AVIAM SI CREIXEU, NENES… QUE ENCARA ESTEU VERDES…
Veus… Dotzenes de veus… m’han caigut a sobre i m’han descobert una veritat insòlita que ja no es pot fer encaixar en aquesta fórmula breu que conec des de petita i que diu: «vam guanyar». Ha tingut lloc una reacció química instantània: la pompa s’ha diluït en el teixit viu dels destins humans, ha resultat que era la substància més efímera de totes. El destí és quan darrere les paraules encara hi ha alguna cosa.
Què vull sentir després de tantes dècades? Com va anar a Moscou o Stalingrad? La descripció de les operacions militars, els noms oblidats de turons i pujols recuperats? Em calen relats sobre els moviments de tropes i fronts, de replegaments i avanços, de la quantitat de combois destruïts i de ràtzies partisanes? De tot allò sobre el que ja s’han escrit milers de llibres? No, busco una altra cosa. Recullo el que en diríem el coneixement de l’esperit. Segueixo la petja de la vida espiritual, enregistro l’ànima. El camí de l’ànima em sembla més important que un esdeveniment en si; «com va anar» no em sembla gaire important o bé no tan important o no és el que m’interessa més, sinó que el que em commou i m’espanta és una altra cosa: què li va passar a la persona? Què hi va veure i entendre? De la vida i de la mort en general, d’ella mateixa al capdavall. Escric la història dels sentiments… La història de l’ànima… No la història de la guerra, ni de l’estat ni les vides dels herois, sinó la història d’una persona petita, expel·lida de la vida normal cap a la profunditat èpica d’un esdeveniment gegantí. Cap a la gran Història.
Les noies de 1941… la primera pregunta que se m’acut és: d’on van sortir així com eren? Per què n’hi havia tantes? Com van decidir-se a agafar les armes igual que els homes? A disparar, minar, fer esclatar, posar bombes… a matar?
Aquesta mateixa pregunta ja se la va fer Puixkin al segle XIX, quan va publicar a la revista El contemporani un fragment dels Apunts d’una donzella de la Cavalleria, la Nadejda Dúrova,[17] que havia participat a la guerra contra Napoleó:
Quines raons van fer que una noia jove de família noble abandonés casa seva, renegués del seu sexe, acceptés feines i obligacions que espanten fins i tot els homes i es plantés al camp de batalla? I a quin camp de batalla, al de Napoleó! Que l’hi va empènyer? Desenganys secrets del cor? Una imaginació abrandada? Una inclinació innata i irrefrenable? L’amor?
I què, doncs? Al cap de més de cent anys, la mateixa pregunta…
De juraments i pregàries
Vull parlar… Parlar! Deixar-ho anar tot! Finalment ens volen escoltar. Hem callat durant molts anys; a casa i tot, callàvem. Durant dècades. El primer any que vaig tornar de la guerra, parlava sense parar. No m’escoltava ningú. Llavors vaig callar… Que bé que hagis vingut. Sempre esperava que vingués algú, sabia que acabaria venint algú. Que havia de venir. Era tan jove, llavors. Joveníssima. Quina pena. Saps per què? Doncs perquè no era capaç ni de guardar els records…
Uns dies abans de la guerra, en parlàvem amb una amiga. Estàvem convençudes que no hi hauria guerra. Vam anar el cinema i abans de la pel·lícula passaven les notícies: Ribbentrop i Mólotov s’estrenyien les mans. Em van quedar gravades les paraules del locutor dient que Alemanya era un amic lleial de la Unió Soviètica.
Encara no havia passat un mes que les tropes alemanyes ja eren a prop de Moscou…
A la meva família érem vuit germans, les quatre primeres érem noies, jo era la gran. Un dia mon pare va tornar de la feina, plorava: «Abans estava content d’haver tingut primer les noies. Les casaríem. Però ara tothom té algú que va al front, menys nosaltres… Jo soc vell, no m’agafaran, vosaltres sou nenes i els nois són petits». A la família ho patíem molt, això.
Van organitzar cursets d’infermeria i mon pare ens hi va dur a ma germana i a mi. Jo tenia quinze anys, ma germana en tenia catorze. Deia: «És l’única cosa que puc donar per guanyar. Les meves filles…». Aleshores no hi havia cap altre pensament.
Al cap d’un any, vaig anar a parar al front…
Natàlia Ivànovna Serguéieva,
soldat, auxiliar d’infermeria
Els primers dies… la ciutat era un garbuix. Un caos. Una por que glaçava. Tothom volia pescar espies. Ens dèiem els uns als altres: «No s’ha de caure en provocacions». Ningú no acceptava ni tan sols la idea que el nostre exèrcit havia sofert una catàstrofe, que l’havien esclafat en poques setmanes. Ens havien dit que lluitaríem en territori estranger. «No cedirem ni un pam de terra nostra». I ara reculàvem…
Abans de la guerra, corrien rumors que Hitler es disposava a atacar la Unió Soviètica, però aquesta mena de converses es tallaven de soca-rel. Les tallaven els òrgans corresponents… Té clar quins òrgans eren? L’NKVD… Els txekistes…[18] Si la gent xiuxiuejava, era a casa, a la cuina; i, als pisos comunals, la gent només parlava a la seva habitació amb les portes tancades o bé al bany amb l’aixeta rajant. Però quan Stalin es va posar a parlar: «Germans i germanes…», tots vam oblidar els greuges… Teníem un oncle en un camp de presoners, un germà de ma mare, era ferroviari, un vell comunista.[19] El van arrestar a la feina… Té clar qui? L’NKVD… El nostre oncle estimat, que sabíem que no havia fet res. Hi crèiem. Tenia medalles de la guerra civil. Però després del discurs de Stalin, ma mare va dir: «Defensem la Pàtria, després ja ho arreglarem». Tots estimàvem la Pàtria.
Vaig córrer de seguida a l’oficina de reclutament. Hi vaig anar amb angines, encara no m’havia baixat la febre. Però no em podia esperar…
Ielena Antónovna Kúdina,
soldat, conductora
La nostra mare no tenia fills. Havia criat cinc filles. Van anunciar: «Guerra!». Jo tenia una orella musical excel·lent. Anhelava entrar al conservatori. Vaig decidir que la meva orella seria útil al front, que hi faria d’enllaç.
Ens van evacuar a Stalingrad. I durant el setge a Stalingrad vam anar al front voluntàriament. Totes plegades. La família sencera: ma mare i les cinc filles, mon pare en aquell moment ja combatia…
Antonina Maksímovna Kniàzeva,
caporala major, enllaç
Totes teníem el mateix desig: anar al front… Si teníem por? I tant que en teníem… Però igualment… vam anar a l’oficina de reclutament i ens van dir: «Aviam si creixeu, nenes… que encara esteu verdes». Teníem setze o disset anys. Però jo vaig sortir-me amb la meva, em van agafar. Amb una amiga, volíem anar a l’escola de franctiradors, però ens van dir: «Controlareu el trànsit. No hi ha temps d’instruir-vos».
Ma mare es va passar uns quants dies a l’estació esperant que se’ns emportessin. Quan va veure que ja ens dirigíem al tren, em va donar una empanada, una dotzena d’ous i es va desmaiar…
Tatiana Iefímovna Semiónova,
sergenta, control de trànsit
El món va canviar de cop… Recordo els primers dies… De nit, ma mare resava a la vora de la finestra. No sabia que ma mare creia en Déu. No parava de mirar el cel…
Em van mobilitzar, era metgessa. Vaig anar-hi per sentit del deure. Mon pare era feliç de tenir una filla al front. Defensant la Pàtria. Va anar a l’oficina de reclutament a primera hora. Hi va anar a buscar-me els papers, expressament a primera hora perquè tot el poble veiés que tenia una filla al front…
Iefrossínia Grigórievna Breus,
capitana, metgessa
Era estiu. L’últim dia de pau. Al vespre vam anar al ball. Teníem setze anys. Encara anàvem en colla; primer n’acompanyàvem un, després l’altre. Encara no ens havíem dividit en parelles. Érem sis nois i sis noies, posem per cas.
Doncs al cap d’un parell de setmanes, aquells xicots que estudiaven a l’acadèmia de cuirassats i que ens havien acompanyat a casa tornant del ball, van tornar tots mutilats i embenats. Va ser terrible! Terrible! Si hagués sentit riure algú, no l’hi hauria perdonat mai. Com era possible que algú rigués, que algú estigués content amb una guerra com aquella?
Mon pare no va trigar gaire a entrar a la milícia. A casa només vam quedar-hi els meus germans petits i jo. Els meus germans eren del 1934 i el 1938. I vaig dir a ma mare que me n’anava al front. Va plorar, jo també vaig plorar aquella nit. Però vaig marxar de casa. Vaig escriure a ma mare des de la unitat. No tenia cap manera de fer-me’n tornar…
Lília Mikhàilovna Butkó,
infermera quirúrgica
L’ordre va ser: «Formeu!». Vam formar per alçada, jo era la més baixeta. El comandament passa, mira. Se m’acosta:
—Qui és aquesta patufeta? Què penses fer, aquí? Potser que tornis amb la mama i creixis una mica, oi?
Però de mama ja no en tenia; s’havia mort en un bombardeig.
La impressió més forta, i que m’ha durat tota la vida, la vaig tenir aquell primer any, quan ens retiràvem. Ens amagàvem rere uns matolls. Vaig veure un soldat dels nostres que s’abraonava amb el fusell sobre un tanc alemany i li clavava cops de culata. Picava, cridava i plorava, fins que va caure mort. Fins que les metralladores alemanyes li van disparar. Aquell primer any vam lluitar amb fusells contra tancs i avions…
Polina Semiónovna Nozdratxova,
auxiliar sanitària
Vaig demanar a ma mare… vaig suplicar-li que no plorés. No era de nit, però era fosc, i se sentia un udol constant. Quan acompanyaven les filles, les mares no ploraven, udolaven. Ma mare estava palplantada, com petrificada. S’aguantava, tenia por que no em posés a bramar. Jo era la filleta de la mare, a casa em malcriaven. I ara m’havien rapat com si fos un noi, m’havien deixat un serrell i prou. El pare i ella no m’hi volien deixar anar, però jo només vivia per una cosa: volia anar al front, al front! Al front! Tots aquests cartells que ara hi ha als museus i que diuen «La mare Pàtria et crida!» o «Com has ajudat el front?», doncs a mi em van afectar molt. Tota l’estona els tenia davant dels ulls. I les cançons, què? «Dempeus, país enorme… Dempeus pel combat a mort…».[20]
Mentre avançàvem, ens va sorprendre veure morts allà mateix a les andanes. Allò ja era la guerra… Però la joventut feia el seu fet i per això cantàvem. Alguna cançó alegre i tot. I alguna glosa poca-solta.
A les acaballes de la guerra, tota la meva família hi combatia. Mon pare, ma mare i ma germana feien de ferroviaris. Avançaven just darrere la línia del front i rehabilitaven les vies. Tots quatre vam rebre la medalla de la Victòria: mon pare, ma mare, ma germana i jo…
Ievguénia Serguéievna
Saprónova,
sergenta de la Guàrdia, mecànica d’aviació
Abans de la guerra feia de telefonista a l’exèrcit… La nostra unitat es trobava a Boríssov, la guerra va arribar-hi les primeres setmanes. El cap de comunicacions ens va fer formar a totes. Nosaltres no érem soldats, érem personal contractat.
Ens va dir:
—Ha començat una guerra brutal. Us ho passareu molt malament, noies. Abans no sigui massa tard, qui vulgui pot tornar a casa. Les que vulgueu quedar-vos al front, feu un pas endavant…
I totes, com una sola dona, vam fer un pas endavant. Érem una vintena. Totes disposades a defensar la Pàtria. Abans de la guerra, no m’agradaven ni tan sols els llibres de guerra, m’agradaven els d’amor. I ara, ves!
Ens passàvem dies al telèfon, dies sencers. Els soldats ens portaven les cassoles, menjàvem una mica, fèiem una capcinada allà mateix, davant dels telèfons, i ens tornàvem a posar els auriculars. No hi havia temps de rentar-se el cap, per això vaig demanar: «Noies, talleu-me les trenes…».
Galina Dmítrievna Zapólskaia,
telefonista
Anàvem a l’oficina de reclutament un dia sí i l’altre també…
Un cop hi vam anar, ja no sé quants cops hi havíem anat ja, i el comissari militar de poc que no ens va fer fora: «Si tinguéssiu algun ofici, almenys. Si fóssiu infermeres, o conductores… Però què sabeu fer? Què faríeu a la guerra?». No l’enteníem. Aquella pregunta no se’ns havia ni acudit: que què hi faríem? Volíem combatre, res més. No ens havia arribat que combatre volgués dir saber fer alguna cosa. Una cosa concreta. I amb aquella pregunta ens va ben atabalar.
Jo i unes quantes noies més vam anar a mirar els cursos d’infermeria. Ens van dir que s’hi havia d’estudiar sis mesos. Vam decidir que era massa temps, que no ens anava bé. Hi havia cursos que duraven tres mesos. En realitat, tres mesos també ens semblava massa. Però justament eren cursos que ja s’acabaven. Vam demanar que ens deixessin fer els exàmens. Quedava un mes de classes. A les nits, fèiem les pràctiques a l’hospital. De dia, anàvem a classe. Al final, vam acabar estudiant una mica més d’un mes…
No ens van enviar al front, sinó a un hospital. Era final d’agost de 1941… Les escoles, les clíniques i els clubs eren plens a vessar de ferits. Però al febrer vaig marxar de l’hospital, podríem dir que vaig fugir-ne, que vaig desertar, no es pot dir de cap altra manera. Sense documentació ni res, vaig marxar amb un tren sanitari. Vaig escriure una nota: «No vindré a fer el meu torn. Me’n vaig al front». I prou…
Ielena Pàvlovna Iàkovleva,
brigada, infermera
Aquell dia tenia una cita… Hi anava sense tocar a terra… Em pensava que em diria: «T’estimo». Però va arribar trist: «Vera, és la guerra! Ens envien al front directament des de classe». Estudiava en una acadèmia militar. Jo, és clar, de seguida em vaig imaginar fent el paper de Joana d’Arc. Però al front i amb un fusell a les mans. Havíem d’estar junts. Tots dos! Vaig córrer a l’oficina de reclutament, però em van tallar de cop: «De moment només necessitem personal mèdic. I cal estudiar sis mesos». Si mesos era una bogeria! Allò meu era amor…
No sé com em van convèncer que havia d’estudiar. D’acord, però no per fer d’infermera… Vull disparar! Com ell. D’alguna manera, estava preparada per disparar. A l’escola, ens havien visitat sovint els herois de la nostra Guerra Civil i els que havien lluitat a Espanya. Les noies ens sentíem al mateix nivell que els nois, no es feien distincions. Al contrari, des de petita que a l’escola havíem sentit: «Noies, al volant del tractor!», «Noies, al timó de l’avió!». I a més a més hi havia l’amor! Vaig arribar a imaginar-me que ens matarien plegats. A la mateixa batalla…
Estudiava a l’Institut del Teatre. Tenia el somni de ser actriu. El meu ideal era Larissa Reisner.[21] La comissària de la jaqueta de cuir… M’agradava que fos bonica…
Vera Danílovtseva,
sergenta, franctiradora
Tots els meus amics eren més grans que jo, se’ls havien endut al front. Jo plorava desesperada perquè m’havia quedat sola, perquè no m’havien volgut. Em van dir: «Has d’estudiar, nena».
Però no vam estudiar gaire. El degà no va trigar a dir-nos: «La guerra s’acabarà, noies, ja enllestireu els estudis llavors. Ara cal defensar la Pàtria».
Els treballadors de la fàbrica que ens apadrinava ens van venir a acomiadar.[22] Això va ser a l’estiu. Recordo que tots els vagons estaven decorats amb plantes i flors. Ens van portar regals. Em van tocar unes galetes casolanes boníssimes i un jerseiet prou bonic. Vaig ballar una dansa ucraïnesa amb moltes ganes, allà a l’andana.
El trajecte va durar molts dies… Amb les noies vam baixar en una estació a omplir un cossi d’aigua. Vam mirar al nostre voltant i vam sospirar: passaven combois, un darrere l’altre, i només duien noies. Cantaven. Ens saludaven, unes amb el mocador, d’altres amb la gorra. Estava clar: no hi havia prou homes, eren morts… o bé presoners. Ara ens tocava ocupar el seu lloc.
Ma mare em va escriure una pregària. La vaig ficar dins d’un medalló. Potser sí que em va ajudar: vaig tornar a casa. Abans de cada combat feia un petó al medalló…
Anna Nikolàievna Khrolóvitx,
infermera
Jo era aviadora…
Quan encara feia setè, un avió va arribar a la ciutat. Imagini-s’ho, en aquells anys, això era el 1936. Aleshores era una cosa insòlita. I també va aparèixer una crida que deia «Noies i nois, als avions!». Com a membre de les Joventuts Comunistes, és clar, anava sempre al davant de tot. De seguida em vaig apuntar a l’aeroclub. Mon pare s’hi oposava rotundament, és veritat. Fins llavors, a la família tothom s’havia dedicat a la metal·lúrgia, hi havia unes quantes generacions de metal·lúrgics d’alts forns. I mon pare pensava que fer de metal·lúrgica era una feina de dones, mentre que fer d’aviadora no ho era. El director de l’aeroclub ho va saber i em va deixar portar el pare a fer un vol amb avió. I ho vaig fer. Ens vam enlairar amb mon pare, i des d’aquell dia que no va dir res més. Li va agradar. Vaig acabar la instrucció de l’aeroclub amb un excel·lent, saltava bé amb paracaigudes. Abans de la guerra encara vaig tenir temps de casar-me i tenir una nena.
Des dels primers dies de guerra, a l’aeroclub hi va haver reorganització. S’enduien els homes, i els substituíem nosaltres, les dones. Instruíem els cadets. Feia molta feina, de sol a sol. El meu marit havia marxat al front, va ser dels primers. Només en tenia una foto: tots dos a la vora d’un avió amb els cascos d’aviador posats… Ara vivíem soles la meva filla i jo, sempre érem al camp d’entrenament. Com ens ho fèiem? Doncs la deixava tancada de matinada, amb unes farinetes, i a les quatre ja ens posàvem a volar. Al vespre, quan tornava, la trobava empastifada de farinetes, n’hagués menjat o no. Ja ni tan sols plorava, només em mirava. Tenia els ulls grossos, com el meu marit…
A final de 1941 em va arribar l’òbit: havien mort el meu marit prop de Moscou. Comandava una esquadra. M’estimava la nena, però la vaig dur amb la família d’ell. I vaig sol·licitar d’anar al front…
La darrera nit… me la vaig passar de genolls a la vora del llit de la meva filla…
Antonina Grigórievna Bóndareva,
tinenta de la Guàrdia, cap de pilots
Feia divuit anys… estava tan contenta, era el meu aniversari. Però tothom cridava: «Guerra!». Recordo que la gent plorava. Tothom que em trobava pel carrer, tothom plorava. N’hi havia que resaven i tot. No era gaire habitual… La gent resava i se senyava pel carrer. A l’escola ens ensenyaven que Déu no existia. Però on eren els nostres tancs i els nostres preciosos avions? Sempre els vèiem a les desfilades. Eren el nostre orgull! I els nostres comandants? Semion Budionni…[23] Era un moment de confusió, és clar. Després vam començar a pensar en una altra cosa: com podíem guanyar?
Feia segon a l’escola de practicants d’obstetrícia de la ciutat de Sverdlovsk. De seguida vaig pensar: «Si hi ha guerra, vol dir que he d’anar al front». Mon pare era un comunista de tota la vida, havia estat pres polític abans de la Revolució. Des de petits que ens havia inculcat que la Pàtria ho era tot, que l’havíem de defensar. I no vaig vacil·lar gens: si no hi vaig jo, qui hi anirà? Ho havia de fer…
Serafima Ivànovna Panàssenko,
alferes, practicant del batalló d’infanteria motoritzada
Ma mare va córrer fins al tren… Era una dona estricta. Mai no ens feia petons ni ens elogiava per res. Si fèiem res ben fet, ens mirava amb afecte i prou. Però ara havia vingut corrents, m’agafava el cap amb força i em feia petons, em feia petons. I em va mirar als ulls d’una manera… Em va mirar molta estona. Vaig entendre que no tornaria a veure mai més la meva mare. Ho vaig notar. Vaig voler deixar-ho tot, tornar la motxilla i anar-me’n a casa. Em va saber greu per tots. Per l’àvia i pels meus germanets…
Llavors va sonar la música i una ordre: «Trenqueeeu files! Pugeeeu als vagons!».
Vaig fer adeu amb la mà molta estona…
Tamara Uliànovna Ladínina,
soldat d’infanteria
Em van assignar a un regiment de transmissions… Mai no hi hauria anat ni ho hauria acceptat, perquè no entenia que allò també era combatre. Va venir el comandament de divisió, vam formar. La Màixenka Sungúrova era amb nosaltres. I es va apartar de la formació:
—Permís per dirigir-me a vostè, camarada general.
Ell va dir:
—Au, parli, parli, soldat Sungúrova!
—La soldat Sungúrova demana que se l’alliberi del servei de transmissions i se l’enviï allà on hi ha trets.
Ja ho veu, totes teníem aquella disposició. Ens pensàvem que allò que fèiem, les comunicacions, era poca cosa, que ens rebaixava i tot, que havíem de ser a primera línia.
Al general se li va esborrar el somriure de cop. Hauria d’haver vist la fila que fèiem, sense menjar ni dormir, vull dir que ja no ens parlava com un comandament, sinó com un pare:
—Noietes meves! No deveu entendre del tot el paper que feu al front. Sou els nostres ulls i les nostres orelles. Un exèrcit sense comunicacions és com una persona sense sang.
La Màixenka Sungúrova no es va poder aguantar i va dir la primera:
—Camarada general! La soldat Sungúrova està aquí com un clau per complir qualsevol tasca que li encomani!
Des de llavors i fins al final de la guerra vam dir-li Clau.
… Al juny de 1943, a la batalla de Kursk, ens van fer arribar l’ensenya del regiment; el nostre regiment, el cent vint-i-novè regiment autònom de transmissions del seixanta cinquè exèrcit ja comptava amb un vuitanta per cent de dones. I ara vull explicar-li, perquè se’n faci una idea… perquè ho entengui… què ens corria per l’ànima… De persones com érem nosaltres no n’hi tornarà a haver. Mai més! De tan innocents i sinceres. Amb tanta fe! Quan el comandament del regiment va rebre l’ensenya i va donar l’ordre: «Regiment, vista a l’ensenya! De genolls!», ens vam sentir totes felices. Ens havien demostrat confiança, ara érem un regiment com tots els altres: els de tancs o els de fusellers. Estàvem drets, plorant, tothom tenia llàgrimes als ulls. Ara no s’ho creurà, però amb aquella sacsejada tot l’organisme se’m va crispar, la meva malaltia… perquè estava malalta, havia agafat ceguesa nocturna per culpa de la malnutrició i l’ansietat. Doncs la ceguesa nocturna em va passar, ho entén? L’endemà de tot això em trobava bé, m’havia curat, ja veu quina sacsejada havia sofert la meva ànima…
Maria Semiónovna Kaliberdà,
sergenta major, enllaç
Tot just m’havia fet adulta. El 9 de juny de 1941 vaig fer divuit anys, em vaig fer adulta. I aquesta maleïda guerra va començar al cap de dues setmanes, de fet, al cap de dotze dies. Ens van enviar a construir el ferrocarril Gagra-Sukhumi. Només hi havia jovent. Guardo a la memòria el pa que hi menjàvem. Gairebé no portava farina, duia tota mena de coses, sobretot aigua. Si deixaves el pa sobre la taula, al voltant s’hi feia un bassalet, el llepàvem.
El 1942 em vaig allistar voluntària per servir a l’hospital de cribratge i evacuació núm. 3.201. Era un hospital militar molt gran que pertanyia als fronts de la Transcaucàsia i el Caucas Nord, i a l’Exèrcit Autònom del Litoral. Els combats eren molt aferrissats, hi havia molts ferits. Em van posar a repartir menjar: era una feina de vint-i-quatre hores al dia. Ja era de dia i havíem de servir esmorzars, però encara repartíem sopars. Al cap d’uns mesos em van ferir a la cama esquerra: saltava a peu coix sobre la dreta, però treballava. Després encara em van fer coordinadora d’infermeria, i això també volia que fos a lloc tot el dia. Vivia a la feina.
El 30 de maig de 1943… a la una en punt del migdia, va haver-hi un atac aeri massiu sobre Krasnodar. Vaig sortir corrents de l’edifici per mirar si havien pogut enviar els ferits de l’estació de tren. Dues bombes van caure en un cobert on s’emmagatzemava munició. Davant dels meus ulls, les caixes van volar més amunt d’un edifici de sis plantes i van esclatar. L’ona expansiva em va estampar contra una paret de maó. Vaig perdre el coneixement… Quan em vaig recobrar, ja era de nit. Vaig aixecar el cap; vaig provar de serrar el puny, els dits es bellugaven més o menys; vaig mig obrir l’ull esquerre i vaig entrar al meu departament, tota coberta de sang. Al passadís em vaig trobar la cap d’infermeria, que no em va reconèixer i em va preguntar: «Vostè qui és? D’on surt?». Se’m va acostar una mica, va sospirar i va dir: «On has estat tanta estona, Ksénia? Els ferits tenen gana i tu no hi ets». Em van embenar de pressa el cap i la mà esquerra per sobre el colze i vaig anar a buscar els sopars. La vista se m’ennuvolava, la suor em rajava. Vaig començar a repartir els sopars i vaig caure. Em van fer tornar en mi i només sentia: «De pressa, vinga!», i un altre cop: «Vinga, de pressa!».
Al cap d’uns dies encara em treien sang per als ferits greus. La gent es moria…
Durant la guerra, vaig canviar tant que quan vaig tornar a casa ma mare no em reconeixia. Em van ensenyar on vivia, em vaig acostar a la porta, vaig trucar.
Va contestar: «Passi, passi».
Vaig entrar, vaig saludar i vaig dir: «Deixi’m fer nit aquí».
Ma mare encenia l’estufa, i els meus dos germanets seien a terra, sobre un munt de palla, despullats, no tenien res per posar-se. Ma mare no em va reconèixer i va contestar: «Ciutadana, que no veu com vivim? Val més que vagi a alguna altra banda abans no es faci fosc».
Me li vaig acostar una mica, va repetir: «Ciutadana, vagi a alguna altra banda abans no es faci fosc».
Em vaig inclinar, la vaig abraçar i vaig fer: «Marona, marona meva!».
Com se’m van tirar a sobre tots, llavors. Com ploraven…
Ara visc a Crimea. Aquí està tot inundat de flors, cada dia miro el mar per la finestra i tota jo em sento morir de dolor, encara avui no tinc cara de dona. Ploro sovint. Passo els dies entre gemecs. Entre records…
Ksénia Serguéievna Ossàdtxeva,
soldat, coordinadora d’infermeria
De l’olor de por i la maleta de bombons
Me n’anava al front… Feia un dia preciós. L’aire era clar i queia un plugim finíssim. Era tan bonic! Vaig sortir de casa al matí i em vaig quedar palplantada: «De debò que no tornaré més? Que no tornaré a veure el nostre jardí, el nostre carrer?». Ma mare plorava, m’agafava i no em deixava anar. Quan aconseguia marxar, m’atrapava, m’abraçava i no em deixava anar…
Olga Mitrofànovna Rujnítskaia,
infermera
Morir. Morir no em feia por. Devia ser la joventut, o qualsevol altra cosa. La mort era al voltant nostre; sempre era a prop, però jo no hi pensava. No en parlàvem. Ens voltava, voltava molt a la vora, però sempre passava de llarg. Una nit, una companyia sencera va fer una missió de reconeixement al sector on era el nostre regiment. A l’alba se n’havia retirat, però se sentia un gemec en terra de ningú. Hi havia quedat un ferit. «No hi vagis, que et mataran. Mira, que ja clareja», em deien els soldats.
No els hi vaig fer cas i m’hi vaig arrossegar. Vaig trobar el ferit, vaig estar-me vuit hores estirant-lo amb una corretja lligada a la mà. Quan ho va saber el comandament, de calent va dir que m’arrestarien cinc dies per absentar-me sense permís. Però el subcomandament del regiment va reaccionar d’una altra manera: «Es mereix una medalla».
Als dinou anys, tenia una medalla al Valor. Als dinou anys tenia els cabells grisos. Als dinous anys, a l’últim combat em van travessar els dos pulmons a trets i la segona bala em va passar entre dues vèrtebres. Em van quedar les cames paralitzades. Em van donar per morta.
Als dinou anys. Ara tinc una neta d’aquesta edat. Me la miro i no m’ho crec. És una criatura!
Quan vaig tornar a casa, ma germana em va ensenyar un òbit. M’havien enterrat…
Nadejda Vassílievna Aníssimova,
auxiliar sanitària d’un regiment de metrallers
No recordo ma mare… A la memòria només me n’han quedat unes ombres tèrboles… Uns contorns… De la seva cara o de la seva figura, quan es vinclava sobre meu. Quan la tenia a prop. Això és el que em va semblar més endavant. Quan ma mare es va morir, jo tenia tres anys. Mon pare servia a l’orient llunyà, era militar professional. Em va ensenyar a muntar a cavall. La impressió més forta que vaig tenir de petita. Mon pare no volia que fos una figaflor. De quan tenia cinc anys me’n recordo: vivia a Leningrad amb la meva tieta. La tieta havia fet de germana de la Caritat durant la guerra amb el Japó. Me l’estimava com si fos ma mare…
Com era jo, de petita? Per una aposta, vaig saltar daltabaix del primer de l’escola. M’agradava el futbol, sempre feia de portera amb els nens. Quan va esclatar la guerra amb Finlàndia, cada dos per tres m’escapava per anar al front. I el 1941 vaig acabar setè i em vaig poder apuntar a una escola d’oficis. La tieta plorava: «Guerra!»; jo, en canvi, estava contenta, podria anar al front, combatria. Com havia de saber què era la sang?
Quan es va formar la primera divisió de la Guàrdia de la milícia popular, a unes quantes noies ens van agafar per al batalló mèdic.
Vaig trucar a la tieta:
—Me’n vaig al front.
A l’altra cap de la línia em va contestar:
—Passa cap a casa! Que el sopar ja està fred.
Vaig penjar el telèfon. Després em va saber greu per ella, un greu terrible. Va començar el bloqueig de la ciutat, el terrible setge de Leningrad en què va morir la meitat de la població de la ciutat, i ella s’hi havia quedat tota sola. I velleta.
Recordo que em van donar un permís. Abans d’anar a ca la tieta, vaig passar per una botiga. Abans de la guerra, els bombons la feien tornar boja. Vaig dir:
—Posi’m bombons.
La dependenta em va mirar com si m’hagués tornat boja. No entenia res: què eren les cartilles? Què era el bloqueig? Tothom es va girar a mirar-me, carregava un fusell més gros que jo. El dia que ens els van repartir, vaig pensar: «Quan seré tan alta com aquest fusell?». De cop, tota la cua va demanar:
—Doneu-li bombons, agafeu els nostres cupons.
I me’n van donar.
Al carrer recollien ajuda per al front. Allà a la plaça hi havia unes taules amb unes safates grosses, la gent hi anava i hi deixava un grapat d’or o unes arracades. Hi duien rellotges, diners… Ningú no s’apuntava res ni signava res. Les dones es treien l’anell de casament dels dits.
Són imatges que tinc gravades a la memòria…
I va sortir la famosa ordre 227 de Stalin: «Ni un pas enrere!». Si giraves cua, t’executaven! Allà mateix! O bé et jutjaven i et col·locaven en un dels batallons de càstig creats especialment per això. Dels que acabaven en aquests batallons, en dèiem condemnats a mort. I els que arribaven a sortir d’un encerclament o a fugir del captiveri enemic, els enviaven a camps de filtratge. Darrere nostre avançaven seccions que bloquejaven la retirada… Eren els nostres disparant contra els nostres…
Són imatges que tinc gravades a la memòria…
Una clariana qualsevol… Havia quedat tot humit i enfangat després de la pluja. Hi havia un soldat jove agenollat a terra. Portava ulleres; tota l’estona li relliscaven i se les tirava amunt. Després de la pluja. Era un noi amb estudis, de Leningrad. Ja li havien pres el fusell. Ens van fer formar a tots. Hi havia tolls pertot arreu. Vam… vam sentir com demanava, com suplicava… com implorava que no l’executessin, que a casa només hi tenia sa mare tota sola. Es va posar a plorar. I llavors li van clavar un tret al front. Amb pistola. Una execució exemplar: qualsevol que vacil·lés acabaria així. Encara que només vacil·lés un instant! Un segon…
Aquella ordre em va fer tornar adulta de cop. De tot això no se’n podia… Durant molt de temps no ho vam rememorar. Sí, vam guanyar. Però, a quin preu? A quin preu tan terrible?
Ens passàvem dies sense dormir, hi havia molts ferits. Una vegada no va dormir ningú durant tres dies i tres nits. Em van enviar cap a l’hospital amb un camió de ferits. Vaig deixar-hi els ferits, el camió tornava de buit, i vaig dormir-hi plana. Vaig tornar fresca com una rosa, mentre els altres no s’aguantaven drets.
Em vaig trobar el comissari polític:
—Camarada comissari, estic avergonyida.
—Què passa?
—Que he dormit.
—On?
Vaig explicar-li que havia acompanyat els ferits, que havia tornat amb el camió buit i que hi havia dormit plana.
—I què passa? Molt ben fet! Almenys hi haurà algú normal, que tots se m’adormen caminant.
Però jo estava avergonyida. I amb aquest rau-rau vam passar tota la guerra.
Al batalló mèdic em tractaven bé, però jo volia ser exploradora. Vaig dir que si no em deixaven anar a primera línia, m’hi escaparia. Volien fer-me fora de les Joventuts perquè no em sotmetia al reglament militar. Però jo em barallava igualment…
La primera medalla que em van posar va ser al Valor.
Va començar el combat. Hi havia ràfegues de foc enemic. Els soldats estaven amb el cos a terra. L’ordre va ser: «Endavant! Per la Pàtria!», però ells continuaven ajaguts. Un altre cop l’ordre, i encara a terra. Em vaig treure el barret perquè veiessin que era una noia, qui s’havia alçat… Llavors es van posar tots drets i vam entrar en combat…
Em van concedir la medalla i aquell mateix dia vam sortir en una missió. I per primera vegada a la vida vaig tenir… això… coses de dones… Em vaig veure plena de sang i vaig bramar:
—Estic ferida!
Amb nosaltres a la missió hi havia un practicant, un senyor gran. Em va dir:
—On t’han ferit?
—No ho sé… però tinc sang…
M’ho va explicar tot, com un pare…
Vaig continuar sortint a explorar fins uns quinze anys després de la guerra. Cada nit. I els somnis eren que la metralladora no funcionava o que ens havien encerclat. Em despertava carrisquejant de dents. Mirava de saber on era: allà o aquí?
Quan es va acabar la guerra, tenia tres desitjos: el primer, deixar d’arrossegar-me sobre la panxa d’una vegada i agafar un troleibús; el segon, comprar-me i cruspir-me una barra sencera de pa blanc, i el tercer, fer una bona dormida amb uns llençols blancs que fessin fru-fru. Uns llençols blancs…
Albina Aleksàndrovna
Gantimúrova,
sergenta major, exploradora
Esperava la segona criatura… Tenia un fill de dos anys i estava embarassada. Va arribar la guerra. El meu marit era al front. Me’n vaig anar a cals meus pares i vaig… D’això, ja m’entén… Vaig avortar… Tot i que llavors estava prohibit… Com volia que parís? Tothom plorava… Hi havia guerra! Com havia de parir, envoltada de mort?
Vaig fer els cursos de criptografia, em van enviar al front. Volia venjar la criatura, volia venjar-me de no haver-la infantat. La meva nena… Hauria estat una nena…
Vaig demanar d’anar a primera línia. Em van deixar a l’Estat Major…
Liubov Arkàdievna Txàrnaia,
alferes, criptògrafa
Marxaven de la ciutat… Tothom marxava… El 28 de juny de 1941 al migdia, els estudiants de l’Escola de Magisteri de Smolensk ens vam reunir al pati de la impremta. La reunió va ser breu. Vam sortir de la ciutat pel camí vell de Smolensk en direcció a la ciutat de Kràsnoie. Per precaució, avançàvem en grups petits. Al cap del dia, la calor va afluixar, caminar ja no costava tant, anàvem més de pressa, sense mirar enrere. Ens feia por mirar enrere… Vam fer una parada, llavors sí que vam mirar cap a l’Est. L’horitzó sencer resplendia amb un to morat, a uns quaranta quilòmetres feia l’efecte que ocupava tot el cel. No eren ni deu ni cent cases que cremaven, estava clar. Era tot Smolensk que cremava…
Tenia un vestit nou i vaporós amb farbalans. A la Vera, la meva amiga, li agradava. Se l’havia emprovat unes quantes vegades. Li havia promès que l’hi regalaria quan es casés. Es volia casar. El seu xicot era molt maco.
I de cop va arribar la guerra. Vam anar a fer trinxeres. A la residència, vam donar les coses a l’administrador. I del vestit, què en faig? «Queda-te’l, Vera», li vaig dir, quan havíem de deixar la ciutat.
No el va voler. «Tal com em vas prometre, regala-me’l quan em casi», va dir. Es cremava en aquell fulgor morat, el vestit.
Ara avançàvem i ens giràvem constantment. Semblava que ens cremés l’esquena. No vam parar en tota la nit i a l’alba ens vam posar a fer feina. A cavar sots antitancs. Una paret abrupta de set metres de llarg i tres i mig de fons. Cavava, i la pala em cremava les mans, la sorra semblava vermella. Davant dels ulls hi veia casa nostra, amb flors i lilàs… Lilàs blancs…
Vivíem en unes cabanes, en uns aiguamolls que hi havia entre dos rius. Calor i humitat. I un núvol de mosquits. Abans d’anar a dormir, fèiem fum per treure’ls de les cabanes, però a l’alba ja hi tornaven a ser. No s’hi podia dormir amb tranquil·litat…
D’allà, se’m van endur a l’hospital de campanya. Dormíem a terra, amuntegats. Molts de nosaltres ens hi vam posar malalts. Tenia febre alta. I calfreds. Plorava, ajaguda a terra. Es va obrir la porta de la tenda, una metgessa va dir des de la porta —no podia passar, perquè els matalassos estaven posats a terra ben atapeïts—: «Ivànova, té plasmodi a la sang». Aquesta era jo, era el meu sobrenom. La metgessa no sabia que no hi havia res que em fes més por que el plasmodi aquest, des que n’havia llegit alguna cosa en un manual de sisè. Llavors per l’altaveu va sonar: «Dempeus, país enorme…». Era el primer cop que sentia aquella cançó. «De seguida estaré bona i me n’aniré al front», vaig pensar.
Em van traslladar a Kozlovka, a prop de Róslavl, em van fer seure en un banc, jo mirava d’aguantar amb totes les meves forces per no caure a terra, entre somnis vaig sentir:
—És aquesta?
—Sí —va fer el practicant.
—Porteu-la al menjador. Primer que mengi.
I de cop era en un llit. Es pot fer el càrrec de què suposava no jeure a terra a la vora del foc, ni en una tenda de lona a sota d’un arbre, sinó en un hospital, calentona. Amb llençols. Vaig dormir set dies seguits. Em van explicar que les infermeres em despertaven i m’alimentaven, però no me’n recordo. Al cap de set dies, quan em vaig deixondir, va venir el metge, em va examinar i va dir:
—Té l’organisme fort, se’n sortirà.
I vaig tornar a caure adormida.
… Un cop al front, la meva unitat va quedar encerclada. El racionament eren dos rosegons de pa al dia. No teníem temps d’enterrar els morts, els hi tiràvem sorra pel damunt i prou. Els hi tapàvem la cara amb la gorra… «Si ens en sortim, t’enviaré a la rereguarda. Abans em pensava que una dona no hi aguantaria ni dos dies, aquí. M’imagino la meva dona i…», em va dir el comandament. Em vaig posar a plorar, molt ofesa: quedar-me a la rereguarda en aquell moment per a mi era pitjor que la mort. Amb el cap i el cor ho podia suportar tot, però físicament no. Les càrregues físiques… Recordo com arrossegàvem la munició i l’armament pel fang, sobretot a Ucraïna; aquella terra es feia molt feixuga després de la pluja o a la primavera, era com una pasterada. Fins i tot cavar una fossa comuna i enterrar-hi els camarades quan feia tres dies sencers que no dormíem… això també costava. Ja no ploràvem, per plorar també fan falta forces, volíem dormir. Dormir i només dormir.
Quan feia guàrdia, caminava amunt i avall sense parar i recitava poemes en veu alta. Hi havia altres noies que cantaven cançons per no caure adormides a terra…
Valentina Pàvlovna Maksimtxuk,
artillera antiaèria
Ens emportàvem els ferits de Minsk… Jo anava amb talons alts, em feia vergonya ser tan baixeta. Se’m va trencar un taló quan cridaven: «Paracaigudes!». I corria descalça, amb les sabates a la mà, em va saber greu perquè eren molt boniques.
Quan ens van encerclar i vam veure que no ens n’escaparíem, la Daixa, que era auxiliar d’infermeria, i jo ens vam aixecar del voral i no ens vam amagar més, allà ben dretes: valia més que ens arrenqués el cap un projectil que no pas que ens fessin presoneres i es fotessin de nosaltres. Els ferits que es podien posar drets, també ho van fer…
En veure el primer soldat nazi, no vaig poder dir ni una paraula, vaig perdre la parla. I ells eren joves, i estaven contents i somreien. I fos on fos on s’aturessin, allà on veien una font o un pou, de seguida s’hi rentaven. Sempre duien les mànigues arremangades. Sempre es rentaven… Hi havia sang i xiscles pertot arreu, però ells sempre es rentaven… Em va agafar un odi tan gran… Quan vaig arribar a casa, em vaig canviar dos cops de brusa. A dins meu tot protestava per la seva presència. No podia dormir a les nits. Com podia ser? La nostra veïna, la tieta Klava, va quedar paralitzada quan els va veure caminar per la nostra terra. Per casa seva… No va trigar a morir-se, no ho va poder suportar…
Maria Vassílievna Jloba,
membre de la resistència
Els alemanys van entrar al poble… amb unes motos negres i grosses… Me’ls vaig mirar amb atenció: eren joves, estaven contents. Reien sense parar. Quines riallades! Se’t glaçava el cor de veure que eren aquí, a la teva terra, i encara se’n reien.
Només volia venjar-me’n. M’imaginava que em matarien i que s’escriuria un llibre sobre mi. Que el meu nom perduraria. Tenia aquests anhels…
El 1943 vaig tenir una filla… Va ser quan el meu marit i jo ja érem al bosc amb els partisans. Vaig parir en uns aiguamolls, damunt d’un tou de palla. Eixugava els bolquers amb el cos, me’ls ficava a la pitrera, els escalfava i els tornava a fer servir. Al voltant nostre, tot cremava, cremaven els pobles amb la gent i tot. Tancaven tothom a l’escola o l’església… Ho ruixaven tot amb querosè… La meva neboda, que tenia cinc anys, sentia les nostres converses i preguntava: «Tieta Mània, quan em cremi, què quedarà de mi? Només les botes…». Les criatures ens feien aquesta mena de preguntes…
Jo mateixa vaig recollir restes cremades… les de la família d’una amiga… Trobàvem ossos entre les cendres, i si hi havia un trosset de roba, encara que fos un bocinet de no res, sabíem de qui era. Tothom en buscava algun. Vaig collir un tros de roba i la meva amiga va dir: «És la brusa de ma mare…». I es va desmaiar. N’hi havia que recollien els ossos amb un llençol o una funda de coixí. Amb el que poguessin portar. La meva amiga i jo els vam posar dins d’una bossa, i no en vam omplir ni mitja. Els vam posar tots en una fossa comuna. Tot era negre, només els ossos eren blancs. I les cendres dels ossos… Ja la sabia reconèixer… Era blanqueta, blanqueta…
Després d’això, no tenia mai por quan m’enviaven a qualsevol lloc. Tenia una criatura petita, de tres mesos, i ja me l’enduia a les missions. El comissari m’hi enviava i es posava a plorar… Portava medicines, benes o sèrum de la ciutat… L’hi amagava sota les aixelles o entre les cames, li col·locava els bolquers i ho portava tot. Al bosc hi teníem ferits que es morien. Hi havia d’anar! No hi havia ningú més que pogués passar, que es pogués obrir camí, pertot arreu hi havia controls alemanys i policials, jo era l’única que podia passar. Amb la criatura. Amb els bolquers posats…
Ara m’esgarrifa recordar-ho… Ai, que dur! Perquè la nena tingués febre i plorés, li feia fregues amb sal. Es posava ben vermella, estava plena d’erupcions, xisclava amb totes les seves forces. Quan m’aturaven al control: «És el tifus, senyor… El tifus…». Em feien passar ben de pressa: «Weg! Weg!».[24] Li feia fregues amb sal i amb all. I era una criatureta ben petita, encara li donava el pit.
Passat el control, entrava al bosc i plorava sense parar. Xisclava! Em sabia tant de greu per la nena. Però al cap d’un parell de dies ja hi tornava…
Maria Timoféievna
Savítskaia-Radiukévitx,
partisana d’enllaç
Vaig conèixer l’odi… Vaig conèixer aquest sentiment per primera vegada… Com podia ser que caminessin per la nostra terra! Qui eren aquella gent? Em pujava la febre només de veure-ho. Què hi feien aquí?
Passava una columna de presoners de guerra i centenars de cadàvers quedaven a la carretera… Centenars… Els que queien extenuats, els remataven allà mateix. Els portaven com si fossin bestiar. Ja no bramàvem pels morts. No teníem temps d’enterrar-los: n’hi havia moltíssims. Es passaven molt de temps allà terra… Els vius convivíem amb els morts…
Vaig trobar-me una germanastra. Els hi havien cremat el poble.
Tenia tres fills que ja no hi eren. Li van calar foc a casa amb els nens a dins. S’asseia a terra i es gronxava d’una banda a l’altra, gronxava la seva pena. Quan s’aixecava, no sabia on anar. Ni amb qui.
Nosaltres vam marxar tots al bosc: mon pare, mons germans i jo. No ens en va convèncer ningú, no ens ho va manar ningú, vam marxar perquè vam voler. Ma mare es va quedar sola amb la vaca…
Ielena Fiódorovna Kovalévskaia,
partisana
No m’hi vaig pensar gaire… Tenia un ofici que feia falta, al front. I no m’ho vaig rumiar ni vaig dubtar-ho un sol segon. La veritat és que en aquell moment no trobava gaire gent que volgués estar-se quieta. Que volgués esperar. En recordo una… una dona jove, veïna nostra… que m’ho va reconèixer amb franquesa: «M’estimo la vida. Em vull posar pólvores i maquillatge, no em vull morir». Com aquesta no en vaig veure més. Potser callaven, s’amagaven. No sé què dir-li…
Recordo que vaig treure les plantes de l’habitació i vaig demanar a la veïna: «Regui-me-les, sisplau. Tornaré aviat».
I vaig tornar al cap de quatre anys.
Les noies que es quedaven a casa ens envejaven, però les dones ploraven. Una de les noies que anava amb mi estava allà plantada. Tothom plorava menys ella. Llavors va mullar-se els ulls amb aigua. Un parell de cops. Amb un mocador. «Estic incòmoda, tothom plora», deia. Que potser ens fèiem el càrrec de què era la guerra? Érem joves… És ara que em desperto a la nit amb por, somiant que soc a la guerra… L’avió vola, el meu avió, agafa alçada i… cau… Veig que caic. Que són els últims moments… I passo tanta por fins que no em desperto i el somni s’esvaeix. El vell té por de la mort, però el jove riu. És immortal! Jo no m’ho creia que un dia em moriria…
Anna Semiónovna
Dubróvina-Txekunova,
tinenta primera de la Guàrdia, aviadora
Vaig acabar l’acadèmia sanitària… En arribar a casa, tenia el pare malalt. I llavors, la guerra. Recordo bé que era de matí… Vaig saber aquella terrible notícia al matí… La rosada encara no s’havia eixugat a les fulles dels arbres, que ja parlaven de guerra! I aquesta rosada que acabava de veure a l’herba i als arbres, la vaig veure amb tanta claredat, que fins i tot quan era al front me’n recordava. La natura contrastava amb el que passava entre les persones. El sol brillava molt… Havia florit la camamilla, la meva preferida, els prats n’estaven plens…
Recordo que ens amagàvem en un camp de blat, feia un dia assolellat. Les metralladores dels alemanys feien ra-ta-ta-ta, després silenci. Només se sentia el murmuri del blat. I altre cop les metralladores dels alemanys, ra-ta-ta-ta… I pensaves: tornaré a sentir el murmuri del blat? Aquell so…
Maria Afanàssievna Garatxuk,
practicant militar
A ma mare i a mi ens van evacuar a la rereguarda… A Saràtov… Amb tres mesos vaig aprendre-hi l’ofici de tornera. Treballàvem dotze hores a les màquines. Passàvem gana. Al cap, només un pensament: anar al front. Alguna cosa o altra hi menjaríem. Ens donarien rosegons i te amb sucre. I mantega. No recordo de qui ho havíem tret, allò. Potser dels ferits que hi havia a l’estació de tren? Ens volíem salvar de la fam i, per descomptat, érem de les Joventuts Comunistes. Vam anar amb una amiga a l’oficina de reclutament, però no els hi vam dir que treballàvem a la fàbrica. Perquè no ens hi haurien volgut. I així ens vam allistar.
Ens van enviar a l’acadèmia d’infanteria de Riazan. Vam sortir-ne com a caps d’un escamot de metrallers. Les metralladores pesen, les has de carregar. Com un cavall. Quan ets al teu lloc, copses qualsevol soroll. Com un linx. Qualsevol remor et fa posar en guàrdia… Tal com diuen, a la guerra et tornes mig persona, mig animal. I és així… D’una altra manera, no hi sobreviuries. Si només ets persona, no te’n surts. Perds el senderi! A la guerra has de recordar una cosa que tens… Una cosa… Has de recordar-te de quan l’home encara no era ben bé home… Jo no he estudiat gaire, soc una simple comptable, però això sí que ho sé.
Vaig arribar fins a Varsòvia… I ho vaig fer tot a peu; la infanteria és el proletariat de la guerra, que diuen. Ens arrossegàvem sobre la panxa… No em faci més preguntes… No m’agraden els llibres de guerra. D’herois… Caminàvem malalts, estossegant, sense dormir, bruts, mal girbats. Sovint afamats… Però vam guanyar!
Liubov Ivànovna Liúbtxik,
cap d’una secció de metrallers
Havien matat mon pare, això ho sabia… Mon germà era mort. Morir o no per a mi ja no tenia cap importància. Només em sabia greu per ma mare. Havia passat de ser una bellesa a ser una vella en un instant; estava molt enfadada amb el destí, no podia viure sense el pare.
—Per què vols anar a la guerra? —em va preguntar.
—Per venjar el pare.
—El pare no hauria suportat veure’t amb un fusell.
De petita, mon pare em feia les trenes. M’hi lligava les cintes. Li agradava la roba bonica més que a ma mare.
A la meva unitat, hi feia de telefonista. El que més recordo, són els crits del comandament per telèfon: «Reforços! Demano reforços! Exigeixo reforços!». Cada dia el mateix…
Uliana Óssipovna Némzer,
sergenta, telefonista
No soc una heroïna… Era una nena bonica, de petita em malcriaven…
Va arribar la guerra… No tenia ganes de morir-me. Em feia por disparar, mai no se m’havia acudit que dispararia. Ui, on va a parar! Em feien por la foscor i el bosc espès. I els animals, és clar… Ai… no em podia ni imaginar com devia ser això de topar-se amb un llop o un senglar. Fins i tot els gossos em feien por, perquè de petita m’havia mossegat un mastí enorme, i els hi tenia por. Ui, on va a parar! Jo era així… Amb els partisans vaig aprendre-ho tot… Vaig aprendre a disparar amb fusell, pistola i metralladora. Si cal, ara mateix l’hi puc ensenyar. Me’n recordaria. També ens van ensenyar com actuar si no teníem cap més arma que un ganivet o una pala. La foscor ja no em feia por. Ni els animals… Però evitava les serps, a les serps no m’hi vaig acostumar. De nit, al bosc, les llobes udolaven sovint. Nosaltres érem als nostres refugis i no en fèiem cas. Els llops eren ferotges, estaven afamats. Teníem uns refugis tan petits que semblaven caus. El bosc era casa nostra. La casa dels partisans. Ui, on va a parar! El bosc em va tornar a fer por després de la guerra… Ara no hi vaig mai…
Em pensava que em podria passar la guerra a casa, amb ma mare. La meva bonica mare, perquè ma mare era molt bonica. Ui, on va a parar! Jo no hi hauria pas anat… Per mi, no. No hi hauria anat… Però… ens van dir… que els alemanys havien pres la ciutat; i vaig saber que era jueva. Perquè abans de la guerra vivíem tots en pau: russos, tàtars, alemanys, jueus… Érem tots iguals. Ui, on va a parar! No havia sentit mai «jueu de merda», perquè vivia amb mon pare, ma mare i els llibres. De cop i volta érem com leprosos, ens feien fora de tot arreu. Ens tenien por. Alguns coneguts ni tan sols ens saludaven. Els seus fills no ens saludaven. I els veïns ens deien: «Deixeu les coses, igualment no us faran falta». Abans de la guerra érem amics. L’oncle Volódia, la tieta Ània… On va a parar!
Van disparar a ma mare… Va ser uns dies abans que ens haguéssim de traslladar al gueto. Per tota la ciutat hi havia ordres penjades: els jueus no podíem caminar per la vorera, tallar-nos els cabells a la perruqueria, comprar a la botiga… No podíem riure, ni cantar… Ui, on va a parar! Ma mare no s’hi havia acostumat, a tot això, sempre anava distreta. No s’ho devia acabar de creure… Potser va entrar en una botiga? Potser li van dir alguna inconveniència i es va posar a riure. Com a dona bonica que era… Abans de la guerra cantava a la filharmònica, tothom l’estimava. Ui, on va a parar! Si no hagués estat tan bonica… ma mare… penso si ara seria aquí amb mi o amb mon pare… Sempre penso això… Una gent estranya ens la va portar de nit, morta. Ja no duia abric ni botines. Va ser horrorós. Una nit horrorosa! Horrorosa! Algú li havia pres l’abric i les botines. I l’anell d’or de casament. Un regal de mon pare…
Al gueto no hi teníem una casa, ens van tocar les golfes de la casa d’algú altre. Mon pare va agafar el violí, l’objecte més valuós que teníem d’abans de la guerra, se’l volia vendre. Jo tenia unes angines fortes. Era al llit… Tenia molta febre i no podia parlar. Mon pare volia sortir a comprar menjar, però tenia por que em morís. Que em morís sense ma mare… Sense les paraules ni les mans de ma mare. Jo, la malcriada… la preferida… Vaig esperar mon pare tres dies, fins que uns coneguts no em van dir que l’havien mort… Pel violí, van dir… No sé si era car o no, però en marxar mon pare va dir: «Si me’n donen un pot de mel i un tros de mantega, ja farem prou». Ui, on va a parar! Em vaig quedar sense mare… i sense pare…
Vaig sortir a buscar mon pare… Volia trobar-lo encara que fos mort, per estar tots dos junts. Era de pell clareta, no era fosca, tenia els cabells rossos, i les celles, i a la ciutat ningú no em va dir res. Vaig arribar al mercat… i vaig trobar-hi un amic de mon pare que se n’havia anat a viure al poble, a cals seus pares. També era músic, com el pare. Era l’oncle Volódia. Vaig explicar-l’hi tot… Em va fer pujar al carro, em va tapar amb una capota. Al carro hi havia porquets que xisclaven i gallines que cloquejaven; vam fer un llarg camí. Ui, on va a parar! Fins a la nit no vam arribar. Jo dormia, em vaig despertar…
I així vaig anar a parar amb els partisans…
Anna Ióssifovna Strumílina,
partisana
Hi havia una desfilada… El nostre destacament de partisans es va ajuntar amb les unitats de l’Exèrcit Roig, i després de la desfilada ens van dir que entreguéssim les armes i que anéssim a reconstruir la ciutat. Però a nosaltres no ens entrava al cap com podia ser que encara hi hagués guerra, perquè fins llavors només s’havia alliberat Bielorússia, i que en canvi nosaltres ja haguéssim d’entregar les armes. Totes volíem continuar lluitant. I vam anar a l’oficina de reclutament, totes les noies… Vaig dir que era infermera i vaig demanar que m’enviessin al front. Em van prometre: «D’acord, la posem a la llista i, quan faci falta, l’avisarem. De moment, vagi a treballar».
Vaig esperar. No m’avisaven. Vaig tornar a l’oficina de reclutament… Moltes vegades… I al final em van dir obertament que no feia falta, que d’infermeres ja n’hi havia prou. Tocava endreçar els maons de Minsk… La ciutat estava en ruïnes… Quina mena de noies teníem, em pregunta? Doncs teníem la Txernova, ja embarassada, que carregava una mina al costat, a la vora d’on bategava el cor del seu futur fill. Ja ho veu vostè mateixa, quina mena de gent hi havia. Tampoc no ho hem de voler entendre, érem d’aquella manera. Ens havien ensenyat que nosaltres i la Pàtria érem una sola cosa. O com aquella altra amiga meva que passejava per la ciutat amb el cotxet de la nena, que a sota el vestidet duia tot el cos embolicat amb fulls de paper, i aixecava els bracets i protestava: «Tinc calor, mama, tinc calor». I els carrers eren plens d’alemanys. I de col·laboracionistes. A un alemany encara el podies enganyar, a un col·laboracionista era més complicat. Era un dels nostres, coneixia la teva vida, les teves entranyes. Els teus pensaments.
I fins i tot els nens… Ens els vam endur amb el destacament, però eren criatures. Com les podíem salvar? Vam decidir enviar-los lluny del front, però s’escapaven de les cases d’acollida per anar al front. Els pescaven al tren o pels camins. Però tornaven a fugir altre cop cap al front.
La història es passarà cent anys més preguntant-se: què és això? Quina era aquesta gent? D’on sortia? Imagini-s’ho: una embarassada caminant amb una mina… Aviam, que esperava una criatura… se l’estimava, volia viure. I tenia por, és clar. Però caminava amb una mina… I no ho feia per Stalin, sinó pels seus fills. Pel seu futur. No volia viure de genolls. Sotmetre’s a l’enemic… Potser sí que érem cegues, perquè no li negaré que llavors hi havia moltes coses que no sabíem ni enteníem, però érem cegues i pures alhora. Estàvem fetes de dues parts, de dues vides. Això ho ha d’entendre…
Vera Serguéievna Romànovskaia,
infermera partisana
Havia començat l’estiu… Jo havia acabat l’acadèmia sanitària. M’havien donat el diploma. La guerra! De seguida em van avisar de l’oficina de reclutament i em van ordenar: «Té dues hores. Prepari’s. L’enviem al front».
—Què va agafar per anar a la guerra?
Bombons.
—Què?
Una maleta plena de bombons. Al poble on m’havien destinat després de diplomar-me, em pagaven dietes. Tenia diners, i me’ls vaig gastar tots per comprar-me una maleta plena de bombons. Sabia que a la guerra els diners no em farien cap falta. A sobre de tot hi vaig posar una fotografia on hi havia totes les noies del meu curs. Vaig arribar a l’oficina. El reclutador em va demanar: «On vol que l’enviem?». I li vaig dir: «On va la meva amiga?». Havíem arribat juntes a la província de Leningrad, ella treballava al poble del costat, a quinze quilòmetres. El reclutador va riure: «Ella m’ha preguntat el mateix». Em va agafar la maleta per carregar-la al camió que ens havia de dur a l’estació: «Què hi porta aquí que pesa tant?». «Bombons. La maleta plena». No va dir res. Va deixar de somriure. Vaig veure que se sentia incòmode, una mica avergonyit i tot. No era un jovenet… Sabia on m’enviava…
Maria Vassílievna Tikhomírova,
practicant
El meu destí es va decidir de cop…
A l’oficina de reclutament hi havia un cartell que deia: «Fan falta conductors». Jo havia fet un curset de conductora… De sis mesos… Ni tan sols van veure que era mestra —havia fet magisteri abans de la guerra—. Quina falta fan els mestres a la guerra? Fan falta soldats. Érem moltes noies, tot un batalló de vehicles.
Un cop, en uns exercicis… No sé per què, però soc incapaç de contenir les llàgrimes quan me’n recordo d’això… Era primavera. Havíem acabat de disparar i ja tornàvem. Vaig collir unes violetes. Un pomet així, petitó. Les vaig collir i vaig lligar el pomet a la baioneta. I vaig continuar caminant.
Vam arribar al campament. El comandament ens va fer formar i va cridar el meu nom. Vaig fer un pas endavant… No recordava que duia les violetes al fusell. I em va començar a renyar: «Un soldat ha de ser un soldat, no un recol·lector de flors». No podia entendre que, en aquelles circumstàncies, es pogués tenir el cap per les flors. Un home no ho podia entendre… Però no les vaig llençar pas. Vaig deslligar el pom amb compte i me’l vaig ficar a la butxaca. Per culpa de les violetes vaig fer tres torns de feina extra…
Un altre dia, feia guàrdia. A les dues de la nit em van venir a rellevar i m’hi vaig negar. Vaig enviar el relleu a dormir: «Tu fes guàrdia de dia, jo em quedo ara». Estava disposada a fer guàrdia tota la nit, fins a l’alba, només per sentir el cant dels ocells. Només de nit hi havia alguna cosa que recordava la vida d’abans. La vida en pau.
Quan marxàvem cap al front, pel carrer, la gent formava un passadís: dones, vells, criatures. Tothom plorava: «Les nenes marxen al front». Érem tot un batalló de noies.
Conduïa jo… Recollíem els morts després del combat, estaven escampats pel camp. Eren tots joves. Nois. De sobte, una noia. Una noia morta… Tothom va callar…
Tamara Illariónovna Davidóvitx,
sergenta, conductora
Com em vaig preparar per marxar… No s’ho creurà… Em pensava que no m’hi estaria gaire. Que venceríem l’enemic de seguida! Vaig agafar una faldilla, la que més m’agradava, dos parells de mitjons i unes sabates. Ens retiràvem de Vorónej, però recordo que vam córrer a la botiga i que vaig comprar-me un altre parell de sabates de taló alt. Recordo que ens retiràvem, tot era negre, hi havia fum pertot arreu —però la botiga era oberta, un miracle!—, i que em van agafar ganes de comprar unes sabates. Les recordo perfectament, eren unes sabates molt elegants… I també vaig comprar perfum…
Costava deixar enrere la vida que havies tingut fins llavors. No s’hi resisteix només el cor, sinó el cos sencer. Recordo que vaig sortir de la botiga molt contenta amb aquelles sabates. Extasiada. Però hi havia fum pertot arreu… I estrèpit… Ja era a la guerra, però encara no hi volia pensar. No m’ho acabava de creure.
I al meu voltant tot retrunyia…
Vera Ióssifovna Khóreva,
cirurgiana militar
De la quotidianitat i l’existència
Anhelàvem… Volíem combatre…
Ens van fer seure en un vagó i van començar les classes. Tot era diferent de com ens ho havíem imaginat. Ens havíem de llevar d’hora i passar-nos el dia corrent d’un cantó a l’altre. La vida d’abans encara era viva dins nostre. Ens indignàvem quan el comandament de l’escamot, el caporal major Guliàiev, que només havia anat a escola fins a quart, ens ensenyava el reglament i pronunciava malament algunes paraules. Pensàvem: «Què ens ha d’ensenyar, aquest?». Doncs ens ensenyava la manera de no morir…
Passada la quarantena i abans de fer el jurament, el brigada ens va portar l’uniforme: capot; gorra; guerrera; faldilla; en lloc de combinacions, un parell de camises de percala, de màniga llarga i tall masculí; en lloc de peals, unes mitges, i unes botes americanes amb reforços d’acer al taló i la punta, que pesaven molt. Per alçada i complexió, jo era la més petita de la companyia: feia un metre i cinquanta-tres centímetres d’alta i calçava un trenta-cinc de peu i, naturalment, la indústria militar no produïa aquestes talles tan raquítiques, i si ens les havien de subministrar els Estats Units, doncs encara menys. Em van tocar unes botes del quaranta-dos, me les calçava i me les treia sense descordar-les, i pesaven tant que havia de caminar arrossegant els peus. Quan marxàvem per l’empedrat, em sortien espurnes de sota els peus, i el meu pas semblava qualsevol cosa menys una marxa de formació. M’esgarrifo de recordar el malson que va ser la primera marxa. Estava preparada per a grans gestes, però no per calçar un quaranta-dos en lloc d’un trenta-cinc. Era tan feixuc i tan lleig! Tan lleig!
El comandament va veure com caminava i em va cridar:
—Smirnova, així marxes en formació? Que no te n’han ensenyat o què? Per què no aixeques els peus? Faràs tres torns de servei extra…
Vaig contestar:
—Sí, tinent primer, tres torns extra!
Em vaig girar per continuar caminant i vaig caure. Els peus em van sortir de les botes… Els tenia tots ensangonats…
Llavors van entendre que no podia caminar d’aquella manera. Van encarregar a en Parxin, el sabater de la companyia, que em fes unes botes del número trenta-cinc amb lona d’una tenda de campanya vella…
Nonna Aleksàndrovna Smirnova,
artillera antiaèria
Hi havia moltes coses que feien riure…
La disciplina, el reglament i les insígnies, tota aquesta saviesa militar costava una mica. Fèiem guàrdia vigilant els avions. El reglament diu que si s’acosta algú se l’ha d’aturar al crit de: «Alto! Qui és?». Doncs la meva amiga va veure que venia el comandant del regiment i va cridar: «Alto! Qui és? Ja em perdonarà, però dispararé!». S’ho pot creure? Diu: «Ja em perdonarà, però dispararé!». Ja em perdonarà… Ha ha ha…
Antonina Grigórievna Bóndareva,
tinenta de la Guàrdia, cap de pilots
Les noies arribàvem a l’acadèmia amb trenes llargues… Amb pentinats… Jo també duia les trenes cargolades al cap… Com ens havíem de rentar els cabells? I eixugar-nos-els? Si te’ls acabaves de rentar i hi havia una alarma, havies d’arrencar a córrer. La nostra comandanta, la Marina Raskova,[25] va ordenar que ens talléssim totes les trenes. Les noies ploraven, quan se les tallaven. Però la Lília Litviak, que després va ser una aviadora famosa, de cap manera no es volia separar de la seva trena.
Vaig anar a veure la Raskova:
—Camarada comandanta, la seva ordre s’ha complert, només la Litviak s’hi ha negat.
Deixant de banda la seva tendresa femenina, la Marina Raskova podia ser una comandanta molt estricta. M’hi va tornar a enviar:
—Quina mena de secretària d’organització del partit estàs feta, si no ets capaç ni de fer complir una ordre! Mitja volta, ara!
Vestits, sabates de taló… Quina llàstima que ens feia tot allò, ho teníem mig amagat en bosses. Durant el dia portàvem les botes, però cada nit ens posàvem una estona els talons, davant del mirall. La Raskova ho va veure i, al cap d’uns dies, va donar l’ordre d’enviar tota la roba de dona cap a casa. Així mateix!
Ens vam estudiar l’avió nou amb sis mesos en lloc de dos anys, que és el que hauríem trigat en temps de pau…
Els primers dies d’entrenament es van morir dues tripulacions. Van col·locar els quatre taüts. Els tres regiments sencers ploràvem a llàgrima viva.
La Raskova va parlar:
—Amigues, eixugueu-vos les llàgrimes. Són les nostres primeres pèrdues. N’hi haurà moltes. Feu el cor fort…
Més endavant, a la guerra, enterràvem sense plorar. Havíem deixat de plorar.
Volàvem amb avions de caça. L’altura era una càrrega terrible per a l’organisme femení, de vegades l’estómac se t’encastava a l’espinada. Però les noies volàvem i abatíem els asos enemics, i dels millors que tenien! Així mateix! Quan passàvem, els homes ens observaven amb perplexitat: érem les aviadores. Ens admiraven…
Klàvdia Ivànovna Térekhova,
capitana de la Força Aèria
A la tardor em van fer anar a l’oficina de reclutament… El reclutador em va fer passar i va preguntar-me: «Que sap saltar amb paracaigudes?». Vaig reconèixer que em feia por. Es va estar una bona estona venent-me les tropes de paracaigudistes: que si l’uniforme és bonic, que si xocolata cada dia. Però les altures em fan por des de petita. «Vol formar part de l’artilleria antiaèria?». Com si jo sabés què era allò de l’artilleria antiaèria. Llavors em va proposar: «L’enviarem a una secció dels partisans». «I com escriuré a ma mare a Moscou, des d’allà?». Llavors va agafar i va escriure la meva destinació amb llapis vermell: «Front de l’Estepa»…
Al tren, un jove capità es va enamorar de mi. Es va passar la nit dret al nostre vagó. Ja estava cremat de la guerra, l’havien ferit uns quants cops. No parava de mirar-me i em deia: «Vérotxka, no es deixi perdre, no es torni basta. És tan tendra, ara. Jo ja he vist de tot!». I altres coses per l’estil, com volent dir que és molt difícil sortir net de la guerra. De l’infern.
La meva amiga i jo vam trigar un mes a arribar fins on era el quart exèrcit de la Guàrdia del segon front d’Ucraïna. Finalment hi érem. El cap de cirurgians va sortir un moment, ens va mirar i se’ns va endur a un quiròfan: «Aquesta és la vostra taula d’operacions». Les ambulàncies arribaven una darrere l’altra, camionetes, Studebakers, hi havia ferits per terra, amb lliteres. Només vam preguntar: «Qui hem de fer passar primer?». «Els que no diuen res…». Al cap d’una hora ja operava a la meva taula. I som-hi… Et passaves un dia sencer operant, feies una capcinada, et fregaves els ulls de seguida, et rentaves i tornaves a la teva taula. I de cada tres, un se’ns moria. No érem a temps d’ajudar tothom. Un de cada tres se’ns moria…
A l’estació de Jmérinka ens va caure un bombardeig terrible. El comboi es va aturar i tots vam córrer. El nostre comissari polític, operat d’apendicitis el dia abans, ja corria. Ens vam passar la nit al bosc, el comboi sanitari havia quedat esmicolat. L’endemà al matí, els avions alemanys van començar a pentinar el bosc amb vol rasant. On havia d’anar? No podia fugir a sota terra com un talp. Em vaig abraçar a un bedoll i allà em vaig quedar: «Ai, marona! De debò que he de morir? Si me’n surto, seré la persona més feliç de la terra». Després, tothom que sentia que m’havia abraçat a un bedoll, se’n reia. Allà dreta, aferrada a un arbre blanc… Per trencar-se de riure!
El dia de la victòria em va agafar a Viena. Vam anar al zoo, en tenia moltes ganes. Hauria pogut anar a veure un camp de concentració. Hi duien a tothom, els hi ensenyaven. No hi vaig anar… Ara em sorprèn: com és que no hi vaig anar? Tenia ganes d’alguna cosa alegre. Divertida. De veure alguna cosa de l’altra vida…
Vera Vladímirovna Xevàldixeva,
tinenta primera, cirurgiana
A casa érem tres… Ma mare, mon pare i jo… El primer de marxar al front va ser el pare. Ma mare volia anar-hi amb ell, era infermera, però al pare el van enviar a una banda i a ella a una altra. I jo només tenia setze anys… No m’hi volien. Anava a l’oficina de reclutament sense parar, i al cap d’un any em van agafar.
Vam fer un llarg viatge amb tren. Amb nosaltres hi havia soldats que tornaven dels hospitals, també hi havia nois joves. Ens explicaven coses del front i nosaltres els escoltàvem amb la boca oberta. Deien que ens dispararien, i nosaltres ens esperàvem: «Quan començaran a disparar-nos? Així quan arribem podrem dir que ja ens han disparat i tot», dèiem.
Vam arribar. Però no ens van donar fusells, ens van posar amb les calderes i les tines. Totes les noies eren de la meva edat, fins llavors havíem tingut uns pares que ens estimaven, que ens malcriaven. Jo era filla única. I aquí ens tocava fer llenya i atiar el foc. Després en recollíem les cendres i les tiràvem a les calderes en lloc de sabó, perquè se’ns havia acabat i n’havien de portar.
La roba era bruta, pollosa. Plena de sang… A l’hivern pesava, amb la sang…
Svetlana Vassílievna Katíkhina,
soldat de la secció de bany i bugaderia
Encara ara recordo el meu primer ferit… Aquella cara… Tenia una fractura oberta al terç mitjà del fèmur. Imagini-s’ho, l’os que li sortia, la ferida de metralla, un bon garbuix… Aquell os… En teoria, jo sabia què havia de fer, però després d’arrossegar-me fins a ell i veure tot allò, em vaig trobar malament, em vaig marejar. I, de sobte, sento: «Beu una mica d’aigua, infermera». Era el ferit que em parlava. Li sabia greu. És com si ho veiés ara. Tan bon punt va dir això, em vaig recobrar: «Au, ja n’hi ha prou de fer de pàmfila! Aquest home que se’ns mor i ella, ai pobreta, que se’ns mareja…», vaig pensar. Vaig obrir la farmaciola, li vaig tapar la ferida i em vaig trobar més bé. I el vaig ajudar com tocava.
Ara miro pel·lícules de guerra: hi surt una infermera a primera línia del front, va tota neta i endreçada, no porta pantalons sinó faldilla, amb la gorreta sobre la còfia. Doncs és mentida! Com havíem d’arrossegar un ferit així? No pots arrossegar-te gaire amb una faldilla quan només tens homes al voltant… Val a dir que de faldilles només ens en van arribar cap al final de la guerra, perquè ens mudéssim. Llavors també ens van donar samarretes interiors en lloc de roba d’home. No sabíem què fer de contentes que estàvem. Ens descordàvem les guerreres perquè se’ns veiés la roba interior…
Sófia Konstantínovna Dubniakova, sergenta major, auxiliar sanitària
Un bombardeig… Bombes i més bombes, i bombes i més bombes, i més bombes. Tothom corria cap a alguna banda. Jo també. Vaig sentir un gemec: «Ajudeu-me… Ajudeu-me…». Però jo corria… Al cap d’uns minuts vaig començar a notar alguna cosa, era la bossa de primers auxilis que duia penjada a l’espatlla. També vaig sentir vergonya. La por havia desaparegut! Vaig tornar enrere corrents: el que gemegava era un soldat ferit. Vaig afanyar-me a embenar-lo. Després a un altre, encara a un altre…
El combat es va acabar a la nit. L’endemà al matí va caure neu fresca. A sota hi havia els morts… Molts tenien els braços alçats enlaire… cap al cel… Em pregunta què és la felicitat? Doncs l’hi diré… És trobar de cop i volta una persona viva entre els morts…
Anna Ivànovna Beliai,
infermera
Veig el meu primer mort… Ploro, dreta al seu costat… El planyo… Llavors un ferit em crida: «Embena’m la cama!». La cama li penja dins del camal, la té arrencada. Li obro el camal: «Col·loca’m la cama! Aquí al costat!». L’hi poso. Si estan conscients, no volen deixar el braç ni la cama. Se’ls emporten. I si s’estan morint, demanen que els enterrin amb el membre.
A la guerra pensava: «Mai no m’oblidaré de res». Però sí que te n’oblides…
Hi havia un noi jove, interessant. Era allà mort. Em pensava que tots els caiguts s’enterraven amb honors militars, però el van agafar i el van arrossegar fins a uns avellaners. Van cavar la tomba… El van posar a la terra sense taüt ni res, i el van cobrir directament. El sol brillava, també damunt d’ell… Feia un dia càlid d’estiu… No hi havia res, ni un tros de lona ni res, el van col·locar allà amb la guerrera i els pantalons, tal com anava, i tot era nou, no devia fer gaire que havia arribat. El van deixar allà i el van cobrir de terra. El sot no era gaire fondo, just perquè hi cabés. La ferida tampoc no era gaire grossa, però mortal perquè era a la templa; hi havia poca sang, i el noi jeia com si fos viu, però molt pàl·lid.
Després del metrallament, va començar el bombardeig. Van bombardejar el lloc. No sé gens com va quedar…
Que com enterràvem els morts quan estàvem encerclats? Doncs allà mateix, al costat de la trinxera on érem. Els cobríem de terra, i s’ha acabat. Quedava un petit túmul. Si després passaven els alemanys a peu o amb els tancs, doncs l’allisaven. La terra quedava com si res, sense cap rastre. Sovint els enterràvem al bosc, al peu dels arbres… Dels roures i els bedolls…
Encara ara no puc passejar pel bosc. Sobretot si hi ha roures o bedolls vells… No m’hi puc estar…
Olga Vassílievna Korj,
auxiliar sanitària d’un esquadró de cavalleria
Al front em va marxar la veu… la meva veu bonica…
La vaig recuperar quan vaig tornar a casa. A la nit, la família reunida, vam beure: «Vinga, Vera, canta una mica». I em vaig posar a cantar…
Quan me’n vaig anar al front era materialista. Atea. Vaig marxar sent una bona estudiant soviètica, molt ben ensenyada. I un cop allà… Vaig començar a resar… Sempre resava abans del combat, feia les meves pregàries. Eren paraules senzilles… les meves paraules… Sempre tenien el mateix significat: que tornés a casa amb ma mare i mon pare. No sabia pregàries autèntiques i no havia llegit la Bíblia. Ningú no em veia resar. Ho feia d’amagat. Furtivament. Amb compte. Perquè… aleshores érem diferents, la gent llavors era diferent. Ho entén? Pensàvem i enteníem d’una altra manera… perquè… Li explicaré una història. Un cop, entre els nouvinguts hi havia un creient, i els soldats se’n reien, quan resava: «Què, com t’ha ajudat el teu Déu? Si existeix, què en pensa de tot plegat?». No eren creients, com aquell que cridava als peus de Crist crucificat: «Si t’estima, per què no et salva?». Després de la guerra vaig llegir la Bíblia… I tota la vida que la llegeixo, ja… Doncs aquest soldat, que era un home adult, no volia disparar. S’hi negava: «No puc! No penso matar!». Tothom accedia a matar, però ell no. Quina època era? Una època… terrible… perquè… Et jutjaven i al cap d’un parell de dies t’executaven. Pam, pam!
Eren altres temps… altra gent… Com l’hi puc explicar? Com…
Per sort, jo… no vaig veure mai la gent que matava… Però… tant se val… Ara sé que en matava. Hi penso… perquè… perquè m’he fet vella. Prego per la meva ànima. He dit a ma filla que, quan sigui morta, no porti les condecoracions i les medalles al museu, sinó a l’església. Que les doni al popa… Se m’acosten en somnis… els morts… Els meus morts. No els vaig veure mai, però se m’acosten i em miren. Amb els ulls busco algun ferit, encara que sigui greu, potser encara el puc salvar. No sé com dir-ho… però són tots morts.
Vera Boríssovna Sapguir,
sergenta, artillera antiaèria
Per a mi, el més insuportable eren les amputacions. De vegades les feien tan amunt que tallaven tota la cama i jo amb prou feines podia agafar-la i carregar-la fins a la safata. Recordo que pesaven molt. L’agafava a poc a poc, perquè el ferit no ho sentís, i me l’enduia a coll com si fos una criatura… una criatura petita… Sobretot si l’amputació era molt per sobre el genoll. No m’hi vaig acostumar mai. Amb anestèsia i tot, els ferits gemegaven o renegaven. Deixaven anar tots els renecs que sabien. Sempre anava ensangonada… La sang és d’un color vermell fosc… És negra…
A ma mare no n’hi parlava, a les cartes. Li deia que tot estava bé, que anava abrigada i ben calçada. Érem tres fills, al front, era dur per a ella…
Maria Selivéstrovna Bojok,
infermera
Vaig néixer i créixer a Crimea… a la banda que mira cap a Odessa. El 1941 vaig acabar desè a l’escola de Slobodka, al districte de Kodim. En començar la guerra, els primers dies escoltava la ràdio. Vaig entendre que ens retiràvem… Vaig córrer cap a l’oficina de reclutament i em van enviar a casa. Hi vaig anar dos cops més i totes dues vegades em van rebutjar. El dia 28 de juliol les unitats en retirada travessaven el nostre poble, Slobodka, i me’n vaig anar a la guerra amb elles sense que m’hi cridessin.
El primer cop que vaig veure un ferit, em vaig desmaiar. Després em va passar. El primer cop que vaig arrossegar-me sota les bales per recuperar un soldat, cridava tant que em pensava que tapava l’estrèpit del combat. Després m’hi vaig acostumar. Al cap de deu dies em van ferir, jo mateixa em vaig extreure la metralla i em vaig embenar…
El 25 de desembre de 1942… la nostra divisió, la 333 del 56è exèrcit, va prendre un turó a les portes de Stalingrad. L’enemic va decidir recuperar-lo a qualsevol preu. Es va desfermar el combat. Avançaven tancs contra nosaltres, però l’artilleria els va aturar. Els alemanys es van fer enrere, i va quedar un tinent ferit en terra de ningú, l’artiller Kóstia Khúdov. Els sanitaris que van provar de recuperar-lo, van caure morts. Van provar-ho dos mastins sanitaris —era el primer cop que en veia—, però també els van matar. Llavors em vaig treure la gorra d’orelleres, em vaig posar ben dreta i vaig entonar la cançó que més ens agradava abans de la guerra, primer fluix i cada vegada més fort: «Et vaig acomiadar quan vas marxar a la gesta».[26] Es va fer silenci a totes dues bandes, a la nostra i l’alemanya. Em vaig acostar a en Kóstia, em vaig ajupir, el vaig col·locar al trineu i me’l vaig endur amb els nostres. Mentre caminava, pensava: «Que no em disparin a l’esquena, val més que sigui al cap. Ara em dispararan… ara… Són els meus últims moments de vida… Ara! Interessant: sentiré el dolor o no? Ai, mare, quina por!». Però no es va sentir ni un sol tret…
D’uniformes, no en teníem mai prou: ens en donaven un de nou i al cap de dos dies ja estava tot cobert de sang. El meu primer ferit va ser el tinent primer Belov, i l’últim va ser en Serguei Petróvitx Trofímov, sergent d’una secció de morters. El 1970 va venir a casa de visita, i vaig ensenyar a les filles la ferida que s’havia fet al cap i la cicatriu enorme que li havia quedat. En total, vaig treure quatre-cents vuitanta-un ferits de sota el foc enemic. Un periodista ho va comptar: era un batalló sencer de fusellers… Carregàvem uns homes que feien dos o tres cops el nostre pes, i que ferits encara pesaven més. L’havies de carregar a ell amb les armes, i encara amb el capot i les botes. Et posaves vuitanta quilos a sobre i te l’enduies. El deixaves… i te n’anaves a buscar el següent, que tornava a fer setanta o vuitanta quilos… I així cinc o sis cops per combat. Quan pesàvem quaranta-vuit quilos, com una ballarina de ballet. Ara sembla increïble… Jo mateixa no m’ho crec…
Maria Petrovna Smirnova
(Kukhàrskaia),
auxiliar sanitària
Era el 1942… Vam sortir a fer una missió. Vam travessar la línia del front i ens vam aturar en un cementiri. Sabíem que teníem els alemanys a cinc quilòmetres. Era de nit, no paraven de disparar bengales. Amb paracaigudes. Aquestes bengales cremen molta estona i ho il·luminen tot a molta distància. El cap de secció em va conduir fins al límit del cementiri, em va ensenyar des d’on disparaven les bengales, on eren els matolls des d’on podien aparèixer els alemanys. No tinc por dels morts, ja de petita no em feien por els cementiris, però ara tenia vint-i-dos anys i era el primer cop que feia guàrdia… Doncs amb aquell parell d’hores els cabells se’m van tornar grisos… Eren els meus primers cabells grisos, un floc sencer que em vaig descobrir al matí. Allà dreta, observava els matolls, que murmurejaven i es bellugaven, em feia l’efecte que en sortien els alemanys… i també… algun monstre… I que jo era allà sola.
Que potser és cosa de dones estar-se de nit fent guàrdia en un cementiri? Els homes s’ho prenien tot millor, ja estaven fets a la idea que haurien de fer guàrdia i disparar… Per a nosaltres, en canvi, tot plegat era inesperat. Com fer una marxa de trenta quilòmetres. Amb tot l’equipament. Amb aquella calor. Els cavalls anaven caient…
Vera Safrónovna Davídova,
soldat d’infanteria
Em preguntes què és el més terrible de la guerra? Esperes que… Ja sé què esperes de mi… Et penses que contestaré que el més terrible de la guerra és la mort. Morir.
Oi que sí? Ja us conec els de la vostra mena… Truquets de periodista, eh… Ha ha ha… Per què no rius? Eh?
Doncs et diré una altra cosa… Per a mi, el més terrible de la guerra va ser portar calçotets d’home. Això sí que va ser terrible. Per a mi era com si… No sé com dir-ho… Aviam, primer de tot, és molt lleig… Ets a la guerra, disposada a morir per la Pàtria, i portes calçotets d’home. Fas una pinta ridícula. Absurda. Els calçotets d’home eren llargs, llavors. I amples. Fets de setí. Al nostre refugi érem deu noies i totes portàvem calçotets d’home. Ai, Déu meu! Estiu i hivern. Durant quatre anys.
Vam travessar la frontera soviètica… Com deia el comissari polític a les classes, volíem caçar la bèstia al seu cau. Al costat del primer poble polonès ens van canviar de roba, ens van donar un uniforme nou i… i! I! I! Per primera vegada ens van portar sostens i calces de dona. Per primer cop en tota la guerra. Ha ha ha… Ai, doncs això… que vèiem roba interior de dona normal i corrent…
Com és que no rius? Plores… però, per què?
Lola Akhmétova,
soldat, fusellera
No em van agafar per anar al front… Només tenia setze anys, els disset encara quedaven lluny. En canvi, s’enduien una practicant, li havia arribat la notificació. Plorava a raig fet, deixava un nen petit a casa. Vaig anar a l’oficina de reclutament: «Agafeu-me a mi en lloc d’ella». Ma mare no em deixava: «Però quants anys tens, Nina? Potser no trigarà a acabar-se, la guerra». Una mare és una mare.
Un soldat em guardava un rosegó, un altre un terròs de sucre. Em cuidaven. Jo no sabia que darrere nostre hi havia un llançacoets katiuixa camuflat. Va començar a disparar. Quan dispara, se sent un estrèpit pertot arreu i tot s’encén. Allò em va deixar tan perplexa, em vaig espantar tant amb l’estrèpit, el foc i la sorollada, que vaig caure en una bassa i vaig perdre la gorra. Els soldats reien: «Què fots, Nínotxka? Què tens, bonica?».
Combats cos a cos… Què en recordo? Doncs el cruixit… Comença el combat cos a cos i de seguida se sent aquell cruixit: els cartílags s’esberlen, els ossos espeteguen. Se senten crits com de bèsties… Quan hi havia un atac d’aquests, jo avançava amb els soldats, bé, una mica més enrere, de fet, ben arran. Tot passava davant dels meus ulls… Els homes s’apunyalaven els uns als altres. Es remataven. S’esberlaven els ossos. Clavaven la baioneta a la boca, a l’ull… Al cor, a l’estómac… I tot això… Com l’hi puc descriure? Soc feble… massa feble per descriure-l’hi… En una paraula: les dones no coneixen els homes quan estan així, aquests no els veuen a casa. Ni les dones ni els nens. És ben esgarrifós, tot plegat…
Acabada la guerra, vaig tornar cap a casa, a Tula. Em passava les nits xisclant. Ma mare i ma germana es passaven les nits al meu costat… Em despertava i tot dels xiscles que feia…
Nina Vladímirovna Kovelénova,
sergenta major, auxiliar sanitària d’una companyia de fusellers
Vam arribar a Stalingrad… Hi havia combats mortals. Era el lloc més mortífer de tots… L’aigua i la terra eren de color vermell… I nosaltres havíem de travessar el Volga d’una banda a l’altra. Ningú no ens volia fer cas: «Què? Noies? Qui collons us hi vol, aquí! Ens falten fusellers i metrallers, no pas enllaços!». I érem moltes, una vuitantena. Cap al tard es van endur les més altes, però a mi i a una altra no ens van voler. Érem baixetes. No havíem crescut. M’havien volgut deixar a la reserva, però vaig muntar un sidral…
En el primer combat, els oficials m’estiraven del pitral perquè treia el cap de la trinxera per veure-ho tot jo mateixa. Sentia una certa curiositat, una curiositat infantil… Ingènua! El comandament criada: «Soldat Semiónova! Soldat Semiónova, que t’has tornat boja? Càgon la puta… que et mataran!». Jo no ho entenia: com podia ser que em matessin si acabava d’arribar al front? Encara no sabia que la guerra era una cosa ben normal i poc escrupolosa. No pots demanar-li res, no la pots convèncer de res.
No paraven d’arribar reforços civils amb camions tronats. Nois i vells. Els donaven un parell de granades a cadascú i els enviaven al combat sense fusell, n’havien d’aconseguir un al camp de batalla. Després del combat, no havia d’embenar ningú… Tots eren morts…
Nina Alekséievna Semiónova,
soldat d’enllaç
Vaig fer la guerra de cap a cap…
Quan arrossegava el meu primer ferit… les cames em flaquejaven. L’arrossegava i xiuxiuejava: «Que no es mori… que no es mori…». L’embenava, plorava i li deia coses amables. Va passar el comandament i em va escridassar, va deixar algun renec i tot…
—Per què la va escridassar?
No estava permès plànyer ni plorar com feia jo. Em quedava sense forces i de ferits n’hi havia molts.
Avançàvem amb vehicles, hi havia morts per terra, tenien els caps rapats de color verd, com les patates sota el sol. Estaven escampats com patates… Ajaguts de la mateixa manera que corrien pels camps llaurats… Com patates…
Iekaterina Mikhàilovna
Rabtxàieva,
soldat, auxiliar sanitària
No sé dir-li on va ser… el lloc concret… però una vegada hi havia uns dos-cents ferits en un cobert i jo tota sola. Portaven els ferits directament del camp de batalla, en portaven molts. Va ser en un poble… però no me’n recordo, han passat tants anys… Sí que recordo que feia quatre dies que no dormia, que no seia ni un moment, tots cridaven: «Infermera! Infermera! Ajuda’m, sisplau!». Jo corria d’un ferit a l’altre. Vaig ensopegar i vaig caure i em vaig adormir a l’instant. Em va despertar el crit d’un oficial, un jove tinent que també estava ferit i que, mig incorporat sobre el costat bo, cridava: «A callar! A callar, us dic!». S’havia adonat que estava extenuada i que tots em cridaven, les ferides els hi feien mal: «Infermera! Infermera!». Em vaig posar dreta d’un bot i vaig arrencar a córrer sense saber on anava ni per què. I llavors em vaig posar a plorar per primera vegada des que havia arribat al front.
I ves… no acabes de conèixer mai el teu cor. A l’hivern van fer passar uns presoners alemanys pel costat de la nostra unitat. Estaven glaçats, duien unes mantes espellifades al cap i els capots tots foradats. I feia un fred que els ocells es congelaven i queien al vol. En aquella columna hi havia un soldat… un noiet… Tenia les llàgrimes glaçades a les galtes… Jo portava un carretó de pa cap al menjador. I ell no podia apartar la vista del carretó; a mi no em veia, només veia el carretó. El pa… el pa… Vaig agafar una fogassa i n’hi vaig donar un bocí. El va agafar… El va agafar i no s’ho creia. No s’ho creia… No s’ho creia!
Jo era feliç… Feliç de no poder odiar. Jo mateixa vaig quedar parada…
Natàlia Ivànovna Serguéievna,
soldat, auxiliar d’infermeria.