabien avenir. Van quedar perplexos. Un dels alemanys es va posar a plorar. Era un home fet i dret, plorava sense amagar les llàgrimes.
Nina Vassílievna Ilínskaia,
infermera
D’una redacció amb errades infantils i les comèdies
La guerra s’acabava.
El comissari polític em va cridar.
—Vera Ióssifovna, ha de fer feina amb els ferits alemanys.
En aquell moment, ja m’havien mort dos germans.
—No ho faré.
—Ho ha de fer, entengui’m.
—No en soc capaç: m’han matat dos germans. No els puc ni veure. Estic disposada a pelar-los, no a curar-los. Entengui’m vostè a mi.
—És una ordre.
—Si és una ordre, l’obeiré. Soc una militar.
Vaig curar els ferits. Vaig fer tot el que havia de fer, però em va costar. Tocar-los, alleujar-los el dolor. En aquell moment em van sortir les primeres canes. Just llavors. Els hi vaig fer tot: operar-los, alimentar-los, anestesiar-los. Tot com tocava. L’única cosa que no podia fer era la ronda de nit. Al matí has d’embenar el ferit, prendre-li el pols… en resum, has de fer de metge. Però a la ronda de nit has de parlar amb els malalts i demanar-los com es troben. Això no ho podia fer. Embenar i operar, sí. Però parlar amb ells, no. Això vaig advertir-ho al comissari polític al mateix moment:
—No els hi faré la ronda de nit.
Vera Ióssifovna Khóreva,
cirurgiana militar
A Alemanya… als nostres hospitals hi teníem molts ferits alemanys.
Recordo el primer que vaig tenir. Començava a tenir gangrena, li van amputar una cama. Era al meu pavelló.
A la nit em van dir:
—Kàtia, ves a veure com està el teu alemany.
Vaig anar-hi. Potser tenia una hemorràgia o qualsevol altra cosa. Era allà, despert. No tenia febre ni res.
Em va mirar molt, després es va treure una pistoleta molt petita.
—Té.
Parlava en alemany, ara ja no me’n recordo, però llavors entenia el que havia retingut de les classes de l’escola.
—Té —va dir—. Us volia matar, però ara m’has de matar tu.
Que l’havíem salvat, vaja. Que ell matava els nostres i nosaltres l’havíem salvat. No podia dir-li la veritat: que es moria…
Vaig sortir del pavelló i de sobte vaig adonar-me que em queien les llàgrimes.
Iekaterina Petrovna Xalíguina,
infermera
L’hauria pogut trobar… Em feia por trobar-lo.
Havia anat a una escola de línia alemanya. Venien nens alemanys de visita. A Moscou. Anàvem junts al teatre, cantàvem plegats. Un d’aquells nens alemanys… cantava tan bé. Ens vam fer molt amics, me’n vaig arribar a enamorar i tot. I em vaig passar la guerra pensant: «I si me’l trobo i el reconec? Vols dir que és amb aquests?». Soc molt sensible, terriblement impressionable des de petita. És terrible!
Una vegada anava pel camp de batalla, just després d’un combat. Recollíem els nostres morts i deixàvem els alemanys. Em va semblar veure’l. Era un jove que s’hi assemblava tant… En terra nostra. Vaig estar molta estona dreta al seu costat.
Maria Anatólievna Fleróvskaia,
responsable política
Vol saber la veritat? A mi em fa por.
Un dels nostres soldats… Com l’hi explico? A casa seva eren tots morts. Va ser cosa dels nervis. O potser anava borratxo? Com més s’acostava la victòria, més bevien. A les cases i els cellers sempre hi trobaven vi. I licors. Bevien sense parar. Va agafar la metralladora i va entrar en una casa alemanya. Va buidar el carregador. Ningú no hi va ser a temps. Vam córrer, però a la casa ja només hi havia cadàvers. Les criatures… Li van prendre l’arma i el van lligar. Va renegar i va dir: «Deixeu-me que em mati».
El van arrestar i el van condemnar a morir afusellat. Em feia pena, a tots ens feia pena. Havia lluitat tota la guerra. Havia arribat a Berlín.
Es pot escriure d’això? Abans no es podia…
A. S-va,
artillera antiaèria
La guerra m’esperava.
Quan vaig fer divuit anys, em va arribar una notificació: havia de presentar-me al comitè executiu del districte amb provisions per a tres dies, dues mudes, una tassa i una cullera. Era el que es coneixia com a mobilització per al front del treball.
Ens van portar a l’estació de Novotroïtsk, a la regió d’Orenburg. Vam posar-nos a treballar en una fàbrica. Feia un fred tan intens, que dins de l’habitació l’abric se’ns hi gelava. L’agafaves i pesava com un tronc. Vam treballar quatre anys sense vacances ni cap dia de festa.
Sempre esperàvem el final de la guerra. El punt final. A les tres de la matinada vam sentir soroll a la residència. Van arribar el director de la fàbrica i la resta del personal de direcció: «Victòria!». Però jo no tenia esma d’aixecar-me del catre. M’asseien, però tornava a caure. No em vaig poder llevar en tot el dia. Estava paralitzada d’alegria, d’un sentiment molt fort. No em vaig llevar fins l’endemà. Vaig sortir al carrer amb ganes d’abraçar i petonejar tothom…
Ksénia Kliméntievna Belkó,
combatent del front del treball
Victòria… quina paraula tan bonica.
Vaig deixar la meva firma al Reichstag. Vaig fer servir un tros de carbó, el primer que em va venir a la mà: «Us ha vençut una noia russa de Saràtov». Tothom va deixar alguna cosa a les parets, unes paraules. Confessions i insults.
Victòria! Les meves amigues em demanaven: «Ara què faràs?». Havíem passat tanta gana durant la guerra… una cosa exagerada. Volíem atipar-nos encara que només fos una vegada. Jo tenia un somni: amb el primer sou que guanyés després de la guerra, em compraria una capsa de galetes. Que què volia fer després de la guerra? Doncs volia ser cuinera, és clar. I fins a dia d’avui treballo a l’hostaleria.
La segona pregunta era: «Quan et casaràs?». Com més aviat, millor. Somiava en els petons que em faria. Tenia unes ganes boges de fer-me petons. I també de cantar. De cantar! Ja ho veu…
Ielena Pàvlovna Xàlova,
secretària d’organització de les Joventuts Comunistes en un batalló
de fusellers
Vaig aprendre a disparar, a llançar granades, a posar mines. A prestar els primers auxilis.
Però, en aquells quatre anys de guerra, vaig desaprendre totes les normes gramaticals. Tot el que havia après a l’escola. Podia desmuntar una metralladora a ulls clucs, però la redacció que vaig fer per entrar a la universitat estava plena d’errades infantils i gairebé no tenia comes. Em van salvar les condecoracions de guerra: em van acceptar a la universitat. Vaig posar-me a estudiar. Llegia llibres i no entenia res, llegia poesia i no entenia res. Havia oblidat totes aquelles paraules.
A les nits, em perseguien els malsons: les SS, lladrucs de gos, els crits agònics. Quan es mor algú, sovint xiuxiueja alguna cosa, és més esgarrifós que un crit. Em va tornar tot de cop. Quan portaven algú a afusellar, tenia la por als ulls. Era evident que no s’ho acabava de creure, fins al darrer instant no s’ho creia. I la curiositat, també se li veia curiositat. Dret davant de la metralladora, a l’últim moment es tapava amb les mans. Es tapava la cara. Al matí em llevava amb el cap inflat de crits.
Durant la guerra, no vaig rumiar mai gaire, però després sí. Barrinava. Se’m repetia tot sense parar. No dormia. Els metges em van prohibir que estudiés. Però les meves veïnes de la residència em van dir que m’oblidés dels metges i es van encarregar de mi. Feien torns per dur-me al cine cada vespre, a veure una comèdia. «Has d’aprendre a riure. Has de riure molt». Volgués o no, m’hi arrossegaven. No en feien gaires, de comèdies, o sigui que les vaig veure totes cent vegades. Com a mínim, cent vegades cadascuna. Al principi quan reia semblava que plorés.
Però els malsons van desaparèixer. I vaig poder estudiar.
Tamara Ustínovna Vorobéikova,
membre de la resistència
De la Pàtria, Stalin i la percala roja
Era primavera.
Es morien noies joves, es morien a la primavera. Al març, a l’abril… Recordo que a la primavera, quan els jardins florien i tothom esperava la victòria, enterrar la gent era el més dur de tot. Encara que ja l’hi hagin dit, torni-s’ho a apuntar. En tinc un record molt marcat.
Vaig ser dos anys i mig al front. Les meves mans van fer milers d’embenatges, van netejar milers de ferides. No parava d’embenar. Una vegada vaig sortir a canviar-me la còfia, em vaig repenjar a l’ampit de la finestra i em vaig quedar abstreta. Quan vaig recobrar-me, em sentia descansada. Quan em va veure el metge, em va esbroncar. No entenia res. Se’n va anar, però abans em van caure dos torns extra. La meva companya m’ho va explicar: havia trigat més d’una hora a tornar. Resulta que m’havia adormit.
Ara no tinc gaire bona salut. Pateixo dels nervis. Quan em pregunten quines medalles tinc, em fa vergonya dir que no en tinc cap, que no me’n van arribar a concedir cap. Potser no me’n van concedir cap perquè a la guerra tothom va fer el que va poder. El que li era assequible. Vol dir que podien condecorar tothom? Ara bé, tots tenim la màxima condecoració: el 9 de maig, el Dia de la Victòria!
Recordo una mort insòlita. Llavors no s’hi va fixar ningú, teníem altra feina… Però jo me’n recordo. El primer dia que vam trepitjar terra alemanya, se’ns va morir un capità. Sabíem que li havien mort tota la família durant l’ocupació. Era un home valent, tenia moltes esperances. Li feia por morir-se abans d’hora, abans de poder veure la terra dels altres, la seva desgràcia, el seu dolor. Abans de veure’ls plorar, de veure’ls patir. De veure runa en lloc de cases. Es va morir de sobte, sense estar ferit ni res. Va arribar, ho va veure i es va morir.
Encara avui de vegades me’n recordo: com és que es va morir?
Tamara Ivànovna Kuràieva,
infermera
Ja al tren vaig demanar que m’enviessin a primera línia. De seguida. Quan la unitat avançava, jo l’hi seguia. En aquella època em semblava que, encara que fos només per un dia de diferència, si era a primera línia arribaria abans a casa que si era a la rereguarda. Havia deixat ma mare a casa. Les altres noies encara ho recorden: «No volia estar-se amb la secció sanitària». I és veritat: hi anava, em rentava, agafava roba neta i tornava a la trinxera. A les posicions més avançades. No pensava en mi. M’arrossegava, corria… L’única cosa era l’olor de sang… no m’hi vaig acostumar mai.
Després de la guerra em van donar feina de comadrona en una maternitat, però no vaig durar-hi gaire. Poc temps. Tenia al·lèrgia a l’olor de sang, el meu organisme no la tolerava. Havia vist tanta sang a la guerra que ja no podia suportar-la. El meu organisme ja no en tolerava més. Vaig sortir de la maternitat en una ambulància. Tenia urticària, m’ofegava.
Em vaig fer una brusa de roba vermella. L’endemà van sortir-me unes taques als braços. I butllofes. El meu organisme no tolerava ni la roba vermella, ni les flors vermelles, fossin roses o clavells. Res que fos vermell, el color de la sang. Encara avui no hi tinc res vermell, a casa. No hi trobaràs res. La sang humana és molt llampant. No he trobat mai un color tan llampant a la natura ni en els quadres dels pintors. El suc de magrana s’hi assembla una mica, però no és ben bé igual. El suc d’una magrana madura…
Maria Iàkovlevna Iejova,
tinenta de la guàrdia, cap d’una secció medicosanitària
Tothom fa oh i ah de veure’m tan plena de color. Tan guarnida. A la guerra també anava així. No tenia aire militar. Portava tota mena de guarniments. Sort que teníem un comandament democràtic, que dirien ara. No havia sortit de la caserna, sinó de la universitat. Era professor titular, imagini-s’ho. Tenia bones maneres. En aquella època era una rara avis… Una rara avis que havia volat amb nosaltres.
M’agraden els anells, encara que siguin barats, m’agrada dur-ne molts, a totes dues mans. M’agraden els bons perfums. Els que estan de moda. I totes les bagatel·les. Que n’hi hagi moltes i de variades. A casa sempre reien: «Què li regalem a la nostra boja per l’aniversari? Doncs un anell, és clar». Després de la guerra, el primer anell me’l va serrar mon germà d’una llauna de conserva. I em va acabar modelant un penjoll amb el vidre d’una ampolla, amb un trosset de vidre verd. I un altre d’un color marró clar.
Enganxo tot el que brilla, com una garsa. No s’ho creu ningú, que hagi estat a la guerra. Ni jo mateixa, no m’ho crec. Ni ara mateix, mentre parlo amb tu, no m’ho crec. Però en aquesta capseta hi tinc l’Orde de l’Estrella Roja. És la medalla més elegant de totes… oi que és bonica? Per això me la van donar a mi. Ha, ha, ha! Ara seriosament, això és per a la història, oi? Aquest trasto teu grava, o sigui que això queda per a la història. T’ho diré així: si no ets una dona, no sobrevius a la guerra. Mai no he envejat els homes. Ni de petita, ni de jove. Ni a la guerra. Sempre he estat contenta de ser una dona. Diuen que les armes, les metralladores i les pistoles, són boniques. Que contenen moltes idees i passions humanes. Doncs a mi no m’han semblat mai boniques. Quan veia els homes, meravellats, mirant-se una bona pistola, no ho podia entendre. Soc una dona.
Per què em vaig quedar soltera? Tenia pretendents. En tenia de sobres. Però soc soltera. Em distrec tota sola. Totes les amigues que tinc són joves. M’agrada la joventut. Em fa més por la vellesa que la guerra. Has vingut massa tard. Ara penso en la vellesa, no en la guerra.
Aquest trasto teu grava, oi? Això és per a la història, oi?
Ielena Boríssovna
Zviàguintseva,
soldat, armera
Era a casa. Eren tots vius. Ma mare els havia salvat a tots: l’avi i l’àvia, ma germana i mon germà. I jo havia tornat.
Un any més tard, va arribar mon pare. Va tornar amb moltes condecoracions. Jo tenia un orde i dues medalles. Però a casa nostra ho teníem muntat així: l’heroïna era ma mare. Ho havia salvat tot: la família i la casa. Havia fet una guerra més terrible que tots nosaltres. Mon pare no es posava mai els ordes ni les cintes, li semblava que era una vergonya passejar tot allò davant de la mare. Li resultava incòmode. Perquè ma mare no tenia condecoracions…
A la vida no he estimat mai tant a ningú com a ma mare.
Rita Mikhàilovna Okunévskaia,
soldat, sapadora
Quan vaig tornar, era una altra. Durant molt de temps la meva relació amb la mort no va ser normal. Era estranya, diria.
Va començar a circular el primer tramvia per Minsk. Un dia hi anava. De sobte, es va aturar. Tothom cridava, les dones ploraven: «Ha mort un home! Ha mort un home!». Jo era l’única que no em vaig aixecar de dins del tramvia. No podia entendre per què ploraven. No sentia que tot allò fos tan terrible. Havia vist tants morts al front… que no reaccionava. Estava acostumada a viure entre morts. Sempre en tenia a prop. Fumàvem i menjàvem a la vora dels morts. Xerràvem. No eren en alguna altra banda, sota terra, com en temps de pau; eren sempre allà mateix, amb nosaltres.
Més endavant aquell sentiment em va tornar. Em tornava a horroritzar quan veia un mort. Dins d’un taüt. El sentiment em va tornar al cap d’uns quants anys. Vaig tornar a ser normal. Com els altres.
Bella Issaàkovna Epstein,
sergenta, franctiradora
Una anècdota d’abans de la guerra.
Vaig anar al teatre. A l’entreacte, quan es van encendre els llums, vaig veure’l… Tothom el va veure. Hi va haver un esclat d’aplaudiments. Un terrabastall! A la llotja d’autoritats hi havia Stalin. Mon pare estava arrestat i mon germà gran era en un camp de presoners. Malgrat tot, vaig sentir tanta exaltació, que em van caure les llàgrimes. Vaig quedar garratibada de felicitat. Tot el teatre… tot el teatre estava dempeus! Tothom el va aplaudir deu minuts dempeus.
Amb aquesta exaltació vaig anar a la guerra. A combatre. I allà vaig sentir-hi converses que tenien fluixet, de nit, els ferits que fumaven al passadís. N’hi havia que dormien, n’hi havia que no. Parlaven de Tukhatxevski i Iakir…[52] Dels milers de desapareguts! Milions de persones! On eren? Els ucraïnesos explicaven que els havien fet anar a tots cap als kolkhozos. Els havien reprimit. Que Stalin havia organitzat una onada de fam que ells anomenaven Holodomor. Que les mares s’havien tornat boges i es menjaven els fills… Tot això en una terra tan fèrtil, que si hi plantes una vara t’hi creix un salze. Els presoners alemanys n’empaquetaven i n’enviaven a casa. Ves si és una terra rica. Hi ha un metre de terra negra. De capa fèrtil. Tenien aquestes converses fluixet, a mitja veu… Mai no es tenien en grup, només quan eren dues persones. La tercera sobrava, la tercera denunciava.
Li explicaré un acudit per no posar-me a plorar. Aviam… És de nit. En un barracó. Els presoners, al llit, xerren. Es pregunten els uns als altres per què estan tancats. Un diu: «Per dir la veritat». El segon diu: «Per culpa de mon pare». I el tercer contesta: «Per mandra». Com? Queden tots parats. I ell s’explica: «Vam estar amb uns amics explicant acudits una nit. Quan vam tornar a casa, ja era tard. La meva dona em va preguntar: “Els denunciem ara o demà al matí?”. I jo: “Demà al matí. Que tinc son”. L’endemà al matí ens van venir a detenir».
Fa gràcia. Però no tinc ganes de riure. N’hi ha per plorar. Per plorar.
Després de la guerra, tothom esperava que els parents tornessin del front. Ma mare i jo esperàvem que tornessin dels camps de presoners. De Sibèria. I tant! Havíem vençut, havíem demostrat fidelitat, amor. Ara havien de confiar en nosaltres.
Mon germà va tornar el 1947, però a mon pare no el vam trobar. No fa gaire vaig anar a veure les meves companyes del front, a Ucraïna. Viuen en un poble gran a prop d’Odessa. Al mig del poble hi ha dos obeliscos: mig poble va morir de gana i tots els homes van morir a la guerra. A Rússia com ho hem de comptar? Hi ha gent que encara és viva, s’hi ha d’anar i preguntar. De persones com tu, bonica meva, ens en calen centenars per explicar la nostra història. Per descriure tots els nostres patiments. Les nostres llàgrimes incomptables. Bonica meva…
Natàlia Aleksàndrovna
Kupriànova,
infermera quirúrgica.