NO HO VULL RECORDAR

Un vell edifici de tres plantes als afores de Minsk, un d’aquells que es van construir de pressa i corrents després de la guerra i que, pel que semblava llavors, no havien de durar gaire, ara ja cobert còmodament per mates d’un gessamí vell. Des d’aquest edifici vaig començar una cerca que s’ha allargat set anys; set anys sorprenents i dolorosos durant els quals he obert els ulls al món de la guerra, un món amb un sentit que no podem acabar de desxifrar. He experimentat dolor, odi, temptació. Tendresa i perplexitat… He provat d’entendre quina diferència hi ha entre mort i assassinat, i on són els límits entre el que és humà i el que és inhumà. Com es queda una persona tota sola amb el pensament de poder matar una altra persona? De tenir-ne fins i tot l’obligació? I he descobert que, a banda de la mort, en la guerra hi ha moltes altres coses; totes les que hi ha en la nostra vida quotidiana. La guerra també és la vida. He ensopegat amb innumerables veritats humanes. Misteris. Se m’han acudit preguntes que mai no hauria imaginat que existissin. Per exemple, per què no ens sorprenem del mal, per què aquesta manca d’estupor davant de la maldat?

Un camí i molts camins… Dotzenes de viatges per tot el país, centenars de cassets gravats, milers de metres de cinta magnetofònica. Cinc-centes entrevistes fins que vaig parar de comptar-les. Les cares m’han fugit de la memòria, només hi han quedat les veus. A la memòria m’hi ressona tot un cor de veus. Un cor enorme, de vegades gairebé no se’n senten les paraules, només el plor. Reconec que no sempre he cregut que fos prou forta per fer aquest camí, per superar-lo. Per arribar fins al final. Hi ha hagut moments de dubte i de temença, en què he tingut ganes d’aturar-me o d’apartar-me’n, però ja no podia. He caigut presonera del mal, he tret el cap a l’abisme per entendre alguna cosa. Ara em fa l’efecte que he adquirit un cert coneixement, però m’han sorgit encara més preguntes, mentre que de respostes en tinc menys.

Però aleshores, al principi del camí, tot això ni ho sospitava…

Em va conduir fins a aquest edifici una nota breu en el diari local. Explicava que a la planta de maquinària Udàrnik, a Minsk, hi havien fet el comiat per jubilació a la cap de comptables, la Maria Ivànovna Morózova. A la mateixa nota deia que havia estat franctiradora durant la guerra, que tenia onze condecoracions militars i que el recompte com a franctiradora ascendia a setanta-cinc víctimes. Em costava de casar mentalment la carrera militar d’aquella dona amb la seva ocupació en temps de pau. Amb aquella foto de diari de cada dia. Amb totes aquelles marques de normalitat.

… Una dona petita seia en una butaca grossa, duia una llarga trena cargolada damunt del cap, com si fos la corona d’una donzella, i es tapava la cara amb les mans:

—No, no, no ho faré. Tornar allà un altre cop? No puc… Encara ara no puc mirar pel·lícules de guerra. És que llavors només era una nena. Somiava i creixia, creixia i somiava. I aleshores, la guerra. Em sap greu per tu i tot… Ja sé el que em dic, ja… De debò que ho vols saber? T’ho pregunto com si fossis filla meva…

Estava molt sorpresa, era evident:

—Però per què jo? Ho hauries de demanar al meu marit, a ell li agrada recordar-ho. Els noms dels comandaments, dels generals, els números de les unitats… se’n recorda de tot. Però jo no. Jo només recordo el que em va passar a mi. La meva guerra. Tens molta gent al voltant, però estàs sempre sola, perquè una persona sempre està sola davant la mort. Recordo una solitud esgarrifosa.

Em va demanar que apartés el magnetòfon:

—Em calen els teus ulls, per explicar-t’ho, i això em farà nosa.

Però al cap d’uns minuts se’n va oblidar…

Maria Ivànovna Morózova (Ivànuixkina), caporala, franctiradora

Això serà una història senzilla… La història d’una noia russa normal i corrent, com n’hi havia moltes llavors…

El poble on vaig néixer, Diàkovskoie, era on ara hi ha el districte Proletarski de Moscou. Va començar la guerra, jo encara no havia fet divuit anys. Duia unes trenes llargues, llargues, fins als genolls… Ningú no es pensava que la guerra hagués de durar tant, tothom esperava que s’acabaria de seguida. Que faríem recular l’enemic. Jo treballava al kolkhoz, després vaig fer cursos de comptabilitat i vaig trobar una feina. La guerra continuava… Les meves amigues… les meves nenes deien: «Hem d’anar al front». Es respirava a l’ambient. Ens vam apuntar totes als cursets de l’oficina de reclutament. Potser alguna ho va fer per companyonia, no ho sé. Van ensenyar-nos a disparar amb fusell, a llançar granades. Al començament… he de reconèixer que em feia por tenir el fusell a les mans, no m’agradava. No em podia imaginar que hagués de matar ningú, només volia anar al front i prou. Al nostre grup n’érem quaranta. Del nostre poble, quatre noies; vaja, que érem amigues; del poble del costat, cinc; en resum, que n’hi havia de tots els pobles. Només noies. Perquè els homes que podien ja havien marxat tots al front. Uns cops arribava un ordenança a mitja nit, els donava un parell d’hores perquè es preparessin i se’ls enduia. Altres cops els agafaven directament al camp. [Calla…]. Ara no recordo si al poble hi fèiem balls però, si n’hi havia, les noies ballàvem amb noies, de nois no en quedaven. Els nostres pobles es van aquietar.

No va trigar a arribar una crida al servei del Comitè Central de les Joventuts Comunistes per al jovent, perquè els alemanys ja eren a prop de Moscou i havíem d’alçar-nos tots a defensar la Pàtria. Que Hitler prendrà Moscou? No l’hi permetrem! No vaig ser jo sola… Totes les noies vam manifestar el desig d’anar al front. El meu pare ja era a la guerra. Ens pensàvem que érem… molt especials… Però vam arribar a l’oficina de reclutament i ja hi havia moltes noies. Vaig sospirar. Tenia el cor encès, molt fort. Però la selecció era molt estricta. Primer de tot, és clar, calia tenir bona salut. Em feia por que no m’agafarien perquè de petita estava malalta molt sovint i perquè tenia l’ossada flaca, que deia ma mare. De petita, els altres nens m’insultaven per això. Després, si la noia que volia anar al front venia d’una casa on no hi quedaven més germans, també la rebutjaven, perquè no es permetia deixar una mare tota sola. Ai, les nostres marones! No se’ls eixugaven mai les llàgrimes… Ens renyaven, ens suplicaven… Jo tenia dues germanes i dos germans, que en realitat eren molt més petits que jo, però que igualment comptaven. I encara hi havia una altra cosa: tothom havia marxat del kolkhoz, no quedava ningú per treballar al camp, i el president del kolkhoz no ens volia deixar anar al front. Total, que no ens hi van voler. Vam dirigir-nos al comitè de districte de les Joventuts, però també ens van dir que no. Llavors vam anar com a delegació del nostre districte al comitè provincial de les Joventuts. Estàvem totes molt motivades, teníem el cor encès. Ens van tornar a enviar cap a casa. Però, com que érem a Moscou, vam decidir dirigir-nos al Comitè Central de les Joventuts Comunistes, a dalt de tot, al primer secretari. Volíem arribar fins al final… Qui havia de parlar, qui era la més valenta de totes? Ens pensàvem que estaríem soles en aquell lloc, i en canvi pel passadís no es podia ni passar, i de veure el secretari ni parlar-ne. Hi havia joves d’arreu del país, alguns havien estat sotmesos a l’ocupació i volien venjar la mort dels seus. De tota la Unió Soviètica, i tant… Total, que ens vam desanimar una mica durant una estona…

No sé com, a la tarda vam aconseguir veure el secretari. Ens pregunten: «Aviam, com heu d’anar al front si no sabeu disparar?». Vam respondre alhora que ja n’havíem après… «On? Com? I sabeu posar benes?». Doncs és que un metge ens ha ensenyat a embenar al mateix curset de l’oficina de reclutament. Llavors van callar i se’ns van prendre més seriosament. I encara teníem un altre trumfo: que no érem nosaltres soles, que n’hi havia quaranta més i que totes sabíem disparar i prestar primers auxilis. Van dir: «Marxeu i espereu. La vostra demanda tindrà una resposta positiva». Que felices que érem quan tornàvem! No me n’he oblidat… I tant…

I literalment al cap d’un parell de dies ja teníem les notificacions a les mans…

Vam anar a l’oficina de reclutament. Vam entrar per una porta i en vam sortir per una altra: m’havia fet una trena tan bonica, quan vaig sortir ja no la duia… Anava sense trena… M’havien pelat com a un soldat… I se m’havien quedat el vestit. No vaig poder donar ni el vestit ni la trena a ma mare. M’havia demanat molt de quedar-se alguna cosa meva. De seguida ens van vestir amb guerreres i gorres, ens van donar les motxilles i ens van carregar en un vagó de mercaderies, damunt de la palla. Però era palla fresca, encara feia olor de camp.

Ens hi vam embarcar contentes. Atrevides. Fèiem broma. Recordo que vam riure molt.

On anàvem? No ho sabíem. Al capdavall, no ens semblava gaire important saber què acabaríem fent. Mentre fos al front. Tothom hi lluitava, doncs nosaltres també. Vam arribar a l’estació de Sxólkovo, allà al costat hi havia una escola per a dones franctiradores. Va resultar que era on anàvem. Per ser franctiradores. Ens vam posar totes molt contentes. Allò era real. Dispararíem.

Vam començar a estudiar. Apreníem els reglaments: el de servei a la guarnició, el disciplinari, el de camuflatge a camp obert, el de protecció química. Ens hi esforçàvem molt totes. Vam aprendre a muntar i desmuntar el fusell de franctirador amb els ulls clucs; a determinar la velocitat del vent, el moviment de l’objectiu i la distància a l’objectiu; a cavar un sot i a avançar arrossegant-nos: tot això ja ho sabíem fer. L’únic que volíem era anar de seguida al front. A primera línia de foc… Sí, i tant… En acabar els cursos, vaig treure un excel·lent tant d’instrucció de combat com d’ordre tancat. Recordo que el més difícil era llevar-se al toc d’alarma i estar a punt al cap de cinc minuts. Triàvem botes una o dues talles més grosses per no perdre temps i estar llestes ben de pressa. Teníem cinc minuts per vestir-nos, calçar-nos i formar. De vegades, algú sortia amb les botes directament sobre els peus nus. A una noia de poc que no se li van glaçar els peus. El brigada se’n va adonar, la va amonestar i després ens va ensenyar a embolicar-nos els peus amb els peals.^[13] Se’ns va plantar al davant i ens va dir: «Com ho he de fer, nenetes, perquè us convertiu en soldats i no en blancs fàcils per als Fritzs?».^[14] Nenetes, nenetes… Tothom ens estimava i ens planyia sense parar. Però a nosaltres ens feia enfadar que ens planyessin. Que no érem soldats com els altres?

Doncs bé, vam arribar al front. A Orxa… amb la 62a divisió de fusellers… Recordo que el comandament, el coronel Borodkin, es va enfadar quan ens va veure: «Ja m’han encolomat unes noietes». Va dir: «Però què representa aquesta rotllana de dones? Una companyia de ballet? Això és la guerra, aquí no ens dediquem a ballar. És una guerra terrible…». Però després ens va convidar a dinar amb ell. I vam sentir que deia al seu ordenança: «I que no tindríem alguna coseta dolça per acompanyar el te?». Ens vam enfadar, per descomptat: per qui ens havia pres? Érem allà per combatre. Però ell no ens veia com a soldats, sinó com a noietes. Per edat, hauríem pogut ser les seves filles. «Què en faré de vosaltres, boniques meves? D’on us han tret?». Ens deia aquestes coses, ens va rebre així. I nosaltres que ens pensàvem que ja érem unes guerreres. I tant… Érem a la guerra!

L’endemà va voler que li ensenyéssim com disparàvem i com ens camuflàvem a camp obert. Vam disparar bé, millor i tot que els homes franctiradors que havien fet venir de la línia del front per fer un curs d’un parell de dies i que van quedar ben parats de veure que fèiem la seva feina. Devia ser el primer cop a la vida que veien dones franctiradores. Després de disparar, tocava camuflar-se a camp obert… Va arribar el coronel, es passejava, examinava el camp; llavors es va plantar en un monticle, no veia res. Llavors el monticle va suplicar als seus peus: «Uix, camarada coronel, no puc més, com pesa». I vam riure molt! No es podia creure que fos possible camuflar-se tan bé. Va dir: «Retiro tot el que he dit sobre les noies». Però s’ho passava malament, de totes maneres… Va trigar molt a acostumar-se a nosaltres…

Vam sortir de cacera per primera vegada (entre franctiradors es diu així). La meva parella era la Maixa Kozlova. Jèiem ben camuflades: jo feia la vigilància, la Maixa tenia el fusell. De sobte, em diu:

—Dispara, dispara! Mira, és un alemany…

Li responc:

—Jo faig la vigilància, dispara tu!

—Mentre ens aclarim, marxarà —diu ella.

I jo que li dic:

—Primer hem d’aixecar el mapa de tir, assenyalar-hi els punts d’orientació: el cobert, el bedoll…

—Ara et posaràs a fer paperassa com a l’escola? Jo no he vingut a fer paperassa, he vingut a disparar!

Vaig veure que la Maixa s’enfadava amb mi:

—Doncs dispara, què et passa?

Teníem aquesta disputa. Mentrestant, és clar, l’oficial alemany donava indicacions als soldats. Va arribar un carro i els soldats van fer cadena per descarregar-ne alguna cosa. L’oficial s’estava allà dret donant ordres, després va desaparèixer. Nosaltres discutíem. Vaig adonar-me que es deixava veure un parell de cops més i que, si el deixàvem escapar, la cosa s’hauria acabat. Que el perdríem. I quan va aparèixer per tercera vegada —que només era un instant, perquè tan aviat apareixia com desapareixia—, vaig decidir disparar. M’hi havia decidit, quan una idea em va venir al cap: és una persona, encara que sigui un enemic, és una persona. I les mans se’m van posar a tremolar, un formigueig em va recórrer el cos, un calfred. Una mena de por… Encara ara, de vegades, en somnis torno a tenir aquesta sensació… Després de les dianes de contraplacat, costava disparar contra una persona viva. Ara el veig per la mira telescòpica, el veig bé. És com si el tingués a tocar… però alguna cosa es resisteix dins meu. Hi ha alguna cosa que no em deixa, no m’acabo de decidir. Llavors vaig fer el cor fort i vaig prémer el gallet… Ell va brandar els braços i va caure. No sé si era mort o no. Però després d’això em va agafar un tremolor encara més fort. Vaig tenir por: he mort un home? M’havia d’acostumar a aquesta idea. Sí… Total, un horror! Impossible d’oblidar…

Vam tornar i vam explicar a la nostra secció què m’havia passat, vam fer una reunió. La nostra responsable de les Joventuts Comunistes era la Klàvdia Ivànovna, que em provava de convèncer: «No els has de compadir, els has d’odiar». Els nazis li havien mort el pare. De vegades entonàvem una cançó i ella ens demanava: «Noies, no canteu, ja cantarem quan hàgim vençut aquesta colla de cretins».

I no va ser cosa ràpida… No ens en vam sortir gaire de pressa. Això d’odiar i matar no és cosa de dones. No és cosa nostra… Ens n’havíem de convèncer. Obligar-nos-hi…

Al cap d’uns dies, la Maria Ivànovna em va trucar i em va convidar a ca la seva amiga del front, la Klàvdia Grigórievna Krókhina. I altre cop vaig sentir…

Klàvdia Grigórievna Krókhina, sergenta major, franctiradora

La primera vegada fa por… Fa molta por…

Estàvem ajagudes, jo vigilava. Llavors veig un alemany que treu una mica el cap de la trinxera. Faig clac i ell cau. I miri, tota jo em vaig posar a tremolar, em sentia espetegar els ossos. Plorava. Quan disparava contra dianes, res de res, però ara: havia matat! Jo! Havia mort una persona que no coneixia. No en sabia res, d’ell, però l’havia mort.

Després em va passar. I és així… va anar així. Ja avançàvem, passàvem a la vora d’un poblet. Diria que era a Ucraïna. I allà a la vora del camí vam veure una barraca o una casa, ja no es podia saber perquè estava tot cremat, cremat del tot, només en quedaven unes pedres negres. Els fonaments… Moltes noies no s’hi van acostar, però a mi alguna cosa em va cridar l’atenció. Entre les brases vam trobar-hi ossos de persona, i entre els ossos unes estrelletes socarrimades: havien cremat ferits o presoners dels nostres. Després d’això, per molts que en vaig matar, ja mai més no em va saber greu. Després de veure aquelles estrelletes negres…

Vaig tornar de la guerra amb el cap canós. Amb vint-i-un anys i cabells blancs. Havia patit una ferida greu i una commoció, hi sentia malament d’una orella. Ma mare em va rebre amb aquestes paraules: «Sabia que tornaries. He resat per tu nit i dia». Mon germà va morir al front.

Ma mare plorava: «Avui en dia és igual parir un nen o una nena. Però és que ell era un home i defensar la Pàtria era la seva obligació. Tu eres una nena… A Déu només li demanava que, si et desfiguraven, valia més que et matessin. Tothora anava a l’estació. A rebre els trens. Una vegada hi vaig veure una noia soldat amb la cara cremada… Em vaig esgarrifar: eres tu! Llavors vaig començar a resar per ella, també».

No gaire lluny de casa, jo soc de la província de Txeliàbinsk, doncs hi van fer unes prospeccions mineres. Quan van començar les explosions, que per alguna raó sempre era durant la nit, jo feia un bot del llit, engrapava el capot i corria, havia de córrer cap a alguna banda. Ma mare m’agafava, se m’arrambava al cos i em deia: «Desperta’t, desperta’t. La guerra s’ha acabat. Ets a casa». Recobrava el coneixement gràcies a les seves paraules: «Soc ta mare. La mama…». Em parlava fluixet. Fluixet… Les veus fortes m’espantaven…

A l’habitació s’està calent, però la Maria Ivànovna s’embolica amb una flassada gruixuda de llana: té fred. Continua:

De seguida ens vam convertir en soldats… És que no teníem gaire temps per pensar. Per viure els nostres sentiments…

Els exploradors van capturar un oficial alemany, estava extremament sorprès que en la seva posició molts soldats haguessin estat abatuts i que les ferides fossin sempre al cap. Gairebé totes al mateix lloc. Deia que un tirador normal i corrent era incapaç d’encertar el cap tantes vegades. Això mateix. Va demanar: «Ensenyeu-me el tirador que m’ha mort tants soldats. He rebut un bon reforç, però és que em mataven fins a deu homes al dia». El comandament del regiment li va contestar: «Per desgràcia, no l’hi puc ensenyar. Era una noia franctiradora, però és morta». Era la Saixa Xliàkhova. Va morir en un duel amb un altre franctirador. El que la va delatar va ser una bufanda vermella. Li agradava molt, aquella bufanda. Però una bufanda vermella es veu molt, damunt la neu, desemmascara. Quan l’oficial alemany va sentir que era una noia, va quedar ben parat, no sabia com reaccionar. Va estar molta estona en silenci. Al darrer interrogatori abans que l’enviessin a Moscou —va resultar que era un peix gros!—, va reconèixer: «Mai no havia lluitat contra dones. Sou totes boniques… Però la nostra propaganda assegura que a l’Exèrcit Roig no hi lluiten dones, sinó hermafrodites…». O sigui, que no entenia res. I tant… Impossible d’oblidar…

Anàvem en parelles; és molt dur estar tota sola des de trenc d’alba fins que es pon el sol, els ulls se’t cansen, et llagrimegen, no et sents les mans, el cos sencer se t’embalbeix de la tensió. La primavera és el més feixuc. La neu se’t fon a sota el cos, et passes el dia a l’aigua. Sures i, de vegades, quedes enganxada al glaç de terra. Sortíem quan tot just despuntava el dia i tornàvem de l’avançada quan es feia fosc. Ens passàvem dotze hores o més ajagudes damunt la neu, o bé ens enfilàvem a la capçada d’un arbre, a la teulada d’un cobert o d’una casa mig derruïda i ens hi camuflàvem perquè ningú no veiés on érem ni des d’on fèiem la vigilància. Miràvem de trobar una posició tan propera com pogués ser: set o vuit-cents o, de vegades, només cinc-cents metres ens separaven de les trinxeres alemanyes. A primera hora fins i tot els sentíem parlar. I riure.

No sé per què no teníem por… Ara no ho puc entendre…

Avançàvem, avançàvem molt de pressa… I estàvem exhaustes, l’avituallament havia quedat enrere: se’ns havia acabat la munició i el menjar, i la cuina ens l’havia destrossat un projectil. Feia tres dies sencers que només menjàvem rosegons, teníem la llengua tan escorxada que no la podíem bellugar. M’havien matat la companya, vaig anar a l’avançada amb una principiant. De sobte, vam veure un poltre en terra de ningú. Era molt bonic, tenia una cua llanosa. Passejava tranquil, com si res, com si no hi hagués guerra. I vam sentir que els alemanys remorejaven: l’havien vist. Els nostres soldats també es van posar a xerrar:

—Marxarà. Faria bona sopa…

—A aquesta distància, amb la metralladora no el toques.

Ens van veure:

—Venen les franctiradores. Ara se n’ocuparan… Foteu-li noies!

No vaig tenir temps ni de pensar; per costum, vaig apuntar i vaig disparar. Al poltre se li van plegar les cames, va caure de costat. Em va fer l’efecte, potser va ser una al·lucinació, però em va fer l’efecte que va deixar anar un renill molt subtil.

Només després em vaig plantejar: «Per què ho he fet?». Era tan bonic, i el vaig matar per tirar-lo a la cassola! Darrere meu vaig sentir algú que sanglotava. Em vaig girar i era la principiant.

—Què tens? —li vaig demanar.

—Em fa pena el poltre —tenia els ulls plens de llàgrimes.

—Ai, ai, que delicada! Fa tres dies que passem gana. Et sap greu perquè encara no has enterrat ningú. Prova de caminar trenta quilòmetres al dia amb tot l’equipament i, a més a més, afamada. Primer ens hem de treure de sobre els Fritzs, més endavant ja patirem. Ja ens sabrà greu. Però més endavant… Ho entens? Més endavant…

Em miro els soldats que fa un moment em punxaven i m’escridassaven. M’ho demanaven. Fa un moment… fa pocs minuts. No em mira ningú, és com si no hi fos. Tothom abaixa el cap i fa la seva. Fumen, caven… N’hi ha un que esmola alguna cosa. I jo puc fer el que em sembli. Seure i plorar. Bramar! Com si fos una carnissera, com si no em costés gens matar el primer que passa. Des de petita que he estimat tots els éssers vius. Quan ja anava a escola, a casa teníem una vaca que es va posar malalta i la van degollar. Em vaig passar dos dies plorant. No hi havia manera de calmar-me. I ara, pam!, i li clavo un tret a un poltre indefens. I mira que… era el primer poltre que veia en dos anys…

Al vespre ens porten el sopar. Els cuiners: «Ben fet, tiradora! Avui hi ha carn a la cassola!». Ens deixen les escudelles i se’n van. I les noies seuen i no toquen el sopar. Vaig veure què passava, em vaig posar a plorar i vaig córrer cap a fora del refugi… Les noies em van seguir i em van consolar totes alhora. De seguida vam agafar les escudelles i ens vam posar a endrapar…

Sí, va anar així… I tant… Impossible d’oblidar…

A les nits teníem converses, per descomptat. De què parlàvem? Doncs de casa nostra, és clar, cadascuna explicava coses de sa mare, o del pare o els germans que tingués al front. I també parlàvem de què faríem després de la guerra. Si ens casaríem, si els marits ens estimarien… El comandament reia:

—Ai, noies! Sou totes boniques, però després de la guerra farà por casar-se amb vosaltres. Teniu molta punteria, si li tireu un plat pel cap al marit, el matareu.

Vaig conèixer el meu marit a la guerra, servíem al mateix regiment. El van ferir dos cop, va patir una commoció. Va fer la guerra de cap a cap i després va ser militar tota la vida. A ell no calia explicar-li què era la guerra. Ni d’on venia, jo. Ni com estava. Quan aixeco la veu, o no se n’adona o no diu res. Però el perdono. També n’he après. Hem criat dos fills, han anat a la universitat. Un fill i una filla.

I què més puc explicar-li… doncs que em van desmobilitzar i vaig arribar a Moscou. Però des de Moscou fins a casa nostra calia fer uns quants quilòmetres a peu. Ara hi ha metro, però llavors hi havia antics horts de cirerers i uns barrancs molt fondos. N’hi havia un de molt ample, l’havia de travessar. Vaig arribar-hi que ja era fosc. Em feia por travessar-lo, és clar. Estava allà clavada sense saber què fer: si tornar enrere i esperar que claregés o ser valenta i arriscar-m’hi. Ara quan me’n recordo em fa molta gràcia, venia del front i hi havia vist de tot: cadàvers i coses de tota mena, però em feia por travessar un barranc. Encara ara recordo l’olor dels cadàvers, barrejada amb la de picadura de tabac… Però és que encara era una nena. Quan érem al tren, tornant a casa des d’Alemanya, a algú li va saltar un ratolí de la motxilla i totes les noies vam posar-nos a fer bots, les que eren a les lliteres de dalt van baixar rodolant entre xiscles. Un capità que anava amb nosaltres va quedar parat: «Aneu totes amb medalles i us fa por un ratolí».

Vaig tenir la sort que aparegués un camió. Vaig pensar d’aturar-lo. Es va aturar.

—Vaig a Diàkovskoie —vaig dir, cridant.

—Doncs jo també hi vaig —va fer un xicot, obrint-me la porta.

Pujo a la cabina, ell carrega la maleta a la caixa del camió, i ens posem en marxa. Veu que vaig amb uniforme, amb condecoracions. Em demana:

—Quants alemanys has mort?

Li contesto:

—Setanta-cinc.

Amb un mig somriure:

—Mentidera, potser no n’has arribat a veure cap.

Llavors el reconec:

—Kólia Txijov? Ets tu? Recordes que et feia el nus del mocador roig?

—Ets la Maixa?

—Sí, soc jo…

—De debò? —va aturar el camió.

Abans de la guerra, vaig treballar un temps com a guia de pioners^[15] a l’escola on havia anat.

—Au, porta’m a casa, què fas aquí aturat al mig de la carretera?

Tenia llàgrimes als ulls. Vaig veure que ell també. Quin retrobament!

Quan vam ser a casa, ell va córrer amb la maleta a trobar ma mare. Ballava pel pati amb la maleta:

—De pressa, vingui, que li he portat la filla!

Impossible d’oblidar… Aiii… Com podria oblidar una cosa així?

Havia tornat, ara havia de començar-ho tot de nou. Vaig aprendre a caminar amb sabatilles, m’havia passat tres anys amb botes, al front. Acostumades a les corretges, sempre tibants, ara semblava que la roba ens anava folgada, no hi estàvem còmodes. Em mirava horroritzada la faldilla, el vestit… Al front, anàvem sempre amb pantalons. Al vespre els rentàvem, ens hi ajèiem a dormir a sobre i ja comptaven com a planxats. En realitat, no eren eixuts del tot i, amb la fredorada, quedaven coberts de gebre. Com havia d’aprendre a anar amb faldilla? Era com si m’emboliquessin les cames. Anava amb un vestit civil, amb sabates, em trobava un oficial i, sense voler, allargava el braç per fer-li la salutació. Estàvem acostumades al racionament, que tot fos de l’estat; anava al forn, agafava el pa que em calia i no pensava a pagar. La dependenta ja em coneixia, es feia el càrrec de què em passava i li sabia greu recordar-me que no havia pagat; jo agafava el pa i marxava. Després me n’adonava, un altre dia em disculpava, agafava alguna altra cosa i l’hi pagava tot alhora. Havia d’aprendre de nou totes les coses quotidianes. Rememorar la vida de cada dia. Normal i corrent! Amb qui ho podia compartir? Doncs corria a veure la veïna o ma mare…

Què més se m’acut… Això, escolti. Quant va durar la guerra? Quatre anys. Molt de temps. No hi recordo, ni ocells ni flors. Segur que n’hi havia, però no en recordo. I tant… És estrany, oi? Vol dir que es poden fer pel·lícules en color sobre la guerra? Tot era negre, allà. Només la sang tenia un altre color, només la sang era vermella…

No fa gaire, ara tot just deu fer vuit anys, vam trobar la nostra Maixa Alkhímova. El comandament de la divisió d’artilleria estava ferit, ella s’arrossegava per salvar-lo. Va esclatar-li un projectil al davant, just davant seu. L’oficial va morir, ella no havia tingut temps d’arribar-hi, però li van quedar les cames tan destrossades que amb prou feines les hi podíem embenar. Vam patir molt. Ho vam provar de moltes maneres. La vam dur amb llitera al batalló mèdic, però ella ens demanava: «Noies, mateu-me… no vull viure així». Ho demanava molt i suplicava… molt! La van enviar a l’hospital i les altres vam continuar avançant. Quan la vam voler trobar, el seu rastre ja s’havia perdut. No vam saber on era ni què se n’havia fet durant molts anys… Vam escriure a tot arreu, però ningú no ens en sabia dir res. Ens van ajudar els rastrejadors de l’escola núm. 73 de Moscou.^[16] Aquells nens i nenes… la van trobar trenta anys després de la guerra. Era en una residència de mutilats de guerra a l’Altai. Molt lluny. Durant tots aquells anys, havia saltat d’una residència a una altra, d’un hospital a un altre, l’havien operada dotzenes de vegades. No havia dit que era viva ni a la seva mare; s’amagava de tothom. La vam dur a una de les nostres trobades. Érem totes un mar de llàgrimes. Després la vam dur a veure sa mare. Es van tornar a trobar després de més de trenta anys… La mare de poc que no es torna boja: «Quina sort que el cor no se m’hagi fet a miques de dolor abans, quina sort!». I la Maixa repetia: «Ara ja no em fa por veure gent. Ja soc vella». Doncs sí, ras i curt, la guerra és això…

Recordo que una nit jeia al refugi. No dormia. Se sentia foc d’artilleria. Eren els nostres que disparaven. I no tenia cap ganes de morir-me. Havia fet un jurament, el jurament militar de donar la vida si calia, però no tenia cap ganes de morir-me. Fins i tot si en tornes amb vida, et farà mal l’ànima. Ara penso: hauria valgut més que m’haguessin ferit el braç o la cama, així em faria mal el cos. Perquè una ferida a l’ànima… fa molt de mal. Vam anar al front que encara érem molt jovenetes. Érem nenes. Durant la guerra vaig créixer i tot. Ma mare em va mesurar, havia crescut deu centímetres…

En acomiadar-se, allarga amb poca traça els braços calents i m’abraça: «Perdona’m…».